dimecres, 1 de maig de 2013

Mites

Quan era petit, un nen del barri em va desvetllar el gran secret, què els reis mags són els pares. Al principi m´hi vaig resistir. M’agradava la creença en uns essers màgics que ens omplien la casa de regals en funció de lo bé que ens havíem portat durant l’any. Però la llavor del dubte ja era dins meu, i la maleïda teoria conspiratòria encaixava. No vaig trigar a demanar-ne confirmació als meus progenitors, i així vaig veure com a poc a poc anaven caient mites de la meva infantesa, enduent-se amb ells part de la meva innocència. Amb els reis van caure el Pare Noel, el ratolí de les dents i tots els personatges imaginaris que ens recompensaven les bones accions.

Però la pèrdua de la innocència no s’aturaria aquí. Un cop assumit que els essers màgics no existien, o que ningú del meu entorn podia afirmar que existissin, la figura dels adults -la dels pares en particular- va anar omplint els buits fins l’arribada de l’adolescència. El descobriment que la gent que ens dicta les normes són tan imperfectes com nosaltres va configurar la segona etapa de grans desmitificacions. Evidentment, a l’adolescència tendim a menystenir el valor de l’experiència, però això és una altra història.

I així fins l’edat adulta, on els nostres referents passen a ser grans personatges històrics, del món de l’art, la filosofia, la literatura, la ciència o la política.

El comportament d’alguns polítics últimament em té tant desconcertat, què començo a témer per un altre nivell de desmitificació. Aquest cop m’estalviaré fer preguntes, no sigui cas que m’acabi assabentant què la política també eren els pares.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 01/05/2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada