dimecres, 28 d’agost del 2013

Barbàrie

Dimecres passat centenars de civils –1.300 segons la resistència Siriana–, van morir víctimes d’un atac químic a l’est de Damasc, l’autoria del qual apunta al règim del dictador Bashar al-Assad.

Durant els dies següents a l’atac, mentre les potències mundials disputaven les seves patètiques partides d’escacs, centenars de vídeos domèstics inundaven la xarxa amb imatges d’una cruesa inimaginable. Imatges mostrant la dimensió d’una barbàrie que ens remunta a altres episodis d’exterminació en massa dels quals la humanitat hauria hagut d’aprendre.

Una setmana després, les potències no han pres encara cap decisió sobre com actuar davant l’enorme trencaclosques geopolític que ens podria dur a les portes de la tercera guerra mundial. Com és possible obviar el patiment de nens, dones i homes convulsionant, intentant respirar sense èxit, com peixos fora de l’aigua? Com es pot vetar una resolució per exigir a Síria l’accés als bar­ris afectats? De què serveix un organisme com les Nacions Unides, si uns quants es poden saltar les seves resolucions i el dret internacional olímpicament per fer guer­­res preventives amb centenars de milers de víctimes col·laterals, i no es poden protegir poblacions indefenses davant atacs com aquest? Com podem continuar fabricant i venent bilions de dòlars en armament a països del Tercer Món, en lloc de lluitar contra les desigualtats i la pobresa, en lloc d’invertir en educació i desenvolupament?

En ple 50è aniversari del discurs de Luther King, la humanitat ha deixat de somiar, ja ni tan sols dissimula que en el fons mai no hem deixat de ser bèsties sense ànima.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 28/08/2013

dimecres, 21 d’agost del 2013

Notícies d’agost

Durant els mesos de vacances estivals, mentre els parlamentaris fan vacances i els becaris omplen les redaccions d’uns mitjans de comunicació sota mínims, de tant en tant surt una notícia, entre estrena i estrena de cine, entre partits de pretemporada, que destaca per sobre de la resta.

Són els globus sonda d’estiu. Aquelles notícies, comentaris o declaracions que es llencen com qui no vol la cosa, discretament, sempre lluny de la portada, de Gibraltar i altres exaltacions patriòtiques, però tampoc massa a prop de la secció esports, a una societat mig adormida, amb la guàrdia baixa, sota el sol de la platja, o algun arbre frondós al camp o la muntanya.

Fa unes setmanes ja ens van colar que els bancs no tornarien 36.000 milions d’euros d’ajuts públics que consideren perduts. Aquest dilluns n’he trobat dues de curioses. La primera, pel meu vessant professional, que destacava que el metre de car­retera construïda a Espanya costa el doble que a Alemanya, i no tant per les comissions famoses i caixes B de partits polítics, com per l’abús d’obres d’enginyeria en forma de túnels o viaductes amb solucions innecessàriament complexes. La segona, amb les declaracions del president de la patronal espanyola Joan Rossell, que ni es va despentinar en declarar que per tal de compensar les diferències entre assalariats temporals i els de contracte indefinit, el que cal és treure privilegis als treballadors amb contracte indefinit.

Curiosament només he estat capaç de detectar els globus sonda aliens. Potser ens calgui veure només el que volem veure per desconnectar. Tan agradable, tan perillós.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 21/08/2013

dimecres, 14 d’agost del 2013

Un món feliç

Primera lectura d’estiu al sac. Es tracta d’Un món feliç, d’Aldous Huxley, assaig filosòfic disfressat de novel·la de ciència-ficció. El cert és que malgrat ser un clàssic no n’havia sentit parlar, i he de reconèixer que m’ha impressionat en molts aspectes.

El llibre, escrit l’any 1932, descriu un futur força pessimista on l’espècie humana és portada a triar entre felicitat i llibertat. La clau? La creació per manipulació genètica i condicionament psicològic de castes predestinades a acomplir missions específiques en la societat del futur. Cada element de la societat, al seu nivell, veu proveïdes totes les seves necessitats gràcies al condicionament que els allunya de tot sentiment de propietat, les passions o la por a la mort, i a la tecnologia que els preserva de la malaltia i l’envelliment. Inspirada en les cadenes de muntatge de vehicles de Henry Ford a Detroit a principi del segle 20, la novel·la dóna per a moltes anàlisis, però els temes centrals són d’una actualitat colpidora.

Des del punt de vista social ja vivim en un món de castes, si no de dret, de fet, on uns quants tenen prou poder econòmic, polític i mediàtic per poder condicionar, anul·lar, domesticar i amansar la resta. Els dirigents del món feliç assumeixen que no hi ha grandesa en la felicitat, i que aquesta només es pot assolir a costa de la pèrdua de valors humans essencials, a la renúncia al coneixement, al pensament lliure i a la individualitat.

Us imagineu un món on ens volguessin condicionar sobre els nostres valors, la cultura, sobre com hem de viure, comportar-nos i que hem de consumir? Ep! Un moment!

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 14/08/2013

dimecres, 7 d’agost del 2013

Vacances

M’encanta viatjar, conèixer llocs nous, cultures i punts de vista diferents, però hi ha un lloc al qual no he fallat ni un sol estiu de la meva vida, encara que sigui per uns dies. De vegades hi arribo massa estressat per gaudir-lo com cal. L’esprint final abans de vacances sol ser tan demolidor com reparadors els dies de calma posteriors. Preparatius de vacances, entregues finals de feina amb imprevistos i urgències d’última hora que s’afegeixen a la resta de compromisos ja difícils de complir per ells mateixos. Quan arribes, encara necessites un temps per poder sentir-te com si mai haguessis marxat. Desfer les bosses, ins­tal·lar-te, fer les compres i saludar els familiars i coneguts que intenten endevinar qui és aquell intrús de pell blanca que se’ls acosta amb aquella cara de supervivent de guerra.

Però a poc a poc, la transformació es va produint, com un viatge en el temps, o el despertar d’un somni confús.

45 anys no passen sense deixar rastre, ni en les persones, ni en un poble. Les platges han quedat petites davant els nous carrers i edificis. La nova aparença podria distreure els nouvinguts de l’encant que s’hi amaga, però jo encara hi veig els camins de sorra que duien a la platja quan era petit, amb horts desbordant de tomàquets i llegums. Malgrat el pas del temps i les nostres cicatrius –externes i internes– m’adono que en algun nivell tot segueix igual.

Les vacances a Tossa són com un retrobament amb un vell conegut, un viatge interior que em mostra el camí fet, però també la distància què m’allunya dels somnis d’infància. Per això estan els propòsits d’estiu, suposo.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 07/08/2013