He llegit recentment en un bloc
que em van recomanar, una frase de Albert Einstein que deia que si volem
resultats diferents ens calen mètodes nous.
Els electors tenim per norma
general una certa mandra al canvi polític, probablement per evitar de
desacreditar-nos a nosaltres mateixos en el moment d’admetre que hem canviat de
parer, i que per tant, abans estàvem equivocats. Per poc que els governants
mantinguin una certa aparença d’equilibri i que les expectatives de futur no
empitjorin, ni un partit format exclusivament per premis Nobel podria evitar la
seva reelecció.
Fins i tot persones com els Srs.
George Bush o Silvio Berlusconi entre molts altres, per no fer sang amb noms
més propers, aconsegueixen ser elegits amb sorprenent facilitat, malgrat la
seva flagrant manca de moral, ètica i vergonya.
Els canvis de color polític es
produeixen, però és molt difícil canviar una tendència de vot si no es donen
situacions singulars. Els polítics, presoners dels seus discursos
reduccionistes dissenyats més per hooligans que per persones amb esperit
crític, explicaran aquests canvis per la incompetència dels uns davant la
capacitat dels altres. I es quedaran tant amples.
Els partits han emprat la promesa
d’un canvi en els seus eslògans de campanya una infinitat de vegades, en totes
les seves variants, però el seu funcionament, les seves estructures,
estratègies i mètodes no han variat des de la primera meitat del segle vint.
Que els partits no aprenen ens ho
demostren a diari.
El recent debat sobre el pressupost
n’és un exemple. Els consellers de la majoria van despatxar les esmenes de
l’oposició en 19 minuts, i l’oposició hi va votar en contra.
Les dues opcions son legítimes,
però les dues fan mal als ulls i demostren amb quina facilitat els partits
cauen en el seu propi joc menystenint l’interès general i les expectatives que
els ciutadans han dipositat en ells. Si la demostració de la nova manera de fer
política no va ser massa lluïda, votar en contra del pressupost, a més d’un
brindis al sol, és desaprofitar una ocasió única de desmarcar-se de debò de
l’antiga manera de fer, i donar a la gent el que realment estem esperant; un
autèntic debat d’idees al voltant de reserves d’esmena ben argumentades perquè
es dibuixin clarament dues opcions ideològiques clares entre els uns i els
altres, si és que hi són realment.
Els partits polítics es nodreixen
generalment de ciutadans amb ideals i la voluntat d’aportar esforços i
dedicació per millorar les coses. La seva aportació a la col·lectivitat serà
proporcional al poder de decisió i de fer-se escoltar que tinguin dins de
l’estructura del seu partit. Ergo, o bé hauran de adaptar-se a l’estructura del
partit per assolir una situació rellevant, o bé no aportaran gran cosa a la
col·lectivitat malgrat tota la seva bona voluntat i esforços.
En altres paraules, els polítics
amb poder real de decisió i acció hauran de passar inevitablement pel sedàs del
seu partit. Això no hauria de ser un problema si els interessos del partit i
els dels ciutadans coincidissin, però és un gran problema quan el partit està
en mans de lobbis que fan passar els seus interessos per davant de l’interès
general.
Pensem que escollim
representants, quan en realitat el que escollim són partits polítics, que
sovint es redueixen a un petit cercle de persones influents que són qui
realment condicionen les decisions dels càrrecs electes.
Si els polítics són presoners de
la seva pròpia condició, els ciutadans tenim, mitjançant les noves tecnologies,
la possibilitat de fer-nos sentir com mai abans l’havíem tinguda. Eines, que
ens permeten somiar amb una societat més informada, madura i conscient amb
possibilitats reals d’incidir en les decisions polítiques.
Si no potenciem, uns i altres,
una nova manera d’entendre la política i la democràcia, si no canviem el
mètode, per molt que canviïn els governants, els
resultats continuaran sent els mateixos.
Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de
Ràdio Valira, emès el 18/01/2011
Totalment d'acord Guillem.Com bé dius, tenim eines al nostre abast, ara cal aprofitar-les!
