dimecres, 19 d’octubre de 2011

LA GRAN MENTIDA

Que curioses son les pel·lícules de quan era petit. Parlo de les pel·lícules d’èpica, aventures, herois intrèpids, bons boníssims i dolents dolentíssims.
Quin gust poder identificar-se amb cavallers de taules rodones, herois de westerns o personatges de la guerra de les galàxies lluitant contra el mal absolut!
En aquest món de valors absoluts fàcilment identificables tots volíem ser del bàndol dels bons, evidentment.
Per ser un bo, boníssim només calia seguir el guió del que vèiem en les pel·lícules. Ser valents, nobles i desinteressats. Però és clar, tot bo boníssim necessita un dolent dolentíssim per poder exercir.
En les pel·lícules de quan era petit els senyors eren educats amb les dames, les senyores eren comprensives, esposes abnegades i mares exemplars, i els fills respectuosos amb els adults que eren els que sabien de tot i volien el millor per a ells. Els forts protegien els més dèbils, i els dèbils acceptaven la seva condició i agraïen la protecció dels forts que vetllaven per ells.
Si mai algú s’apartava del camí traçat -per això estava la missa dels diumenges- es demanava perdó, s’agafava una dosi de moralitat i s’encetava una nova setmana seguint el guió que et portaria al final del trajecte, a guanyar el teu trosset de cel.
Que monos els personatges de les pel·lícules. I quin frau més gran.
Després d’una vintena d’anys inculcant-nos valors positius i formant-nos acadèmicament ens llencen al món real amb aquest bagatge.
Quin xoc descobrir que sí, que tots som bons, però que en el dia a dia la gent s’obre camí a cops de colze. Ens movem anàrquicament en totes les direccions interactuant els uns amb els altres.
Tu que volies ser el bo, acabes descobrint amb el temps que acabaràs sent tard o d’hora el dolent per algú altre.
Que de fet no existeixen els dolents. Només són altres persones que es creuen en el teu camí, que cobegen el mateix que tu, o quins interessos passen per allunyar-te, ni que sigui col·lateralment, dels teus.
Aprenem que els bons poden ferir molt més profundament que els dolents i que assumir les nostres imperfeccions i les conseqüències dels nostres actes pot arribar a ser molt més difícil que hauríem pogut imaginar.
La creença que els nostres mals els provoquen els altres perquè són dolents i ens volen perjudicar és la gran mentida que sustenta tots els victimismes, fatalismes i derrotismes de la nostra societat actual.
Som responsables del que ens passa i del que tenim, individualment i col·lectivament.
Dissabte passat es van convocar manifestacions en 951 ciutats del món en una mobilització ciutadana sense precedents. Van ser manifestacions pacífiques i respectuoses amb un únic objectiu. Dir alt i fort a les classes dirigents que a partir d’ara hauran de comptar amb un altre actor en el teatre on es prenen les decisions.
Per dir que molts de nosaltres estem cansats que ens venguin pel·lícules d’indis i cowboys. Cansats de veure que mentre la majoria accepta i posa a la pràctica els valors inscrits en constitucions de països democràtics i declaracions de drets humans, d’altres espremen el sistema fins al límit davant la passivitat de les classes dirigents i els poders reguladors.
Per dir als dirigents que ho vulguin escoltar que estem al seu darrera per sostenir-los, empenyer-los i ajudar-los en les seves tasques, i a la resta, que no s’equivoquin, que no estem aquí per fer la seva feina, que estem aquí perquè ells assumeixin les seves responsabilitats contretes davant dels seus ciutadans.
Per sort, els models educatius estan canviant, i en les pelis de avui en dia els meus fills veuen coses com que l’Anakin Skywalker i Darth Vader són dos cares de la mateixa moneda.

@GuillemVA
Pel programa ningú és perfecte, emès el 19/10/2011

4 comentaris:

  1. Estic d'acord que no hi ha bons ni dolents. Que som humans, pequem, fem mal i ens en fan. Ara bé: tenir principis i valors, ser coherents i aplicar-nos com a màxima la bondat en la plenitud del seu terme no és anar amb el lliri a la ma.

    Això vol dir: no ser egoista i procurar pels altres. I no és gens catòlic, t'ho asseguro, viure sota aquesta premisa.
    Jo m'ho aplico i, malgrat no tenir gaire èxit, me'n vaig a dormir més tranquil·la.

    Pel que fa a la reflexió de l'11M i l'11O, totalment d'acord. Crec que hi haurà un abans i un després en la manera de fer política després d'aquest fenòmen. I si no, mira les primàries del PS francès.
    Una abraçada,

    Marisol Fuentes

    ResponElimina
  2. El títol i el contingut del teu escrit m'han fet pensar en un pensador sistèmic que m'agrada molt, Paul Watzlawich, i sobretot en el seu llibre "Lo malo de lo bueno"(...)la seguridad absoluta no existe. Lo malo de lo bueno advierte de algunos errores de pensamiento, como que si algo es malo, su contrario será bueno. En la vida diaria, los extremos procuran la infelicidad. La vida no es blanca o negra, no se rige por la lógica de «quién no está conmigo está contra mí»; ni soluciones clarificantes: claras y finales —yo gano, tú pierdes— y sugiere una tercera vía como remedio: ganamos los dos. Siempre hay quien sabe encontrar el equilibrio entre emociones y razón hasta dar con la solución correcta(...)"
    Teresa Bernadó

    ResponElimina
  3. Guille, tu escrito me recordó la siguente historia.
    Virginia

    Un antiguo Indio dijo a su nieto: "Hijo mio, dentro de cada uno de nosotros hay una batalla entre dos lobos. Uno es MALVADO. Es la ira, la envidia, la inferioridad, el resentimiento, las mentiras y el ego. El otro es BENÉVOLO. Es la dicha, la paz, el amor, la esperanza, la humildad, la bondad, la empatía, la verdad"
    El niño pensó un poco y preguntó: "Abuelo, que lobo gana???"
    ... El anciano respondió: EL QUE TÚ ALIMENTES.-

    ResponElimina
  4. Moltes Gràcies pels comentaris!
    Quin nivell!!
    Ja em passaràs el llibre "lo malo de lo bueno" si vols algun dia. M'encantaria llegir-lo Teresa.

    ResponElimina