DESIG DE NADAL

El dia 23 de juliol de 2007 estava a Barcelona per una reunió de feina. A mig matí una cadena d’avaries iniciada a la subestació de Collblanc va deixar mitja ciutat sense subministrament elèctric.

En sortir de la reunió, poc abans del migdia vaig trobar en una situació insòlita. Em trobava al mig de l’eixample disposat a tornar cap a Andorra, però s’havia creat una mena de situació d’emergència que ningú sabia quan podria durar. Engrescat pel bon temps, havia fet el viatge en moto, i si ja fa un cert respecte circular sobre dos rodes en la ciutat de Gaudí, fer-ho amb els semàfors apagats semblava poc menys que una missió suïcida. Malgrat tot havia de tornar i no semblava que la situació tingués un remei fàcil. Vaig engolir saliva, em vaig posar el casc i em vaig dirigir en estat d’alerta màxima cap al primer encreuament.

Les persones podem arribar a ser a ser insolidàries, egoistes i mesquines en un dia normal. Però curiosament, de vegades, en situacions d’emergència la polaritat s’inverteix. Deixem de mirar per nosaltres i ens posem a treballar en equip, com un eixam de formigues organitzades.

De forma espontània, sense guàrdia urbana, ni semàfors ni cap mena d’ajuda, els vehicles es van organitzar. En algunes cruïlles diverses persones feien de urbans improvisats, i els conductors sorprenentment acceptaven l’ajuda oferta seguint les consignes sense protestar. En altres cruïlles, simplement els vehicles passaven per torns. Sense que ningú intervingués, al cap de una estona de donar pas a un carrer, els vehicles s’aturaven i deixaven pas als del carrer transversal.

Vaig travessar tot l’eixampla i sortir de Barcelona sense notar una diferència en temps significativa, i el què és més important, sense cap sensació de perill i absolutament enamorat de la raça humana.

Les persones som capaces del millor com del pitjor, però jo estic convençut què a la base som molt més del què demostrem en el nostre dia a dia. La llàstima és què tenim tendència a oblidar-ho, però som absolutament increïbles.

És cert què hi han desastres, guerres i abusos arreu, però avui no tinc ganes de parlar-ne. L’anècdota dels semàfors confirma que quan no tenim més remei sabem deixar l’individualisme de costat i comportar-nos de forma responsable i desinteressada. Col·lectivament podem fer molt més del què faríem estirant cadascú pel seu costat.

Utilitzem semàfors, regles i lleis per evitar abusos i garantir que tot vagi be, però en realitat no necessitem que ens diguin el què em de fer, ho sabem de forma natural.

Qui sap? Potser aquest any 2012 no serà tant dolent com ens volen fer creure. Potser en gran mesura depèn només de nosaltres que aquest sigui el primer dels millors anys de les nostres vides.

Amb una mica de sort, d’aquí a poc temps ens haurem tornat a guanyar el privilegi de tornar a deixar-nos anar, perdre el món de vista, a viure per sobre dels nostres mitjans, i continuar malbaratant els recursos del nostre planeta. O potser haurem començat a madurar com a societat i aprendrem què si deixem de competir amb els altres i ens centrem en competir contra nosaltres mateixos, en millorar cada dia per ser millors persones i més responsables, en sortirem beneficiats col·lectiva i individualment.

Aquest serà doncs el meu desig pel 2012. Què aprenem a respectar els semàfors sense necessitar-los, i que no ens calgui un nou estat d’emergència per traure el millor de nosaltres mateixos.

Bones festes i feliç any nou a tots.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 21/12/2011

PERSPECTIVES

Hi ha moments a la vida en què ens sentim esgotats, fora de joc. Sembla que ens quedem atrapats en una dimensió paral·lela on pots veure com la resta del món evoluciona, i ens ho mirem a través de un vidre opac, com si la cosa no anés amb nosaltres.

Les forces ens abandonen, ens costa trobar motivacions, dirigir els nostres esforços en una direcció clara. Aquelles coses que poc temps enrere ho omplien tot semblen buides de propòsits.

Estem abocats a una crisi de la qual no veiem arribar el punt d’inflexió. Una crisi que simbolitza l’antítesi de tot el què ens han ensenyat. La derrota sense pal·liatius dels principis democràtics i dels drets humans.

Un grapat de persones amb poder suficient per fer d’aquest un món millor, més just i solidari, on es premiï la cultura de l’esforç, la rectitud, el respecte als altres i a les regles democràtiques estan utilitzant aquest poder sense cap mirament, per sotmetre nacions i pobles a la dictadura dels seus interessos. Han declarat obertament la guerra i no hi ha ningú per plantar cara.

Els partits polítics abandonen les ideologies i s’aboquen al pragmatisme del dia a dia, sense definir un rumb clar, sense debat d’idees, sense model clar de país ni de societat.

A Aràbia Saudita acaben de decapitar una dona acusada de bruixeria. Arreu del món es cometen les pitjors barbaritats sobre homes, dones i nens sense que ningú mogui un dit a menys que hi hagi interessos econòmics pel mig.

Milions de famílies han vist trencats els seus somnis en quedar-se sense recursos, entrampats en uns deutes que no haurien hagut de sotscriure mai i que els esclavitzen.

Tenim tant poca perspectiva de les coses que en el dia a dia ens amarguem per collonades sense sentit, mentre deixem que els problemes de fons ens passin per sobre com un fenomen natural inevitable i sense remei. Continuem donant-nos cops de cap contra la mateixa paret, víctimes de dogmes i creences inqüestionables. Com un ramat de xais ens dirigim mansament cap a l’escorxador, obviant que som propietaris del nostre destí.

Deia Thomas Edison que hi han tres tipus de persones. Les que no poden, les que poden, i les que fan.

Hi ha persones que tenen l’oportunitat i el valor de sortir de la caverna i observar de lluny què hi ha darrera les ombres que ens ofusquen.

Tant de bo entre uns i altres siguem capaços de trobar la manera de reinventar-nos, de resituar les prioritats en una lògica més humana i centrar-nos en totes aquelles petites coses que fan que la vida sigui meravellosa. El riure d’un nen, un sopar amb amics, una posta de sol, una migdiada a l’ombra en un dia calorós o passar una estona amb la gent que estimes.

Bon viatge Sergi.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 14/12/2011

LA CLAU DE L’ÈXIT

No hi va haver sorpreses. Seguint la inèrcia de les eleccions generals, els comuns també es van pintar de color taronja, amb una única excepció; a Andorra la Vella, la Cònsol actual repetirà mandat deixant una taca de color lila en el mapa polític andorrà.

A l’efecte Demòcrates per Andorra cal sumar-hi el fet que la gent no sol canviar el color d’una parròquia o un govern per poc que les coses es facin amb un mínim de cara i ulls. Només a la parròquia d’Encamp la gent ha votat en sentit contrari del comú sortint. A Escaldes, Andorra la Vella, Sant Julià, Ordino, Canillo i La Massana, més enllà de tsunamis taronges han reeixit les candidatures de continuïtat, i tanmateix la lectura generalitzada, i en part encertada, és la d’un canvi profund en el repartiment del poder en els comuns.

