dimecres, 17 de juliol de 2013

La revolució pendent

Si em deixo emportar per la temptació de caricaturitzar a l’extrem la situació per la qual estem passant em vénen dues imatges al cap. Per un costat la d’unes elits en situació de privilegi, tancant els ulls davant el patiment d’una majoria a la qual estan ofegant sense miraments. Per una altra, la d’una majoria mansa, que a la seva manera tampoc no es vol acabar de creure que les coses ja no tornaran a ser el que eren, que s’havia empassat, com el voluntariós Càndid de Voltaire, que vivim en el millor dels mons possibles. Que la democràcia, les igualtats d’oportunitats, la justícia social i la fraternitat entre iguals eren conceptes assolits i destinats a perdurar per sempre.

Òbviament la realitat és molt més complexa. Ni totes les elits estan cegues, ni totes les víctimes són manses. Al contrari, algunes persones, que pocs anys enrere no haguéssim dubtat a anomenar extremistes, estan inspirant moviments socials arreu, promovent canvis legislatius, o difonent veus autoritzades, silenciades pels canals tradicionals de comunicació. Són també els que impulsen querelles judicials mentre els seus propis representants miren cap a un altre lloc, o fan intervenir directament algun “fiscal de confiança” a favor dels presumptes corruptes.

Més enllà de la rebel·lió de les víctimes, abocades a situacions insostenibles, la revolució pendent és la dels que estan al cim per mèrits propis. La dels milers d’Snowdens potencials, als bancs, a la Justícia, als partits, a l’FMI, als governs, al món empresarial, esperant el senyal per iniciar una gran reacció en cadena per tornar-ho a posar tot en ordre.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 17/07/2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada