dijous, 27 d’octubre de 2011

MARGIN CALL

Que en Jaume Figueras em perdoni, avui em ve de gust fer una crítica de cine.
Aquest dissabte vaig anar a veure Margin Call, la primera pel·lícula del jove director i guionista J. C. Chandor. No em pregunteu a què corresponen les inicials J i C; he estat incapaç de trobar-ho.
El senyor Chandor ens proposa un drama psicològic descrivint les 24 hores anteriors a la crisi que va esclatar l’any 2008, i els efectes nefastos de la qual encara no han acabat de condicionar les vides de mig occident, i si els líders mundials no reaccionen aviat, de tot el planeta.
El repartiment d’actors és francament bo. Kevin Spacey, Paul Bettany, Jeremy Irons, i Demi Moore, amb els televisius Zachary Quinto (dolent de Héroes) i Simon Baker (l’impagable mentalista) entre altres, ens mostren la vida entre bambolines en un gran banc d’inversions dels Estats Units. El nom de Lehman Brother’s no s’esmenta ni per casualitat, però és impossible no pensar-hi.
No em posaré en perill davant la possibilitat que algun autèntic cinèfil escolti o llegeixi aquest post. Però tecnicismes a part, és una pel·lícula eficaç, amb uns actors i una història creïbles, i amb un recull de frases dignes de ser recordades.
És massa d’hora per saber si acabarà sent una peli de culte, però la manera en què retrata com hem arribat on som avui no pot deixar ningú indiferent.
Amb el pretext de l’inici de la crisi, en J. C. Chandor (em jugo un dinar que la J deu ser de John) va deixant anar, com qui no vol la cosa pinzellades de una realitat crua i cínica. La naturalitat amb la que els protagonistes ens van dibuixant la situació ens va incomodant a mesura que ens endinsem en la trama.
Per explicar-ho molt per sobre, la història ens situa en el moment precís en que un treballador de la firma fa unes projeccions de risc que evidencien que l’empresa a traspassat de llarg els marges de seguretat. Davant la possibilitat de caure en unes pèrdues molt per sobre del valor del propi banc, se’ns mostra d’una forma dolorosament versemblant les decisions dels directius de l’empresa, no només per no fer fallida, sinó per convertir la situació en guanys, encara que la contrapartida sigui una crisi internacional sense precedents.
Cadascú hi trobarà els seus punts d’interès, i probablement molts la trobaran fluixa o fins i tot avorrida. Jo em quedo amb tres moments que ja considero moments de culte.
El primer, la conversa dels dos joves treballadors, un dels quals destapa la situació real de l’empresa, comentant els sous dels seus col·legues i superiors amb un punt de candidesa. Els dos nois són encara joves i es plantegen dubtes sobre la moralitat de guanyar centenars de milers, o fins i tot milions de dollars pel simple fet de fer de intermediaris entre gent que compra i gent que ven actius financers.
El segon, ens l’ofereix el gran Jeremy Irons interpretant el president de l’empresa, home cínic i despullat de qualsevol mena de moralitat. Contràriament a la resta dels personatges, absolutament desconcertats per la revelació del jove treballador, ell manté una certa calma i fredor recorrent a la seva gran màxima: “només hi ha tres camins per arribar a l’èxit, ser el primer, ser el més llest, o fer trampes”. La decisió li sembla evident, l’empresa vendrà massivament tots els actius tòxics als seus fidels clients, injectant-los dins del sistema financer.
Finalment, més que un moment precís de la pel·lícula son molt destacables els papers dels càrrecs intermedis de l’empresa encarnats per uns excel·lents Paul Bettany i Kevin Spacey. Son les típiques persones prou intel·ligents per veure el què està passant, per qüestionar fins i tot la moralitat de la decisió del president, però a diferència dels seus joves subordinats, són supervivents que fa temps que han venut la seva ànima al diable a canvi d’una situació de privilegi.
Si després de veure una pel·lícula com aquesta, on se’ns mostra cruament que hem deixat el futur del progrés i el benestar en mans de qui no hauria de haver estat mai, encara hi ha persones que pensen com l’Aznar, que els indignats son marginals inconformistes i radicals antisistema d’extrema esquerra, amb tot el respecte del món, que s’ho facin mirar.

Twitter @GuillemVA
Pel programa ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 26 de octubre de 2011

3 comentaris:

  1. S'haurà de anar a veure la pel.lícula abans de comentar.

    ResponElimina
  2. Encara que la pelicula te algunes errades de "bulto" (la gent de riscos no està mai al mateix lloc que la de trading) crec que relata bastant be el que pot passar en una banca d'inversió quan venen "molt mal dades". No hi ha cap referencia directa ni a LEH ni a AIG pero tampoc crec que calgui ser Einstein per relacionar la història.

    ResponElimina
  3. Em pica la curiositat, l'hauré de veure.........

    ResponElimina