dimecres, 28 de setembre del 2011

LLUITES DE PODER

Se m’acut sovint que la política andorrana hauria de ser matèria d’estudi en les universitats de ciències polítiques i de periodisme.
No perquè siguem molt diferents de la resta, sinó perquè la nostra condició de país petit ens fa molt caricaturitzables.
Un geòleg experimentat és capaç d’explicar la formació d’una muntanya examinant la composició, la disposició i els plecs d’una mostra de pedra.
Doncs amb la política andorrana es pot fer un exercici semblant. La nostra petita dimensió de país i de societat, permet veure amb claredat els símptomes que arreu estan provocant un desencís cada cop més gran dels ciutadans de a peu amb moviments com els indignats d’Espanya.
Aquest dilluns s’havia de tancar en un congrés extraordinari del PLA una etapa en la nostra història política recent. Tanmateix, l’escassa militància que hi va assistir no va donar el suport necessari a la proposta de l’executiva.
Fins aquí tot be. És del tot legítim que els militants del partit que ha governat el país durant més de 14 anys decideixi continuar viu a l’espera de temps millors. No oblidem, a més, que és l’un dels tres partits nacionals, amb el partit socialdemòcrata i els verds, inscrit a un corrent ideològic internacional.
Però no van ser motius ideològics els que van motivar el rebuig a la dissolució del partit. Mentre un sector dels assistents defensava la conveniència de fer entrar tanta gent com es pugui dins de DA per tenir veu i vot en la política andorrana, d’altres es queixaven amargament del tracte rebut per part del cap de govern Toni Martí, possiblement amb raó; la política no és un joc de nens, massa sovint es deshumanitza a favor de tacticismes electorals.
Personalment no puc queixar-me de com van anar les coses perquè jo hi estava convidat a aquest congrés, i després de dubtar-ho una estona vaig optar per deixar fer els que, a diferència meva, encara se senten amb forces per la pràctica activa de la política.
Tanmateix si que puc dir el que a mi m’hauria agradat sentir o llegir als diaris.
M’hauria agradat escoltar alguna anàlisi política de la situació del país.
Hauria estat del tot coherent que algú digués que fins que DA no aclarís el seu ideari polític era prematur dissoldre una formació política amb solera i contactes internacionals.
M’hauria tret el barret si algú hagués fet un exercici d’autocrítica i d’honestedat, i hagués dit que si el PLA havia passat de ser una màquina de guanyar eleccions amb un ampli recolzament ciutadà a ser on era avui, era essencialment per culpa de la manca de visió que es va tenir quan les coses anaven sobre rodes. Per la manca de credibilitat entre un discurs on es volia seduir tothom des de l’esquerra fins la dreta i els fets i les accions de govern, que cada cop s’allunyaven més de la ideologia liberal progressista a la que estàvem adscrits.
Però no. Una vegada més tot es va fer en clau de lluita de poder.
Els partits polítics es fan i es desfan al ritme d’interessos i afinitats tribals a Andorra, amb una facilitat sorprenent. AND, CNA, ND, UL, PLA, PD, PS, CDA, RD, UP, APC, Verds, PRA, DA, per dir-ne uns quants i obviant les formacions parroquials, son partits creats durant l’època constitucional.
Tret d’alguna honrosa excepció, ha estat la lluita pel poder i no la defensa d’uns valors el motor de creació i la causa de la dissolució de molts d’aquests partits.
Va ser la lluita de poder qui va motivar que el partit liberal original d’Andorra la Vella i Escaldes es fonés dins d’UL, en coalició amb partits de caire parroquial que poc devien sospitar del contingut de l’ideari liberal, ni falta que va fer. Aquesta formació es va transformar en el PLA, però la motivació original de sumar, en detriment de la recerca d’una unitat ideològica va ser la llavor de la seva caiguda uns anys més tard.
Tampoc se’n escapa el partit socialdemòcrata. Després de 14 anys a l’oposició i davant un partit liberal debilitat, es van buscar nous electors de centre, fent l’ullet de passada als ciutadans decebuts de centre dreta. Per no decebre els nous votants considerats clau en l’accés al poder, el PS dona una imatge massa continuista del que hi havia abans, i és escombrat del govern després de dos anys agònics al poder.
El destí de Demòcrates per Andorra està encara per escriure, de moment però la única ideologia identificable és la de ser qualsevol cosa menys socialdemòcrata.
Massa polítics del nostre petit país han adoptat la famosa màxima que la primera aspiració de qualsevol partit és governar.
No hi puc estar més en desacord. L’aspiració de qualsevol partit hauria de ser la coherència, la defensa dels seus valors i la voluntat de servei a la societat. Si toca, governant, i si no toca, fent escoltar la seva veu i generant debat d’idees.
@GuillemVA
Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira, emès el 28 de setembre de 2011.

dimecres, 21 de setembre del 2011

L’HORA DE LA VERITAT

Tots tenim un passat, un viscut que condiciona les nostres opinions i les nostres creences.
Jo tinc un passat polític. Un dia de desembre de 1995 em vaig deixar entabanar amb una barreja d’orgull i sorpresa per anar com a independent a unes llistes electorals al comú d’Escaldes, i sis anys més tard, ja com a liberal vaig acompanyar Toni Martí a la parroquial d’Escaldes al Consell general. Com en tot a la vida guardo una barreja de bons i no tan bons records d’aquell passat polític. I també moltes batalletes.
Recordo per exemple, quan els comuns estaven elaborant els seus plans d’urbanisme amb la nova llei del sol. Es van aixecar molts neguits entre els propietaris de terrenys privats en aquella època, i es veia venir una allau de projectes d’edificació. Un sector del grup parlamentari liberal va pressionar el govern perquè decretés una moratòria fins que els plans estiguessin aprovats.
Recordo la compareixença d'un ministre del govern al grup parlamentari per debatre el tema. Quan va comunicar que el govern estava sospesant la possibilitat de decretar una moratòria, i que ho podia fer en dos dies, va saltar com era previsible el sector més conservador del grup clamant al cel, amb perles de l’estil “els mercats es regulen sols”, o “no cal ser tan intervencionista”. En veure aculat el pobre ministre, vaig saltar a ajudar-lo a defensar la conveniència de la seva proposta, i em vaig adonar que estava assistint a una pantomima quan de cop, el ministre renuncia a la seva proposta i admet que el sector conservador tenia tota la raó. Aquell dia hi va haver una absència molt significativa a la reunió, mancava el president del grup Toni Martí.
Fa dos dies que tothom parla del discurs del cap de Govern sobre la gravetat de la situació, les mesures anticrisi i la necessitat de sumar tots per sortir del pou. El Toni Martí te un instint polític molt superior a la mitja. Va ser el seu instint el que el va permetre baixar a temps del vaixell liberal en veure que aquest anava de cap als esculls, i refugiar-se dos mandats al Comú d’Escaldes, per tornar a la primera línia de la política nacional sense ni tan sols haver de fer l’esforç de detallar un programa als ciutadans. En va tenir prou de dir “nosaltres tenim una altra manera de fer” i “farem el que caldrà” i adobar-ho amb dos o tres imatges d’edificis, teulades i fonaments per provocar la onada taronja.
Ara ha arribat l’hora de la veritat. Del discurs del cap ens pot agradar més o menys l’escenificació o el dramatisme, o fins i tot l’accent del Toni Martí. Però el cert és que moltes de les mesures anunciades no només son necessàries, son a més, una rectificació pública del que no vam saber fer 10 anys enredera, en un moment que era difícil preveure el que ens venia a sobre.
Ja no son possibles els dobles discursos, ja no es pot ser progressista en alguns cercles i còmplices dels lobbys en la intimitat. No s’hi valdrà a dir als ciutadans ho he provat, però no m’han deixat.
Ara Toni ets el Cap, el nostre Cap, estàs envoltat de gent de vàlua, no és el moment que et tremoli el pols, és el moment de ser valent i veure més enllà de les pressions que patiràs. Com a cap de Govern passaràs inevitablement a la història, i tu i només tu, tries de quina manera et recordaran les futures generacions.
Estic convençut que la societat civil, en el seu conjunt agrairà qualsevol acció que posi fi a anys de abusos de poder, amiguismes i injustícies. Però també estic convençut que aquesta mateixa societat civil no perdonarà una altra decepció.
Dius que no hi ha un sostre de vidre entre les classes benestants i els menys afavorits. I tant que hi és. No només hi ha un sostre de vidre, hi ha una autèntica cambra hiperbàrica que aïlla les classes benestants que acaparen el 90 per cent de les oportunitats que ens ofereix el nostre país de progressar.
Deixeu-vos estar de lleis del joc i heliportets per milionaris i ataqueu el problema a la soca amb valentia. Vosaltres ja sabeu per on heu d’actuar, i sabeu que això implicarà que alguns us voldran trinxar, però en contrapartida us guanyareu el respecte de molts.
@GuillemVA
Programa ningú és perfecte de Radio Valira del 21 de setembre de 2011