De fet, si les eleccions no van produir sorpreses és perquè tot el bacallà es va vendre durant la composició de les candidatures. Els mestres de la política de passadissos del país van saber unir sense gaire esforços els interessos locals de cada comú amb la nova marca de moda; Demòcrates per Andorra.

Les eleccions comunals del 2011, passaran a la història per ser les primeres en les quals la participació haurà baixat fins al 64% del cens, amb una abstenció que a Andorra la Vella i Escaldes ha superat el 40%. Més greu encara: passaran a la història per ser, més que mai, les eleccions de la no-política.

En aquests moments de grans dificultats econòmiques i estructurals de país, les candidatures han aplicat com mai la consigna “on no vagis a guanyar, no hi vagis a perdre”.

Cap candidatura ha gosat abordar els temes de fons que afecten els ciutadans.

En termes futbolístics necessitàvem el Barça de Guardiola de les grans ocasions i ens hem trobat davant del més poruc dels catenaccios. Tothom, fins i tot els no favorits han jugat a no perdre, i és una gran llàstima i una nova oportunitat perduda de connectar i motivar els ciutadans mobilitzant-los en un autèntic projecte de país.

Les lògiques de partits en les què la culpa mai és pròpia, defensaran que la crisi i unes eleccions massa desequilibrades són les causants que prop de 9.000 dels 22.000 andorrans amb dret a vot es quedessin a casa o votessin en blanc o nul.

El cert és que els ciutadans cada cop tenen més el sentiment que el seu vot no aporta gran cosa, que no canvia rés, que els partits canvien de nom i de color, però que tot continua igual.

En aquest sentit, Andorra no és cap fenomen aïllat. En els països veïns hi podem trobar exactament els mateixos símptomes amb candidats que tenen per bandera una nova manera de fer política sense definir-la.

A Andorra ha triomfat un partit que s’ha desmarcat -de paraula- de la política tradicional, amb intencions reals de canvi o tirant de populisme, però que al final sembla que s’ha quedat encallat a mig camí, en el terreny de la no-política.

La bona notícia, és que en l’embranzida han aconseguit il·lusionar moltes persones de gran vàlua que tenen ganes de posar tot el que calgui i més per sortir de la situació actual.

Fins ara els ingredients de l’èxit han estat les aliances a porta tancada, engrescar persones vàlides i cares noves que inspirin confiança i credibilitat, i per damunt de tot evitar mullar-se sota cap concepte.

És una aposta d’èxit a curt termini. Aviat s’hauran de prendre decisions, i les ideologies o els diferents models de país i de societat despertaran del coma on estan immersos. Totes les persones vàlides que s’han sumat al projecte es veuran sotmeses a un càrrec de consciencia personal, i hauran de triar entre demostrar que aporten quelcom més que un grapat de vots, o callar i acatar ordres sota l’amenaça de ser considerats anti-patriotes.

Aquesta legislatura, que molts vaticinen com una legislatura difícil i grisa sense grans polítiques d’inversions serà, al contrari, una legislatura clau en la nostra història.

La classe política no podrà continuar gaire temps més venent a la ciutadania que vivim en el món d’Alícia en el país de les meravelles. Calen canvis profunds, i no només cal que es produeixin aviat, caldrà fer-los recolzant-se en la pressió ciutadana. Si els ciutadans no ens impliquem i fem sentir la nostra veu amb totes les eines que tenim a l’abast, els dirigents mai tindran la valentia d’encarar unes reformes que podrien acabar provocant un nou repartiment de cartes, sabent que els que tenen tots els asos a la màniga es defensaran aferrissadament.

El debat fa dies que circula per a qui el vulgui escoltar, i vola molt més alt que les propostes que hem escoltat durant la campanya electoral. Ja s’han sentit veus parlant de model de país, de reforma de les institucions, de millora del model de participació ciutadana en les decisions polítiques, de major transparència en la gestió del diner públic, del redimensionament de les administracions, d’un model impositiu en el qual tothom aporti en la mesura de les seves possibilitats, de canvis en la llei electoral per augmentar la representativitat en acord amb la realitat social, fins i tot de canvis en la constitució, i no precisament per limitar l’endeutament de l’estat com van fer a Espanya sota el dictat de Europa i les agencies de qualificació.

El canvi només pot venir si els ciutadans ens impliquem, però en aquest canvi sereu clau els nous càrrecs electes, els que us heu sumat a una opció guanyadora i els que estareu a l’oposició. Vosaltres decidireu durant els mesos i anys vinents si la responsabilitat que us han atorgat les urnes implica prioritzar la veu de la vostra consciència i cercar el millor pels vostres conciutadans i pel nostre país, o prioritzar l’interés de les vostres formacions polítiques en agraïment a les persones que us han col·locat en una llista electoral.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira del 7 de desembre de 2011.

TENEN UNA GUAPA!

Aquest diumenge tornem a tenir eleccions a casa, aquest cop les comunals, on un total de setze candidatures aspiraran a governar durant els propers quatre anys els set comuns.

Dit així m’adono que s’assembla més al joc de les cadires que a unes eleccions, potser l’inconscient em traeix.

Les de diumenge són unes eleccions singulars pel fet que arriben pocs mesos després de les generals, on el partit al govern va ser escombrat per una plataforma que feia mesos que germinava, però formalment constituïda poques setmanes abans dels comicis.

Entre unes i altres eleccions, Demòcrates per Andorra ha passat de ser una plataforma de persones unides per dos objectius comuns -Andorra i arrabassar el poder al Partit Socialdemòcrata- a constituir-se en partit. El següent pas lògic era aprofitar la inèrcia del tsunami taronja de les passades eleccions i fer-se amb els set comuns assolint el control total del sistema polític d’Andorra. Tanmateix, l’embranzida va començar a perdre força en el moment de confeccionar les candidatures. La nova manera de fer política va haver de plegar-se a la manera de fer política de tota la vida, i la marca Demòcrates per Andorra només ha pogut presentar-se en solitari a Canillo, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. A Sant Julià i Ordino s’han apuntat al carro dels comuns sortints, i a Encamp han repetit l’associació amb Unió Parroquial tal i com van fer els liberals quatre anys enredera, però a La Massana hi havien tantes hòsties per apuntar-se a la candidatura de Demòcrates per Andorra que no n’han presentat cap. S’hi presenten dos llistes que es tiren els plats pel cap entre elles, però això sí, les dues es diuen properes a Demòcrates per Andorra i afines al seu ideari, sigui quin sigui el seu ideari, per cert.

Pel costat del Partit Socialdemòcrata, hi havia molta expectativa per veure com reaccionaria aquest partit desprès de la derrota electoral, que va acabar de fer esclatar una crisi interna que feia mesos que amenaçava. Si comptem que la formació ha patit un nombre significatiu de baixes de militants, entre els quals l’actual Cònsol major de Andorra la Vella, té un cert mèrit què malgrat tot iguali les sis candidatures presentades per Demòcrates per Andorra, però amb notables diferències. La primera és que malgrat una suposada homogeneïtat ideològica, han hagut de tirar de militància i han apostat per moltes cares noves sense experiència política prèvia, els pesos pesants supervivents situant-se en llocs testimonials. La segona, conseqüència en part de la primera, és que no són favorits a les travesses de cap de les sis parròquies on es presenten.

