dimecres, 29 de febrer del 2012

POLÍTICA?


En aquest racó de món, les persones de la meva generació hem tingut, fins ara el privilegi de viure en democràcia des del dia que vàrem nàixer. No hem conegut guerres ni dictadures. Hem tingut la sort de viure en països on diferents formacions polítiques s’han anant alternant en el poder en funció de les preferències dels ciutadans.

Malauradament, aquesta situació envejable amb la perspectiva del que han hagut de viure generacions anteriors, no ha pogut evitar que estem abocats a una gran crisi econòmica, de valors i política.

Els ciutadans tenen la sensació que l’alternança política ha deixat de ser un factor de regeneració democràtica i un impuls de creixement i millora de les nostres societats. La democràcia i la fe en el sistema perduren, però cada cop més gent vota al mal menor sense cap il·lusió que les coses puguin canviar realment.

Hi ha un sentiment creixent de distanciament entre la societat i els seus representants, que generalment -malgrat les millors intencions- cada cop tenen menys marge per emprendre accions polítiques profundes, i amb prou feines sobreviuen a base de pegats al difícil equilibri d’intentar acontentar uns i altres per poder continuar en el poder.

Aquesta setmana s’ha parlat molt de la recurrent llei de la nacionalitat, de la viabilitat de les pensions de la CASS, de l’obertura econòmica, o de la Llei electoral.

Aquests, i molts altres, són temes que demostren la dificultat que tenen els nostres dirigents per encarar els grans eixos que sustenten el model de les nostres societats.

Queda molt bé escriure grans principis en les constitucions, com la sanitat universal, el dret al treball i a la vivenda, la igualtat dels ciutadans. Però les Lleis que han de reflectir aquests principis s’encallen amb facilitat.

Portem dècades conscients que el model econòmic de la nostra seguretat social no és viable des del punt de vista comptable, i dient que la CASS acabarà petant tard o d’hora si no es posen mesures.

Potser l’arrel del problema no és tancar la quadratura del cercle. No és, o no hauria de ser un tema econòmic, ni tant sols polític.

Potser la base de tot plegat és un problema filosòfic. No podem escriure i votar una constitució on l’estat garanteix un seguit de principis i drets dels ciutadans i escudar-nos després en raons tècniques per no complir-los.

Que cotitzem un terç del que repartim en pensions? Molt bé. Aquesta és l’anàlisi d’un economista. Els responsables polítics han de decidir si continuen donant-se cops de cap contra un mur intentant resoldre un problema que des del punt de vista econòmic no s’aguanta  - i no s’aguantarà per moltes retallades que es facin -, o es concentren en com construeixen un estat de dret a l’alçada de la nostra Carta Magna.

Tothom assumeix que les cotitzacions per la branca de salut serveixen a un fons comú solidari per aquells que tinguin en algun moment necessitats mèdiques. I tots agraïts si ens podem estalviar necessitar aquests fons per a ús propi. No entenc que una societat moderna no es plantegi les pensions amb la mateixa filosofia. La vida ens pot anar millor o pitjor, però si un té la sort d’arribar a la jubilació amb uns estalvis conseqüents, pis de propietat i caseta a la platja, hauria de ser capaç de renunciar a una pensió que no necessita per tal que d’altres que han tingut menys sort puguin acabar les seves vides amb dignitat.

És evident que els compromisos contrets en el model actual s'han de respectar i cadascú té dret al que hagi cotitzat, però penso que som a temps de pensar un nou model que a més de viable sigui més social i solidari. És la gran diferència entre la defensa de l'interès general o actuar com una empresa privada amb diners públics.

Si malgrat la crisi no aprenem a treballar com una gran comunitat i no aturem el cafè per tothom en aquest i molts altres temes, difícilment continuarem avançant com a societat, i continuarem lluny del país que podríem arribar a ser.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 29/02/2012

dimecres, 22 de febrer del 2012

L’ORDRE NATURAL DE LES COSES


Fa uns mesos se’m va posar entre cella i cella tocar la cançó Snow de Red Hot Chili Peppers a la guitarra. Era com una fita per provar les meves habilitats i la vaig tocar obsessivament durant dies i dies. Malgrat tot, només fa quatre anys que vaig a classes de guitarra i me’n adono que el meu nivell no dóna per tant, encara.

