dimecres, 8 de febrer de 2012

DOBLE MORAL


Aquest no serà un article políticament correcte. Segurament emprenyarà uns quants lectors, n’avorrirà a d’altres i en preocuparà a uns pocs- gairebé tots de la meva família-. Jo tinc els tres estats d’ànim alhora; estic emprenyat, avorrit i preocupat.

La primera iniciativa per construir un casino a Andorra es va produir l’any 1849, acompanyada de tres iniciatives més fins l’any 1880, abans que el tema quedés aparcat fins ben entrat el segle XX. La situació aleshores, poc després del tancament de les fargues era la de un país pobre, mal comunicat i gairebé sense recursos, i una part de la població hi va veure una possibilitat de modernització i creació de riquesa, però les diverses iniciatives van quedar frustrades per l’oposició frontal de França i del Consell General. El descontentament dels promotors i d’una part de la societat, enlluernada per les contrapartides ofertes a canvi de la concessió va estar a punt de provocar un enfrontament civil. L’any 1881, un grup de ciutadans va arribar a entrar per la força al Consell, segrestant el Síndic i proclamant un Consell revolucionari, però la intervenció dels Co-Prínceps va tornar a restablir l’ordre.

Durant la legislatura de 2001-2005 el Grup Parlamentari Liberal, presidit per l’actual Cap de Govern Toni Martí i del qual jo en formava part, es va oposar per unanimitat al projecte de Llei del Joc impulsada per l’executiu de Marc Forné, que obria la porta de nou a la creació d’un casino a Andorra. Diverses societats es van mostrar interessades, entre les quals el grup francès Partouche, l’empresa britànica Ladbroke’s i l’empresari de Las Vegas Sheldon Adelson.

Aquest últim ha estat notícia darrerament per la seva intenció de portar el seu imperi del joc a Madrid o Barcelona, després d’haver exportat el seu model de “ciutat de l’oci” de Las Vegas,  Singapur i Macao.
Els nostres pobres veïns, ofegats per la crisi i l’atur s’estan plantejant molt seriosament acceptar les condicions del multimilionari a canvi d’una quantitat impressionant de llocs de treball.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre s’ha convertit en la principal impulsora de la iniciativa, recolzada per l’anterior Ministre d’Economia i Turisme del Govern del PSOE, i l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella.

Esperanza Aguirre, que considera el projecte com “un rayo de luz en estos momentos de oscuridad”, ha arribat a declarar “hay que cambiar todas las normas que haya que cambiar”. Pot semblar engrescador quan es parla de la creació d’uns 200.000 nous llocs de treball, però les normes que “hay que cambiar” no són precisament “moco de pavo”.

El Sr. Adelson pretén crear una “illa legislativa” on, entre altres mesures es rebaixi la rigidesa dels convenis col·lectius, es modifiqui la Llei d’Estrangeria espanyola per obtenir permisos d’immigració més àgils, amb un tracte preferent pels empleats forans, on quedin eximits del pagament de la seguretat social dels treballadors durant dos anys, així com dels impostos de les tres administracions competents. Pretén què es modifiqui la Llei dels horaris comercials, que l’estat avali un préstec de 25 milions d’euros i que li construeixin infraestructures de metro, tren, noves carreteres i connexió a l’AVE. Demana la cessió de tot el sòl públic de la zona, reubicant vivendes de protecció social i expropiant el sòl privat necessari, l’exclusivitat i avantatges fiscals durant els primers 10 anys d’explotació i l’entrada al casino a menors i ludòpates. Pretén també què es canviï la Llei de prevenció del blanqueig de capitals, i advoca per un sistema d’intermediaris que en els seus casinos de Macao estan controlats per la màfia xinesa.

En altres paraules: el sotmetiment sense pal·liatius de l’estat de dret al poder del diner. Un genuí vestit fet a mida.

Però tornem a Andorra. El passat dos de febrer en un article publicat al Diari d’Andorra podíem llegir l’efectista titular: “Unanimitat a favor de l’obertura del casino”. La suposada unanimitat la feien un ministre del Govern, un assessor del Govern, un representant de la banca i dos empresaris. L’article anava més lluny indicant que en demanar al públic si algú hi estava en desacord ningú va piular. A veure qui era el guapo que aixecava la ma!

Des del famós discurs del Cap de Govern del mes de setembre, les al·lusions al casino han estat nombroses. Allò que no era lícit per Marc Forné sembla que ara ho és per Toni Martí. Caldrà veure com respon el seu grup parlamentari al Consell.

Penso sincerament que el Grup Parlamentari Liberal la va encertar l’any 2002. I també penso que la situació no ha canviat prou per convertir aquest atractiu i perillós nyap de diner fàcil en el motor de la nostra economia. El nostre país té el més calent a l’aigüera en matèria de fiscalitat i de legislació laboral com per jugar a muntar una rentadora de diner negre -per molt glamurosa que sigui- als nassos de la Unió Europea.

