dimecres, 25 d’abril del 2012

TRENTA UN ARTICLES


Aquest és el meu trenta-unè i darrer article d’opinió del programa Ningú és perfecte. D’ençà que la Noemí, directora del programa em va fer l’honor de demanar ocupar una estona per setmana en el seu espai per escriure sobre tot i res, he anat compartint amb vosaltres les meves opinions, pensaments i estats d’ànim, sense cap més límit que el d’intentar no ferir ningú.

Per a mi ha estat una experiència inesperadament positiva haver pogut posar per escrit pensaments que normalment reservo per a la gent més propera, i fins i tot en alguns casos pensaments que m’han agafat a mi mateix per sorpresa. És el que té la màgia de l’escriptura. Podem arribar a desenterrar i ordenar pensaments que només intuïm però que no hem tingut l’oportunitat d’expressar verbalment. És un exercici sorprenen que recomano a qualsevol que no ho hagi provat encara.

En qualsevol cas a aquestes alçades poques coses em queden per dir sense caure en el risc de repetir-me. Ha estat engrescador deixar-me portar per aquesta experiència nova per a mi. Però per algú que no està acostumat a exposar els seus pensaments en públic, trenta un articles es comencen a apropar a la sobredosi.

De ben segur cada setmana sorgiran temes nous que em donarien pretextes per tornar a escriure sobre la meva manera de veure les coses. Sobre el nostre potencial, els límits de la democràcia, la desmitificació de l’exercici de la política per algú que l’ha viscuda des de dins, i tants altres temes, inclosos els més personals, que us haig de confessar que no han tingut mai la pretensió d’alliçonar ningú. Aquests últims en particular, d’una manera o altra sempre els he escrit imaginant una discussió amb els meus fills.

Tot i que sento ara la necessitat de tancar – espero que provisionalment –  aquesta etapa i tornar a posar-me l’armadura protectora de la meva intimitat, penso que estem vivint un moment crucial en la nostra història gràcies a les noves tecnologies. Les xarxes ens permeten expressar les nostres opinions amb total llibertat i conèixer la dels altres, creant una interacció i corrents lliures d’opinió que ens apropen i ens permeten estar més desperts i pragmàtics davant el que passa. Per primera vegada a la història tenim la possibilitat de trencar la unilateralitat de l’exercici del poder, conèixer millor les decisions que prenen els nostres representants, opinar i si cal reaccionar de forma organitzada.

Cadascú tindrà la seva manera d’entendre el món, però moltes opinions argumentades i expressades amb respecte no poden fer més que tendir a una visió objectiva i enriquidora per tots.

La meva visió ja us l’he dibuixada en els trenta articles precedents, jo deixo el meu espai, però continuaré escoltant l’opinió dels altres col·laboradors del programa, i llegint alguns dels milers de blocs d’opinió disponibles a la xarxa.

Encara que només sigui per veure que no estem sols els que pensem que la nostra societat té un gran potencial. Els que somiem en una democràcia millor, un món més just i racional, on un dia, aviat, els interessos de les persones tornaran a passar per davant dels interessos del capital.

Guillem Valdés Alemany
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 25/04/12

dimecres, 18 d’abril del 2012

ENTRENADORS


Aquest dissabte, els aficionats al futbol podran viure un dels partits més esperats i de més nivell de la història d’aquest esport. S’enfronten els que probablement siguin els dos millors equips del món, i possiblement de tots els temps. El Barça i el Madrid es jugaran molt més que la lliga en aquest partit on Jose Mourinho té la que pot ser la seva última oportunitat per imposar el seu model sobre el de Josep Guardiola.

El Madrid, a base de talonari ha aconseguit ajuntar un grup heterogeni de jugadors de talent excepcional. El Barça, també amb talonari – no ens enganyem-, però sobretot en base a una cantera excepcional i una mateixa filosofia, ha creat un grup homogeni que, liderat pel millor jugador de tots els temps, ens ha regalat innombrables partits on han elevat la pràctica d’un esport a la categoria d’art.

Podria fer moltes més diferències entre un equip i l’altre, parlant de tàctiques, entrenadors, política de comunicació, directives, i un llarg etcètera. Però ho limitaré a aquest aspecte, perquè sota el meu punt de vista és el més important, i també perquè és l’aspecte que m’interessa destacar per fer un símil polític.

En clau política a Andorra no tenim ara per ara cap Barça, però si que tenim l’anomenat “govern dels millors” de Demòcrates per Andorra. La situació política i econòmica del país va afavorir que el 3 d’abril de 2011, una plataforma política heterogènia, amb ideari polític encara pendent de definir va assolir una victòria aclaparadora a les eleccions generals, amb una majoria suficient fins i tot per endegar reformes constitucionals.

Conec personalment molts dels integrants de la plataforma, i no tinc cap dubte de la seva vàlua professional, política i humana. Estic convençut de la seva voluntat de trencar els esquemes que calgui per fer sortir el país de la crisi i, malgrat les crítiques –pròpies i alienes-, s’ha de reconèixer que si en molts terrenys encara els falta molt camí per apropar-se a les expectatives que van crear davant la població, atrevir-se a capgirar el model estructural de país eliminant la figura dels prestanoms amb la Llei d’obertura econòmica és un gran pas en aquest sentit.

Tanmateix, no acompanyar aquesta Llei d’un model final de país ben pensat genera moltes incerteses. És cert que ja s’ha anunciat un paquet de reformes legislatives que seguiran l’obertura econòmica, però costa d’entendre que es vulgui edificar el nou model sense haver-ne preparat els fonaments. No podem continuar improvisant solucions a cops de cap en funció de la conjuntura econòmica o de qui ens assessori en un moment donat. La Llei d’obertura econòmica ja sortirà coixa en no haver posat les bases necessàries per al seu desenvolupament òptim. No caldria incloure arbitrarietats com l’autorització cas per cas a criteri de govern si aquesta Llei estigués acompanyada d’un seguit de Lleis complementàries com una Llei del comerç que defineixi clarament quins tipus de negocis, indústria i pràctiques comercials volem a Andorra. Que prohibeixi les indústries contaminants, que impedeixi la competència deslleial, que prohibeixi polítiques de dumping de preus o reguli les situacions de monopoli.

Tampoc no estaria de més tenir a punt una nova Llei d’immigració adaptada a l’obertura econòmica, i posats a demanar, unes lleis que reforcin l’estat de dret i la cohesió social, com la Llei de transparència i unes noves –les enèsimes- Llei del treball, i d’accés a la nacionalitat.

En definitiva, caldria un autèntic treball d’equip per definir la societat i el país que volem per les properes generacions. Hem de tenir clar si el que volem és el premi al “pitxitxi” o volem acabar guanyant la lliga.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte, emès el 18/04/2012

dimecres, 11 d’abril del 2012

TRAÏCIONS


He de confessar-vos una cosa. Sóc un fan incondicional de Clint Eastwood. No tant de l’actor que interpretava Harry el brut de jove, com de l’Eastwood madur que ha dirigit moltes de les pel·lícules que més m’han impactat durant els darrers vint anys, des que vaig quedar bocabadat amb “Sense perdó” l’any 1992. L’actor i cineasta, fart del clixé d’home dur i inexpressiu ha sabut aprofitar la seva maduresa i descobrir-nos una faceta humanista i una qualitat narrativa que – al menys jo- no hauria pogut imaginar. “Sense perdó”, “Els ponts de Madisson”, “Million dollar baby” o “Cartes des d’Iwo Jima”, entre moltes altres entren a la categoria selecta de pel·lícules que en acabar-les de veure em fan pensar “què gran és el cinema”. Són obres mestres que narren històries que apunten a l’essència del que de veritat importa, la dimensió humana de les nostres grandeses i les nostres febleses. Històries de superació, d’amor i d’odi, sense caure en clixés ni judicis de valor, mostrant tota la complexitat de la condició humana.

