M’encanta quan escolto una conversa aliena en un bar o al carrer i sento a la gent despatxar-se a gust amb els polítics com a causants de tots els mals de l’existència. Ho dic de debò, però no perquè estigui d’acord amb aquesta idea. Potser la meva doble condició d’expolític i de ciutadà de a peu, fa que tingui una opinió singular dels polítics, les seves virtuts i les seves limitacions.
Em sembla absolutament fascinant que la gent parli dels polítics com d’una raça a part vinguda de vés a saber quin planeta amb la missió de salvar-nos de les nostres misèries. Tant hi fa que aquella persona que avui surt a la televisió en mig d’un grupet de semblants encorbatats hagi estat pocs mesos enrere el seu veí, amb qui es podia parlar del temps, dels nens o de la família.
Tothom sap que un cop passats per les urnes, als humans que tenen la sort i el privilegi de ser escollits càrrecs electes els posen dins d’una màquina que els inculca la ciència infusa, i comencen a parlar d’una manera curiosa com si fossin insectes controlats per una reina mare situada en algun lloc misteriós que ningú coneix.
No es que m’encanti particularment anar tocant la pera i trencant mites, però cal que la gent ho sàpiga, i quan abans millor; els polítics son persones humanes! Sóc conscient que per a molts aquesta revelació és del tot inassumible.
Per què es comporten tots sota el mateix patró, fan coses similars, diuen veritats a mitges, parlen per no dir res, no tenen mai la culpa de res, tenen solucions per a tot però no solucionen mai res? Si són persones com nosaltres, com és que no es comporten com nosaltres?
Prepareu-vos per la resposta, seieu i respireu profundament. Es comporten exactament com nosaltres. Millor dit, es comporten com ho faríem nosaltres si ens posessin en la seva situació. La qüestió en el fons té una certa lògica; són càrrecs electes aquelles persones que aconsegueixen convèncer la resta que estan capacitats per liderar reeixidament la nostra societat. És a dir, oh sorpresa, que els polítics no són tan rarets. Els rarets som nosaltres!
Demanem als polítics que siguin personatges de ficció, que sàpiguen de tot, que tinguin respostes per a tot, i sobretot, que arreglin aquelles coses que a petita escala nosaltres mateixos no som capaços d’arreglar. En definitiva, els demanem que menteixin, que ens diguin allò que volem sentir.
Malgrat tot els polítics continuen sent persones, hi ha de tot; la majoria, idealistes, aspiren a posar el seu granet de sorra per a un món millor, d’altres es conformen amb el reconeixement inherent al càrrec i no badaran boca en tot(s) el seu(s) mandats, a d’altres se’ls hi acabarà anant l’olla i es prendran pel melic del món, i d’altres ja accediran al poder podrits d’origen.
No s’han de canviar els polítics, s’ha de millorar el sistema, però d’això en parlarem un altre dia, que em faig pesat.