En el fons de mi mateix sabia que encara no estava preparat, que per molt que m’agradés la cançó, ni que fos per respecte als músics professionals, tot necessita el seu procés de maduració.

Calen fites i somnis per complir, ens ajuden a avançar i a millorar cada dia, però també és bo saber quins són els nostres límits. I hem de ser conscients que tota fita necessita d’un camí per recórrer.

En el dia a dia trobem milers d’exemples que ens recorden que hi ha un ordre natural en totes les coses, que no ens poden saltar etapes, ni començar les cases per la teulada, per moltes ganes que tinguem de veure la casa acabada.

La feina del dia a dia i l’esperit de superació ens poden fer assolir reptes que quan estem desanimats no gosaríem somiar. Però és necessari viure en el present i ser coneixedors de la nostra realitat.

Massa sovint ens quedem palplantats esperant que la vida canvïi per art de màgia, que ens toqui la loteria o que els polítics trobin solucions miraculoses a tots els mals. Personalment només crec en la màgia dels sentiments i en la força de voluntat, sé que les possibilitats que em toqui la loteria són remotes i penso que els polítics no podran fer miracles si no tenen al darrera una societat implicada que els empenyi en la direcció correcta.

Ens han volgut fer creure que ens podem guanyar la vida sense treballar, fer el dinar sense res a la nevera i trobar la felicitat sense sortir-la a buscar.

La música és una bona metàfora del que passa a la vida real. Com en els sentiments, en la feina, l’educació i la majoria de les coses que formen la nostra realitat no es pot fer trampes. Són terrenys immunes al poder i als diners, només depenen del nostre talent i la nostra constància.

La bona notícia és que després d’assumir que no tinc –encara- nivell per fer certes coses amb la guitarra se m’ha acudit provar una altra cançó amb la qual estava encallat des de fa un parell d’anys. He pogut comprovar que sense adonar-me’n, mentre he anat buscant noves fites, les classes de guitarra han anat deixant empremta i ara ja puc tocar Signe d’Èric Clapton amb la guitarra acústica sense massa dificultats.

Jo encara no toco Snow com cal, però continuaré practicant. Com diuen els Rollings, no podem aconseguir tot allò que voldríem, però si ho provem, de vegades acabem trobant allò que necessitem.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 22/02/2012

dimecres, 15 de febrer del 2012

SOLDEU 2012


Aquest cap de setmana setanta milions d’espectadors hem pogut gaudir d’un dels màxims espectacles que ens pot oferir l’esquí femení d’èlit. No deixava de ser una prova més en el Calendari de la Copa del món, però pels Andorrans ha estat una prova històrica. La primera que se celebrava al nostre país.

Les condicions van ser les òptimes. Sol, baixes temperatures i una neu en perfectes condicions. Les esquiadores van oferir un espectacle de força, valor, tècnica i coratge que va embadalir els sis mil espectadors que van assistir des de la primera fila.

L’esdeveniment ha estat un èxit sense pal·liatius a tots els nivells. La pista, les instal·lacions, l’allotjament i l’organització van ser objecte de lloança per part de les esquiadores, les federacions i la premsa internacional.

En clau interna la lectura que en podem fer va molt més enllà de la d’un simple èxit en l’organització d’un esdeveniment esportiu. Hem demostrat al món- i a nosaltres mateixos- que quan ens ho proposem som capaços d’estar a l’alçada dels millors.

La copa del món de Soldeu 2012 no ha estat però un fet aïllat. Les nostres muntanyes ja fa anys que son motiu d’elogi fora de les nostres fronteres.

En un dels moments més crítics de la nostra història recent, aquest esdeveniment ha generat il·lusió, orgull i esperança. Un grapat de somiadors han aconseguit convertir el que per a molts era una utopia, en una realitat.