En mig d’aquestes dues formacions quatre candidatures parroquials. Els dos aspirants a Demòcrates per Andorra de La Massana que ja he esmentat, amb una singularitat més made in Andorra; l’ex-candidata a Cònsol major per Escaldes-Engordany amb els Verds quatre anys enredera és la única candidata de aquesta formació que es presenta enguany dins de la candidatura continuista del Comú sortint, Ciutadans Compromesos. Moviment Massanenc que agrupa una refosa de ex-Garrallistes i ex-Liberals, és el nom de l’altre candidatura parroquial de La Massana. A Ordino, l’incombustible Enric Dolsa provarà de posar difícil les coses a la llista continuista, encara que només sigui per fer-los pagar que ja no el deixin remenar les cireres, i a Andorra la Vella, l’ex-Socialdemòcrata Rosa Ferrer es disputarà la continuïtat al Comú i els vots amb la candidatura del seu antic partit, aplanant el camí a la candidatura de Demòcrates per Andorra.

Entenc que a aquestes alçades, qualsevol lector que no sigui d’Andorra ja s’ha adormit o està a prop de desconnectar per evitar el risc de patir una embòlia.

Els partits com de costum han fet la seva feina. Les comissions de candidatures, de programes i els eterns assessors locals o externs han confeccionat les alineacions dels equips aspirants. Els candidats, de manera més o menys conscient, van omplint els targuets de sectors de votants. Hi trobem els candidats que ajuden a tancar el vot tradicional, algun andorrà de primera generació per demostrar com n’és la llista de oberta, els candidats joves per captar el vot universitari, un parell de perfils tècnics, algun candidat independent que pugui inspirar confiança als indecisos, un nombre equilibrat de homes i dones, i així anar fent.

Després, arriba el dia de la presentació de les llistes i es veu com els equips de candidatures observen les alineacions rivals amb molta atenció per començar a afinar les estratègies de campanya. És usual sentir comentaris de l’estil “Merda! Han posat el nen de cal tal, què no eren nostres aquests?” o “Ostres! Tenen una guapa! Com és que a ningú se li ha acudit posar una candidata guapa a la nostra llista?”. En fi, comentaris de tots colors, per uns programes, que com hem pogut anar veient en els debats televisats no difereixen gaire en quant a continguts. A aquestes alçades tothom té molt ben aprés el que és políticament correcte i el que no.

Els ciutadans, a manca de originalitat en les propostes, hauran de acabar triant l’equip que els mereixi més credibilitat per tirar-les endavant. Entre els membres de la nostra comunitat que ens representaran als Comuns no incloem a Andorra, a molts ciutadans residents de fa anys, integrats i preparats, que de ben segur podrien aportar molt a la gestió de les nostres ciutats. Llàstima per ells, que en queden exclosos, però llàstima també per nosaltres que no podrem comptar amb la seva empenta.

Sigui com sigui, el cert és que aquest diumenge haurem de agrair que molts dels nostres ciutadans és presentin en una llista amb tota la il·lusió i les ganes de servir la seva comunitat, en uns moments particularment delicats. Només per ells ja val la pena el desplaçament a la Batllia o al Comú aquest diumenge.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 30 de novembre de 2011

EL NUS GORDIÀ

Diu la llegenda que qui sigui capaç de deslligar el nus Gordià, governarà Àsia.

L’any 334 A.C Alexandre el Gran, durant la seva conquesta de la costa de l’Àsia menor va voler provar de desfer el famós nus per insuflar confiança a les seves tropes. Després de provar-ho diverses vegades sense èxit, va desembeinar l’espasa i va tallar el nus d’un sol cop.

Fa poc, un amic meu em preguntava intrigat sobre el moviment dels indignats; no li acabava de quadrar perquè jo li donava suport obertament. El meu amic és un paio intel·ligent, amb estudis superiors, i ha exercit càrrecs públics de responsabilitat. En explicar-li el meu punt de vista, va confessar no tenir cap opinió definida sobre un tema que no acaba d’entendre. Massa confusió, massa opinions, massa experts, massa esverament, massa de tot, menys sentit comú.

Al meu amic, pragmàtic per definició, se li fa molt difícil deslligar el nus Gordià del nostre futur. No creu en fórmules simplistes i romàntiques que ens treguin de la crisi per art de màgia, ni en la demonització d’un suposat càrtel de interessos econòmics abocats a empobrir les nacions pel seu propi benefici. Demanat sobre la qüestió, no li acaba de quadrar tampoc com s’ha pogut permetre que un grup de- anomenem-los amablement- “professionals liberals del món de les finances”, hagin causat un terrabastall de dimensions èpiques, ja sigui per càlcul o per incompetència, i els governs dels països més afectats, no els hagin detingut ni jutjat.

Ben al contrari, els governants, com la majoria dels ciutadans, s’han trobat en una situació en la qual han hagut de reconèixer els seus límits, i han sotmès les reaccions necessàries a un reguitzell de tecnòcrates que quan no venen de les empreses causants del crack econòmic, aspiren a acabar integrant-s’hi algun dia.

És sorprenent que els líders dels països democràtics europeus hagin assumit amb tanta facilitat que algunes empreses puguin arribar a ser el que s’anomena “too big to fail” (massa grans per caure) i hagin considerat, en canvi, que la pèrdua de democràcia i la renúncia a la lluita dels valors que Europa s’esforça a construir des de la segona guerra mundial, ells sí que hi poden fer un “fail” com un aglà!

Ens han arrossegat lentament a un món complex, on les veritats absolutes han quedat soterrades sota tones de protocols i paperassa infumable. Paperassa, normes i protocols que justifiquen de manera “objectiva i creïble” que els nostres teòrics drets més elementals estan coartats per causes i interessos més elevats.

Lenta i subtilment hem anat derivant cap a un sistema en què els governs són capaços de renunciar sense remordiments ni vergonya a la defensa més bàsica dels interessos dels seus ciutadans, on els governants posen cara de pòquer davant els seus assessors, alts funcionaris i presidents d’organismes supranacionals, per continuar salvaguardant el seu ego, per continuar dissimulant el que ja no és cap secret per a ningú: que la situació els supera a tots.

Davant de tanta cacofonia i tanta confusió, davant les primes de risc ingovernables, davant la decapitació -una rere altra- de països democràtics en favor de peons de Goldman i Sachs, no començaria a ser hora que sortís algun líder polític amb coneixements i coneixement, que desembeinés la seva espasa i comencés a tallar els nusos que retenen la democràcia, la dignitat, la justícia, l’ètica i el sentit comú?

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 23/11/11

#eldebate

Una mitja de dotze milions d’espectadors van veure l’altre dia el debat entre els candidats a la presidència del govern espanyol del PSOE i PP, Alfredo Perez Rubalcaba i Mariano Rajoy.