ResponEliminaD'altra banda, posats a ser innovadors, que és el que toca en època de crisi, més d'un cop m'he preguntat com funcionaria aquesta mesura: l'abandó de qualsevol càrrec dins del partit, fins i tot la militància, quan una persona accedeix al càrrec de cap de govern, per estripar-li aquests llaços amb el partit i, d'altra banda, allargar un any el mandat però limitar-ne cap mena de repetició, per així evitar que pensi constantment en la reelecció. Inicialment poden semblar mesures descabellades, però em preocupa tant com a tu el partidisme constant en la política i bé haurem de començar a proposar solucions (i, a més, seguint el teu post, a partir de les xarxes...). Bon (i oportú) post. Gràcies!
Un post molt encertat Guillem! Felicitats per la reflexió!
ResponEliminaPersonalment començo a estar una mica fart de sentir la frase "una altra manera de fer política". Tots els partits polítics se la fan seva però cap ni un l'aplica. Sempre paraules i mai fets i accions que ho demostrin.
Efectivament ara la societat civil disposa de més eines perquè la seva veu tingui més ressò. Endavant i a aprofitar-ho ja que a través d'aquests instruments també podem somiar amb una societat més democràtica.
Enric Guinart
Absolutament d'acord.
ResponEliminaTot canvia perquè tot resti igual.
Ni primàries franceses, ni renovacions internes. Finalment, tot plegat operacions de maquillatge per perpetuar-se al poder.
Tenim una oposició que no únicament ha assumit la derrota sinó que està derrotada. S'escolta poc, parla poc, actua poc i es manifesta "per defecte" i per inèrcia. Serà minoritària però igual de minoritària era durant la primera majoria absoluta de Marc Forné i vaja si s'escoltava!
Aquestes dicotomies estèrils entre majoria i oposició sistemàtica em cansa tant que prescindeixo de mirar cap informatiu per resabut i obsolet en el discurs.
Haurem de continuar insistint en què cal una altra manera de fer política. Però de veritat. D'entrada em sembla que calen nous formats. Plataformes, partits, m'és igual. Però noves eines de representativitat.
A ningú convenç ja les actuals. A mi, almenys, no.
Gràcies per continuar despertant consciencies. A veure si algú les escolta un dia d'aquests.
Gràcies a tots tres pels comentaris!
ResponEliminaPer cert, 3 comentaris, 3 periodistes. Símptoma que a la gent li continua preocupant massa dir el que pensa i ferir susceptibilitats?
Yvan, la renúncia a la militància del partit és una proposta interessant, però la trampa és massa fàcil. Per molt que un càrrec electe declari solemnement la seva intenció de servir el conjunt de la societat, si ho fa realment sempre en quedarà el dubte, i a la pràctica sempre estarà lligat al partit i les persones que el van acompanyar fins a la seva elecció.
La meva aposta personal passa per un nivell màxim de transparència en la gestió del diner públic. Sempre existiran estratègies i polítiques de passadis, i és bo que hi siguin, però qualsevol adjudicació o contractació de personal hauria de anar acompanyada de la publicació dels informes corresponents sobre els quals s'argumentin i exposats a plena llum (tret dels detalls de les avaluacions personals per respectar el dret a la privacitat de les persones). Un polític no hauria de prendre mai alguna decisió que no pogués justificar amb el cap ben alt en base a criteris objectius. Això tallaria de arrel les pressions que pateixen cada dia els polítics per afavorir tal persona, tal empresa o tal lobby. Seria una eina positiva pel càrrec electe i per la societat.
Enric, totalment d'acord.
Marisol, d'acord amb tu. Potser només és qüestió de temps que els partits prenguin consciència que les formules de tota la vida ja no funcionen, o no funcionaran mai més com abans.
Qüestió de temps que la societat faci arribar sense complexes el feed back del que pensa, i que els ciutadans comencin a fer-se respectar. De moment els polítics continuen fent el que pensen que funciona, i tenen més por de contrariar segons qui que de la societat en el seu conjunt, perquè aquesta és dúctil i inofensiva, i els primers tenen capacitat real de perjudicar-los personalment. S'ha d'invertir aquesta relació de forces, i portarà el seu temps. Esperem que no massa temps.
Bona reflexió Guillem. Només voldria afegir uns quants comentaris.
