dimecres, 29 de maig del 2013

Filòsofs 2

Quan jo era estudiant, o eres de lletres, o eres de ciències, i la branca econòmica era una mica –salvant les lògiques excepcions vocacionals- com una mena de compromís o sortida d’emergència pels que no eren literaris ni anaven sobrats en ciències. Els centres educatius no només classificaven els estudiants en funció de les seves aptituds acadèmiques –cosa lògica-, per desgràcia també els valoraven de forma diferent.

Ignoro quan va començar la tendència a menystenir les formacions literàries i humanístiques en detriment de les científiques, però als anys 70 i 80, de forma volguda o no, es va permetre relegar l’estudi de la història, dels grans corrents literaris i filosòfics a una simple mostra de les grandeses del passat, i no com les eines necessàries per a la construcció del futur.

Començava a madurar la llavor de la crisi moral i de valors que estem patint avui en dia.

De forma intencionada o per pura inconsciència, a mesura que els coneixements científics van anar augmentant al servei de la indústria, el paper dels grans humanistes i pensadors va anar passant a un pla secundari. Pitjor encara, es va arribar a creure que ja no eren de cap utilitat. Eren icones d’èpoques passades que ja no encaixaven en els temps actuals.

Antigament els filòsofs aportaven un criteri crític al món que els envoltava, i il·luminaven el camí als governants.

Avui als governants els assessoren economistes i tecnòcrates. Tenim les eines i els coneixements per construir vehicles potents de progrés, quina llàstima haver-nos deixat el xofer a l’estació.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 29/05/2013

dimecres, 22 de maig del 2013

Filòsofs

Avui acaben les proves de la Prova Oficial de Batxillerat per a un centenar d’alumnes de l’escola andorrana. La POB, com el BAC francès o la selectivitat espanyola, conforma un d’aquells tràngols inevitables de la nostra vida, en el nostre viatge cap a la maduresa. Per a molts acaba una etapa i en comença una nova, condicionada per la nostra capacitat de sintetitzar anys d’aprenentatge en uns pocs dies decisius.

A Andorra tenim una gran oferta educativa, podent triar entre els tres sistemes educatius públics malgrat les dificultats econòmiques -de plena actualitat- per mantenir-ne els nivells de despesa.

Malgrat aquesta sort, sempre m´ha sobtat veure com per una gran part de la societat, aquesta és simplement una etapa necessària on et declaren apte per a circular pel món amb unes bases mínimes. Que saps comptar, llegir i escriure vaja, i pots començar a exercir com a individu de ple dret, en estar en disposició de guanyar un sou i assumir un cert grau d’autonomia. En la mateixa línia, els estudis superiors només son una altra eina per augmentar les opcions de convertir-se en una personeta de profit.

Molts obliden que formem persones i no unitats de producció. La Democràcia i els valors humans van ser creats pels grans pensadors de la història, molt abans de l’auge dels economistes i els tecnòcrates. Tant de bo que aquesta nova generació sigui capaç de tornar a posar els valors humans per sobre de l’interès individual. Que retrobi uns ideals i valors basats en la tolerància, la igualtat i la recerca de la veritat per poder governar aquesta modernitat líquida que ens envolta.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 22/05/2013

dimecres, 15 de maig del 2013

15M

Deia el filòsof i premi Nobel de literatura britànic Bertrand Russell que la humanitat té una moral doble: una que predica i no practica, i l’altre que practica i no predica.

Avui és el segon aniversari de la manifestació multitudinària del 15M que va concentrar centenars de milers de persones en les principals ciutats d’Espanya, mig centenar a Andorra el 15 d’Octubre del mateix any.

Els indignats del 15M son els que practicant les regles del joc, s’han adonat que els han estafat, econòmicament i moral. Estafat pels que prediquen transparència i permetent que els destins dels pobles es decideixin fora dels parlaments, convertint la democràcia en una farsa. Pels que demanen rectitud als altres, mentre neden entre la corrupció, els tractes de favor i l’ús d’informació privilegiada. Pels que demanen sacrificis i paciència als herois anònims que tiren endavant les seves famílies en la precarietat, mentre indulten a delinqüents convictes i mengen de la mà del gran capital. Pels que fan pagar a les classes mitges i baixes el cost d’una crisi que no han provocat, mentre rescaten amb diner públic els autèntics responsables.