Espectacle a la americana, desplegament de mitjans, connexions en directe prèvies al debat, entrevistes a analistes polítics, anàlisi i valoracions posteriors, plató de mig milió d’euros i “piscolabis” de 18.000 euros pels assistents.

Els dos candidats venien ben preparats per a un combat condicionat per les enquestes que donen guanyador al PP sense baixar de l’autobús.

El debat, per moltes expectatives que generés va ser tant previsible que els candidats portaven les respostes a les preguntes de l’adversari per escrit.

El primer, que ho té molt cru, va alternar entre propostes de impostos als rics, justícia social, educació i sanitat públiques, i la inevitable i efectista política de la por, en un suposat missatge ocult dins del programa electoral del seu adversari.

Les propostes eren difícils d’empassar venint d’un dels membres de l’executiu de Zapatero, que ha estat més pendent dels dictats dels mercats i de la Unió Europea que del compliment dels seus compromisos amb els ciutadans. Sobre el programa ocult en algun moment vaig arribar a témer que tragués alguna poció d’en Harry Potter per fer que les lletres es reorganitzessin mostrant l’autèntic escrit, que tot plegat no diferiria gaire de les accions del govern de Zapatero dels últims mesos.

El Sr. Rajoy, en canvi, quatre anys després del debat contra el Sr. Zapatero es va trobar en una posició ideal que qualsevol polític pagaria per viure. No es recorda una situació tan aclaparadorament fàcil des dels temps de Felip VII. Li van dir que no badés boca i no va badar boca. Es va acontentar en explicar que si no hi hagués atur l’economia funcionaria i que l’estat tindria ingressos per fer el que calgués, obres faraòniques i si, fins i tot polítiques socials. Es devia descuidar de dir com reduirà la xifra de 5 milions d’aturats, la idea de llençar la indústria especulativa del totxo a tota màquina ara ja ha caducat i s’haurà de provar alguna altra sortida. La sort per a ells és que els hi ha petat a la cara als seus rivals, que han estat incapaços de rectificar la línia marcada pel PP mentre han governat.

He de reconèixer que el nivell dels dos polítics no em va decebre. El que sí em va decebre, profundament, van ser les estratègies, els continguts i la manca de indicis que puguin deixar pensar, ni remotament, que els dirigents han entès el malestar creixent entre els ciutadans.

Vam assistir a un magnífic duel entre un Triceratops i un Tiranosaure. Un clàssic dels duels polítics del segle 20. No hi va haver cap al·lusió al moviment dels indignats, cap mena d’autocrítica de la classe política.

Cap dels dos va donar la mes mínima percepció de la necessitat de un canvi real. Cap dels dos va sortir del guió marcat per assessors ancorats en les eternes fórmules del passat. Cap dels dos va qüestionar ni de resquitllada la crisi de valors actual, l’hegemonia immoral dels mercats financers sobre les democràcies. Els dos van fer seva la frase del Gatopardo “canviem-ho tot perquè res no canviï”.

Si era previsible que el candidat d’un partit de dretes no busqués gaire les pessigolles a les elits financeres, mes trist va ser constatar que el candidat d’esquerres, que pocs dies abans havia qualificat de greu error la convocatòria del referèndum grec no donés cap símptoma de preocupació per la manca de participació democràtica en la majoria de qüestions que condicionen el nostre present i futur. Vaig esperar fins al final una mena de “Je vous ai compris” com el que va dir el nostre ex-Co-Príncep De Gaulle als pieds noirs de Algèria l’any 58.

Buscant una cita alternativa en francés, a la del general De Gaulle, després de veure aquesta pantomima de democràcia em quedo dubtant entre “on n’a rien compris” i “nous allons droit au casse-pipe”.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira del 16 de novembre de 2011

LA MÚSICA INTERIOR

Tinc una teoria.

Tots tenim una música interior dins nostre. Som més o menys sensibles a les coses, tenim ritmes diferents, ens agraden diferents estils, som més alegres o més tristos, enèrgics o pausats.

Tenim tants matisos com es puguin posar dins d’una peça de música o cançó.

Al març va fer dos anys que vaig a lliçons de guitarra. No tinc prou nivell per enlluernar ningú, però començo a tenir prou tècnica per començar a improvisar al voltant d’una tonalitat. És una sensació curiosa.

Sempre havia viscut la música des d’un punt de vista passiu, es a dir escoltant-la.

Quan escoltes la música d’algú altra t’hi pots sentir més o menys identificat. Algunes cançons et toquen la fibra, i d’altres, per molt que arribin al top 10, senzillament no van amb tu.

Quan improvises tot és diferent. Ja no escoltes el que ve de fora, t’estàs escoltant a tu mateix. A mesura que el domini de la tècnica augmenta, augmenten al mateix temps els matisos i els colors son més subtils. Les nostres mans, en pilot automàtic, treuen a la llum una part de nosaltres mateixos que molts no sabríem explicar amb paraules. Una part fins i tot desconeguda en molts aspectes, la part de nosaltres que no està afectada per formalismes i convencions socials, la nostra essència.

Només és una teoria. A mi em diverteix, i se’n desprenen varis corol·laris.

El primer, que per molt que un músic domini la tècnica de l’instrument, els grans artistes són els que ens remouen alguna cosa quan ens mostren el seu jo interior.

El segon seria el que passa quan interactuem amb altres persones.

Tots som únics de naixement, com les melodies. Hi ha melodies precioses que no es poden barrejar entre elles. D’altres de semblants que es barregen com si fossin una sola, també n’hi ha de molt diferents que combinades poden produir cançons excepcionals.

Perquè dos músiques o estils es combinin calen varis condicionants bàsics. Cal una tonalitat comuna, o si més no un mínim de notes comunes, i cal que sonin al mateix tempo, o que com a mínim el tempo de l’un encaixi dins de l’altre.

Les persones som iguals.

De vegades, enlluernats per la bellesa interior de l’altre som capaços de modificar el nostre tempo, i fins i tot canviar de tonalitat o d’estil per poder tocar acompanyat.

Però la nostra música és la que és, la coneguem o no, i per molt que ens hi esforcem, per molt que gaudim tocant en grup i tinguem la capacitat d’adaptar-nos a d’altres estils, tard o d’hora et fa saber que també ens devem a nosaltres mateixos, encara que només sigui una estoneta de tant en tant, abans d’anar a dormir.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el nou de novembre de 2011

PALESTINA I LA UNESCO

107 vots a favor, 52 abstencions i 14 vots en contra. Aquest ha estat el resultat de la votació a partir de la qual Palestina passa a ser membre de ple dret de la UNESCO.

Aquest organisme de l’ONU, les sigles del qual signifiquen Organització per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, es va crear en acabar la segona guerra mundial, l’any 1945, amb l’objectiu de “crear les condicions adients per al diàleg entre les civilitzacions, cultures i els pobles fundat en el respecte dels valors comuns”.

El passat 23 de setembre l’Autoritat Nacional Palestina va fer la demanda d’ingrés a la UNESCO, i el comitè executiu hi va votar a favor el dia 5 d’octubre, quedant només l’escull de la votació dels països membres durant la Conferència General que es va produir dilluns a París.

