dimecres, 26 de juny del 2013

Messies no, gràcies

Em comentava l’altre dia una amiga, que quan parlo del meu passat polític, o al llegir alguns dels meus articles, li queda la sensació que vull expiar una etapa de la meva vida de la qual em penedeixo.

Ni una cosa ni l’altra. És cert que la pèrdua d’innocència –obligada– en veure com funcionen les coses, i la sensació que podíem haver fet molt més del que es va fer, em fan ser bastant crític amb la meva etapa política. Però no tinc la sensació d’haver d’expiar res. Vaig fer el que vaig saber i poder, dins de les limitacions de les meves àrees d’influència, en l’engranatge complex de la política, on la dependència del tripijoc de la dialèctica i l’estratègia de guerrilla acaba inevitablement desviant l’atenció del que realment importa. L’exercici d’un càrrec públic és un honor i un privilegi, i d’aquella etapa em quedo també amb moments excepcionals i amistats sinceres, fins i tot des de la discrepància d’opinions.

El que escric es basa en les meves vivències i els meus coneixements. He vist en primera fila l’ascens i la decadència d’un partit polític, com decisions transcendents per a un país les poden prendre un grapat de persones en un sopar, o com l’interès particular pot passar per sobre de l’opinió d’un grup parlamentari.

No sóc dels que creuen que cal una revolució. Menys encara en salva pàtries messiànics que, des de fora, es creguin en possessió de la veritat absoluta, per venir a arreglar-ho tot de cop. Però sí que cal una evolució endavant basada en la transparència, perquè pugui arribar el dia que sigui l’interès públic el que acabi passant per sobre dels interessos polítics.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 26/06/2013

dimecres, 19 de juny del 2013

No toca

Sovint em vénen idees o raonaments que podrien ser la base per a un article d’opinió, però quan per fi trobo on escriure’ls, no sóc capaç de reproduir-los. Són pensaments com “llàgrimes que es perden en la pluja”, que diria Roy Batti, el replicant de Blade Runner. Com en una conversa entre gent apassionada, on costa ficar cullerada sense interrompre ningú, i quan per fi arriba el teu torn de paraula, la conversa ha progressat, i el que volies dir ja no encaixa amb el que estan parlant.

Hi ha debats polítics que, amb l’excusa de les urgències del dia a dia, mai toquen. Solen ser els debats de fons, amb forta càrrega ideològica. Els de model de societat o d’Estat. Els que qüestionen el sistema per mirar de fer-lo més just, més funcional. Els dirigents solen dedicar tots els seus recursos a apagar incendis, però no ataquen les causes del foc.

Les creences del passat estan tan enquistades, que qüestionar-les sembla no només una temeritat, sinó un acte de traïció a les tradicions i a la memòria històrica.

S’actua com si faltessin recursos per mantenir l’Estat del benestar quan en realitat hi són però estan mal repartits. Es constata la desafecció política de la gent, però no es fa res per posar-hi remei millorant la transparència en les decisions públiques, o simplement canviant les regles del joc per retornar el poder de decisió als ciutadans. Són temes que semblen quedar suspesos en l’aire, difícils d’encaixar en les atapeïdes agendes polítiques. Els governs estan massa ocupats lluitant contra els símptomes, mentre se’ls menja la malaltia, però parlar d’això avui, simplement no toca.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 19/06/2013

dimecres, 12 de juny del 2013

IRPF

La setmana passada es va celebrar la 24a Trobada empresarial al Pirineu, on entre altres notícies, el cap adjunt del gabinet del vicepresident econòmic de la Comissió Europea, Amadeu Altafaj, va manifestar públicament que la UE “no ens obligarà a res” referint-se al percentatge de l'IRPF a Andorra.

La implantació d’aquest impost de tipus directe és objecte de debat i polèmica pel fet que aquest vingui més o menys imposat pels països del nostre entorn, o per estar impulsat per un Govern i una majoria parlamentària que no el duien al seu programa.

Curiosament, i al contrari del que ha passat amb altres temes, l’anunci de la imminent implantació de l’IRPF no ha aixecat cap revolució ciutadana, però sembla inquietar profundament alguns sectors de la població. A nivell de partits, només el Partit Liberal s’ha manifestat frontalment en contra de l’impost. La resta de veus crítiques estan directament lligades a alguns sectors del mon empresarial. Són les veus dels que volen exprimir la mamella de la opacitat fiscal en benefici propi fins les últimes conseqüències.

Que ningú s’enganyi, l’IRPF no és un factor d’agreujament de la crisi com ens volen vendre des d’alguns sectors. L’IRPF és una eina absolutament imprescindible per completar el mapa impositiu del nostre país. Sense un sistema impositiu complet l’estat no estarà mai en disposició de poder aplicar el mandat constitucional per que tothom pagui en funció de les seves possibilitats. L’IRPF no és un drama, és una eina de justícia social per evitar el frau i els abusos. L’ús que se’n faci dependrà de la voluntat política dels governants.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 12/06/2013

dimecres, 5 de juny del 2013

iPad2

Una de les majors dificultats quan es tenen responsabilitats de govern, és la de la implementació de les idees. Pot arribar a ser extremadament frustrant adonar-se que allò tant fàcil i tant obvi en el terreny privat es pot arribar a complicar fins a límits insospitats en una administració pública. Davant d’aquesta dificultat només hi ha dos receptes possibles. La primera rau en la optimització dels processos de decisió, el treball en equip i la millora dels protocols d’actuació prioritzant l’interès públic per sobre de l’interès de cada departament implicat. La segona és el que anomenem col·loquialment tirar pel dret.

Invertir en educació és invertir en futur. Posar els mitjans per que els nostres joves tinguin els millors professors, continguts i eines de treball possible no hauria de ser un tema qüestionable en cap societat oberta i democràtica.

Però traslladar la responsabilitat i la càrrega econòmica de la qualitat en l’ensenyament en les famílies és fer trampes i defugir l’obligació de l’estat de garantir el dret a una educació  oberta, accessible i universal pel conjunt de la societat.

L’obligació d’adquirir un sistema tancat que, a banda de ser el més car del mercat, ni tant sols ofereix un sistema de corrector català, i que pot quedar desfasat en pocs mesos, és molt difícilment justificable des del punt de vista de l’interès públic. Més encara davant la possibilitat d’haver fet en temps i forma concursos basats en sistemes de leasing –per exemple- limitant l’aportació dels estudiants a un simple dipòsit per l’ús temporal d’un material de titularitat pública.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 05/06/2013