dimecres, 14 de desembre de 2011

PERSPECTIVES


Hi ha moments a la vida en què ens sentim esgotats, fora de joc. Sembla que ens quedem atrapats en una dimensió paral·lela on pots veure com la resta del món evoluciona, i ens ho mirem a través de un vidre opac, com si la cosa no anés amb nosaltres.

Les forces ens abandonen, ens costa trobar motivacions, dirigir els nostres esforços en una direcció clara. Aquelles coses que poc temps enrere ho omplien tot semblen buides de propòsits.

Estem abocats a una crisi de la qual no veiem arribar el punt d’inflexió. Una crisi que simbolitza l’antítesi de tot el què ens han ensenyat. La derrota sense pal·liatius dels principis democràtics i dels drets humans.
Un grapat de persones amb poder suficient per fer d’aquest un món millor, més just i solidari, on es premiï la cultura de l’esforç, la rectitud, el respecte als altres i a les regles democràtiques estan utilitzant aquest poder sense cap mirament, per sotmetre nacions i pobles a la dictadura dels seus interessos. Han declarat obertament la guerra i no hi ha ningú per plantar cara.

Els partits polítics abandonen les ideologies i s’aboquen al pragmatisme del dia a dia, sense definir un rumb clar, sense debat d’idees, sense model clar de país ni de societat.

A Aràbia Saudita acaben de decapitar una dona acusada de bruixeria. Arreu del món es cometen les pitjors barbaritats sobre homes, dones i nens sense que ningú mogui un dit a menys que hi hagi interessos econòmics pel mig.

Milions de famílies han vist trencats els seus somnis en quedar-se sense recursos, entrampats en uns deutes que no haurien hagut de sotscriure mai i que els esclavitzen.

Tenim tant poca perspectiva de les coses que en el dia a dia ens amarguem per collonades sense sentit, mentre deixem que els problemes de fons ens passin per sobre com un fenomen natural inevitable i sense remei. Continuem donant-nos cops de cap contra la mateixa paret, víctimes de dogmes i creences inqüestionables. Com un ramat de xais ens dirigim mansament cap a l’escorxador, obviant que som propietaris del nostre destí.

Deia Thomas Edison que hi han tres tipus de persones. Les que no poden, les que poden, i les que fan.
Hi ha persones que tenen l’oportunitat i el valor de sortir de la caverna i observar de lluny què hi ha darrera les ombres que ens ofusquen.

Tant de bo entre uns i altres siguem capaços de trobar la manera de reinventar-nos, de resituar les prioritats en una lògica més humana i centrar-nos en totes aquelles petites coses que fan que la vida sigui meravellosa. El riure d’un nen, un sopar amb amics, una posta de sol, una migdiada a l’ombra en un dia calorós o passar una estona amb la gent que estimes.

Bon viatge Sergi.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 14/12/2011

2 comentaris:

  1. Tant de bo el viatge del Sergi sigui un viatge ple de llum, i de rialles de nens (5 al menys), ben llarg, i que trobin tot el que els ha mancat aquí.

    Bon voyage!

    ResponElimina
  2. Es curios com poden influir en la nostra vida, sobretot en la manera de afrontar el futur, l'ambient que ens voreja al dia a dia. Qui de nosaltres pensava que la situació de crisi econòmica, i de valors de estem vivin ens podria canviar tant la perspectiva de futur. Molts de nosaltres sabiem que aquella euforia econòmica no era real, que no portava enlloc, malgrat tot no ens podiem o no ens voliem imaginar que passaria un cop tot caigues pel seu propi pes. I aqui estem, buscan com si tornessim a començar el nostre lloc en una societat completament cambiada. Sento certa emveja del Sergi, per la seva valentia de marxar, tornar a començar en un nou pais, amb una ilusió renovada. Estic segur que li anirà be per aquelles terres llunyanes i que la experiencia en valdrà la pena. Jordi Raméntol

    ResponElimina