SOLEDAT

Aquest article no va de política, ni de crisi, ni tant sols d’actualitat.

No perquè no hi hagi notícies ni temes dels quals parlar. El que no hi ha són ganes. Almenys avui; potser hi torni la setmana vinent, per parlar d’aquells temes que solen agrair els que comparteixen el teu punt de vista, o que provoquen reaccions de rebuig o indiferència a la resta.

Avui va d’estats d’ànim. Del que passa quan se’ns acaben les piles. Quan la vida ens passa per sobre i ens fa sentir com un suro a la deriva. Quan per voluntat, cansament o per distracció deixem anar els fils invisibles que ens ajuden a mantenir el rumb malgrat les dificultats.

Una persona molt important a la meva vida deia que naixem sols, vivim sols i morim sols, tant hi fa qui t’acompanyi al llarg del camí. Jo no compartia aquesta idea, però és ben cert que per molta empatia i per molt que et coneguin aquelles persones que tens  a prop, cadascú sent i viu les coses a la seva manera.

Moustaki deia que no estava mai sol, amb la seva soledat, a qui  descrivia com una companya.

Estem sols davant les nostres responsabilitats, les nostres accions i les nostres decisions. Podem esmorteir la sensació envoltant-nos de persones que han seguit camins paral·lels, o pensant que som com la resta, que tots passem per experiències semblants.

Però cada pas que fem, cada decisió que prenem els triem entre una infinitat de possibilitats, i sempre l’última decisió la prenem sols. Per molt que ens excusem en les circumstàncies de la vida, el context no ho justifica tot. Algunes persones prenen decisions equivocades tenint-ho tot a favor, i altres malgrat viure situacions extremes saben prendre les decisions correctes.

Qüestió d’educació? d’instint? Intel·ligència? Força de voluntat? Caràcter? Sort?

Potser una mica de tot.

Aquest dimarts la meva filla ha fet disset anys. N’estic molt orgullós. Ha heretat el caràcter i la força de la seva mare, i s’està convertint en una gran persona, curiosa, crítica i desperta.

Els fills ens poden donar les majors satisfaccions, però la sensació de portar al món un nadó no es pot dissociar del vertigen de la responsabilitat que implica.

De cop, els adults- éssers imperfectes- ens posem l’uniforme de pares i ens aboquem a preparar els nostres fills per a les batalles de la vida. Els donem valors absoluts que els donin confiança. Apliquem tots els nostres coneixements per què la seva vida sigui la millor de les vides possibles, els diem el que està be i el que no, els protegim del perill i esperem que no cometin gaire errors.

Però amb disset anys, ja fa temps que els fills s’han adonat que tots cometem errors, i que els pares no en són cap excepció.

I els pares comencem a entendre que per molt que els preparem, només ens limitem a donar seguretat, el millor exemple possible, la màxima informació de què disposem i tot l’amor del món, sabent, però,  que ells cometran els seus propis errors, i s’aixecaran més forts en superar-los.

Ells, com nosaltres, estaran sols en el moment de prendre les decisions, les importants i les trivials. Amb una mica de sort, els quedarà però la seguretat que facin el que facin sempre els farem costat, i que si ensopeguen pel camí sempre tindran on recolzar-se per tornar-se a aixecar.

Decidir i assumir les conseqüències de les nostres decisions forma part de la vida i del nostre creixement. Però no estem mai realment sols quan prenem decisions. Les prenem en base al que som, al que hem après i al que hem vist. En aquests moments, quan ens deixem portar per l’instint per obrir una porta o tancar-ne una altra, és precisament quan surt a la llum el que som i el que hem après a la vida. Ens acompanya el viscut, els consells i tot el que ens ha aportat la gent que ens estima o ens ha estimat algun dia.

Per molts anys Clàudia, continua creixent, continua aprenent, dels errors i dels encerts, no tinguis mai por de ser tu mateixa, no estaràs mai sola.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 28/03/12