Mentre encara ressonava l’ovació dels 107 països que hi van votar a favor, les reaccions dels països detractors no es va fer esperar.

Estats Units, Israel, Canadà i Alemanya són alguns dels 14 estats membres que hi van votar en contra.

La primera potència mundial ja va avisar que si es produïa el vot a favor retiraria automàticament tota ajuda econòmica a la UNESCO, emparada en una llei dels anys 90 segons la qual els EEUU no poden finançar cap organisme que accepti Palestina com a membre. A poques hores de la votació va fer efectiva l’amenaça bloquejant una transferència en curs de 60 dels 80 milions de dòlars anuals aportats pels EEUU, és a dir, el 22% del pressupost de l’organisme. Les declaracions de la portaveu del departament d’estat Victòria Nuland sobre el resultat de la votació són contundents: “És lamentable, prematur i soscava la nostra fita compartida d’una pau justa, duradora i exhaustiva a l’Orient mitjà”. L’ambaixadora dels EEUU a l’ONU Susan Rice, va més lluny encara i no s’està de amenaçar directament la UNESCO :”La votació d’avui no és un substitut de les negociacions directes, sinó que és molt perjudicial per a la UNESCO”.

Pel seu costat, Israel no es queda curt. Poques hores després de la votació el ministeri d’exteriors difon un comunicat declarant que “L’estratègia palestina a la UNESCO i les passes similars en altres organismes de l’ONU suposen un refús als esforços de la comunitat internacional per avançar en el procés de pau”. L’endemà, després d’una reunió d’urgència dels 8 principals ministres s’anuncia la construcció de 2000 nous habitatges en els assentaments de Jerusalem i Cisjordània, i la retenció dels 50 milions de euros mensuals en concepte de trànsit de duanes dels productes que arriben a Palestina a través dels ports i aeroports Israelians. L’import segrestat correspon al 30% del pressupost de l’Autoritat Nacional Palestina. Es contempla a més, la retirada dels visats especials dels dirigents Palestins a qui es permet circular lliurement per Israel.

Només 14 països de 173 van votar en contra. 14 conductors circulant en direcció contrària en plena autovia. En direcció oposada a la de la majoria dels estats membres, però també en direcció oposada als nous temps, a una nova manera de entendre la política i el món.

Més enllà del vot en contra, difícilment justificable en un context real de construcció d’una pau duradora a l’orient mitjà, la contundència de les represàlies demostra fins a quin punt hi ha més en joc que una simple batalla diplomàtica. S’intueix un autèntic pànic subjacent de pèrdua de control de la situació.

L’estratègia de l’autoritat Palestina és una molt mala notícia pels canals tradicionals de la diplomàcia internacional. Portant el debat al terreny públic i esquivant els punts de control habituals en mans dels estats i els lobbys, l’Autoritat Palestina fa una jugada molt menys innocent del que pot semblar. Fa una lectura intel·ligent del nou paradigma de les comunicacions globals del segle 21, i amenaça de fer taca d’oli deixant en mala situació els canals foscos de poder que porten dècades movent els fils al marge de la democràcia dels pobles.

I Andorra en tot això? Doncs Andorra, incomprensiblement forma part dels 52 països que s’han abstingut. I dic incomprensiblement per no usar qualificatius més durs com els que he pogut llegir per les xarxes. Els nostres veïns Espanya i França, països de residència dels nostres Co-Prínceps han votat a favor de l’ingrès de Palestina com estat membre, a favor de la pau, a favor del futur, a favor de “crear les condicions adients per al diàleg entre les civilitzacions, cultures i els pobles”.

Segur que se’ns explicarà que la situació es complexa, i que en cas de dubte no hi ha res com fer l’Andorrà. No era tan complex, no ens hi jugàvem res. Només l’amor propi d’estar entre els països que es creuen els valors que promouen, o els que no entenen que els temps estan canviant, els que emparant-se en la defensa de la llibertat dels pobles es salten les lleis internacionals en guerres preventives i assassinats de criminals sense judici previ. Els que acumulen premis nobels de la pau, però es pleguen al poder del diner i els lobbys, els que s’omplen la boca de democràcia i drets humans però no dubten en recórrer a la força, el xantatge i les represàlies davant un exercici de democràcia on els pobles del món es van expressar lliurement en la darrera Conferència General de la UNESCO.

twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 02 de novembre del 2011

MARGIN CALL

Que en Jaume Figueras em perdoni, avui em ve de gust fer una crítica de cine.

Aquest dissabte vaig anar a veure Margin Call, la primera pel·lícula del jove director i guionista J. C. Chandor. No em pregunteu a què corresponen les inicials J i C; he estat incapaç de trobar-ho.

El senyor Chandor ens proposa un drama psicològic descrivint les 24 hores anteriors a la crisi que va esclatar l’any 2008, i els efectes nefastos de la qual encara no han acabat de condicionar les vides de mig occident, i si els líders mundials no reaccionen aviat, de tot el planeta.

El repartiment d’actors és francament bo. Kevin Spacey, Paul Bettany, Jeremy Irons, i Demi Moore, amb els televisius Zachary Quinto (dolent de Héroes) i Simon Baker (l’impagable mentalista) entre altres, ens mostren la vida entre bambolines en un gran banc d’inversions dels Estats Units. El nom de Lehman Brother’s no s’esmenta ni per casualitat, però és impossible no pensar-hi.

No em posaré en perill davant la possibilitat que algun autèntic cinèfil escolti o llegeixi aquest post. Però tecnicismes a part, és una pel·lícula eficaç, amb uns actors i una història creïbles, i amb un recull de frases dignes de ser recordades.

És massa d’hora per saber si acabarà sent una peli de culte, però la manera en què retrata com hem arribat on som avui no pot deixar ningú indiferent.

Amb el pretext de l’inici de la crisi, en J. C. Chandor (em jugo un dinar que la J deu ser de John) va deixant anar, com qui no vol la cosa pinzellades de una realitat crua i cínica. La naturalitat amb la que els protagonistes ens van dibuixant la situació ens va incomodant a mesura que ens endinsem en la trama.

Per explicar-ho molt per sobre, la història ens situa en el moment precís en que un treballador de la firma fa unes projeccions de risc que evidencien que l’empresa a traspassat de llarg els marges de seguretat. Davant la possibilitat de caure en unes pèrdues molt per sobre del valor del propi banc, se’ns mostra d’una forma dolorosament versemblant les decisions dels directius de l’empresa, no només per no fer fallida, sinó per convertir la situació en guanys, encara que la contrapartida sigui una crisi internacional sense precedents.

Cadascú hi trobarà els seus punts d’interès, i probablement molts la trobaran fluixa o fins i tot avorrida. Jo em quedo amb tres moments que ja considero moments de culte.

El primer, la conversa dels dos joves treballadors, un dels quals destapa la situació real de l’empresa, comentant els sous dels seus col·legues i superiors amb un punt de candidesa. Els dos nois són encara joves i es plantegen dubtes sobre la moralitat de guanyar centenars de milers, o fins i tot milions de dollars pel simple fet de fer de intermediaris entre gent que compra i gent que ven actius financers.

