#eldebate

Una mitja de dotze milions d’espectadors van veure l’altre dia el debat entre els candidats a la presidència del govern espanyol del PSOE i PP, Alfredo Perez Rubalcaba i Mariano Rajoy.

Espectacle a la americana, desplegament de mitjans, connexions en directe prèvies al debat, entrevistes a analistes polítics, anàlisi i valoracions posteriors, plató de mig milió d’euros i “piscolabis” de 18.000 euros pels assistents.

Els dos candidats venien ben preparats per a un combat condicionat per les enquestes que donen guanyador al PP sense baixar de l’autobús.

El debat, per moltes expectatives que generés va ser tant previsible que els candidats portaven les respostes a les preguntes de l’adversari per escrit.

El primer, que ho té molt cru, va alternar entre propostes de impostos als rics, justícia social, educació i sanitat públiques, i la inevitable i efectista política de la por, en un suposat missatge ocult dins del programa electoral del seu adversari.

Les propostes eren difícils d’empassar venint d’un dels membres de l’executiu de Zapatero, que ha estat més pendent dels dictats dels mercats i de la Unió Europea que del compliment dels seus compromisos amb els ciutadans. Sobre el programa ocult en algun moment vaig arribar a témer que tragués alguna poció d’en Harry Potter per fer que les lletres es reorganitzessin mostrant l’autèntic escrit, que tot plegat no diferiria gaire de les accions del govern de Zapatero dels últims mesos.

El Sr. Rajoy, en canvi, quatre anys després del debat contra el Sr. Zapatero es va trobar en una posició ideal que qualsevol polític pagaria per viure. No es recorda una situació tan aclaparadorament fàcil des dels temps de Felip VII. Li van dir que no badés boca i no va badar boca. Es va acontentar en explicar que si no hi hagués atur l’economia funcionaria i que l’estat tindria ingressos per fer el que calgués, obres faraòniques i si, fins i tot polítiques socials. Es devia descuidar de dir com reduirà la xifra de 5 milions d’aturats, la idea de llençar la indústria especulativa del totxo a tota màquina ara ja ha caducat i s’haurà de provar alguna altra sortida. La sort per a ells és que els hi ha petat a la cara als seus rivals, que han estat incapaços de rectificar la línia marcada pel PP mentre han governat.

He de reconèixer que el nivell dels dos polítics no em va decebre. El que sí em va decebre, profundament, van ser les estratègies, els continguts i la manca de indicis que puguin deixar pensar, ni remotament, que els dirigents han entès el malestar creixent entre els ciutadans.

Vam assistir a un magnífic duel entre un Triceratops i un Tiranosaure. Un clàssic dels duels polítics del segle 20. No hi va haver cap al·lusió al moviment dels indignats, cap mena d’autocrítica de la classe política.

Cap dels dos va donar la mes mínima percepció de la necessitat de un canvi real. Cap dels dos va sortir del guió marcat per assessors ancorats en les eternes fórmules del passat. Cap dels dos va qüestionar ni de resquitllada la crisi de valors actual, l’hegemonia immoral dels mercats financers sobre les democràcies. Els dos van fer seva la frase del Gatopardo “canviem-ho tot perquè res no canviï”.

Si era previsible que el candidat d’un partit de dretes no busqués gaire les pessigolles a les elits financeres, mes trist va ser constatar que el candidat d’esquerres, que pocs dies abans havia qualificat de greu error la convocatòria del referèndum grec no donés cap símptoma de preocupació per la manca de participació democràtica en la majoria de qüestions que condicionen el nostre present i futur. Vaig esperar fins al final una mena de “Je vous ai compris” com el que va dir el nostre ex-Co-Príncep De Gaulle als pieds noirs de Algèria l’any 58.

Buscant una cita alternativa en francés, a la del general De Gaulle, després de veure aquesta pantomima de democràcia em quedo dubtant entre “on n’a rien compris” i “nous allons droit au casse-pipe”.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira del 16 de novembre de 2011