El ministre de finances i funció pública Jordi Cinca expressava pel twitter “Avui podem estar contents. Un poble autodestructiu i crític com el nostre, avui respirava felicitat i orgull de pertinença”.

No ha estat segurament la frase més afortunada del brillant ministre. No tinc cap dubte que el ministre es referia a la crítica destructiva, però és perillós ajuntar en la mateixa frase les paraules “autodestructiu” i “crític”. La crítica és l’antítesi del conformisme i en cap cas condueix a l’autodestrucció, més aviat a l’exigència de superació, sense la qual no hauria estat possible un esdeveniment com aquest. L’autodestrucció, al contrari, es nodreix de la incapacitat de reacció davant les amenaces, de les mentalitats tancades, de les solucions de facilitat i de la recerca de resultats a curt termini. És, en definitiva, el resultat de la manca d’esperit crític.

L’exercici de la crítica està mal vist a casa nostra. Sovint es confon amb la desqualificació, la deslleialtat o fins i tot amb un acte antipatriòtic. És cert que alguns destralers utilitzen la crítica com un arma en benefici propi, però aquests solen quedar retratats.

Avui tenim davant dels ulls, la prova que tenim un potencial i un marge de millora impressionants. Hi hagi o no hi hagi crisi, som un país de natura i muntanya i tenim un gran capital humà. Podem continuar copiant altres models, buscant solucions de facilitat a curt termini o podem començar a creure en nosaltres mateixos i convertir-nos en una referència mundial com a país de serveis lligat al potencial natural de les nostres muntanyes.

Fa uns anys un mapa d’Andorra de la CIA penjat a internet va ser l’objecte anecdòtic de debat durant un Consell General en situar la capital d’Andorra a Soldeu. Possiblement aquest cap de setmana algun funcionari dels serveis d’intel·ligència americans haurà pogut treure’s una espina i exclamar ben fort “Ho veieu com jo tenia raó?”.

Soldeu ha estat la nostra capital durant un cap de setmana gràcies a un grup de persones que ha cregut que era possible celebrar amb èxit una prova de la copa del món d’esquí. Tan de bo aquest sigui el punt d’inflexió que ens ajudi a trobar el camí del país que hauríem de acabar sent.


Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 15/02/2012

dimecres, 8 de febrer del 2012

DOBLE MORAL


Aquest no serà un article políticament correcte. Segurament emprenyarà uns quants lectors, n’avorrirà a d’altres i en preocuparà a uns pocs- gairebé tots de la meva família-. Jo tinc els tres estats d’ànim alhora; estic emprenyat, avorrit i preocupat.

La primera iniciativa per construir un casino a Andorra es va produir l’any 1849, acompanyada de tres iniciatives més fins l’any 1880, abans que el tema quedés aparcat fins ben entrat el segle XX. La situació aleshores, poc després del tancament de les fargues era la de un país pobre, mal comunicat i gairebé sense recursos, i una part de la població hi va veure una possibilitat de modernització i creació de riquesa, però les diverses iniciatives van quedar frustrades per l’oposició frontal de França i del Consell General. El descontentament dels promotors i d’una part de la societat, enlluernada per les contrapartides ofertes a canvi de la concessió va estar a punt de provocar un enfrontament civil. L’any 1881, un grup de ciutadans va arribar a entrar per la força al Consell, segrestant el Síndic i proclamant un Consell revolucionari, però la intervenció dels Co-Prínceps va tornar a restablir l’ordre.

Durant la legislatura de 2001-2005 el Grup Parlamentari Liberal, presidit per l’actual Cap de Govern Toni Martí i del qual jo en formava part, es va oposar per unanimitat al projecte de Llei del Joc impulsada per l’executiu de Marc Forné, que obria la porta de nou a la creació d’un casino a Andorra. Diverses societats es van mostrar interessades, entre les quals el grup francès Partouche, l’empresa britànica Ladbroke’s i l’empresari de Las Vegas Sheldon Adelson.

