dilluns, 25 de juliol de 2011

LIFE IS A LOOSING GAME

La vida és un joc que acaba malament.
Ahir va morir Amy Winehouse. El ressò ha estat planetari, la notícia ha sortit a les portades de tots o quasi tots els diaris del món occidental i part de la resta.
Això per si sol, és en certa manera una gran injustícia. Milers de vides anònimes queden truncades abans d’hora arreu del món cada dia sense merèixer ni un segon dels nostres pensaments. Totes i cada una d’aquestes vides tenen objectivament el mateix valor, però la desaparició prematura, encara que no sorprenent, de l’Amy Winehouse a mi m’ha colpit.
En la seva curta trajectòria professional ha deixat rius de tinta impresa en diaris, revistes i tabloides sobre els seus excessos amb les drogues i l’alcohol, els conflictes permanents amb el seu entorn, la policia i un sector de la premsa.
No ens enganyem. No són ni de bon tros aquests excessos els que han valgut la notorietat de l’estrella del rock. L’Amy Winehouse va aconseguir fer el que molts pocs artistes poden presumir d’haver aconseguit. Es va fer un nom amb la força del seu talent en un món ultra competitiu, on els artistes talentosos són legió, però on per arribar a tenir certa notorietat es necessiten com a mínim talent (no sempre), sort i en la immensa majoria dels casos el recolzament de la indústria, la promoció i presència patrocinada en les ràdios i programes de televisió.
El seu primer disc “Frank” va significar el descobriment d’una noieta britànica que no només composava les seves cançons, també les interpretava amb una intensitat, una veu, uns matisos i colors a l’alçada de les més grans cantants del Soul i el Rithm and Blues. Si la seva veu i la música són trencadores, les seves lletres no es queden enrere. Les seves cançons reflecteixen a la perfecció el seu personatge. Res de màrqueting, res d’imatge, res de políticament correcte. Només Amy Winehouse en estat pur. Sensibilitat, talent, rebel·lia, patiment, bellesa.
Quan va sortir el segon i últim àlbum ella va continuar igual. Cap entrevista, cap concessió a la indústria, res. El seu talent ja era imparable. Va arrasar als Grammy Awards de 2007 amb l’àlbum “Back to black” i amb el seu single “Rehab” entre altres temes que ja són clàssics de la història del rock.
Crec que em vaig enamorar tant de la seva música com del personatge. Potser ha estat la font del seu èxit la causa de la seva caiguda. En qualsevol cas la mateixa sensibilitat que la va portar a escriure temes com “Back to black” o “Love is a loosing game”, entre altres, la va portar a viure al límit, fins acabar traspassant-lo aquest fatídic dissabte de juliol.
Descansa en pau Amy Winehouse. Gràcies pel teu talent i la música que ens has deixat.
@guillevaldes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada