dimecres, 28 de setembre de 2011

LLUITES DE PODER

Se m’acut sovint que la política andorrana hauria de ser matèria d’estudi en les universitats de ciències polítiques i de periodisme.
No perquè siguem molt diferents de la resta, sinó perquè la nostra condició de país petit ens fa molt caricaturitzables.
Un geòleg experimentat és capaç d’explicar la formació d’una muntanya examinant la composició, la disposició i els plecs d’una mostra de pedra.
Doncs amb la política andorrana es pot fer un exercici semblant. La nostra petita dimensió de país i de societat, permet veure amb claredat els símptomes que arreu estan provocant un desencís cada cop més gran dels ciutadans de a peu amb moviments com els indignats d’Espanya.
Aquest dilluns s’havia de tancar en un congrés extraordinari del PLA una etapa en la nostra història política recent. Tanmateix, l’escassa militància que hi va assistir no va donar el suport necessari a la proposta de l’executiva.
Fins aquí tot be. És del tot legítim que els militants del partit que ha governat el país durant més de 14 anys decideixi continuar viu a l’espera de temps millors. No oblidem, a més, que és l’un dels tres partits nacionals, amb el partit socialdemòcrata i els verds, inscrit a un corrent ideològic internacional.
Però no van ser motius ideològics els que van motivar el rebuig a la dissolució del partit. Mentre un sector dels assistents defensava la conveniència de fer entrar tanta gent com es pugui dins de DA per tenir veu i vot en la política andorrana, d’altres es queixaven amargament del tracte rebut per part del cap de govern Toni Martí, possiblement amb raó; la política no és un joc de nens, massa sovint es deshumanitza a favor de tacticismes electorals.
Personalment no puc queixar-me de com van anar les coses perquè jo hi estava convidat a aquest congrés, i després de dubtar-ho una estona vaig optar per deixar fer els que, a diferència meva, encara se senten amb forces per la pràctica activa de la política.
Tanmateix si que puc dir el que a mi m’hauria agradat sentir o llegir als diaris.
M’hauria agradat escoltar alguna anàlisi política de la situació del país.
Hauria estat del tot coherent que algú digués que fins que DA no aclarís el seu ideari polític era prematur dissoldre una formació política amb solera i contactes internacionals.
M’hauria tret el barret si algú hagués fet un exercici d’autocrítica i d’honestedat, i hagués dit que si el PLA havia passat de ser una màquina de guanyar eleccions amb un ampli recolzament ciutadà a ser on era avui, era essencialment per culpa de la manca de visió que es va tenir quan les coses anaven sobre rodes. Per la manca de credibilitat entre un discurs on es volia seduir tothom des de l’esquerra fins la dreta i els fets i les accions de govern, que cada cop s’allunyaven més de la ideologia liberal progressista a la que estàvem adscrits.
Però no. Una vegada més tot es va fer en clau de lluita de poder.
Els partits polítics es fan i es desfan al ritme d’interessos i afinitats tribals a Andorra, amb una facilitat sorprenent. AND, CNA, ND, UL, PLA, PD, PS, CDA, RD, UP, APC, Verds, PRA, DA, per dir-ne uns quants i obviant les formacions parroquials, son partits creats durant l’època constitucional.
Tret d’alguna honrosa excepció, ha estat la lluita pel poder i no la defensa d’uns valors el motor de creació i la causa de la dissolució de molts d’aquests partits.
Va ser la lluita de poder qui va motivar que el partit liberal original d’Andorra la Vella i Escaldes es fonés dins d’UL, en coalició amb partits de caire parroquial que poc devien sospitar del contingut de l’ideari liberal, ni falta que va fer. Aquesta formació es va transformar en el PLA, però la motivació original de sumar, en detriment de la recerca d’una unitat ideològica va ser la llavor de la seva caiguda uns anys més tard.
Tampoc se’n escapa el partit socialdemòcrata. Després de 14 anys a l’oposició i davant un partit liberal debilitat, es van buscar nous electors de centre, fent l’ullet de passada als ciutadans decebuts de centre dreta. Per no decebre els nous votants considerats clau en l’accés al poder, el PS dona una imatge massa continuista del que hi havia abans, i és escombrat del govern després de dos anys agònics al poder.
El destí de Demòcrates per Andorra està encara per escriure, de moment però la única ideologia identificable és la de ser qualsevol cosa menys socialdemòcrata.
Massa polítics del nostre petit país han adoptat la famosa màxima que la primera aspiració de qualsevol partit és governar.
No hi puc estar més en desacord. L’aspiració de qualsevol partit hauria de ser la coherència, la defensa dels seus valors i la voluntat de servei a la societat. Si toca, governant, i si no toca, fent escoltar la seva veu i generant debat d’idees.
@GuillemVA
Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira, emès el 28 de setembre de 2011.

5 comentaris:

  1. estàs demanant que en un partit el seu ideari (i la seva eventual adscripció ideològica a nivell internacional), el seu programa electoral, i les seves accions de govern (o d'oposició, segons toqui) estiguin en coherència... la definició de la felicitat segons Gandhi: "Happiness is when what you think, what you say, and what you do are in harmony"

    ResponElimina
  2. Que guay!! Doncs si! Desitjo la felicitat de tots els polítics demòcrates del món!
    ;)

    ResponElimina
  3. Estic totalment d'acord amb el paràgraf final, excel·lent reflexió.

    ResponElimina
  4. Totalment d'acord amb la teva anàlisi, la lluita de poder com a leitmotiv de la política de partits andorrana...
    Pel que fa a l'estudi de la política andorrana, no estaria bé estudiar-la també des de la nostra Uda? Sinó, de què ens serveix tenir Universitat a Andorra?

    ResponElimina
  5. Molt bon anàlisis de la política Andorrana, com tu bé dius fem i desfem partits cada 2 anys i molts passen de l'un a l'altre depenent de com gira el vent...

    ResponElimina