dimecres, 21 de desembre de 2011

DESIG DE NADAL


El dia 23 de juliol de 2007 estava a Barcelona per una reunió de feina. A mig matí una cadena d’avaries iniciada a la subestació de Collblanc va deixar mitja ciutat sense subministrament elèctric.

En sortir de la reunió, poc abans del migdia vaig trobar en una situació insòlita. Em trobava al mig de l’eixample disposat a tornar cap a Andorra, però s’havia creat una mena de situació d’emergència que ningú sabia quan podria durar. Engrescat pel bon temps, havia fet el viatge en moto, i si ja fa un cert respecte circular sobre dos rodes en la ciutat de Gaudí, fer-ho amb els semàfors apagats semblava poc menys que una missió suïcida. Malgrat tot havia de tornar i no semblava que la situació tingués un remei fàcil. Vaig engolir saliva, em vaig posar el casc i em vaig dirigir en estat d’alerta màxima cap al primer encreuament.

Les persones podem arribar a ser a ser insolidàries, egoistes i mesquines en un dia normal. Però curiosament, de vegades, en situacions d’emergència la polaritat s’inverteix. Deixem de mirar per nosaltres i ens posem a treballar en equip, com un eixam de formigues organitzades.

De forma espontània, sense guàrdia urbana, ni semàfors ni cap mena d’ajuda, els vehicles es van organitzar. En algunes cruïlles diverses persones feien de urbans improvisats, i els conductors sorprenentment acceptaven l’ajuda oferta seguint les consignes sense protestar. En altres cruïlles, simplement els vehicles passaven per torns. Sense que ningú intervingués, al cap de una estona de donar pas a un carrer, els vehicles s’aturaven i deixaven pas als del carrer transversal.

Vaig travessar tot l’eixampla i sortir de Barcelona sense notar una diferència en temps significativa, i el què és més important, sense cap sensació de perill i absolutament enamorat de la raça humana.

Les persones som capaces del millor com del pitjor, però jo estic convençut què a la base som molt més del què demostrem en el nostre dia a dia. La llàstima és què tenim tendència a oblidar-ho, però som absolutament increïbles.

És cert què hi han desastres, guerres i abusos arreu, però avui no tinc ganes de parlar-ne. L’anècdota dels semàfors confirma que quan no tenim més remei sabem deixar l’individualisme de costat i comportar-nos de forma responsable i desinteressada. Col·lectivament podem fer molt més del què faríem estirant cadascú pel seu costat.

Utilitzem semàfors, regles i lleis per evitar abusos i garantir que tot vagi be, però en realitat no necessitem que ens diguin el què em de fer, ho sabem de forma natural.

Qui sap? Potser aquest any 2012 no serà tant dolent com ens volen fer creure. Potser en gran mesura depèn només de nosaltres que aquest sigui el primer dels millors anys de les nostres vides.

Amb una mica de sort, d’aquí a poc temps ens haurem tornat a guanyar el privilegi de tornar a deixar-nos anar, perdre el món de vista, a viure per sobre dels nostres mitjans, i continuar malbaratant els recursos del nostre planeta. O potser haurem començat a madurar com a societat i aprendrem què si deixem de competir amb els altres i ens centrem en competir contra nosaltres mateixos, en millorar cada dia per ser millors persones i més responsables, en sortirem beneficiats col·lectiva i individualment.

Aquest serà doncs el meu desig pel 2012. Què aprenem a respectar els semàfors sense necessitar-los, i que no ens calgui un nou estat d’emergència per traure el millor de nosaltres mateixos.

Bones festes i feliç any nou a tots.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 21/12/2011

8 comentaris:

  1. Digues que sí! Anarquista troskista! Tot torna.
    Felicitats pel post. Comparteixo el teu desig -i desitjo que escompleixi.
    Bon any nou per tu també.

    ResponElimina
  2. Jo només volia acabar amb una nota positiva dona!
    Gràcies pel comentari

    ResponElimina
  3. Era una broma. Em sembla un post fantàstic. No obstant una mica d'anarquia potser aniria bé.

    ResponElimina
  4. Una mica com l'Ànakin Skywalker desactivant l'ordinador del seu caça i utilitzant la "força" per disparar contra l'estel de la mort al final del primer Star Wars?
    Sí, Troskista i Friqui! :)

    ResponElimina
  5. El símil està molt bé. Sí, això mateix.
    No té res de friqui, per cert. I parlant de friquis, qui no ho és una mica?
    No té res de dolent llegir Trosky, eh? Saps que el van pelar, no? :-)

    ResponElimina
  6. elisabeth olivé carreras22 de desembre de 2011 a les 13:10

    és aquí q s'escriu el missatge? per dir-te gràcies qualsevol lloc i moment és bo axins q gràcies per l'escrit d'ahir. que es compleixi!! Eli

    ResponElimina
  7. M'encanta que no perdem la confiança en l'ésser humà...personetes amb algun defecte però generalment més bones que dolentes! A veure si el 2012 som una mica més responsables, amables, generosos, solidaris, humils, etc...Un gran repte!!!

    ResponElimina