dimecres, 11 d’abril de 2012

TRAÏCIONS


He de confessar-vos una cosa. Sóc un fan incondicional de Clint Eastwood. No tant de l’actor que interpretava Harry el brut de jove, com de l’Eastwood madur que ha dirigit moltes de les pel·lícules que més m’han impactat durant els darrers vint anys, des que vaig quedar bocabadat amb “Sense perdó” l’any 1992. L’actor i cineasta, fart del clixé d’home dur i inexpressiu ha sabut aprofitar la seva maduresa i descobrir-nos una faceta humanista i una qualitat narrativa que – al menys jo- no hauria pogut imaginar. “Sense perdó”, “Els ponts de Madisson”, “Million dollar baby” o “Cartes des d’Iwo Jima”, entre moltes altres entren a la categoria selecta de pel·lícules que en acabar-les de veure em fan pensar “què gran és el cinema”. Són obres mestres que narren històries que apunten a l’essència del que de veritat importa, la dimensió humana de les nostres grandeses i les nostres febleses. Històries de superació, d’amor i d’odi, sense caure en clixés ni judicis de valor, mostrant tota la complexitat de la condició humana.

L’altre dia vaig veure “L’intercanvi”, una duríssima història basada en fets reals que té lloc a Los Angeles a finals dels anys vint. Una mare soltera denuncia la desaparició del seu fill de nou anys a la policia i passats uns mesos, per encobrir la seva ineficàcia davant l’opinió pública, pretenen que accepti un altre noi com si fos el seu. Més enllà del drama i el coratge de la protagonista, Eastwood ens fa viure el que pot passar – i de vegades passa- quan la societat diposita la seva confiança en un col·lectiu i aquest la traeix utilitzant el seu poder en benefici propi.

Hi ha molts nivells de traïció, però sens dubte el pitjor de tots és quan deleguem tasques relacionades amb la protecció ciutadana i la justícia en persones que aprofiten el poder en benefici propi. La llista pot ser llarguíssima, des de l’abús de poder d’un agent de l’autoritat fins a un jutge corrupte.

Però el sentiment de traïció es pot estendre a altres àmbits. Malgrat la caricatura que es pugui fer ara d’un país d’inconscients que han viscut durant anys per sobre dels seus mitjans, la realitat de la gran majoria del poble grec és la de milions de famílies que es guanyen la vida – o se la guanyaven- seguint les regles del joc que la classe dirigent va dissenyar. L’única inconsciència va ser delegar el poder en una classe política dominada per l’establishment financer i econòmic grec.

El poble grec ha estat doblement traït. Primer pels seus dirigents, però també per la comunitat internacional.

Els dirigents de l’Eurozona i el Fons Monetari Internacional han acordat un altre préstec, ara de cent trenta mil milions d’euros, però no perquè el país tingui els mitjans de reactivar la seva economia en bancarrota, sinó perquè aquests puguin retornar part del seus deutes. Deutes generats en gran part, no per la construcció del futur de la seva gent, sinó pel finançament de l’estament militar més gran d’Europa –en proporció al nombre d’habitants, - comprat en major part a Alemanya i França, amb préstecs als bancs alemanys i francesos. I Grècia en acceptar aquesta “ajuda” es compromet a seguir un full de ruta que el converteix pràcticament en una colònia alemanya en supeditar qualsevol decisió pressupostària al govern d’Àngela Merkel.

La comunitat internacional, que per activa o per passiva ha estat co-responsable de la situació grega, ha posat al cap del país un ex Goldman Sachs, l’empresa que va ocultar el deute grec durant anys, està imposant retallades dràstiques a l’estat del benestar grec i obligarà a privatitzar tot allò que es pugui privatitzar, fent pagar a la classe treballadora grega la inconsciència i la hipocresia dels dirigents grecs i europeus.

Entre tantes retallades, només un sector ha quedat exempt de les mesures d’austeritat imposades per Alemanya: el sector militar industrial.

Eastwood ha sabut aprofitar la seva notorietat per traure el millor de si mateix i deixar-nos un llegat – de moment inacabat- que de ben segur influirà poc o molt en la vida de moltes persones, en fer-nos connectar en el millor que portem dins nostre. És desolador veure com l’establishment europeu concentra tots els seus esforços en tapar-se les vergonyes els uns als altres en lloc d’utilitzar el poder que els ciutadans els han dipositat en la construcció d’un futur millor.

La classe política continua esforçant-se per mostrar-nos que el rendiment polític i la grandesa humana són conceptes cada cop més incompatibles. No cal que s’esforcin, ja fa temps que ho havíem entès.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’ 11/04/2012

5 comentaris:

  1. no entenc l'expressió "classe política" i no crec que "s'esforcin" en això que dius, rendiment incompatible amb grandesa humana,o no sé que entens amb grandesa humana ???? què és això dels garns o petits humans?
    No entenc la barreja de conceptes: pel-lícules de Clin Eastwood, valors humans no veig perquè introdueixes el polítics. Posa't tu a fer política sí ets un humà tan gran...

    ResponSuprimeix
  2. Benvolgut anònim:
    "classe política" no es refereix als polítics que s'esforcen per fer que les coses millorin, que són molts. Es refereix en aquest cas als líders polítics de l'eurozona que semblen més preocupats en fer el que dicten els mercats que en les necessitats dels seus ciutadans.
    "grandesa humana" podria fer referència a les persones que amb o sense poder o notorietat s'esforcen desinteressadament per fer que les coses millorin, en contrapartida als que aprofiten una situació de privilegi en benefici propi o de la seva carrera.
    La "barreja de valors humans i polítics" és perquè precisament cada cop s'està deshumanitzant més l'exercici de la política vist l'escàs marge de maniobra que tenen els caps d'estat de l'eurozona, o la manca de ganes d'invertir l'ordre de prioritats.
    I ja he fet política activa; no se'm dona be.
    Gràcies per comentar.

    ResponSuprimeix
  3. Sincerament crec que tot s'ha deshumanizat Els polítics no són una classe a part segurament jo, tu , Els altres... Entenc el que vols dir ... Pero l'ultim paragraf sobre, Soc. Polític , estic cremat i vosaltres remateu ,

    ResponSuprimeix
  4. Ànims anònim polític! Tu fes el que puguis i dorm amb la conciència tranquila. La política és dura i ingrata, és normal que la gent ens indignem quan passen segons quines coses, no es tracta de rematar ningú.

    ResponSuprimeix
  5. Si us plau! A la llista hi falta Gran Torino, document imprescindible per aproximar-se a la multiculturalitat. Si no l'has vist, gran oportunitat divendres a TV3. Jo també sóc molt fan de l'Eastwood director. Em fascina que un paio que ha estat alcalde republicà i que es considera conservador faci un ús tan magistral de la llibertat de pensament i de creació per aproximar-se a temes com l'eutanàsia (Million Dollar Baby), el patriotisme (Banderes... i Cartes...), el racisme (Gran Torino), la corrupció (L'intercanvi). L'honestedat és ell.

    Tema central del teu article, totalment d'acord amb tu. De les coses que més perjudiquen la ciutadania avui dia és, sens dubte, la dimissió dels polítics del seu rol de polítics. La solució (Islàndia?) no és fàcil, però l'alternativa quina és: Grècia?

    En fi...

    ResponSuprimeix