L’altre dia vaig veure “L’intercanvi”, una duríssima història basada en fets reals que té lloc a Los Angeles a finals dels anys vint. Una mare soltera denuncia la desaparició del seu fill de nou anys a la policia i passats uns mesos, per encobrir la seva ineficàcia davant l’opinió pública, pretenen que accepti un altre noi com si fos el seu. Més enllà del drama i el coratge de la protagonista, Eastwood ens fa viure el que pot passar – i de vegades passa- quan la societat diposita la seva confiança en un col·lectiu i aquest la traeix utilitzant el seu poder en benefici propi.

Hi ha molts nivells de traïció, però sens dubte el pitjor de tots és quan deleguem tasques relacionades amb la protecció ciutadana i la justícia en persones que aprofiten el poder en benefici propi. La llista pot ser llarguíssima, des de l’abús de poder d’un agent de l’autoritat fins a un jutge corrupte.

Però el sentiment de traïció es pot estendre a altres àmbits. Malgrat la caricatura que es pugui fer ara d’un país d’inconscients que han viscut durant anys per sobre dels seus mitjans, la realitat de la gran majoria del poble grec és la de milions de famílies que es guanyen la vida – o se la guanyaven- seguint les regles del joc que la classe dirigent va dissenyar. L’única inconsciència va ser delegar el poder en una classe política dominada per l’establishment financer i econòmic grec.

El poble grec ha estat doblement traït. Primer pels seus dirigents, però també per la comunitat internacional.

Els dirigents de l’Eurozona i el Fons Monetari Internacional han acordat un altre préstec, ara de cent trenta mil milions d’euros, però no perquè el país tingui els mitjans de reactivar la seva economia en bancarrota, sinó perquè aquests puguin retornar part del seus deutes. Deutes generats en gran part, no per la construcció del futur de la seva gent, sinó pel finançament de l’estament militar més gran d’Europa –en proporció al nombre d’habitants, - comprat en major part a Alemanya i França, amb préstecs als bancs alemanys i francesos. I Grècia en acceptar aquesta “ajuda” es compromet a seguir un full de ruta que el converteix pràcticament en una colònia alemanya en supeditar qualsevol decisió pressupostària al govern d’Àngela Merkel.

La comunitat internacional, que per activa o per passiva ha estat co-responsable de la situació grega, ha posat al cap del país un ex Goldman Sachs, l’empresa que va ocultar el deute grec durant anys, està imposant retallades dràstiques a l’estat del benestar grec i obligarà a privatitzar tot allò que es pugui privatitzar, fent pagar a la classe treballadora grega la inconsciència i la hipocresia dels dirigents grecs i europeus.

Entre tantes retallades, només un sector ha quedat exempt de les mesures d’austeritat imposades per Alemanya: el sector militar industrial.

Eastwood ha sabut aprofitar la seva notorietat per traure el millor de si mateix i deixar-nos un llegat – de moment inacabat- que de ben segur influirà poc o molt en la vida de moltes persones, en fer-nos connectar en el millor que portem dins nostre. És desolador veure com l’establishment europeu concentra tots els seus esforços en tapar-se les vergonyes els uns als altres en lloc d’utilitzar el poder que els ciutadans els han dipositat en la construcció d’un futur millor.

La classe política continua esforçant-se per mostrar-nos que el rendiment polític i la grandesa humana són conceptes cada cop més incompatibles. No cal que s’esforcin, ja fa temps que ho havíem entès.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’ 11/04/2012

dimecres, 4 d’abril del 2012

FENÒMENS D’ARROSSEGAMENT


Quan em costa trobar un tema pel meu article setmanal, sovint passo uns minuts buscant aleatòriament per internet per ajudar-me a trobar la inspiració. Una de les meves fonts preferides de temes, idees i viscuts interessants és la contraportada de La Vanguardia.

En la del passat dinou de març, el doctor en ciències Patrick Drouot ens explica com l’inventor del rellotge de paret – un holandès anomenat Huygens- va comprovar que en donar corda a tots els seus rellotges- passada una estona- tots acabaven sincronitzant-se amb el rellotge més gran. És el que ell anomena el fenomen d’arrossegament.

El cos humà està regulat per una sèrie de rellotges bio-corporals que fan funcionar el sistema. Drouot defensa la tesi segons la qual, el cor és el rellotge més gran o dominant del cos humà, i que aquest té la capacitat de condicionar la resta de rellotges secundaris com el del sistema nerviós central o el del sistema hormonal. Quan una persona està en un estat, el qual  ell anomena coherència, és a dir, en una situació de comoditat i harmonia amb el seu entorn, el seu cos es torna eficient i és capaç per ell mateix de guarir ferides, traumatismes o malalties.

En la mateixa línia,  la psicòloga Martha McClintock va publicar l’any 1971 a la revista Nature les seves investigacions sobre la sincronització menstrual de grups de dones que conviuen durant llargs períodes de temps. Va conèixer un grup de set dones socorristes que van començar l’estiu amb períodes completament diferents i passats tres mesos menstruaven pràcticament el mateix dia, i va estudiar una residència universitària amb cent trenta cinc estudiants, amb resultats idèntics entre companyes d’habitació o amigues íntimes. Aquest fenomen s’atribuiria anys més tard a l’efecte de les feromones.

Segurament trobaríem aquest fenomen d’arrossegament en molts altres terrenys, com la pèrdua d’objectivitat quan ens fonem en un col·lectiu seguint un partit del nostre equip de futbol, o quan defensem el partit polític que vàrem votar les últimes eleccions o ens deixem portar per corrents de pensament que no ens són propis pel simple fet de ser assumits com a veritats absolutes per la majoria.

El filòsof Aurelio Arteta – en una altra contra de La Vanguardia- carregava contra els tòpics i explicava que “ens sentim més segurs en grup: si una opinió és compartida, sembla més fundada”. I afegia què:  “les idees estan per ser rebolcades i esquinçades... cal perdre el respecte a les idees per no perdre’ns el a nosaltres mateixos”.

És desesperant veure com regeix el pensament únic en els dirigents polítics d’Europa.

Abans d’ahir,  Mariano Rajoy declarava que la única alternativa a les retallades era la intervenció. Que “són conscients que hi ha molts espanyols afectats, però que no hi ha més remei”. I afegia, que si ho hagués fet el govern anterior ells haurien pogut retallar divuit mil milions menys.

És difícil escapar del pensament únic perquè ens adaptem al rellotge de pensament més gran. El que predomina a la premsa escrita i a la televisió, el que bombardegen contínuament els dirigents polítics en declaracions carregades de dramatisme exhortant-nos a acceptar sang, suor i llàgrimes amb valor, dignitat i sentiment patriòtic.

