dimecres, 26 de juny de 2013

Messies no, gràcies

Em comentava l’altre dia una amiga, que quan parlo del meu passat polític, o al llegir alguns dels meus articles, li queda la sensació que vull expiar una etapa de la meva vida de la qual em penedeixo.

Ni una cosa ni l’altra. És cert que la pèrdua d’innocència –obligada– en veure com funcionen les coses, i la sensació que podíem haver fet molt més del que es va fer, em fan ser bastant crític amb la meva etapa política. Però no tinc la sensació d’haver d’expiar res. Vaig fer el que vaig saber i poder, dins de les limitacions de les meves àrees d’influència, en l’engranatge complex de la política, on la dependència del tripijoc de la dialèctica i l’estratègia de guerrilla acaba inevitablement desviant l’atenció del que realment importa. L’exercici d’un càrrec públic és un honor i un privilegi, i d’aquella etapa em quedo també amb moments excepcionals i amistats sinceres, fins i tot des de la discrepància d’opinions.

El que escric es basa en les meves vivències i els meus coneixements. He vist en primera fila l’ascens i la decadència d’un partit polític, com decisions transcendents per a un país les poden prendre un grapat de persones en un sopar, o com l’interès particular pot passar per sobre de l’opinió d’un grup parlamentari.

No sóc dels que creuen que cal una revolució. Menys encara en salva pàtries messiànics que, des de fora, es creguin en possessió de la veritat absoluta, per venir a arreglar-ho tot de cop. Però sí que cal una evolució endavant basada en la transparència, perquè pugui arribar el dia que sigui l’interès públic el que acabi passant per sobre dels interessos polítics.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 26/06/2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada