dimecres, 29 de gener del 2014

Bambolines

A l’obra de teatre Pel davant i pel darrere, adaptació catalana de l’original de Noises off, de l’autor britànic Michael Frayn, l’espectador gaudia d’una història bidimensional podent seguir al mateix temps l’obra representada per un grup d’actors novells, i l’evolució de les seves pròpies vivències entre bambolines. A mesura que va avançant la gira, les vivències personals dels actors acaben contaminant el fil argumental de l’obra, al mateix temps que les escenes interpretades van provocant reaccions a la vida real. El cap de setmana passat el Partit Popular espanyol va representar l’obra Junts sumem en el marc del seu congrés autonòmic celebrat a Barcelona. El guió, previsible en els continguts i en les formes, no va ser cap obra d’art. Ni un gest d’apropament, ni el mínim esbós de proposta de solució. Va ser tan sols una arenga per als convençuts basada en la política de la por i la negació dels valors democràtics més elementals. Més enllà de “machetazos” i les habituals comparacions amb ETA, Rajoy ho va resumir en una frase: “Votar és un dret democràtic, però no en qualsevol lloc ni a qualsevol hora ni de qualsevol manera, ni sobre qualsevol assumpte.” Més tard, Alicia Sánchez-Camacho i alguns dels assistents van coincidir amb representants destacats d’altres forces polítiques com Artur Mas, Pere Navarro, Jordi Pujol i exministres del PP i del PSOE, entre altres, en un dinar organitzat per l’empresari Luis Conde. Va ser un autèntic bany de realitat on ningú no va voler fallar al mini-Bilderberg local, convocat cínicament en forma de dinar solidari per les persones discapacitades.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 29/01/2013

dimecres, 22 de gener del 2014

Muntant mobles

L’altre dia vaig anar a Ikea. No és gaire original, ho reconec. Fins i tot se’m podria acusar de deslleial amb els empresaris del ram andorrans, que com la resta, malviuen fent feinetes o venent algun moble de tant en tant. Què voleu, d’on no n’hi ha no en raja, que s’ocupin els estadistes d’arreglar el món que prou feina tinc amb el meu dia a dia. Total, que hi vaig anar, vaig comprar la mercaderia i vaig tornar a casa a muntar aquell escriptori tan mono i barat. El procés, que es prometia senzill, va durar hores. És la diferència entre un professional i un rata que intenta estalviar quatre euros fent una feina que li va gran. Però tanmateix me’n vaig sortir. Evidentment si hagués d’afegir el cost del viatge i les hores emprades com a dietes professionals el cost s’hauria disparat. Però després de lesionar-me, fer una estesa èpica per casa i rectificar vàries vegades en haver confós alguna peça o no haver emprat els cargols que tocava en el moment adient, me’n vaig sortir. No deixa de ser curiós tot plegat. Vaig passar una tarda fent una feina per a la qual no estic qualificat, mantenint la il·lusió de ser el mestre del meu destí, tot seguint les instruccions d’unes persones que no conec, i emprant unes eines que altres persones havien dissenyat a tal efecte. De cop la sensació de llibertat i orgull va quedar reduïda a la mínima expressió. Vaig entendre com es deuen sentir els governs que s’esforcen a mantenir una il·lusió de democràcia als seus ciutadans, quan en realitat no són capaços de sortir del guió que unes quantes organitzacions a l’ombra han escrit per ells.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 22/01/2013

dimecres, 15 de gener del 2014

Llum

Jean-Jacques Rousseau pensava que l’home és bo per naturalesa, que “neix lliure però està encadenat per tots costats”. Estar o no d’acord amb aquesta premissa porta a dos maneres radicalment oposades d’entendre el món. Si l’home és bo per naturalesa aquest pot arribar a actuar desinteressadament pel bé dels altres i fer allò millor per a la comunitat perquè entén que és l’opció més coherent. No necessita l’amenaça de cap mesura punitiva per condicionar els seus actes, però necessita informació objectiva per formar-se un criteri. En canvi, si l’home és dolent per naturalesa acabarà actuant anteposant el seu interès pel damunt del general. Creure en una o l’altra opció condiciona els models educatius, les ideologies i les normes que se’n deriven. El primer model et porta a creure en l’educació sobre la base de l’aprenentatge i en la capacitat de les persones per prendre decisions encertades. El segon, que les persones només actuen correctament sota l’amenaça del càstig, fent prevaldre la disciplina a l’explicació i el diàleg. Que tinguin o no un criteri propi, encertat o equivocat, és indiferent, ja que les normes asseguraran que actuï correctament. El que grinyola del segon model és que si assumim que les persones no són responsables en general, per què haurien de ser-ho les que elaboren les normes? Estem ben lluny de la República de Plató. El talent i la gent preparada marxen lluny de casa on se’ls reconegui la seva vàlua o malviuen amagats a l’ombra dels amiguismes i la corrupció. La foscor només es pot combatre amb llum, però la llum només la pot encendre qui no tingui res a amagar.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 15/01/2013

dimecres, 8 de gener del 2014

Paraules equívoques


Fa unes setmanes, José Luis Rodríguez Zapatero declarava en una entrevista que “el dret a decidir és antinatura”. Per molt que ho contextualitzem, la frase és com a mínim sorprenent en boca d’un excap de Govern en democràcia.

Poques setmanes abans, el nostre Copríncep episcopal esquivava una pregunta incòmoda sobre el matrimoni gai declarant que ell l’únic que pretén és “defensar allò que és natural”. Sembla legítim demanar-se què deu ser “allò natural”, renunciar a part de la seva humanitat fent vot de castedat? O potser buscar la quadratura del cercle combinant els preceptes de l’Església amb els de cap d’Estat d’una democràcia parlamentària i laica?
Precisament les declaracions al respecte del director d’RTVA, Francesc Robert, van provocar la sorprenent rèplica de Ladislau Baró, president del grup parlamentari de DA, per qui “els càrrecs de confiança han de poder tenir tota la llibertat d’expressió que garanteix la Constitució”, però no han de discrepar amb la línia política del Govern ni de la majoria. La bona notícia és que el Govern tingui una línia política, potser fóra hora que diguessin clarament quina és, a Robert segur que li hauria estat útil saber-la. La part inquietant és com interpreten el grup parlamentari i el Govern quines han de ser les obligacions i responsabilitats d’un càrrec de confiança.
A menys que tot plegat no sigui més què una cortina de fum maldestra per acomiadar-lo per altres raons. Si és el cas segur que no era la millor opció intentar camuflar-les deixant entendre que Robert no ha estat a l’alçada.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 08/01/2013