Però les coses poden canviar. Cada cop costa menys trobar a la xarxa opinions autoritzades de filòsofs, economistes, premis Nobel i catedràtics de renom que sense comptar amb els mitjans de difusió de l’establishment es van difonent entre la gent sense fer soroll.

A títol d’exemple, en un article del seu blog, el catedràtic Vicenç Navarro es demanava “perquè no, una banca pública?” explicant l’exemple del banc estatal de Dakota del Nord als Estats Units. Aquest banc, amb noranta anys d’antiguitat té prohibit realitzar inversions en activitats especulatives, està obligat per Llei a invertir en el seu propi Estat i ha estat un dels bancs més solvents i menys afectats per la crisi financera en prevenir la bombolla immobiliària evitant les hipoteques escombraria.

Potser no falta tant per què arribi el dia que els ciutadans ens acabem sincronitzant, que acabem amb el maleït pensament únic i puguem dir als dirigents que si ells no estan disposats a actuar, ja ho farem nosaltres.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 04/04/2012

dimecres, 28 de març del 2012

SOLEDAT


Aquest article no va de política, ni de crisi, ni tant sols d’actualitat.

No perquè no hi hagi notícies ni temes dels quals parlar. El que no hi ha són ganes. Almenys avui; potser hi torni la setmana vinent, per parlar d’aquells temes que solen agrair els que comparteixen el teu punt de vista, o que provoquen reaccions de rebuig o indiferència a la resta.

Avui va d’estats d’ànim. Del que passa quan se’ns acaben les piles. Quan la vida ens passa per sobre i ens fa sentir com un suro a la deriva. Quan per voluntat, cansament o per distracció deixem anar els fils invisibles que ens ajuden a mantenir el rumb malgrat les dificultats.

Una persona molt important a la meva vida deia que naixem sols, vivim sols i morim sols, tant hi fa qui t’acompanyi al llarg del camí. Jo no compartia aquesta idea, però és ben cert que per molta empatia i per molt que et coneguin aquelles persones que tens  a prop, cadascú sent i viu les coses a la seva manera.

Moustaki deia que no estava mai sol, amb la seva soledat, a qui  descrivia com una companya.

Estem sols davant les nostres responsabilitats, les nostres accions i les nostres decisions. Podem esmorteir la sensació envoltant-nos de persones que han seguit camins paral·lels, o pensant que som com la resta, que tots passem per experiències semblants.

Però cada pas que fem, cada decisió que prenem els triem entre una infinitat de possibilitats, i sempre l’última decisió la prenem sols. Per molt que ens excusem en les circumstàncies de la vida, el context no ho justifica tot. Algunes persones prenen decisions equivocades tenint-ho tot a favor, i altres malgrat viure situacions extremes saben prendre les decisions correctes.

Qüestió d’educació? d’instint? Intel·ligència? Força de voluntat? Caràcter? Sort?
Potser una mica de tot.

Aquest dimarts la meva filla ha fet disset anys. N’estic molt orgullós. Ha heretat el caràcter i la força de la seva mare, i s’està convertint en una gran persona, curiosa, crítica i desperta.

Els fills ens poden donar les majors satisfaccions, però la sensació de portar al món un nadó no es pot dissociar del vertigen de la responsabilitat que implica.

De cop, els adults- éssers imperfectes- ens posem l’uniforme de pares i ens aboquem a preparar els nostres fills per a les batalles de la vida. Els donem valors absoluts que els donin confiança. Apliquem tots els nostres coneixements per què la seva vida sigui la millor de les vides possibles, els diem el que està be i el que no, els protegim del perill i esperem que no cometin gaire errors.

Però amb disset anys, ja fa temps que els fills s’han adonat que tots cometem errors, i que els pares no en són cap excepció.
I els pares comencem a entendre que per molt que els preparem, només ens limitem a donar seguretat, el millor exemple possible, la màxima informació de què disposem i tot l’amor del món, sabent, però,  que ells cometran els seus propis errors, i s’aixecaran més forts en superar-los.

Ells, com nosaltres, estaran sols en el moment de prendre les decisions, les importants i les trivials. Amb una mica de sort, els quedarà però la seguretat que facin el que facin sempre els farem costat, i que si ensopeguen pel camí sempre tindran on recolzar-se per tornar-se a aixecar.

Decidir i assumir les conseqüències de les nostres decisions forma part de la vida i del nostre creixement. Però no estem mai realment sols quan prenem decisions. Les prenem en base al que som, al que hem après i al que hem vist. En aquests moments, quan ens deixem portar per l’instint per obrir una porta o tancar-ne una altra, és precisament quan surt a la llum el que som i el que hem après a la vida. Ens acompanya el viscut, els consells i tot el que ens ha aportat la gent que ens estima o ens ha estimat algun dia.

Per molts anys Clàudia, continua creixent, continua aprenent, dels errors i dels encerts, no tinguis mai por de ser tu mateixa, no estaràs mai sola.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 28/03/12

dimecres, 21 de març del 2012

TRANSPARÈNCIA


Últimament mirem cap a on mirem sembla que només hi hagi grisor. La crisi continua afectant milions de famílies dins i fora de casa nostra, i les notícies dels mitjans de comunicació, els continguts de les xarxes i els articles d’opinió- els meus inclosos- no semblen parlar d’altra cosa.

Cada cop hi ha més “nous pobres” mentre el sector bancari- actor principal de la crisi- no sembla renunciar a res, i els polítics busquen solucions a una situació afavorida per la seva passivitat.

A França, François Hollande proclama a París que vol liderar una “revolució socialdemòcrata” europea declarant que “no permetrà que les finances escapin al control de la política”. Entretant, la majoria dels governs socialdemòcrates han mostrat una submissió total al sistema, intentant desmarcar-se de la dreta fent malabarismes en l’escàs marge de maniobra que els queda,  lluny de les grans frases i els grans principis que tant fàcilment exhibeixen des de l’oposició.

El president del BCE Mario Draghi sentencia en el Wall Street journal que “el lloc de treball segur s’ha acabat” i que “el tradicional estat del benestar ha quedat enrere.” I es queda tant ample.

En la mateixa línia ens van passant la píndola per què acceptem l’inacceptable: la precarietat laboral, l’atur, la fallida de la seguretat social i el sistema de pensions, les retallades en la sanitat, l’educació, el dret a l’habitatge i la majoria dels drets reconeguts i adoptats en les constitucions dels països democràtics.

Malgrat tot, els governants continuen escèptics davant moviments com el 15M, que tenen, mal els pesi, el suport d’una amplia majoria de la societat, i es resisteixen a fer canvis substancials en l’ordre de prioritats, i reformes en profunditat que permetin controlar els excessos que genera  la globalització dels mercats.

Per moltes revolucions que prometi François Hollande, el principal problema de l’esquerra europea -ara per ara- és la manca de credibilitat. Als Estats Units, bressol del capitalisme i l’ultraliberalisme que ens ha arrossegat a la situació actual sense que – per cert- ningú hagi anat a la presó, van un pas endavant de nosaltres, -com de costum-. La proximitat de les eleccions ha generat un profund debat sobre el paper de l’estat en la societat del segle XXI. El discutit premi Nobel de la Pau Barack Obama -en compliment d’una promesa electoral- va llençar en només quatre mesos de mandat la pàgina data.gov i fa pocs dies la pàgina ethics.gov que recopila fins a set bases de dades que permeten conèixer en detall tot un seguit d’ informacions considerades secretes fins avui.