Aquest últim ha estat notícia darrerament per la seva intenció de portar el seu imperi del joc a Madrid o Barcelona, després d’haver exportat el seu model de “ciutat de l’oci” de Las Vegas,  Singapur i Macao.
Els nostres pobres veïns, ofegats per la crisi i l’atur s’estan plantejant molt seriosament acceptar les condicions del multimilionari a canvi d’una quantitat impressionant de llocs de treball.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre s’ha convertit en la principal impulsora de la iniciativa, recolzada per l’anterior Ministre d’Economia i Turisme del Govern del PSOE, i l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella.

Esperanza Aguirre, que considera el projecte com “un rayo de luz en estos momentos de oscuridad”, ha arribat a declarar “hay que cambiar todas las normas que haya que cambiar”. Pot semblar engrescador quan es parla de la creació d’uns 200.000 nous llocs de treball, però les normes que “hay que cambiar” no són precisament “moco de pavo”.

El Sr. Adelson pretén crear una “illa legislativa” on, entre altres mesures es rebaixi la rigidesa dels convenis col·lectius, es modifiqui la Llei d’Estrangeria espanyola per obtenir permisos d’immigració més àgils, amb un tracte preferent pels empleats forans, on quedin eximits del pagament de la seguretat social dels treballadors durant dos anys, així com dels impostos de les tres administracions competents. Pretén què es modifiqui la Llei dels horaris comercials, que l’estat avali un préstec de 25 milions d’euros i que li construeixin infraestructures de metro, tren, noves carreteres i connexió a l’AVE. Demana la cessió de tot el sòl públic de la zona, reubicant vivendes de protecció social i expropiant el sòl privat necessari, l’exclusivitat i avantatges fiscals durant els primers 10 anys d’explotació i l’entrada al casino a menors i ludòpates. Pretén també què es canviï la Llei de prevenció del blanqueig de capitals, i advoca per un sistema d’intermediaris que en els seus casinos de Macao estan controlats per la màfia xinesa.

En altres paraules: el sotmetiment sense pal·liatius de l’estat de dret al poder del diner. Un genuí vestit fet a mida.

Però tornem a Andorra. El passat dos de febrer en un article publicat al Diari d’Andorra podíem llegir l’efectista titular: “Unanimitat a favor de l’obertura del casino”. La suposada unanimitat la feien un ministre del Govern, un assessor del Govern, un representant de la banca i dos empresaris. L’article anava més lluny indicant que en demanar al públic si algú hi estava en desacord ningú va piular. A veure qui era el guapo que aixecava la ma!

Des del famós discurs del Cap de Govern del mes de setembre, les al·lusions al casino han estat nombroses. Allò que no era lícit per Marc Forné sembla que ara ho és per Toni Martí. Caldrà veure com respon el seu grup parlamentari al Consell.

Penso sincerament que el Grup Parlamentari Liberal la va encertar l’any 2002. I també penso que la situació no ha canviat prou per convertir aquest atractiu i perillós nyap de diner fàcil en el motor de la nostra economia. El nostre país té el més calent a l’aigüera en matèria de fiscalitat i de legislació laboral com per jugar a muntar una rentadora de diner negre -per molt glamurosa que sigui- als nassos de la Unió Europea.

Però més enllà de la idoneïtat conjuntural, el més lamentable és que el casino és el paradigma d’allò en què ens hem convertit. Apostar pel casino és renunciar a crear riquesa sobre la base de l’esforç i la qualitat dels nostres ciutadans. És menysprear el potencial de la societat andorrana en la seva capacitat per crear talent i riquesa competint d’igual a igual amb els nostres veïns. És admetre davant dels nostres ciutadans i la comunitat internacional què no som capaços de sobreviure sense fer trampa. I és una renuncia als valors morals i ètics més elementals.

