dijous, 30 de juny del 2011

POLÍTICS

M’encanta quan escolto una conversa aliena en un bar o al carrer i sento a la gent despatxar-se a gust amb els polítics com a causants de tots els mals de l’existència. Ho dic de debò, però no perquè estigui d’acord amb aquesta idea. Potser la meva doble condició d’expolític i de ciutadà de a peu, fa que tingui una opinió singular dels polítics, les seves virtuts i les seves limitacions.
Em sembla absolutament fascinant que la gent parli dels polítics com d’una raça a part vinguda de vés a saber quin planeta amb la missió de salvar-nos de les nostres misèries. Tant hi fa que aquella persona que avui surt a la televisió en mig d’un grupet de semblants encorbatats hagi estat pocs mesos enrere el seu veí, amb qui es podia parlar del temps, dels nens o de la família.
Tothom sap que un cop passats per les urnes, als humans que tenen la sort i el privilegi de ser escollits càrrecs electes els posen dins d’una màquina que els inculca la ciència infusa, i comencen a parlar d’una manera curiosa com si fossin insectes controlats per una reina mare situada en algun lloc misteriós que ningú coneix.
No es que m’encanti particularment anar tocant la pera i trencant mites, però cal que la gent ho sàpiga, i quan abans millor; els polítics son persones humanes! Sóc conscient que per a molts aquesta revelació és del tot inassumible.
Per què es comporten tots sota el mateix patró, fan coses similars, diuen veritats a mitges, parlen per no dir res, no tenen mai la culpa de res, tenen solucions per a tot però no solucionen mai res? Si són persones com nosaltres, com és que no es comporten com nosaltres?
Prepareu-vos per la resposta, seieu i respireu profundament. Es comporten exactament com nosaltres. Millor dit, es comporten com ho faríem nosaltres si ens posessin en la seva situació. La qüestió en el fons té una certa lògica; són càrrecs electes aquelles persones que aconsegueixen convèncer la resta que estan capacitats per liderar reeixidament la nostra societat. És a dir, oh sorpresa, que els polítics no són tan rarets. Els rarets som nosaltres!
Demanem als polítics que siguin personatges de ficció, que sàpiguen de tot, que tinguin respostes per a tot, i sobretot, que arreglin aquelles coses que a petita escala nosaltres mateixos no som capaços d’arreglar. En definitiva, els demanem que menteixin, que ens diguin allò que volem sentir.
Malgrat tot els polítics continuen sent persones, hi ha de tot; la majoria, idealistes, aspiren a posar el seu granet de sorra per a un món millor, d’altres es conformen amb el reconeixement inherent al càrrec i no badaran boca en tot(s) el seu(s) mandats, a d’altres se’ls hi acabarà anant l’olla i es prendran pel melic del món, i d’altres ja accediran al poder podrits d’origen.
No s’han de canviar els polítics, s’ha de millorar el sistema, però d’això en parlarem un altre dia, que em faig pesat.

dimecres, 29 de juny del 2011

GRECO I ELS GARBO I LA CORRUPCIÓ A L’ANDORRANA

Ja la tornem a tenir “liada”. La notícia va saltar ahir, i avui el Jaume Bartumeu confirma la desaparició d’una sèrie de documents dels que se solen anomenar “sensibles”, entre ells les actes dels consells de ministres dels anys 2004, 2005, 2006, i part del 2007 i 2008. Aquest fet es va comunicar al GRECO durant una de les visites que realitzen per veure si Andorra fa o no els deures de lluita contra la corrupció.
Personalment, més enllà de lo esperpèntic de tot plegat (com és possible que desapareguin les actes de varis anys de consells de ministres i no hi hagi un terratrèmol polític?), a mi m’ha cridat força l’atenció fragments del document d’avaluació del GRECO: “l’absència de casos significa que la corrupció està totalment absent al Principat”. “La petita mida de la comunitat andorrana ofereix un control social més gran que en altres llocs i, pel que sembla, ajuda a reduir certes tendències criminals”.
Després torno al tema de la corrupció, però d’entrada no em puc estar de comentar aquestes dues perles. Es pot saber quina ment privilegiada ha estat capaç d’encadenar tan brillant combinació de paraules? I ja posats, es pot saber quin pressupost de funcionament té el GRECO, qui el paga, qui l’avalua, qui contracta el personal, i qui en decideix l’estratègia?
En altres paraules, GRECO i els GARBO, organisme que garanteix la seriositat de les nostres institucions portes a fora i portes endins, ens diu que com no consta, la corrupció no existeix, i aprofiten el viatge a les valls per avançar una gran teoria que a partir d’ara sortirà en els llibres d’estudi; quan més petita és una comunitat menys corrupció hi ha perquè, òbviament, la gent se n’adonaria.
I jo que creia que en una comunitat petita ningú s’atrevia a denunciar fets sospitosos precisament perquè tothom es coneix, i en cas de no ser fundada o no prosperar la denúncia se’t podria complicar la vida d’allò més....
Per sort només han desaparegut documents i actes de consells de ministres, amb deliberacions i informes interns d’adjudicacions públiques, nomenaments i contractacions entre altres coses.
Mirant amb bons ulls, en una altra part de l’article ens apunten una versió menys càndida i més creïble sobre els eventuals delictes de corrupció a Andorra; “sembla que estan generalment acceptats i àmpliament difosos, i no estan associats al subconscient de la gent com a corrupció”.
Aquí si que ja se m’escapa el riure, però no van mal encaminats, m’han recordat una anècdota amb un prohom d’Andorra. Un dia tot fent un cafè, estàvem comentant el cas d’una alta autoritat dels nostres veïns que va comprar un fotimer de metres quadrats de terrenys rústics als descendents d’en Franco, per revendre’ls a preu d’or dos anys més tard després que l’ajuntament els passés de rústics a urbans. Quan jo li comento “que fort, no?” ell em contesta en to simpàtic però sincer “au va!!! Això no es cap delicte!!!!”
Així s’entén la corrupció a Andorra.