Entenent que la democràcia es basa en un accés igualitari a la informació i a la disponibilitat d’eines de control sobre els responsables polítics, aquesta eina obre la possibilitat a qualsevol ciutadà de saber els noms de totes les persones que s’hagin reunit amb membres de l’administració, relacionar identitats amb xifres de donacions privades a campanyes electorals, contribucions de lobbies i grups d’influència i denúncies per violacions ètiques.

Espanya i Andorra són dels pocs estats democràtics que no tenen una Llei de transparència. Ja estem retallant els abusos “per sota”, què tal si ens comencem a donar les eines per retallar els abusos “per dalt”?

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 21/03/2012

dimecres, 7 de març del 2012

SOSTRE DE VIDRE


Groucho Marx va dir un dia que mai voldria formar part d’un club on s’acceptessin persones com ell. En realitat, la frase la va motivar el fet que no el van admetre en un club al qual s’havia inscrit amb el seu nom real. Malgrat que després del rebuig,  els membres del club es van adonar de qui s’amagava rere el nom de Julius Henry Marx i van intentar rectificar, en Groucho va deixar anar la seva lapidària frase, i es va quedar a casa.
Tots hem estat confrontats en un moment o altre al neguit de l’acceptació social. Ja sigui a l’escola, amb els amics o a la feina. Pertànyer a una gran o micro comunitat ens reconforta i ens fa sentir menys sols al estar envoltats de gent que comparteix alguna cosa amb nosaltres. I quedar-ne exclòs -per algunes persones- es pot convertir en un autèntic drama personal.
Existeixen clubs o comunitats de tot tipus, amb o sense estatuts. Es creen associacions de persones amb afinitats o problemes comuns i amb objectius diversos, des de passar una bona estona fins a defensar els drets d’alguns col·lectius.
La sub-cultura popular també ens diferencia despietadament entre guapos i lletjos, prims i grassos, alts i baixos, calbs i peluts, cultes i incultes, intel·ligents i curts de gambals, feliços i desgraciats,  i la pitjor de totes: entre guanyadors i perdedors.
Però existeixen discriminacions més cruels i subtils encara. Els que separen una part de la població de la resta, mitjançant el que es sol anomenar un sostre de vidre.
De forma més o menys natural, i sense necessitat d’una planificació o intencionalitat organitzada existeixen sectors de població en posició avantatjada i d’altres que ho tenen molt difícil per progressar. Entre les els dos grups existeix encara, però està en vies de desaparició la classe mitjana, que sol fer de pont entre les dues tendències extremes.
Una de les conseqüències de la crisi actual és la destrucció de la classe mitjana, creant un autèntic fossat entre rics i pobres, avantatjats i putejats.
El fet de pertànyer a un grup o altre no ens fa ni millors ni pitjors, Andorra no és més classista que altres països, és un país d’acollida on tothom es fa amb tothom en un model de convivència que molts estats voldrien. La única diferència rau en les oportunitats de progrés reals dels uns i dels altres.
Els sostres de vidre no són totalment infranquejables. Hi ha dues vies d’entrada principals. La via petita permet que de tant en tant, en mèrit a l’esforç i al talent alguns ciutadans arribin a destacar prou per entrar al club VIP. L’altra via es regeix més per un tema d’interès, si algú pot aportar i ser útil als altres membres del club només cal que accepti tàcitament les normes del club per passar-ne a ser membre.
El sostre de vidre separa un món d’oportunitats on sol circular informació privilegiada, on es gesten els grans projectes i la resta, que viu somiant en un món d’igualtat d’oportunitats.
En clau de societat es pot entendre que quan s’assoleix una posició de relativa comoditat les persones vulguin conservar aquest estatus i acabin perdent qualsevol tipus d’empatia amb la resta de la societat.
Però en clau de país democràtic, els poders públics han de vetllar per la igualtat de drets de tots els seus ciutadans.
La setmana passada el Govern va aprovar el projecte de Llei d’inversió estrangera per entrar-la a tràmit parlamentari. Després de viure durant dècades en l’estatu quo i practicant el “qui dia passa any empeny” per fi un govern assumeix que no podem continuar vivint d’esquenes a la resta del mon i obre la porta a una autèntica revolució per a l’economia del país. Aquest canvi, desitjat o assumit ha de permetre la possibilitat d’implantació de nous negocis, creant noves oportunitats a dins i fora de les nostres fronteres.
La  decisió és valenta i l’objectiu l’obertura de tots els sectors de l’economia. Ja ho va provar el govern Pintat, però el seu propi partit ho va impedir aleshores. Ara sembla que la situació de crisi ha afavorit que la proposta tiri endavant.
Caldrà veure però, si la Llei està dissenyada pel conjunt de la societat, o retocada i mutilada per la pressió dels lobbys que es passegen per damunt del nostre sostre de vidre particular.
De moment, abans de nàixer ja tenim dos símptomes preocupants que s’hauran d’explicar molt bé si prosperen. Els advocats han aconseguit quedar-ne fora, i el govern ha introduït un criteri d’arbitrarietat insòlit. Sota el paraigües de l’interès general les autoritzacions de nous negocis s’analitzaran una per una, i serà un ministre o l’alt funcionari de torn qui decidirà si aquesta s’ajusta o no a l’interès públic.
En un estat democràtic aquesta responsabilitat hauria de ser exclusiva del parlament, legítim representant del conjunt de la societat. En tot cas, ara li toca als nostres parlamentaris tractar la qüestió i demostrar si és veritat o no que Andorra hi ha sostres de vidre que divideixin la societat en dos.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el dia 07/03/12

dimecres, 29 de febrer del 2012

POLÍTICA?


En aquest racó de món, les persones de la meva generació hem tingut, fins ara el privilegi de viure en democràcia des del dia que vàrem nàixer. No hem conegut guerres ni dictadures. Hem tingut la sort de viure en països on diferents formacions polítiques s’han anant alternant en el poder en funció de les preferències dels ciutadans.

Malauradament, aquesta situació envejable amb la perspectiva del que han hagut de viure generacions anteriors, no ha pogut evitar que estem abocats a una gran crisi econòmica, de valors i política.

Els ciutadans tenen la sensació que l’alternança política ha deixat de ser un factor de regeneració democràtica i un impuls de creixement i millora de les nostres societats. La democràcia i la fe en el sistema perduren, però cada cop més gent vota al mal menor sense cap il·lusió que les coses puguin canviar realment.

Hi ha un sentiment creixent de distanciament entre la societat i els seus representants, que generalment -malgrat les millors intencions- cada cop tenen menys marge per emprendre accions polítiques profundes, i amb prou feines sobreviuen a base de pegats al difícil equilibri d’intentar acontentar uns i altres per poder continuar en el poder.

Aquesta setmana s’ha parlat molt de la recurrent llei de la nacionalitat, de la viabilitat de les pensions de la CASS, de l’obertura econòmica, o de la Llei electoral.

Aquests, i molts altres, són temes que demostren la dificultat que tenen els nostres dirigents per encarar els grans eixos que sustenten el model de les nostres societats.

Queda molt bé escriure grans principis en les constitucions, com la sanitat universal, el dret al treball i a la vivenda, la igualtat dels ciutadans. Però les Lleis que han de reflectir aquests principis s’encallen amb facilitat.

