dimecres, 14 de setembre de 2011

EL VAIXELL ENCALLAT











Fa dies que hem deixat enrere el mes d’agost, i per la majoria de nosaltres les vacances d’estiu. Molts hem patit o estem patint l’anomenat síndrome post vacacional.
Hem passat tot un any esperant la famosa treva de l’estiu, i ara, com l’any passat i l’anterior ens mentalitzem per resistir un any més, engegant de nou el compte enrere fins la següent treva.
Percebem les vacances com una oportunitat per al repòs, l’oci, el lleure, la família...
Ens fem propòsits com per cap d’any. Practicarem esport, ens aprimarem, deixarem de fumar, sortirem molt, ens posarem guapos i carregarem les piles fins a dalt.
Dipositem una enorme quantitat d’expectatives en les vacances d’estiu. Són el premi merescut per tot un llarg any de treball, responsabilitat, esforç i constància. Un any durant el qual hem prioritzat el compliment del deure per sobre del compliment amb un mateix.
Intentem estar a l’alçada a la feina, ser bons pares, germans, fills i ser amics dels nostres amics. Serrem les dents per anar passant els esculls intentant gaudir dels bons moments recollits pel camí, com una sortida amb la parella, una cervesa amb els amics o un cinema en família. Sempre amb la proa apuntant cap al destí final; les vacances d’estiu.
I finalment arriben, complint en general amb molt del que esperem d’elles. Passem temps amb la família i els amics, ens recuperem anímicament, ens movem cap aquí i cap allà per anar acumulant records que podrem col·leccionar.
Dormim, riem, amb una mica de sort fem l’amor.
Però tot passa molt ràpid.
Aquesta paròdia de vida feliç, de la vida que desitjaríem tenir sempre, s’esvaeix just quan comences a acostumar-t’hi, i després de tastar allò al que podríem aspirar si les coses fossin d’una altra manera, ens tornem a endinsar en el món real. Si menys no, en una realitat que d’altres han construït per nosaltres.
En aquesta realitat queda ben vist que un s’esborri de la llista de prioritats. Se’ns valora l’esforç, l’entrega i la generositat per complir amb les nostres responsabilitats i contribuir modestament a que el món continuï girant.
Ens han educat en la cultura de l’esforç. Vaja, a la majoria de nosaltres. A alguns els han inculcat la idea que no cal que es preocupin, d’altres s’esforçaran abnegadament durant el proper any, i l’altra, i l’altra perquè ells continuïn vivint en un univers que deixa petit el de les nostres vacances estivals.
Aquest any m’han fet un regal molt especial. Un viatge d’una setmana en una illa quasi deserta del sud de Grècia, on poca cosa es pot fer més que practicar windsurf, reposar, gaudir del paisatge i de la cuina local.
L’hotel està just davant de la platja, es petit i acollidor.
Al fons es pot veure un vaixell, gran, rovellat, encallat entre les roques. Contrasta amb les veles dels windsurfistes que hi passen per davant, lleugeres, veloces i acolorides.
No puc evitar tenir la sensació de ser com el vaixell encallat. Me l’imagino abans, gran, orgullós i potent. Ara està presoner dels rocs i contempla a pocs metres d’ell la bellesa, la llibertat i el moviment.
La seva imatge em fa pensar que no podem viure només en l’esperança. O aprenem a ser lliures, feliços i tenir una vida plena cada dia de l’any, o acabarem com el vaixell. Com una pila de ferro rovellat ancorat en el paisatge.
@GuillemVA
Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira, emès el 14/09/2011

3 comentaris:

  1. Molt maco!per què no penges la foto del vaixell? és preciosa!

    ResponElimina
  2. Gràcies Teresa :)No me'n he sortit. Ho provaré més tard.

    ResponElimina
  3. ostres papa... escriu ja un best-seller i deixa la feinaa :) m'encanta com escrius.

    ResponElimina