dimecres, 24 d’abril del 2013

Father and Son

En la famosa cançó de Cat Stevens, el pare li diu al fill que s’ho prengui amb calma, que no és el moment per a canvis, però el fill li replica que no pot continuar ignorant el que sent dins seu, que sap que ha de marxar.

El pare no entén l’impuls d’autonomia del seu fill, li parla des de l’experiència. Ha fet tot el que calia per assegurar-li un futur, ha seguit uns valors que li han donat resultats, i ha arribat a vell seguint el camí traçat.

Però per molt que se l’estimi, el fill sent que no té sentit seguir el camí d’algú altre, encara que sigui el seu pare.

Si en el terreny personal l’emancipació d’una persona pot arribar a ser un moment traumàtic, a nivell de país mareja pensar-hi.

El poble andorrà té dos pares. No són pares convencionals, com tampoc ho és el fill. De fet el fill ha anat rebotant d’institució en institució, des de senyors feudals, passant per emperadors i reis, fins als pares actuals al llarg de més de 700 anys d’història. Descomptant alguna rebequeria puntual ha estat un bon fill, i en contrapartida els pares li han ofert protecció i seguretat.

Quan va ser prou gran per demanar les claus del seu destí, els pares li van oferir una constitució, a condició de no anar més enllà d’algunes línies vermelles, no fos cas que prengués mal.

Ara el fill ja s´ha fet gran. Pot signar convenis amb altres pobles, i fins i tot votar a l’ONU. Però està confós. Mentre una part tem els canvis, l’altra recorda la promesa de poder volar algun dia amb les seves pròpies ales, i ja no se sent còmode entre línies vermelles. Com en la cançó, ha entès que ha arribat l’hora de marxar.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 24/04/2013

dimecres, 17 d’abril del 2013

Lluites de poder

Els partits polítics es fan i es desfan amb una facilitat sorprenent al ritme d’interessos i afinitats tribals: AND, CNA, ND, UL, PLA, PD, PS, CDA, RD, UP, APC, Verds, PRA, DA, en són alguns exemples.

Tret d’alguna honrosa excepció, la lluita pel poder ha estat el motor de creació i la causa de la dissolució de molts d’aquests partits.

Va ser la lluita de poder qui va motivar que el partit liberal original d’Andorra la Vella i Escaldes es diluís dins d’UL, en coalició amb partits de caire parroquial que poc devien sospitar del contingut de l’ideari liberal, ni falta que va fer. Aquesta formació es va transformar en el PLA, però la motivació original de sumar, en detriment de la recerca d’una unitat ideològica va ser la llavor de la seva caiguda uns anys més tard.

Tampoc se n’escapa el Partit Socialdemòcrata. Després de 14 anys a l’oposició i davant un partit liberal debilitat, es van buscar nous electors de centre, fent l’ullet de passada als ciutadans decebuts de centre dreta. Per no decebre els nous votants, el PS dona una imatge continuista i és escombrat del govern després de dos anys agònics al poder que els han dut a l’actual cul-de-sac.

El destí de Demòcrates per Andorra està encara per escriure, de moment però sense una ideologia identificable.

Avui preval la famosa màxima que la primera aspiració de qualsevol partit és governar. Discrepo. L’aspiració de qualsevol partit hauria de ser la coherència, la defensa dels seus valors i la voluntat de servei a la societat. Si toca, governant, i si no toca, fent sentir la seva veu i generant debat d’idees.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 17/04/2013

dimecres, 10 d’abril del 2013

Seguim somiant

La setmana passada em vaig deixar portar pel meu costat més idealista, tot somiant amb la possibilitat que Andorra liderés una moció a l’ONU per eradicar l’especulació sobre la fam, les malalties o les vides humanes. Avui vaig més enllà.

En èpoques d’abundància poc ens ha importat si la nostra prosperitat venia de l’acord duaner, del contraban de tabac, de l’evasió fiscal, o del sistema de prestanoms. Tot un país, hereu de la cultura de l’esforç, la mesura i la prudència, ha posat el seu destí en mans de situacions circumstancials depenent de l’exterior, menystenint la possibilitat de crear riquesa interior per mèrits propis. Ens hem malacostumat al diner fàcil, fins el punt de fer-nos oblidar la nostra autèntica vàlua, la nostra ànima. Estem tan centrats en els inconvenients de la nostra petitesa i en la dependència de la salut econòmica dels nostres veïns, que hem acabat oblidant els nostres punts forts.

Andorra és un meravellós país de muntanya, amb centenars d’aspectes que ens fan únics i atractius pels nostres visitants, i amb un gran potencial humà. Som un país de natura amb una seguretat ciutadana envejable, i un estat de dret modern i democràtic. L’ús del faristol de l’ONU hauria de servir per fer alguna cosa més que l’andorrà.

Continuo somiant en un país referent del turisme de natura, amb una gran oferta comercial i cultural. En fer de la Universitat d’Estiu una plataforma de debat i progrés dels valors humans i la democràcia a escala mundial. I, per somiar que no sigui, en no tornar a dependre del diner fàcil, ja sigui en forma de contraban, de paradís fiscal o de casino.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 10/04/2013

dimecres, 3 d’abril del 2013

Posats a somiar

El Premi Nobel de medecina Richard J. Roberts va denunciar en una entrevista a La Vanguardia l’any 2007 que les farmacèutiques prioritzen els medicaments que estabilitzen malalties per davant dels medicaments que les curen.

El Tribunal Suprem de la Índia acaba de tombar una demanda de la multinacional Novartis contra fabricants de medicaments genèrics, permetent rebaixar el cost mensual de tractaments de càncer de 2.600 a 200 dòlars.

A l’Àfrica, mentre l’any 2011 la pitjor sequera dels últims 60 anys amenaçava la vida de més de 10 milions de persones, els fons d’inversió occidentals es feien amb més de 50 milions d’hectàrees per produir bio-combustible o simplement per especular.

A la ONU un grapat de països acaba de frustrar una proposta per controlar el comerç d’armes. Els mateixos que fabriquen el 75% de les armes del planeta.

Si una cosa ens haurà quedat clara a principis del segle XXI, és que l’home és un llop per a l’home, que el lliure mercat és una entelèquia i que els mercats no s’auto-regulen.

L’ànim de lucre no coneix límits morals ni ètics, i els organismes supranacionals com la CE, el BCE, l’FMI, la FAO, la OMC, la OCDE i tants altres no estan movent ni un dit per evitar-ho.

No seran aquests, ni el club Bilderberg, ni els mercats els que capgiraran la situació. Només ho podran fer els pobles units, condemnant l’especulació sobre la malaltia, la fam o les vides humanes.

Vull pensar que arribat el moment, davant una eventual votació a la ONU, Andorra s’alinearia sense reserves amb la defensa dels drets humans. Posats a somiar, presentar nosaltres la moció ja seria la repera.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 03/04/2013