Retreure al moviment 15M la seva incapacitat per aportar propostes concretes, no integrar-se en un partit polític, o no tenir un missatge clar és no entendre res del que aquest representa. Acusar-los d’anti-demòcrates és pervers. No són els indignats els que posen en perill la democràcia, amb sort acabaran pesant prou per convertir-se en un problema real i aconseguir que els representants dels ciutadans recordin per qui treballen i comencin a practicar el que prediquen.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 15/05/2013

dimecres, 8 de maig del 2013

Temps

Diu la mítica cançó Time dels Pink Floyd, que el sol sempre és el mateix, des d’un punt de vista relatiu, mentre a nosaltres cada dia que passa ens acosta una mica a la mort. Què cada any sembla més curt que l’anterior i no aconseguim mai trobar el temps necessari pels nostres projectes, que acaben en no res o en mitja pàgina de gargots inacabats.

Jo tinc una llibreta plena de gargots dins del meu cap, de projectes, somnis i propòsits. Només he de trobar el temps necessari per fer que aquests encaixin en la meva vida.

No hauria de ser gran cosa trobar una mica més de temps per passar amb els meus fills, compartir amb ells estones, experiències i rialles.

Més temps per estimar i sentir-te estimat amb la parella.
Temps per tocar la guitarra.
Temps per llegir algun dels llibres que es van acumulant a la biblioteca esperant alguna treva a la vida laboral.
Temps per viatjar.
Temps per descansar, desconnectar i recuperar forces.
Temps per aprendre i informar-me del que passa al meu voltant.
Temps per tornar a posar-me en forma.
Temps per arreglar el món amb els amics al voltant d’unes cerveses.

Hauria de ser més fàcil, però no ho és. Ens movem com autòmats saltant d’obligació en compromís, consumint les nostres vides sense pensar massa en el sentit de tot plegat

Ja ho deia la Mafalda, que la vida moderna té molt de moderna i molt poc de vida. Fins i tot les pel·lícules d’animació infantils, com la recent i brillant Els Croods ens expliquen la diferència entre viure i sobreviure.

I és que per la teoria som uns cracs, però està vist que posar-ho a la pràctica ja son figues de un altre paner.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 08/05/2013

dimecres, 1 de maig del 2013

Mites

Quan era petit, un nen del barri em va desvetllar el gran secret, què els reis mags són els pares. Al principi m´hi vaig resistir. M’agradava la creença en uns essers màgics que ens omplien la casa de regals en funció de lo bé que ens havíem portat durant l’any. Però la llavor del dubte ja era dins meu, i la maleïda teoria conspiratòria encaixava. No vaig trigar a demanar-ne confirmació als meus progenitors, i així vaig veure com a poc a poc anaven caient mites de la meva infantesa, enduent-se amb ells part de la meva innocència. Amb els reis van caure el Pare Noel, el ratolí de les dents i tots els personatges imaginaris que ens recompensaven les bones accions.

Però la pèrdua de la innocència no s’aturaria aquí. Un cop assumit que els essers màgics no existien, o que ningú del meu entorn podia afirmar que existissin, la figura dels adults -la dels pares en particular- va anar omplint els buits fins l’arribada de l’adolescència. El descobriment que la gent que ens dicta les normes són tan imperfectes com nosaltres va configurar la segona etapa de grans desmitificacions. Evidentment, a l’adolescència tendim a menystenir el valor de l’experiència, però això és una altra història.

I així fins l’edat adulta, on els nostres referents passen a ser grans personatges històrics, del món de l’art, la filosofia, la literatura, la ciència o la política.

El comportament d’alguns polítics últimament em té tant desconcertat, què començo a témer per un altre nivell de desmitificació. Aquest cop m’estalviaré fer preguntes, no sigui cas que m’acabi assabentant què la política també eren els pares.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 01/05/2013