BIG MAC

Bon dia! Quedeu avisats, aquest serà un post mediocre.

Porto estona repassant la premsa nacional i internacional, buscant dins meu, demanant consell als amics, i res a fer. Hi ha dies així. No tinc ganes de lluitar-hi. És el que hi ha. Em ve de gust deixar-me anar, divagar i parlar per no dir res.

De fet, notícies no en manquen.

Podia haver agafat la visita del cap de govern i el síndic a l’Elisi, i parlar de convenis de doble imposició, del famós full de ruta, i fins i tot de la por que em fan les solucions de facilitat, els casinos i la cultura del “pelotazo” , però no, bufff, quina mandra.

Si de cas hauria preferit explorar la vessant premsa rosa, amb la Carla Bruni a punt de tenir un fill amb el nostre co-príncep. De la química que fa que una dona sensible, artista i bella i un home d’estat ambiciós, pragmàtic i calculador s’enamorin l’un de l’altre i trenquin les barreres del què diran per assolir la seva felicitat.

O podria haver parlat del moviment dels indignats, que ja s’ha estès fins a Wall Street i que prepara manifestacions massives aquest dissabte 15 de octubre. Sobre com és d’important que els ciutadans de manera espontània, al marge del control de moviments polítics i empresarials s’ajuntin per dir alt i fort que ja n’hi ha prou. Que democràcia vol dir que el poder rau en el poble i no en els mercats. Que s’han d’ajustar moltes coses, però potser no tantes com sembla. Que la nostra escala de valors i la majoria de les coses que hem aprés valen la pena, però que ja comença a ser hora d’aplicar-les de debò, de creure-hi. De parar de fer trampes. Temps que hi hagi una autèntica igualtat d’oportunitats i que tothom contribueixi al desenvolupament social en la mesura de les seves possibilitats.

També podria haver parlat del sentit de l’estètica i de l’oportunitat, recolzant-me en el sou del pobre Sr. Budzaku, nou gerent de Andorra Turisme que poc devia sospitar que el seu generós sou acabaria sortint a la primera plana dels diaris locals. O en la desfilada de Ferraris de aquest passat cap de setmana. Era necessari? Som molts als qui ens fan somiar aquestes bèsties mecàniques, però l’espectacularitat de l’esdeveniment contrastava escandalosament amb la realitat del moment. Una cosa és anar a contemplar vehicles de somni a un museu, fins i tot pagant entrada, i l’altra que et freguin pels nassos una exhibició de desmesura i luxe mentre el servei d’ocupació bat rècords, les empreses tanquen una rere l’altra i el nombre d’afiliats a la CASS baixa en picat.

Però, no. Avui no en tinc ganes. Ni d’opinar, ni de mullar-me i exposar-me a disgustar propis i estranys, ni de trepitjar ulls de poll.

Hi ha dies així. No és que els altres articles siguin dignes de premi, però al menys intento currar-me’ls.

Avui ni això, em sap greu però quin gust dóna de tant en tant abandonar-se una mica, fer una pausa, seure i contemplar les coses sense implicar-se.

És com menjar una hamburguesa ben sucosa en mig d’una dieta sana.

@guillemVA

Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira. Emès el 12 d'octubre de 2011