El segon, ens l’ofereix el gran Jeremy Irons interpretant el president de l’empresa, home cínic i despullat de qualsevol mena de moralitat. Contràriament a la resta dels personatges, absolutament desconcertats per la revelació del jove treballador, ell manté una certa calma i fredor recorrent a la seva gran màxima: “només hi ha tres camins per arribar a l’èxit, ser el primer, ser el més llest, o fer trampes”. La decisió li sembla evident, l’empresa vendrà massivament tots els actius tòxics als seus fidels clients, injectant-los dins del sistema financer.

Finalment, més que un moment precís de la pel·lícula son molt destacables els papers dels càrrecs intermedis de l’empresa encarnats per uns excel·lents Paul Bettany i Kevin Spacey. Son les típiques persones prou intel·ligents per veure el què està passant, per qüestionar fins i tot la moralitat de la decisió del president, però a diferència dels seus joves subordinats, són supervivents que fa temps que han venut la seva ànima al diable a canvi d’una situació de privilegi.

Si després de veure una pel·lícula com aquesta, on se’ns mostra cruament que hem deixat el futur del progrés i el benestar en mans de qui no hauria de haver estat mai, encara hi ha persones que pensen com l’Aznar, que els indignats son marginals inconformistes i radicals antisistema d’extrema esquerra, amb tot el respecte del món, que s’ho facin mirar.

Twitter @GuillemVA

Pel programa ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 26 de octubre de 2011

LA GRAN MENTIDA

Que curioses son les pel·lícules de quan era petit. Parlo de les pel·lícules d’èpica, aventures, herois intrèpids, bons boníssims i dolents dolentíssims.

Quin gust poder identificar-se amb cavallers de taules rodones, herois de westerns o personatges de la guerra de les galàxies lluitant contra el mal absolut!

En aquest món de valors absoluts fàcilment identificables tots volíem ser del bàndol dels bons, evidentment.

Per ser un bo, boníssim només calia seguir el guió del que vèiem en les pel·lícules. Ser valents, nobles i desinteressats. Però és clar, tot bo boníssim necessita un dolent dolentíssim per poder exercir.

En les pel·lícules de quan era petit els senyors eren educats amb les dames, les senyores eren comprensives, esposes abnegades i mares exemplars, i els fills respectuosos amb els adults que eren els que sabien de tot i volien el millor per a ells. Els forts protegien els més dèbils, i els dèbils acceptaven la seva condició i agraïen la protecció dels forts que vetllaven per ells.

Si mai algú s’apartava del camí traçat -per això estava la missa dels diumenges- es demanava perdó, s’agafava una dosi de moralitat i s’encetava una nova setmana seguint el guió que et portaria al final del trajecte, a guanyar el teu trosset de cel.

Que monos els personatges de les pel·lícules. I quin frau més gran.

Després d’una vintena d’anys inculcant-nos valors positius i formant-nos acadèmicament ens llencen al món real amb aquest bagatge.

Quin xoc descobrir que sí, que tots som bons, però que en el dia a dia la gent s’obre camí a cops de colze. Ens movem anàrquicament en totes les direccions interactuant els uns amb els altres.

Tu que volies ser el bo, acabes descobrint amb el temps que acabaràs sent tard o d’hora el dolent per algú altre.

Que de fet no existeixen els dolents. Només són altres persones que es creuen en el teu camí, que cobegen el mateix que tu, o quins interessos passen per allunyar-te, ni que sigui col·lateralment, dels teus.

Aprenem que els bons poden ferir molt més profundament que els dolents i que assumir les nostres imperfeccions i les conseqüències dels nostres actes pot arribar a ser molt més difícil que hauríem pogut imaginar.

La creença que els nostres mals els provoquen els altres perquè són dolents i ens volen perjudicar és la gran mentida que sustenta tots els victimismes, fatalismes i derrotismes de la nostra societat actual.

Som responsables del que ens passa i del que tenim, individualment i col·lectivament.

Dissabte passat es van convocar manifestacions en 951 ciutats del món en una mobilització ciutadana sense precedents. Van ser manifestacions pacífiques i respectuoses amb un únic objectiu. Dir alt i fort a les classes dirigents que a partir d’ara hauran de comptar amb un altre actor en el teatre on es prenen les decisions.

Per dir que molts de nosaltres estem cansats que ens venguin pel·lícules d’indis i cowboys. Cansats de veure que mentre la majoria accepta i posa a la pràctica els valors inscrits en constitucions de països democràtics i declaracions de drets humans, d’altres espremen el sistema fins al límit davant la passivitat de les classes dirigents i els poders reguladors.

Per dir als dirigents que ho vulguin escoltar que estem al seu darrera per sostenir-los, empenyer-los i ajudar-los en les seves tasques, i a la resta, que no s’equivoquin, que no estem aquí per fer la seva feina, que estem aquí perquè ells assumeixin les seves responsabilitats contretes davant dels seus ciutadans.

Per sort, els models educatius estan canviant, i en les pelis de avui en dia els meus fills veuen coses com que l’Anakin Skywalker i Darth Vader són dos cares de la mateixa moneda.

@GuillemVA

Pel programa ningú és perfecte, emès el 19/10/2011

BIG MAC

Bon dia! Quedeu avisats, aquest serà un post mediocre.

Porto estona repassant la premsa nacional i internacional, buscant dins meu, demanant consell als amics, i res a fer. Hi ha dies així. No tinc ganes de lluitar-hi. És el que hi ha. Em ve de gust deixar-me anar, divagar i parlar per no dir res.

De fet, notícies no en manquen.

Podia haver agafat la visita del cap de govern i el síndic a l’Elisi, i parlar de convenis de doble imposició, del famós full de ruta, i fins i tot de la por que em fan les solucions de facilitat, els casinos i la cultura del “pelotazo” , però no, bufff, quina mandra.

Si de cas hauria preferit explorar la vessant premsa rosa, amb la Carla Bruni a punt de tenir un fill amb el nostre co-príncep. De la química que fa que una dona sensible, artista i bella i un home d’estat ambiciós, pragmàtic i calculador s’enamorin l’un de l’altre i trenquin les barreres del què diran per assolir la seva felicitat.

O podria haver parlat del moviment dels indignats, que ja s’ha estès fins a Wall Street i que prepara manifestacions massives aquest dissabte 15 de octubre. Sobre com és d’important que els ciutadans de manera espontània, al marge del control de moviments polítics i empresarials s’ajuntin per dir alt i fort que ja n’hi ha prou. Que democràcia vol dir que el poder rau en el poble i no en els mercats. Que s’han d’ajustar moltes coses, però potser no tantes com sembla. Que la nostra escala de valors i la majoria de les coses que hem aprés valen la pena, però que ja comença a ser hora d’aplicar-les de debò, de creure-hi. De parar de fer trampes. Temps que hi hagi una autèntica igualtat d’oportunitats i que tothom contribueixi al desenvolupament social en la mesura de les seves possibilitats.