Portem dècades conscients que el model econòmic de la nostra seguretat social no és viable des del punt de vista comptable, i dient que la CASS acabarà petant tard o d’hora si no es posen mesures.

Potser l’arrel del problema no és tancar la quadratura del cercle. No és, o no hauria de ser un tema econòmic, ni tant sols polític.

Potser la base de tot plegat és un problema filosòfic. No podem escriure i votar una constitució on l’estat garanteix un seguit de principis i drets dels ciutadans i escudar-nos després en raons tècniques per no complir-los.

Que cotitzem un terç del que repartim en pensions? Molt bé. Aquesta és l’anàlisi d’un economista. Els responsables polítics han de decidir si continuen donant-se cops de cap contra un mur intentant resoldre un problema que des del punt de vista econòmic no s’aguanta  - i no s’aguantarà per moltes retallades que es facin -, o es concentren en com construeixen un estat de dret a l’alçada de la nostra Carta Magna.

Tothom assumeix que les cotitzacions per la branca de salut serveixen a un fons comú solidari per aquells que tinguin en algun moment necessitats mèdiques. I tots agraïts si ens podem estalviar necessitar aquests fons per a ús propi. No entenc que una societat moderna no es plantegi les pensions amb la mateixa filosofia. La vida ens pot anar millor o pitjor, però si un té la sort d’arribar a la jubilació amb uns estalvis conseqüents, pis de propietat i caseta a la platja, hauria de ser capaç de renunciar a una pensió que no necessita per tal que d’altres que han tingut menys sort puguin acabar les seves vides amb dignitat.

És evident que els compromisos contrets en el model actual s'han de respectar i cadascú té dret al que hagi cotitzat, però penso que som a temps de pensar un nou model que a més de viable sigui més social i solidari. És la gran diferència entre la defensa de l'interès general o actuar com una empresa privada amb diners públics.

Si malgrat la crisi no aprenem a treballar com una gran comunitat i no aturem el cafè per tothom en aquest i molts altres temes, difícilment continuarem avançant com a societat, i continuarem lluny del país que podríem arribar a ser.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 29/02/2012

dimecres, 22 de febrer del 2012

L’ORDRE NATURAL DE LES COSES


Fa uns mesos se’m va posar entre cella i cella tocar la cançó Snow de Red Hot Chili Peppers a la guitarra. Era com una fita per provar les meves habilitats i la vaig tocar obsessivament durant dies i dies. Malgrat tot, només fa quatre anys que vaig a classes de guitarra i me’n adono que el meu nivell no dóna per tant, encara.

En el fons de mi mateix sabia que encara no estava preparat, que per molt que m’agradés la cançó, ni que fos per respecte als músics professionals, tot necessita el seu procés de maduració.

Calen fites i somnis per complir, ens ajuden a avançar i a millorar cada dia, però també és bo saber quins són els nostres límits. I hem de ser conscients que tota fita necessita d’un camí per recórrer.

En el dia a dia trobem milers d’exemples que ens recorden que hi ha un ordre natural en totes les coses, que no ens poden saltar etapes, ni començar les cases per la teulada, per moltes ganes que tinguem de veure la casa acabada.

La feina del dia a dia i l’esperit de superació ens poden fer assolir reptes que quan estem desanimats no gosaríem somiar. Però és necessari viure en el present i ser coneixedors de la nostra realitat.

Massa sovint ens quedem palplantats esperant que la vida canvïi per art de màgia, que ens toqui la loteria o que els polítics trobin solucions miraculoses a tots els mals. Personalment només crec en la màgia dels sentiments i en la força de voluntat, sé que les possibilitats que em toqui la loteria són remotes i penso que els polítics no podran fer miracles si no tenen al darrera una societat implicada que els empenyi en la direcció correcta.

Ens han volgut fer creure que ens podem guanyar la vida sense treballar, fer el dinar sense res a la nevera i trobar la felicitat sense sortir-la a buscar.

La música és una bona metàfora del que passa a la vida real. Com en els sentiments, en la feina, l’educació i la majoria de les coses que formen la nostra realitat no es pot fer trampes. Són terrenys immunes al poder i als diners, només depenen del nostre talent i la nostra constància.

La bona notícia és que després d’assumir que no tinc –encara- nivell per fer certes coses amb la guitarra se m’ha acudit provar una altra cançó amb la qual estava encallat des de fa un parell d’anys. He pogut comprovar que sense adonar-me’n, mentre he anat buscant noves fites, les classes de guitarra han anat deixant empremta i ara ja puc tocar Signe d’Èric Clapton amb la guitarra acústica sense massa dificultats.

Jo encara no toco Snow com cal, però continuaré practicant. Com diuen els Rollings, no podem aconseguir tot allò que voldríem, però si ho provem, de vegades acabem trobant allò que necessitem.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 22/02/2012

dimecres, 15 de febrer del 2012

SOLDEU 2012


Aquest cap de setmana setanta milions d’espectadors hem pogut gaudir d’un dels màxims espectacles que ens pot oferir l’esquí femení d’èlit. No deixava de ser una prova més en el Calendari de la Copa del món, però pels Andorrans ha estat una prova històrica. La primera que se celebrava al nostre país.

Les condicions van ser les òptimes. Sol, baixes temperatures i una neu en perfectes condicions. Les esquiadores van oferir un espectacle de força, valor, tècnica i coratge que va embadalir els sis mil espectadors que van assistir des de la primera fila.

L’esdeveniment ha estat un èxit sense pal·liatius a tots els nivells. La pista, les instal·lacions, l’allotjament i l’organització van ser objecte de lloança per part de les esquiadores, les federacions i la premsa internacional.

En clau interna la lectura que en podem fer va molt més enllà de la d’un simple èxit en l’organització d’un esdeveniment esportiu. Hem demostrat al món- i a nosaltres mateixos- que quan ens ho proposem som capaços d’estar a l’alçada dels millors.

La copa del món de Soldeu 2012 no ha estat però un fet aïllat. Les nostres muntanyes ja fa anys que son motiu d’elogi fora de les nostres fronteres.

En un dels moments més crítics de la nostra història recent, aquest esdeveniment ha generat il·lusió, orgull i esperança. Un grapat de somiadors han aconseguit convertir el que per a molts era una utopia, en una realitat.

El ministre de finances i funció pública Jordi Cinca expressava pel twitter “Avui podem estar contents. Un poble autodestructiu i crític com el nostre, avui respirava felicitat i orgull de pertinença”.

No ha estat segurament la frase més afortunada del brillant ministre. No tinc cap dubte que el ministre es referia a la crítica destructiva, però és perillós ajuntar en la mateixa frase les paraules “autodestructiu” i “crític”. La crítica és l’antítesi del conformisme i en cap cas condueix a l’autodestrucció, més aviat a l’exigència de superació, sense la qual no hauria estat possible un esdeveniment com aquest. L’autodestrucció, al contrari, es nodreix de la incapacitat de reacció davant les amenaces, de les mentalitats tancades, de les solucions de facilitat i de la recerca de resultats a curt termini. És, en definitiva, el resultat de la manca d’esperit crític.

L’exercici de la crítica està mal vist a casa nostra. Sovint es confon amb la desqualificació, la deslleialtat o fins i tot amb un acte antipatriòtic. És cert que alguns destralers utilitzen la crítica com un arma en benefici propi, però aquests solen quedar retratats.

