dimecres, 25 de gener del 2012

LA GRAN ESTAFA


El 15 de desembre de 1953, les principals productores de tabac dels Estats Units es van reunir a l’hotel plaza de Nova York. A l’ordre del dia, la disminució de vendes com a conseqüència de la denúncia creixent dels professionals de la medicina sobre els efectes nocius del tabac sobre la salut.

Aquella reunió va marcar un abans i un després en la història del consum de tabac. Les productores, que fins aleshores havien competit acarnissadament entre elles van decidir fer un front comú i organitzar la campanya publicitària més gran de tots els temps. En lloc de destinar recursos per pal·liar els efectes nocius del seu producte, van decidir constituir-se en un autèntic càrtel mafiós, posant tots els mitjans per enganyar els seus clients i continuar enriquint-se a costa de la vida de milions de persones.

Més encara. Quan les vendes de Marlboro es van disparar, els competidors van investigar fins que van descobrir que el secret raïa en la utilització de l’amoníac. Aquest composant químic provoca una major absorció de la nicotina, reforçant-ne l’efecte addictiu i nociu en les cigarretes. Lluny de denunciar el fet davant les autoritats, les altres marques van imitar els seus col·legues incorporant el mateix principi als seus productes, i amagant la veritat als consumidors.

Van haver de passar dècades, i no per iniciativa dels poders públics sinó de les associacions de consumidors, fins que l’any 1996 quaranta sis Estats van presentar una querella conjunta contra la indústria, o el càrtel del tabac. No hi va haver sentència. La denúncia és va tancar amb una transacció segons la qual els denunciats van pagar 206.000 milions de dòlars al govern dels Estats Units, van fer públics tots els documents interns existents i es van comprometre a aturar el màrqueting dirigit als joves.
Cap país del món ha prohibit hores d’ara la venda de tabac, en un conflicte d’interès evident entre els ministeris de finances i els de salut.

La passivitat dels estats per complir amb l’obligació de vetllar per l’interès general per davant de l’interès particular va fallar aleshores i continua fallant avui amb nous exemples encara més colpidors.
La gran crisi financera actual ha deixat fora de lloc els governs de mig món. Mentre aquests actuen localment, l’economia especulativa -que no productiva- pensa i actua a escala global.

Les mateixes agències de qualificació que l’any 2008 donaven les màximes notes a empreses com Lehman Brothers abans de fer fallida, condicionen ara les polítiques d’Europa, Estats Units i mig món. El Fons Monetari Internacional, creat l’any 1945 amb vocació de facilitar el comerç internacional mitjançant la capacitat productiva i reduir la pobresa, està fent el contrari del que diuen els seus estatuts. No només no està ajudant a reduir la pobresa ni a afavorir la productivitat, sinó que contribueix a imposar mesures draconianes als estats amb dificultats obligant-los a privatitzar massivament i a imposar criteris d’austeritat que estan ofegant l’economia productiva.

Quan tothom espera una reacció política per pal·liar els efectes de aquesta nova forma de dictadura del càrtel internacional de les finances què proposen els nostres líders europeus? Crear agències de qualificació i un Fons Monetari Europeu.

Exactament igual què van fer les productores tabaqueres en descobrir el secret de Marlboro.

En lloc de decidir conjuntament regular o fins i tot suprimir les agències, en lloc de reforçar les democràcies, en lloc de defensar els seus ciutadans fent prevaldre l’interès comú per davant de l’interès particular pretenen copiar el model existent per aspirar al seu tall de pastís.

Si el tabaquisme ha estat una epidèmia provocada per l’engany i la negligència criminal d’una indústria, l’economia especulativa, amb la complicitat dels nostres governants, s’està postulant a ser la gran estafa del poder financer sobre la democràcia.

En tots dos casos, ja sabem qui acabarà pagant els plats trencats.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Radio Valira, emès el 25/01/2012

Link del programa Envoyé spécial “tabac: retenez votre souffle”:

dimecres, 18 de gener del 2012

CANVIS II


He llegit recentment en un bloc que em van recomanar, una frase de Albert Einstein que deia que si volem resultats diferents ens calen mètodes nous.

Els electors tenim per norma general una certa mandra al canvi polític, probablement per evitar de desacreditar-nos a nosaltres mateixos en el moment d’admetre que hem canviat de parer, i que per tant, abans estàvem equivocats. Per poc que els governants mantinguin una certa aparença d’equilibri i que les expectatives de futur no empitjorin, ni un partit format exclusivament per premis Nobel podria evitar la seva reelecció.

Fins i tot persones com els Srs. George Bush o Silvio Berlusconi entre molts altres, per no fer sang amb noms més propers, aconsegueixen ser elegits amb sorprenent facilitat, malgrat la seva flagrant manca de moral, ètica i vergonya.

Els canvis de color polític es produeixen, però és molt difícil canviar una tendència de vot si no es donen situacions singulars. Els polítics, presoners dels seus discursos reduccionistes dissenyats més per hooligans que per persones amb esperit crític, explicaran aquests canvis per la incompetència dels uns davant la capacitat dels altres. I es quedaran tant amples.

Els partits han emprat la promesa d’un canvi en els seus eslògans de campanya una infinitat de vegades, en totes les seves variants, però el seu funcionament, les seves estructures, estratègies i mètodes no han variat des de la primera meitat del segle vint.

Que els partits no aprenen ens ho demostren a diari.
El recent debat sobre el pressupost n’és un exemple. Els consellers de la majoria van despatxar les esmenes de l’oposició en 19 minuts, i l’oposició hi va votar en contra.