@guillevaldes

divendres, 24 de juny del 2011

ELS INDIGNATS I PILAR RAHOLA

Benvolguda Pilar,

No ens coneixem però jo t'escolto i et llegeixo de tant en tant pels mitjans i t'haig de dir que en general, estigui o no d'acord amb tu, m'agraden la teva valentia i la manera que tens d'argumentar el que penses. Fins i tot em deixo enganxar pel teu sentit de la provocació quan intueixo al darrera un intent de rebutjar idees preconcebudes o políticament correctes.

Per això no em quadren els teus reiterats i insistents atacs contra una part de la ciutadania exercint el seu legítim dret de reclamar millores en el fons i en la forma als governs en l’actual sistema de representació democràtica.

Ens comentes amb habilitat que el moviment dels indignats no és homogeni, que el seu missatge no és clar, que es barregen ideologies de tot tipus, que molts dels seus eslògans són, com a mínim, innocents per no dir perillosos, immadurs o irresponsables, que s’hi barregen idealistes i oportunistes, pacifistes i violents, gent jove i gent gran, gent amb estudis i sense, gent de tot tipus que no sabrien posar-se d’acord al voltant d’un eslògan polític. Pitjor encara! Alguns fins i tot s’atreveixen a dir que no creuen en la política!

Tot això és cert, i la meva pregunta és “i què?”. No te n’adones Pilar de la pàtina esnob i classista de les teves afirmacions? Tan poca confiança teniu en la gent els que esteu acomodats en el regne de l’establishment? De debò penseu que hi ha el més mínim perill de revolució amb abolició de la democràcia i escombrada general de polítics i intel·lectuals ben pensants?

No creus que és una excel·lent notícia que la gent, amb els mitjans del segle 21 puguin pensar, opinar, interactuar i fins i tot organitzar-se al marge dels dogmes dels partits polítics i dels missatges patrocinats dels mitjans de premsa? No veus que, lluny de ser una amenaça, és un món ple de possibilitats que s’obre davant nostre?
Tu coneixes bé els límits del sistema, has tingut responsabilitats polítiques i malgrat tot el teu talent, també tu has patit l’alè al clatell dels qui decideixen mentre d’altres donen la cara. Que ho consideres un mal menor? Perfecte. Que no creus que això pugui canviar? Collonut.

Perquè aquest acarnissament contra gent que l’únic que vol, en síntesi, és que els governants recordin a qui representen, que recuperin el poder i l’orgull, que defugin els fatalismes i es posin les piles per treballar per un món més just, que les constitucions de la majoria dels països democràtics deixin de ser paper mullat, que els governs no es saltin les lleis que els seus parlaments voten, que estiguem tots a l’alçada de tants esforços de generacions passades que van lluitar pels nostres drets?

Si els governs han estat capaços, encertadament, de salvar el sistema financer, que siguin capaços també d’obligar-los a reparar els danys causats, en lloc de contemplar com xaiets com aquest va acumulant beneficis rècord mentre el món se’n va a fer punyetes.

Benvolguda Pilar, els indignats som tots, no es poden caricaturitzar i no saben totes les respostes, però saben una cosa que sembla que tu no vulguis veure, que la democràcia que ens venen i que tan noblement defenses fa temps que ens l’han segrestada, i més trist encara, que no sembla que puguin comptar ni amb la classe política ni amb certs intel·lectuals benpensants per rescatar-la dels organismes internacionals, tecnocràcies opaques i partitocràcies que es mouen al marge de la representativitat democràtica.

Atentament,
Guillem Valdés Alemany @guillevaldes