Avui tenim davant dels ulls, la prova que tenim un potencial i un marge de millora impressionants. Hi hagi o no hi hagi crisi, som un país de natura i muntanya i tenim un gran capital humà. Podem continuar copiant altres models, buscant solucions de facilitat a curt termini o podem començar a creure en nosaltres mateixos i convertir-nos en una referència mundial com a país de serveis lligat al potencial natural de les nostres muntanyes.

Fa uns anys un mapa d’Andorra de la CIA penjat a internet va ser l’objecte anecdòtic de debat durant un Consell General en situar la capital d’Andorra a Soldeu. Possiblement aquest cap de setmana algun funcionari dels serveis d’intel·ligència americans haurà pogut treure’s una espina i exclamar ben fort “Ho veieu com jo tenia raó?”.

Soldeu ha estat la nostra capital durant un cap de setmana gràcies a un grup de persones que ha cregut que era possible celebrar amb èxit una prova de la copa del món d’esquí. Tan de bo aquest sigui el punt d’inflexió que ens ajudi a trobar el camí del país que hauríem de acabar sent.


Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 15/02/2012

dimecres, 8 de febrer del 2012

DOBLE MORAL


Aquest no serà un article políticament correcte. Segurament emprenyarà uns quants lectors, n’avorrirà a d’altres i en preocuparà a uns pocs- gairebé tots de la meva família-. Jo tinc els tres estats d’ànim alhora; estic emprenyat, avorrit i preocupat.

La primera iniciativa per construir un casino a Andorra es va produir l’any 1849, acompanyada de tres iniciatives més fins l’any 1880, abans que el tema quedés aparcat fins ben entrat el segle XX. La situació aleshores, poc després del tancament de les fargues era la de un país pobre, mal comunicat i gairebé sense recursos, i una part de la població hi va veure una possibilitat de modernització i creació de riquesa, però les diverses iniciatives van quedar frustrades per l’oposició frontal de França i del Consell General. El descontentament dels promotors i d’una part de la societat, enlluernada per les contrapartides ofertes a canvi de la concessió va estar a punt de provocar un enfrontament civil. L’any 1881, un grup de ciutadans va arribar a entrar per la força al Consell, segrestant el Síndic i proclamant un Consell revolucionari, però la intervenció dels Co-Prínceps va tornar a restablir l’ordre.

Durant la legislatura de 2001-2005 el Grup Parlamentari Liberal, presidit per l’actual Cap de Govern Toni Martí i del qual jo en formava part, es va oposar per unanimitat al projecte de Llei del Joc impulsada per l’executiu de Marc Forné, que obria la porta de nou a la creació d’un casino a Andorra. Diverses societats es van mostrar interessades, entre les quals el grup francès Partouche, l’empresa britànica Ladbroke’s i l’empresari de Las Vegas Sheldon Adelson.

Aquest últim ha estat notícia darrerament per la seva intenció de portar el seu imperi del joc a Madrid o Barcelona, després d’haver exportat el seu model de “ciutat de l’oci” de Las Vegas,  Singapur i Macao.
Els nostres pobres veïns, ofegats per la crisi i l’atur s’estan plantejant molt seriosament acceptar les condicions del multimilionari a canvi d’una quantitat impressionant de llocs de treball.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre s’ha convertit en la principal impulsora de la iniciativa, recolzada per l’anterior Ministre d’Economia i Turisme del Govern del PSOE, i l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella.

Esperanza Aguirre, que considera el projecte com “un rayo de luz en estos momentos de oscuridad”, ha arribat a declarar “hay que cambiar todas las normas que haya que cambiar”. Pot semblar engrescador quan es parla de la creació d’uns 200.000 nous llocs de treball, però les normes que “hay que cambiar” no són precisament “moco de pavo”.

El Sr. Adelson pretén crear una “illa legislativa” on, entre altres mesures es rebaixi la rigidesa dels convenis col·lectius, es modifiqui la Llei d’Estrangeria espanyola per obtenir permisos d’immigració més àgils, amb un tracte preferent pels empleats forans, on quedin eximits del pagament de la seguretat social dels treballadors durant dos anys, així com dels impostos de les tres administracions competents. Pretén què es modifiqui la Llei dels horaris comercials, que l’estat avali un préstec de 25 milions d’euros i que li construeixin infraestructures de metro, tren, noves carreteres i connexió a l’AVE. Demana la cessió de tot el sòl públic de la zona, reubicant vivendes de protecció social i expropiant el sòl privat necessari, l’exclusivitat i avantatges fiscals durant els primers 10 anys d’explotació i l’entrada al casino a menors i ludòpates. Pretén també què es canviï la Llei de prevenció del blanqueig de capitals, i advoca per un sistema d’intermediaris que en els seus casinos de Macao estan controlats per la màfia xinesa.

En altres paraules: el sotmetiment sense pal·liatius de l’estat de dret al poder del diner. Un genuí vestit fet a mida.

Però tornem a Andorra. El passat dos de febrer en un article publicat al Diari d’Andorra podíem llegir l’efectista titular: “Unanimitat a favor de l’obertura del casino”. La suposada unanimitat la feien un ministre del Govern, un assessor del Govern, un representant de la banca i dos empresaris. L’article anava més lluny indicant que en demanar al públic si algú hi estava en desacord ningú va piular. A veure qui era el guapo que aixecava la ma!

Des del famós discurs del Cap de Govern del mes de setembre, les al·lusions al casino han estat nombroses. Allò que no era lícit per Marc Forné sembla que ara ho és per Toni Martí. Caldrà veure com respon el seu grup parlamentari al Consell.

Penso sincerament que el Grup Parlamentari Liberal la va encertar l’any 2002. I també penso que la situació no ha canviat prou per convertir aquest atractiu i perillós nyap de diner fàcil en el motor de la nostra economia. El nostre país té el més calent a l’aigüera en matèria de fiscalitat i de legislació laboral com per jugar a muntar una rentadora de diner negre -per molt glamurosa que sigui- als nassos de la Unió Europea.

Però més enllà de la idoneïtat conjuntural, el més lamentable és que el casino és el paradigma d’allò en què ens hem convertit. Apostar pel casino és renunciar a crear riquesa sobre la base de l’esforç i la qualitat dels nostres ciutadans. És menysprear el potencial de la societat andorrana en la seva capacitat per crear talent i riquesa competint d’igual a igual amb els nostres veïns. És admetre davant dels nostres ciutadans i la comunitat internacional què no som capaços de sobreviure sense fer trampa. I és una renuncia als valors morals i ètics més elementals.

Si el que de debò compta és la cultura del “pelotazo”, del diner fàcil i de l’enriquiment sense mèrits, potser que comencem a revisar els principis bàsics del nostre sistema educatiu. No enganyem més als joves amb collonades com el valor de la formació, el treball i la justícia i entrenem-los quan abans millor a esquivar l’esforç, a agafar dreceres i a fer trampes. Tindran més possibilitats de sobreviure en el país que els deixarem.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Varira, emès el 08/02/2012

dimecres, 1 de febrer del 2012

LA VIDA I LA MORT

Un dels meus discs preferits de tots els temps és The dark side of the moon del grup Pink Floyd. Va ser el vuitè àlbum de la banda i es va convertir en un dels més venuts de la història. Es tracta d’un disc conceptual on els Pink Floyd, abanderats del rock progressiu i la psicodèlia dels anys 70 van decidir articular totes les cançons al voltant d’una temàtica donant coherència al conjunt, i provocant que a l’escoltar-lo ens deixem portar per l’ambient, conduint les nostres emocions en una seqüència lògica aclaparadora.