Però més enllà de la idoneïtat conjuntural, el més lamentable és que el casino és el paradigma d’allò en què ens hem convertit. Apostar pel casino és renunciar a crear riquesa sobre la base de l’esforç i la qualitat dels nostres ciutadans. És menysprear el potencial de la societat andorrana en la seva capacitat per crear talent i riquesa competint d’igual a igual amb els nostres veïns. És admetre davant dels nostres ciutadans i la comunitat internacional què no som capaços de sobreviure sense fer trampa. I és una renuncia als valors morals i ètics més elementals.

Si el que de debò compta és la cultura del “pelotazo”, del diner fàcil i de l’enriquiment sense mèrits, potser que comencem a revisar els principis bàsics del nostre sistema educatiu. No enganyem més als joves amb collonades com el valor de la formació, el treball i la justícia i entrenem-los quan abans millor a esquivar l’esforç, a agafar dreceres i a fer trampes. Tindran més possibilitats de sobreviure en el país que els deixarem.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Varira, emès el 08/02/2012

9 comentaris:

  1. Fantàstic post. Ho comparteixo plenament. Deixant de banda elements més "morals", diria que has tocat de ple en la nafra: continuem amb l'especulació i el diner fàcil, sense mirar les conseqüències que pot comportar -dins i fora-.
    Si el joc ha de ser la solució per atreure el turisme "de qualitat" que m'expliquin cóm. Tots els casinos catalans son deficitaris. A França no fa pas molts anys es va produir una "guerra" de casinos amb morts. Si hem d'acabar perdent la sobirania no pas per les pressions de fora sinó per l'entorn -dit suament- que mou el mon del joc, que algú ho digui obertament.

    M'ha faltat al post l'experiència Partouche, Guillem, que vas viure en primera persona quan eres conseller del comú d'Escaldes. Potser no tot es pot dir, oi?

    Certament continuem amb els ulls tancats. Ja veurem si la sòlida majoria parlamentaria actual ho és tant alhora de votar la llei del joc que, per ara, ja s'ha dit que "no és prioritària".

    ResponSuprimeix
  2. Hola Guillem!

    M'ha agradat molt el teu post. Et seré sincer, la moral em preocupa més aviat poc; l'ètica i la justícia, en canvi, moltíssim. Crec que toques la clau del problema, que l'analogia amb l'illa legal que acceptarien fer a Madrid és molt il·lustrativa i oportuna i que les conseqüències per la nostra credibilitat (externa i interna) i pel nostre model econòmic serien nefastes. Els dos últims paràgrafs són per emmarcar, els subscric al 100%. L'apunt metodològic sobre què és "consens", impagable. (tan sols un apunt: déu n'hi do lo de cul que es va posar també el Bisbe el segle XIX, no només França i una part del CG).

    ResponSuprimeix
  3. Valdés, ets un crack, no vols tornar a la política?
    creus que tenim remei?


    Gràcies pel que fas i per la valentia que demostres, segur que amb aquests polítics amics saps com te l'estàs jugant, espero que tot t'afavoreixi i els que et volen mal en prenguin al teu lloc!

    ResponSuprimeix
  4. Moltes gràcies pels vostres comentaris!
    Marisol, sobre el tema Partouche és un tema que a mi ja em va agafar de resquitllada. Se'n ha parlat i especulat molt. Fins allà on jo sé, quan es van començar a postular candidats per portar un casino a Andorra, un dels llocs possibles eren els m2 desocupats de Caldea. Partouche va oferir llogar aquests locals per 30 anys per estar en situació d'avantatge davant de la possibilitat que hi hagués un concurs, i quan el tema va quedar enterrat es van fer enrere. Si hi ha quelcom més amagat sincerament no en tinc ni idea, però vull pensar que és així de simple.
    Ivan, estem d'acord i gràcies per los dels dos últims paràgrafs, celebro que t'agradin! En quant al paper del co-príncep episcopal gràcies per l'apunt, hauré de refrescar aquest punt de la història d'Andorra. Per manca de temps em vaig limitar a l'article del Jordi Alcobé què he linkat.
    Moltes gràcies Anònim! No, no tinc cap intenció pel moment de tornar a fer política activa (ja vaig fer la meva dosi de "servei al País"), però les xarxes ens permeten avui en dia interactuar més. Crec que sí que tenim remei! Potser la implicació de la societat, des del respecte pot ajudar.

    ResponSuprimeix
  5. Sento la falta de respecte Valdés;però mira que ets pedant! "dosi de servei al país" ? , tu sí que no tens remei ...

    ResponSuprimeix
  6. Home, petita dosi, bona o dolenta, però no va ser una dedicació en benefici propi, això t'ho ben asseguro.
    Gràcies per llegir-me

    ResponSuprimeix
  7. Com la gran majoria dels que hi son, no ets tan diferent...

    ResponSuprimeix
  8. Soc exactament com la majoria dels que hi son. Ja ho he escrit en algun altre post.

    ResponSuprimeix
  9. Perdona és que només he llegit aquests!

    ResponSuprimeix