També podria haver parlat del sentit de l’estètica i de l’oportunitat, recolzant-me en el sou del pobre Sr. Budzaku, nou gerent de Andorra Turisme que poc devia sospitar que el seu generós sou acabaria sortint a la primera plana dels diaris locals. O en la desfilada de Ferraris de aquest passat cap de setmana. Era necessari? Som molts als qui ens fan somiar aquestes bèsties mecàniques, però l’espectacularitat de l’esdeveniment contrastava escandalosament amb la realitat del moment. Una cosa és anar a contemplar vehicles de somni a un museu, fins i tot pagant entrada, i l’altra que et freguin pels nassos una exhibició de desmesura i luxe mentre el servei d’ocupació bat rècords, les empreses tanquen una rere l’altra i el nombre d’afiliats a la CASS baixa en picat.

Però, no. Avui no en tinc ganes. Ni d’opinar, ni de mullar-me i exposar-me a disgustar propis i estranys, ni de trepitjar ulls de poll.

Hi ha dies així. No és que els altres articles siguin dignes de premi, però al menys intento currar-me’ls.

Avui ni això, em sap greu però quin gust dóna de tant en tant abandonar-se una mica, fer una pausa, seure i contemplar les coses sense implicar-se.

És com menjar una hamburguesa ben sucosa en mig d’una dieta sana.

@guillemVA

Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira. Emès el 12 d'octubre de 2011

CIÈNCIES O LLETRES?

Aquest any la meva filla ha començat el batxillerat a l’escola Andorrana. Com molts altres joves de la seva generació, i les generacions precedents s’ha trobat davant la clàssica cruïlla on se’ns demana decantar-nos entre ciències o lletres.

La Clàudia sempre ha tingut una tirada literària, amb dos anys explicava contes llarguíssims, sempre li han encantat les històries, no li fa por implicar-se i donar la cara per alguna causa, encara que sigui una causa perduda i és capaç de llegir en un estiu el que jo llegeixo en 3 o 4 anys.

Però te un problema. No és dolenta en ciències.

Ella forma part de la segona categoria de joves que no pot triar sense problemes el futur que li agradaria. El primer grup el formen els que voldrien triar una opció però no hi arriben acadèmicament. L’altre grup el formen les víctimes del famós “tria ciències que t’obrirà totes les portes del futur, sempre hi seràs a temps de tornar a una carrera literària”.

De quin futur estem parlant?

Em sorprèn que 30 anys més tard els clixés continuïn sent els mateixos que quan jo era estudiant. Em fa pensar en un tuit que va penjar un amic meu, el Bernat Escoda, l’altre dia a la xarxa, que deia “hem tocat fons... continuem excavant”.

La nostra societat evoluciona fruit d’un treball d’equip on ens compensem els uns amb els altres. Tal i com ho veig, i simplificant molt, els racionals, o els de ciències son el motor de l’evolució, però els pensadors, els humanistes, o els de lletres son el volant.

La nostra societat actual s’ha rendit sense condicions a la dictadura del possibilisme i del fatalisme. El possibilisme, per deformació professional dels científics, economistes i tecnòcrates que necessiten reduir-ho tot a l’escala d’una fórmula matemàtica per poder dormir a la nit. I el fatalisme, perquè els poders polítics no són capaços de mirar més enllà dels límits que ens marquen els primers.

La nostra societat actual està descompensada, té un motor com no l’havia tingut mai en la història, però avancem a tota velocitat sense cap rumb marcat.

No podem demanar més dels científics, economistes i tecnòcrates. Prou fan ells d’assumir unes tasques que matarien d’avorriment al comú dels mortals. Fan allò que saben fer, i ho fan bé, massa bé i tot. Ja fa temps que van molt per endavant dels pensadors.

Mario Vargas Llosa va dir, referint-se a la literatura, el dia que li van atorgar el premi Nobel:

“Seríamos peores de lo que somos sin los buenos libros que leímos, más conformistas, menos inquietos e insumisos y el espíritu crítico, motor del progreso, ni siquiera existiría. Igual que escribir, leer es protestar contra las insuficiencias de la vida. Quien busca en la ficción lo que no tiene, dice, sin necesidad de decirlo, ni siquiera saberlo, que la vida tal i como es no nos basta para colmar nuestra sed de absoluto, fundamento de la condición humana, y que debería ser mejor”.

La nostra capacitat per qüestionar-nos ha quedat massa reduïda. Comença a ser l’hora que els pensadors, els literaris i els filòsofs recuperin el terreny perdut i reivindiquin el seu paper dins la nostra societat.

Ha arribat el moment que els polítics es comencin a preocupar més de cap a on hem d’anar, i no tant dels límits artificials imposats.

És hora de començar a somiar, conscients de la situació actual, però sense ser presoners d’aquesta fugida suïcida endavant a la qual ens estan portant. És hora de trencar límits i barreres imaginàries.

El futur és incert, però sabem del cert que els humans tenim capacitats diverses que hem de saber conjugar pel millor resultat possible del conjunt de la societat.

I per favor, no vulgueu que la meva filla es passi la vida calculant estructures, que prou trista està la cosa.

@GuillemVA

Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira. Emès el 05 d'octubre de 2011

LLUITES DE PODER

Se m’acut sovint que la política andorrana hauria de ser matèria d’estudi en les universitats de ciències polítiques i de periodisme.

No perquè siguem molt diferents de la resta, sinó perquè la nostra condició de país petit ens fa molt caricaturitzables.

Un geòleg experimentat és capaç d’explicar la formació d’una muntanya examinant la composició, la disposició i els plecs d’una mostra de pedra.

Doncs amb la política andorrana es pot fer un exercici semblant. La nostra petita dimensió de país i de societat, permet veure amb claredat els símptomes que arreu estan provocant un desencís cada cop més gran dels ciutadans de a peu amb moviments com els indignats d’Espanya.

Aquest dilluns s’havia de tancar en un congrés extraordinari del PLA una etapa en la nostra història política recent. Tanmateix, l’escassa militància que hi va assistir no va donar el suport necessari a la proposta de l’executiva.

Fins aquí tot be. És del tot legítim que els militants del partit que ha governat el país durant més de 14 anys decideixi continuar viu a l’espera de temps millors. No oblidem, a més, que és l’un dels tres partits nacionals, amb el partit socialdemòcrata i els verds, inscrit a un corrent ideològic internacional.

Però no van ser motius ideològics els que van motivar el rebuig a la dissolució del partit. Mentre un sector dels assistents defensava la conveniència de fer entrar tanta gent com es pugui dins de DA per tenir veu i vot en la política andorrana, d’altres es queixaven amargament del tracte rebut per part del cap de govern Toni Martí, possiblement amb raó; la política no és un joc de nens, massa sovint es deshumanitza a favor de tacticismes electorals.

Personalment no puc queixar-me de com van anar les coses perquè jo hi estava convidat a aquest congrés, i després de dubtar-ho una estona vaig optar per deixar fer els que, a diferència meva, encara se senten amb forces per la pràctica activa de la política.