Cada cara del disc és, en realitat, una única peça, on les cançons són els capítols que donen cos al missatge musical. L’àlbum comença i acaba amb batecs de cor, i pretén reflectir les diverses experiències de la vida humana. La cara A concretament, abasta des de temes quotidians banals, fins a la importància del pas del temps, passant per la necessitat de no tenir por d’estimar o l’estrès de la vida moderna, per acabar amb el tema de la mort: amb el tema The great gig in the sky.

Tot i no ser la meva peça preferida del disc – honor que recau en la cançó Time – aquest és un dels temes que més m’han arribat a impactar, i no tant sols de la música de Pink Floyd.

El teclista del grup Richard Wright estava improvisant a l’estudi de gravació quan els seus companys li van dir que la progressió d’acords en la qual treballava sonava força be, i que l’haurien d’aprofitar en el seu proper àlbum. Aquells acords es van convertir en la base de la cançó però encara faltava alguna cosa per emfatitzar el dramatisme i la força necessàries per a un tema que tenia la vocació de parlar de la mortalitat dels humans.

Van decidir que hi calia una veu femenina i van fer venir la vocalista Clare Torry a fer una prova demanant-li que improvisés sobre el fons musical, prohibint-li utilitzar frases o paraules. Li van donar unes quantes indicacions sobre els sentiments que volien transmetre i es va limitar a utilitzar la seva veu com si fos un instrument.

El resultat final, per a mi, té una bellesa, una força i una càrrega emocional indescriptibles. És un tema que acostumo a escoltar quan, com tothom, passo per algun moment de dolor o de desànim. Els sentiments entren en ressonància amb la música i ens arrosseguen des dels primers acords. La cançó comença suaument i ens porta fins a un estat de paroxisme on es barregen sensacions com la ràbia i la impotència, fins a tornar a decaure lentament en una mena de calma i acceptació.

Últimament ens han colpit les morts recents de diverses persones que ens han deixat massa joves com a conseqüència del càncer. Sigui quin sigui el motiu, quan una persona propera desapareix, la vida ens sembla de cop efímera i tenim tendència a qüestionar en quina mesura l’estem aprofitant com caldria. Els problemes personals, les crisis i la quotidianitat passen a un segon terme durant unes hores, abans de deixar-nos arrossegar de nou pels imperatius del dia a dia.

El filòsof Antonio Fornés explicava en una de les excel·lents entrevistes de la contra de La Vanguardia què “no té sentit apostar la nostra vida en el treball, la casa i les obligacions. Al final només ens quedarà haver viscut en la màxima de les dignitats, que és la de exercir de humà”.

Ara us he de deixar, que és tard, demà em llevo a dos quarts de set per ajudar els nens a anar a l’escola i m’espera un dia ple de reunions i feina per intentar cobrir despeses al meu despatx, un dinar en tres quarts d’hora abans de tornar a la feina, i tornar a casa havent fet les compres pel sopar. Al vespre, quan els nens dormin, potser podré tornar a escoltar The great gig in the sky abans de tancar els ulls i anar a dormir.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’u de febrer de 2012.

Link de Great gig in the sky a youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=UC01eq2Vkg0&feature=fvst

Link de la contra amb Antonio Fornés:
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120119/54244580431/antonio-fornes-trabajamos-mas-horas-que-un-esclavo-romano.html

dimecres, 25 de gener del 2012

LA GRAN ESTAFA


El 15 de desembre de 1953, les principals productores de tabac dels Estats Units es van reunir a l’hotel plaza de Nova York. A l’ordre del dia, la disminució de vendes com a conseqüència de la denúncia creixent dels professionals de la medicina sobre els efectes nocius del tabac sobre la salut.

Aquella reunió va marcar un abans i un després en la història del consum de tabac. Les productores, que fins aleshores havien competit acarnissadament entre elles van decidir fer un front comú i organitzar la campanya publicitària més gran de tots els temps. En lloc de destinar recursos per pal·liar els efectes nocius del seu producte, van decidir constituir-se en un autèntic càrtel mafiós, posant tots els mitjans per enganyar els seus clients i continuar enriquint-se a costa de la vida de milions de persones.

Més encara. Quan les vendes de Marlboro es van disparar, els competidors van investigar fins que van descobrir que el secret raïa en la utilització de l’amoníac. Aquest composant químic provoca una major absorció de la nicotina, reforçant-ne l’efecte addictiu i nociu en les cigarretes. Lluny de denunciar el fet davant les autoritats, les altres marques van imitar els seus col·legues incorporant el mateix principi als seus productes, i amagant la veritat als consumidors.

Van haver de passar dècades, i no per iniciativa dels poders públics sinó de les associacions de consumidors, fins que l’any 1996 quaranta sis Estats van presentar una querella conjunta contra la indústria, o el càrtel del tabac. No hi va haver sentència. La denúncia és va tancar amb una transacció segons la qual els denunciats van pagar 206.000 milions de dòlars al govern dels Estats Units, van fer públics tots els documents interns existents i es van comprometre a aturar el màrqueting dirigit als joves.
Cap país del món ha prohibit hores d’ara la venda de tabac, en un conflicte d’interès evident entre els ministeris de finances i els de salut.

La passivitat dels estats per complir amb l’obligació de vetllar per l’interès general per davant de l’interès particular va fallar aleshores i continua fallant avui amb nous exemples encara més colpidors.
La gran crisi financera actual ha deixat fora de lloc els governs de mig món. Mentre aquests actuen localment, l’economia especulativa -que no productiva- pensa i actua a escala global.

Les mateixes agències de qualificació que l’any 2008 donaven les màximes notes a empreses com Lehman Brothers abans de fer fallida, condicionen ara les polítiques d’Europa, Estats Units i mig món. El Fons Monetari Internacional, creat l’any 1945 amb vocació de facilitar el comerç internacional mitjançant la capacitat productiva i reduir la pobresa, està fent el contrari del que diuen els seus estatuts. No només no està ajudant a reduir la pobresa ni a afavorir la productivitat, sinó que contribueix a imposar mesures draconianes als estats amb dificultats obligant-los a privatitzar massivament i a imposar criteris d’austeritat que estan ofegant l’economia productiva.

Quan tothom espera una reacció política per pal·liar els efectes de aquesta nova forma de dictadura del càrtel internacional de les finances què proposen els nostres líders europeus? Crear agències de qualificació i un Fons Monetari Europeu.

Exactament igual què van fer les productores tabaqueres en descobrir el secret de Marlboro.

En lloc de decidir conjuntament regular o fins i tot suprimir les agències, en lloc de reforçar les democràcies, en lloc de defensar els seus ciutadans fent prevaldre l’interès comú per davant de l’interès particular pretenen copiar el model existent per aspirar al seu tall de pastís.

Si el tabaquisme ha estat una epidèmia provocada per l’engany i la negligència criminal d’una indústria, l’economia especulativa, amb la complicitat dels nostres governants, s’està postulant a ser la gran estafa del poder financer sobre la democràcia.

En tots dos casos, ja sabem qui acabarà pagant els plats trencats.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Radio Valira, emès el 25/01/2012

Link del programa Envoyé spécial “tabac: retenez votre souffle”:

dimecres, 18 de gener del 2012

CANVIS II


He llegit recentment en un bloc que em van recomanar, una frase de Albert Einstein que deia que si volem resultats diferents ens calen mètodes nous.

Els electors tenim per norma general una certa mandra al canvi polític, probablement per evitar de desacreditar-nos a nosaltres mateixos en el moment d’admetre que hem canviat de parer, i que per tant, abans estàvem equivocats. Per poc que els governants mantinguin una certa aparença d’equilibri i que les expectatives de futur no empitjorin, ni un partit format exclusivament per premis Nobel podria evitar la seva reelecció.

Fins i tot persones com els Srs. George Bush o Silvio Berlusconi entre molts altres, per no fer sang amb noms més propers, aconsegueixen ser elegits amb sorprenent facilitat, malgrat la seva flagrant manca de moral, ètica i vergonya.

Els canvis de color polític es produeixen, però és molt difícil canviar una tendència de vot si no es donen situacions singulars. Els polítics, presoners dels seus discursos reduccionistes dissenyats més per hooligans que per persones amb esperit crític, explicaran aquests canvis per la incompetència dels uns davant la capacitat dels altres. I es quedaran tant amples.

Els partits han emprat la promesa d’un canvi en els seus eslògans de campanya una infinitat de vegades, en totes les seves variants, però el seu funcionament, les seves estructures, estratègies i mètodes no han variat des de la primera meitat del segle vint.

Que els partits no aprenen ens ho demostren a diari.
El recent debat sobre el pressupost n’és un exemple. Els consellers de la majoria van despatxar les esmenes de l’oposició en 19 minuts, i l’oposició hi va votar en contra.

Les dues opcions son legítimes, però les dues fan mal als ulls i demostren amb quina facilitat els partits cauen en el seu propi joc menystenint l’interès general i les expectatives que els ciutadans han dipositat en ells. Si la demostració de la nova manera de fer política no va ser massa lluïda, votar en contra del pressupost, a més d’un brindis al sol, és desaprofitar una ocasió única de desmarcar-se de debò de l’antiga manera de fer, i donar a la gent el que realment estem esperant; un autèntic debat d’idees al voltant de reserves d’esmena ben argumentades perquè es dibuixin clarament dues opcions ideològiques clares entre els uns i els altres, si és que hi són realment.

Els partits polítics es nodreixen generalment de ciutadans amb ideals i la voluntat d’aportar esforços i dedicació per millorar les coses. La seva aportació a la col·lectivitat serà proporcional al poder de decisió i de fer-se escoltar que tinguin dins de l’estructura del seu partit. Ergo, o bé hauran de adaptar-se a l’estructura del partit per assolir una situació rellevant, o bé no aportaran gran cosa a la col·lectivitat malgrat tota la seva bona voluntat i esforços.

En altres paraules, els polítics amb poder real de decisió i acció hauran de passar inevitablement pel sedàs del seu partit. Això no hauria de ser un problema si els interessos del partit i els dels ciutadans coincidissin, però és un gran problema quan el partit està en mans de lobbis que fan passar els seus interessos per davant de l’interès general.

Pensem que escollim representants, quan en realitat el que escollim són partits polítics, que sovint es redueixen a un petit cercle de persones influents que són qui realment condicionen les decisions dels càrrecs electes.

Si els polítics són presoners de la seva pròpia condició, els ciutadans tenim, mitjançant les noves tecnologies, la possibilitat de fer-nos sentir com mai abans l’havíem tinguda. Eines, que ens permeten somiar amb una societat més informada, madura i conscient amb possibilitats reals d’incidir en les decisions polítiques.

Si no potenciem, uns i altres, una nova manera d’entendre la política i la democràcia, si no canviem el mètode, per molt que canviïn els governants, els resultats continuaran sent els mateixos.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 18/01/2011

dimecres, 11 de gener del 2012

CANVIS


A la cançó Beautiful Boy, John Lennon li deia al seu fill Julian, que la vida són aquelles coses que et passen mentre fas plans pel futur.

Acabem d’encetar un nou any ple d’esperances i nous propòsits malgrat la crisi que ens ofega. El capítol 2011 s’ha tancat del tot i estem començant un nou capítol, condicionat per l’anterior, però un nou capítol tanmateix.
No deixen de ser curioses aquestes dates en les quals desitgem amb més o menys convicció petits o grans canvis en les nostres vides, quan per norma general tenim pànic al canvi.

Potser la diferència rau en el fet que desitgem millores concretes, o al contrari coses genèriques com la felicitat, l’amor,  salut, pau al món i totes aquelles coses que podríem sentir en qualsevol concurs de bellesa.

El canvi que ens espanta és el canvi que no podem controlar, ens vingui de dins o de l’exterior. Ens paralitza la por a allò desconegut, com si aquelles fites que tant ens ha costat assolir es poguessin esvair per art de màgia si ens atrevíssim a treure el nas per la finestra i mirar què hi ha més enllà de les nostres realitats.

Sovint, per molt difícil o imperfecta que sigui la nostra vida, la por al canvi ens recorda que la cosa encara podria ser pitjor. Ens acomodem a la nostra realitat en un aparent equilibri reconfortant, gaudint de les coses bones, tolerant allò millorable i trampejant els problemes. Trobem excuses de mal pagador per acceptar les mancances, els buits i les injustícies com un mal menor assumible per tal de no trencar aquest equilibri.

Quan la nostra situació no és la que hem somiat, la por al canvi ens pot dur al conformisme o al fatalisme, i quan assolim un moment de plenitud ens fa desitjar que el temps s’aturi.

Provem de congelar els moments de bonança i felicitat com si fossin una fita i no part del camí, i oblidem que tot està en evolució permanent.

Nosaltres mateixos ens transformem, madurem mentalment i físicament.

Els temps canvien, les modes canvien, els costums canvien, les ciutats creixen i es transformen, la tecnologia incideix en les nostres vides, el planeta sencer evoluciona. Perdem de vista antics amics i en fem de nous, persones importants per nosaltres moren i en neixen d’altres, els fills creixen i les relacions passen a altres nivells.

Per molt que ens fem trampa a nosaltres mateixos, el futur és i continuarà sent incert. Els moments i les situacions que volem conservar també evolucionen, i si no evolucionem amb elles ens quedarem aturats en l’espai esperant que tornin mentre es van allunyant.

Per molt que ens hi resistim, la vida flueix. Podem intentar nedar riu a munt per recuperar un passat que no tornarà o deixar-nos portar pel corrent i gaudir del viatge mentre contemplem nous paisatges que tindran un sentit afegit en poder-los comparar amb els paisatges que ja coneixem.

Les etapes que deixem enrere no són instants perduts. Al contrari, son instants viscuts que formaran part de la nostra vida per sempre.

Per difícil que sigui el camí, i per molt que ningú ens en garanteixi el resultat, la lluita per millorar és una obligació i una victòria. Tenim dret a fracassar, el que és imperdonable és no haver-ho ni tant sols intentat.

La felicitat no consisteix en allargar indefinidament un moment, no és el final del camí, està amagada en aquelles coses que ens passen mentre fem plans pel futur.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’ 11/01/12