Les dues opcions son legítimes, però les dues fan mal als ulls i demostren amb quina facilitat els partits cauen en el seu propi joc menystenint l’interès general i les expectatives que els ciutadans han dipositat en ells. Si la demostració de la nova manera de fer política no va ser massa lluïda, votar en contra del pressupost, a més d’un brindis al sol, és desaprofitar una ocasió única de desmarcar-se de debò de l’antiga manera de fer, i donar a la gent el que realment estem esperant; un autèntic debat d’idees al voltant de reserves d’esmena ben argumentades perquè es dibuixin clarament dues opcions ideològiques clares entre els uns i els altres, si és que hi són realment.

Els partits polítics es nodreixen generalment de ciutadans amb ideals i la voluntat d’aportar esforços i dedicació per millorar les coses. La seva aportació a la col·lectivitat serà proporcional al poder de decisió i de fer-se escoltar que tinguin dins de l’estructura del seu partit. Ergo, o bé hauran de adaptar-se a l’estructura del partit per assolir una situació rellevant, o bé no aportaran gran cosa a la col·lectivitat malgrat tota la seva bona voluntat i esforços.

En altres paraules, els polítics amb poder real de decisió i acció hauran de passar inevitablement pel sedàs del seu partit. Això no hauria de ser un problema si els interessos del partit i els dels ciutadans coincidissin, però és un gran problema quan el partit està en mans de lobbis que fan passar els seus interessos per davant de l’interès general.

Pensem que escollim representants, quan en realitat el que escollim són partits polítics, que sovint es redueixen a un petit cercle de persones influents que són qui realment condicionen les decisions dels càrrecs electes.

Si els polítics són presoners de la seva pròpia condició, els ciutadans tenim, mitjançant les noves tecnologies, la possibilitat de fer-nos sentir com mai abans l’havíem tinguda. Eines, que ens permeten somiar amb una societat més informada, madura i conscient amb possibilitats reals d’incidir en les decisions polítiques.

Si no potenciem, uns i altres, una nova manera d’entendre la política i la democràcia, si no canviem el mètode, per molt que canviïn els governants, els resultats continuaran sent els mateixos.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 18/01/2011

dimecres, 11 de gener del 2012

CANVIS


A la cançó Beautiful Boy, John Lennon li deia al seu fill Julian, que la vida són aquelles coses que et passen mentre fas plans pel futur.

Acabem d’encetar un nou any ple d’esperances i nous propòsits malgrat la crisi que ens ofega. El capítol 2011 s’ha tancat del tot i estem començant un nou capítol, condicionat per l’anterior, però un nou capítol tanmateix.
No deixen de ser curioses aquestes dates en les quals desitgem amb més o menys convicció petits o grans canvis en les nostres vides, quan per norma general tenim pànic al canvi.

Potser la diferència rau en el fet que desitgem millores concretes, o al contrari coses genèriques com la felicitat, l’amor,  salut, pau al món i totes aquelles coses que podríem sentir en qualsevol concurs de bellesa.

El canvi que ens espanta és el canvi que no podem controlar, ens vingui de dins o de l’exterior. Ens paralitza la por a allò desconegut, com si aquelles fites que tant ens ha costat assolir es poguessin esvair per art de màgia si ens atrevíssim a treure el nas per la finestra i mirar què hi ha més enllà de les nostres realitats.

Sovint, per molt difícil o imperfecta que sigui la nostra vida, la por al canvi ens recorda que la cosa encara podria ser pitjor. Ens acomodem a la nostra realitat en un aparent equilibri reconfortant, gaudint de les coses bones, tolerant allò millorable i trampejant els problemes. Trobem excuses de mal pagador per acceptar les mancances, els buits i les injustícies com un mal menor assumible per tal de no trencar aquest equilibri.

Quan la nostra situació no és la que hem somiat, la por al canvi ens pot dur al conformisme o al fatalisme, i quan assolim un moment de plenitud ens fa desitjar que el temps s’aturi.

Provem de congelar els moments de bonança i felicitat com si fossin una fita i no part del camí, i oblidem que tot està en evolució permanent.

Nosaltres mateixos ens transformem, madurem mentalment i físicament.

Els temps canvien, les modes canvien, els costums canvien, les ciutats creixen i es transformen, la tecnologia incideix en les nostres vides, el planeta sencer evoluciona. Perdem de vista antics amics i en fem de nous, persones importants per nosaltres moren i en neixen d’altres, els fills creixen i les relacions passen a altres nivells.

Per molt que ens fem trampa a nosaltres mateixos, el futur és i continuarà sent incert. Els moments i les situacions que volem conservar també evolucionen, i si no evolucionem amb elles ens quedarem aturats en l’espai esperant que tornin mentre es van allunyant.

Per molt que ens hi resistim, la vida flueix. Podem intentar nedar riu a munt per recuperar un passat que no tornarà o deixar-nos portar pel corrent i gaudir del viatge mentre contemplem nous paisatges que tindran un sentit afegit en poder-los comparar amb els paisatges que ja coneixem.

Les etapes que deixem enrere no són instants perduts. Al contrari, son instants viscuts que formaran part de la nostra vida per sempre.

Per difícil que sigui el camí, i per molt que ningú ens en garanteixi el resultat, la lluita per millorar és una obligació i una victòria. Tenim dret a fracassar, el que és imperdonable és no haver-ho ni tant sols intentat.

La felicitat no consisteix en allargar indefinidament un moment, no és el final del camí, està amagada en aquelles coses que ens passen mentre fem plans pel futur.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’ 11/01/12