Política líquida

La política tradicional, la de confrontació d’idees, la de diversos models de societat i de grans plantejaments filosòfics està greument ferida. Ha deixat pas a la política líquida on els partits busquen “transversalitats” i adapten el seu missatge en funció de les exigències del mercat electoral.

Estem governats per una plataforma política amb un ideari voluntàriament poc definit, que va arrasar a les darreres eleccions generals amb un programa sense contingut polític, al voltant de la idea de la necessitat d’un canvi lligada a una situació excepcional. Si més no, una manera hàbil de reunir valors d’orígens diversos i de tornar a il·lusionar un electorat cada cop més distanciat de la classe política.

Mentre, una facció del fracturat Partit Socialdemòcrata -únic partit a l’oposició-, assumeixen públicament que els perjudica definir-se clarament d’esquerres, i reclamen -per recuperar els vots perduts que els van permetre governar- tornar a mirar cap al centre, això si “des de l’esquerra”.

La tendència, aquí i arreu, és diluir tant com calgui la càrrega ideològica de les propostes per arribar al màxim nombre d’electors possible, i un cop al poder, fer el que es pugui deixant-t’hi el mínim de plomes.

Dec ser un romàntic, però en un moment en què els desequilibris socials són més propis del segle XIX que del XXI, cal més que mai que torni la política amb majúscules, amb partits que defensin valors clars, sense ambigüitats ni complexos, ni pors ni compromisos estranys. Que la política al servei de les persones guanyi -per una vegada- la política amb la única vocació d’assolir el poder.


Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 27/02/2013

Privilegiats

Últimament només cal fer una ullada a la premsa espanyola per constatar com la podridura ha fet metàstasi a tots els nivells de la societat. Tot i l’existència de moviments de ciutadans com els indignats del 15M, la PAH, o altres, un comença a sospitar que un percentatge massa significatiu dels nostres veïns és -en major o menor grau- còmplice de la situació. Costa entendre altrament, com en un país amb sis milions d'aturats es pot continuar retallant drets mentre es continua protegint els responsables de la crisi, la corrupció afecta totes les institucions de l’estat, i s'indulten a milers de convictes sense que hi hagi una revolució al carrer.

La situació espanyola ha portat a tots els partits polítics a proposar ara mesures de transparència mentre fan mans i mànigues per revertir una situació que fa temps que se’ls ha escapat de les mans. Primer, perquè és tanta la brutícia que ja no la poden continuar tapant, i segon, per l’efecte de les xarxes socials movent-se al marge dels interessos dels partits i dels mitjans de comunicació.

Però fa lleig parlar del mal aliè sense fer un exercici d'autocrítica. L’últim informe del GRECO sobre la corrupció a Andorra diu clarament què “l’absència de casos detectats no significa que no n’hi hagi”, i que de fet “els intercanvis de favors son molt corrents, fins i tot admesos a Andorra”. No només això, sembla que el nostre codi penal és un colador, i que encara no hem signat el protocol addicional a la convenció penal sobre la corrupció.

I és que aquí som tant legals i tant privilegiats què ni tant sols ens calen les eines per combatre-la.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 20/02/2013