Tanmateix si que puc dir el que a mi m’hauria agradat sentir o llegir als diaris.

M’hauria agradat escoltar alguna anàlisi política de la situació del país.

Hauria estat del tot coherent que algú digués que fins que DA no aclarís el seu ideari polític era prematur dissoldre una formació política amb solera i contactes internacionals.

M’hauria tret el barret si algú hagués fet un exercici d’autocrítica i d’honestedat, i hagués dit que si el PLA havia passat de ser una màquina de guanyar eleccions amb un ampli recolzament ciutadà a ser on era avui, era essencialment per culpa de la manca de visió que es va tenir quan les coses anaven sobre rodes. Per la manca de credibilitat entre un discurs on es volia seduir tothom des de l’esquerra fins la dreta i els fets i les accions de govern, que cada cop s’allunyaven més de la ideologia liberal progressista a la que estàvem adscrits.

Però no. Una vegada més tot es va fer en clau de lluita de poder.

Els partits polítics es fan i es desfan al ritme d’interessos i afinitats tribals a Andorra, amb una facilitat sorprenent. AND, CNA, ND, UL, PLA, PD, PS, CDA, RD, UP, APC, Verds, PRA, DA, per dir-ne uns quants i obviant les formacions parroquials, son partits creats durant l’època constitucional.

Tret d’alguna honrosa excepció, ha estat la lluita pel poder i no la defensa d’uns valors el motor de creació i la causa de la dissolució de molts d’aquests partits.

Va ser la lluita de poder qui va motivar que el partit liberal original d’Andorra la Vella i Escaldes es fonés dins d’UL, en coalició amb partits de caire parroquial que poc devien sospitar del contingut de l’ideari liberal, ni falta que va fer. Aquesta formació es va transformar en el PLA, però la motivació original de sumar, en detriment de la recerca d’una unitat ideològica va ser la llavor de la seva caiguda uns anys més tard.

Tampoc se’n escapa el partit socialdemòcrata. Després de 14 anys a l’oposició i davant un partit liberal debilitat, es van buscar nous electors de centre, fent l’ullet de passada als ciutadans decebuts de centre dreta. Per no decebre els nous votants considerats clau en l’accés al poder, el PS dona una imatge massa continuista del que hi havia abans, i és escombrat del govern després de dos anys agònics al poder.

El destí de Demòcrates per Andorra està encara per escriure, de moment però la única ideologia identificable és la de ser qualsevol cosa menys socialdemòcrata.

Massa polítics del nostre petit país han adoptat la famosa màxima que la primera aspiració de qualsevol partit és governar.

No hi puc estar més en desacord. L’aspiració de qualsevol partit hauria de ser la coherència, la defensa dels seus valors i la voluntat de servei a la societat. Si toca, governant, i si no toca, fent escoltar la seva veu i generant debat d’idees.

@GuillemVA

Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira, emès el 28 de setembre de 2011.

L’HORA DE LA VERITAT

Tots tenim un passat, un viscut que condiciona les nostres opinions i les nostres creences.

Jo tinc un passat polític. Un dia de desembre de 1995 em vaig deixar entabanar amb una barreja d’orgull i sorpresa per anar com a independent a unes llistes electorals al comú d’Escaldes, i sis anys més tard, ja com a liberal vaig acompanyar Toni Martí a la parroquial d’Escaldes al Consell general. Com en tot a la vida guardo una barreja de bons i no tan bons records d’aquell passat polític. I també moltes batalletes.

Recordo per exemple, quan els comuns estaven elaborant els seus plans d’urbanisme amb la nova llei del sol. Es van aixecar molts neguits entre els propietaris de terrenys privats en aquella època, i es veia venir una allau de projectes d’edificació. Un sector del grup parlamentari liberal va pressionar el govern perquè decretés una moratòria fins que els plans estiguessin aprovats.

Recordo la compareixença d'un ministre del govern al grup parlamentari per debatre el tema. Quan va comunicar que el govern estava sospesant la possibilitat de decretar una moratòria, i que ho podia fer en dos dies, va saltar com era previsible el sector més conservador del grup clamant al cel, amb perles de l’estil “els mercats es regulen sols”, o “no cal ser tan intervencionista”. En veure aculat el pobre ministre, vaig saltar a ajudar-lo a defensar la conveniència de la seva proposta, i em vaig adonar que estava assistint a una pantomima quan de cop, el ministre renuncia a la seva proposta i admet que el sector conservador tenia tota la raó. Aquell dia hi va haver una absència molt significativa a la reunió, mancava el president del grup Toni Martí.

Fa dos dies que tothom parla del discurs del cap de Govern sobre la gravetat de la situació, les mesures anticrisi i la necessitat de sumar tots per sortir del pou. El Toni Martí te un instint polític molt superior a la mitja. Va ser el seu instint el que el va permetre baixar a temps del vaixell liberal en veure que aquest anava de cap als esculls, i refugiar-se dos mandats al Comú d’Escaldes, per tornar a la primera línia de la política nacional sense ni tan sols haver de fer l’esforç de detallar un programa als ciutadans. En va tenir prou de dir “nosaltres tenim una altra manera de fer” i “farem el que caldrà” i adobar-ho amb dos o tres imatges d’edificis, teulades i fonaments per provocar la onada taronja.

Ara ha arribat l’hora de la veritat. Del discurs del cap ens pot agradar més o menys l’escenificació o el dramatisme, o fins i tot l’accent del Toni Martí. Però el cert és que moltes de les mesures anunciades no només son necessàries, son a més, una rectificació pública del que no vam saber fer 10 anys enredera, en un moment que era difícil preveure el que ens venia a sobre.

Ja no son possibles els dobles discursos, ja no es pot ser progressista en alguns cercles i còmplices dels lobbys en la intimitat. No s’hi valdrà a dir als ciutadans ho he provat, però no m’han deixat.

Ara Toni ets el Cap, el nostre Cap, estàs envoltat de gent de vàlua, no és el moment que et tremoli el pols, és el moment de ser valent i veure més enllà de les pressions que patiràs. Com a cap de Govern passaràs inevitablement a la història, i tu i només tu, tries de quina manera et recordaran les futures generacions.

Estic convençut que la societat civil, en el seu conjunt agrairà qualsevol acció que posi fi a anys de abusos de poder, amiguismes i injustícies. Però també estic convençut que aquesta mateixa societat civil no perdonarà una altra decepció.

Dius que no hi ha un sostre de vidre entre les classes benestants i els menys afavorits. I tant que hi és. No només hi ha un sostre de vidre, hi ha una autèntica cambra hiperbàrica que aïlla les classes benestants que acaparen el 90 per cent de les oportunitats que ens ofereix el nostre país de progressar.

Deixeu-vos estar de lleis del joc i heliportets per milionaris i ataqueu el problema a la soca amb valentia. Vosaltres ja sabeu per on heu d’actuar, i sabeu que això implicarà que alguns us voldran trinxar, però en contrapartida us guanyareu el respecte de molts.

@GuillemVA

Programa ningú és perfecte de Radio Valira del 21 de setembre de 2011