ResponEliminaDe partits (com de la majoria de les coses) n'hi ha de tots tipus. És complicat fer una anàlisis real si els posem tots al mateix sac. Aquí a Andorra tenim i hem tingut molts exemples de partits i tots tenen les seves particularitats. En tot cas, penso que mentre no hi hagi res millor, els partits són l'opció menys dolenta per organitzar-se al voltant d’un projecte. Crec que el problema de molts partits és que no representen un projecte polític, simplement existeixen pel que tu dius i comparteixo: perpetuar-se en el poder.
Per mi és essencial que el projecte de país, de comuns,... sigui el que li doni sentit a un partit i a les accions de les persones que el formen. Així, l’estructura d’un partit que segueix un projecte polític garanteix menys arbitrarietats ja que les persones amb poder real de decisió han d’actuar sempre en el sentit que marca el projecte. En quants casos el projecte polític és l'últim que es defineix!
En un món ideal tots els partits tindrien projectes clars i els militants amb poder de decisió l’haurien de complir sense moure’s un mil•límetre. En un món ideal els electors escolliríem projectes o models. En tots dos casos intervé el factor humà i per això la realitat no coincideix amb el desitjable (com apuntes al teu bloc), penso però, que no és bo baixar els braços, que cal fer esforços per adaptar-nos als nous temps, noves necessitats, noves dificultats. Si els partits no convencen, abans de depreciar-los, caldrà trobar una nova fórmula que permeti el canvi en democràcia. Personalment estic en un partit perquè en el meu ànim de canviar les coses per millorar-les és l’instrument més finalista que veig per fer-ho, ja que gràcies a un partit, soc Conseller General i per sobre el meu vot només queda la ratificació dels co-prínceps.
Per acabar (no em voldria fer pesat) cada partit és diferent però tots haurien d’obrir-se a la societat, és fonamental per enriquir els projectes polítics trencar les tradicionals barreres entre militants i ciutadans. Com dius, la ciutadania també ha fer un esforç per interactuar. Per tant, ha de ser un esforç a dues bandes. Quedaria pendent parlar de transparència, de campanyes electorals on només compta guanyar, de finançament, de compliment dels programes, de plataformes/partits que es munten i es desmunten... En fi, per parlar-ne hores i hores... Gràcies de nou.
Crec que pot contribuir al debat (a mi m'ha resultat molt interessant).
ResponEliminaPerdoneu, m'havia deixat l'enllaç...
ResponElimina(http://www.cerclegerrymandering.cat/la-cua-curta-dels-partits/)
Un link molt interessant Yvan. El sorprenent és el que els està costant als partits reaccionar davant el que comença a ser una evidència per la majoria de la població, sense buscar experts en la matèria com el del teu link.
ResponEliminaDavid, molt agraït pel teu comentari. A títol personal perquè la teva opinió enriqueix el debat, i a títol d'exemple. Encara avui dia pocs polítics accepten assumir el risc de donar la cara i opinar obertament. Un dels primers consells que em van donar quan vaig començar a fer política és "on no hi vagis a guanyar, no hi vagis a perdre". És de agrair que no apliquis aquesta formula, hi guanyem tots. Esperem que d'altres s'apuntin al carro i la societat en el seu conjunt aprenem a dir el què pensem, amb el risc que això implica, des del respecte.
En quant als partits, jo no aposto per la seva supressió. Parteixo de la constatació que tenen limitacions evidents independentment de la seva ideologia, pel simple factor humà. Els aprofitats, els trepes i els ineptes s'infiltren per totes les organitzacions sense excepció per treure'n profit, i de això no se'n escapen ni els partits d'esquerres ni els de dretes. El que s'ha de fer és implementar mecanismes que afavoreixin la transparència i la democràcia per tal de neutralitzar aquesta amenaça. I no sou els propis polítics qui us heu de violentar, podria acabar com el rosari de l'Aurora. El recolzament en la gent "neutra", les bases o ciutadans pot afavorir que tant en els òrgans de govern dels partits com de les administracions les decisions es decantin del costat de valors objectius de vàlua i competència. He assistit a reunions d'elaboració de llistes electorals on semblava que demanessin número en una carnisseria, intentant forçar candidatures o candidats amb més o menys suports, on la majoria pensava que no tenien el què calia, però ningú gosava violentar-se a dir-ho a la cara.