Si el que de debò compta és la cultura del “pelotazo”, del diner fàcil i de l’enriquiment sense mèrits, potser que comencem a revisar els principis bàsics del nostre sistema educatiu. No enganyem més als joves amb collonades com el valor de la formació, el treball i la justícia i entrenem-los quan abans millor a esquivar l’esforç, a agafar dreceres i a fer trampes. Tindran més possibilitats de sobreviure en el país que els deixarem.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Varira, emès el 08/02/2012

dimecres, 1 de febrer del 2012

LA VIDA I LA MORT

Un dels meus discs preferits de tots els temps és The dark side of the moon del grup Pink Floyd. Va ser el vuitè àlbum de la banda i es va convertir en un dels més venuts de la història. Es tracta d’un disc conceptual on els Pink Floyd, abanderats del rock progressiu i la psicodèlia dels anys 70 van decidir articular totes les cançons al voltant d’una temàtica donant coherència al conjunt, i provocant que a l’escoltar-lo ens deixem portar per l’ambient, conduint les nostres emocions en una seqüència lògica aclaparadora.

Cada cara del disc és, en realitat, una única peça, on les cançons són els capítols que donen cos al missatge musical. L’àlbum comença i acaba amb batecs de cor, i pretén reflectir les diverses experiències de la vida humana. La cara A concretament, abasta des de temes quotidians banals, fins a la importància del pas del temps, passant per la necessitat de no tenir por d’estimar o l’estrès de la vida moderna, per acabar amb el tema de la mort: amb el tema The great gig in the sky.

Tot i no ser la meva peça preferida del disc – honor que recau en la cançó Time – aquest és un dels temes que més m’han arribat a impactar, i no tant sols de la música de Pink Floyd.

El teclista del grup Richard Wright estava improvisant a l’estudi de gravació quan els seus companys li van dir que la progressió d’acords en la qual treballava sonava força be, i que l’haurien d’aprofitar en el seu proper àlbum. Aquells acords es van convertir en la base de la cançó però encara faltava alguna cosa per emfatitzar el dramatisme i la força necessàries per a un tema que tenia la vocació de parlar de la mortalitat dels humans.

Van decidir que hi calia una veu femenina i van fer venir la vocalista Clare Torry a fer una prova demanant-li que improvisés sobre el fons musical, prohibint-li utilitzar frases o paraules. Li van donar unes quantes indicacions sobre els sentiments que volien transmetre i es va limitar a utilitzar la seva veu com si fos un instrument.

El resultat final, per a mi, té una bellesa, una força i una càrrega emocional indescriptibles. És un tema que acostumo a escoltar quan, com tothom, passo per algun moment de dolor o de desànim. Els sentiments entren en ressonància amb la música i ens arrosseguen des dels primers acords. La cançó comença suaument i ens porta fins a un estat de paroxisme on es barregen sensacions com la ràbia i la impotència, fins a tornar a decaure lentament en una mena de calma i acceptació.

Últimament ens han colpit les morts recents de diverses persones que ens han deixat massa joves com a conseqüència del càncer. Sigui quin sigui el motiu, quan una persona propera desapareix, la vida ens sembla de cop efímera i tenim tendència a qüestionar en quina mesura l’estem aprofitant com caldria. Els problemes personals, les crisis i la quotidianitat passen a un segon terme durant unes hores, abans de deixar-nos arrossegar de nou pels imperatius del dia a dia.

El filòsof Antonio Fornés explicava en una de les excel·lents entrevistes de la contra de La Vanguardia què “no té sentit apostar la nostra vida en el treball, la casa i les obligacions. Al final només ens quedarà haver viscut en la màxima de les dignitats, que és la de exercir de humà”.

Ara us he de deixar, que és tard, demà em llevo a dos quarts de set per ajudar els nens a anar a l’escola i m’espera un dia ple de reunions i feina per intentar cobrir despeses al meu despatx, un dinar en tres quarts d’hora abans de tornar a la feina, i tornar a casa havent fet les compres pel sopar. Al vespre, quan els nens dormin, potser podré tornar a escoltar The great gig in the sky abans de tancar els ulls i anar a dormir.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’u de febrer de 2012.

Link de Great gig in the sky a youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=UC01eq2Vkg0&feature=fvst

Link de la contra amb Antonio Fornés:
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120119/54244580431/antonio-fornes-trabajamos-mas-horas-que-un-esclavo-romano.html