dimecres, 14 de setembre del 2011

EL VAIXELL ENCALLAT











Fa dies que hem deixat enrere el mes d’agost, i per la majoria de nosaltres les vacances d’estiu. Molts hem patit o estem patint l’anomenat síndrome post vacacional.
Hem passat tot un any esperant la famosa treva de l’estiu, i ara, com l’any passat i l’anterior ens mentalitzem per resistir un any més, engegant de nou el compte enrere fins la següent treva.
Percebem les vacances com una oportunitat per al repòs, l’oci, el lleure, la família...
Ens fem propòsits com per cap d’any. Practicarem esport, ens aprimarem, deixarem de fumar, sortirem molt, ens posarem guapos i carregarem les piles fins a dalt.
Dipositem una enorme quantitat d’expectatives en les vacances d’estiu. Són el premi merescut per tot un llarg any de treball, responsabilitat, esforç i constància. Un any durant el qual hem prioritzat el compliment del deure per sobre del compliment amb un mateix.
Intentem estar a l’alçada a la feina, ser bons pares, germans, fills i ser amics dels nostres amics. Serrem les dents per anar passant els esculls intentant gaudir dels bons moments recollits pel camí, com una sortida amb la parella, una cervesa amb els amics o un cinema en família. Sempre amb la proa apuntant cap al destí final; les vacances d’estiu.
I finalment arriben, complint en general amb molt del que esperem d’elles. Passem temps amb la família i els amics, ens recuperem anímicament, ens movem cap aquí i cap allà per anar acumulant records que podrem col·leccionar.
Dormim, riem, amb una mica de sort fem l’amor.
Però tot passa molt ràpid.
Aquesta paròdia de vida feliç, de la vida que desitjaríem tenir sempre, s’esvaeix just quan comences a acostumar-t’hi, i després de tastar allò al que podríem aspirar si les coses fossin d’una altra manera, ens tornem a endinsar en el món real. Si menys no, en una realitat que d’altres han construït per nosaltres.
En aquesta realitat queda ben vist que un s’esborri de la llista de prioritats. Se’ns valora l’esforç, l’entrega i la generositat per complir amb les nostres responsabilitats i contribuir modestament a que el món continuï girant.
Ens han educat en la cultura de l’esforç. Vaja, a la majoria de nosaltres. A alguns els han inculcat la idea que no cal que es preocupin, d’altres s’esforçaran abnegadament durant el proper any, i l’altra, i l’altra perquè ells continuïn vivint en un univers que deixa petit el de les nostres vacances estivals.
Aquest any m’han fet un regal molt especial. Un viatge d’una setmana en una illa quasi deserta del sud de Grècia, on poca cosa es pot fer més que practicar windsurf, reposar, gaudir del paisatge i de la cuina local.
L’hotel està just davant de la platja, es petit i acollidor.
Al fons es pot veure un vaixell, gran, rovellat, encallat entre les roques. Contrasta amb les veles dels windsurfistes que hi passen per davant, lleugeres, veloces i acolorides.
No puc evitar tenir la sensació de ser com el vaixell encallat. Me l’imagino abans, gran, orgullós i potent. Ara està presoner dels rocs i contempla a pocs metres d’ell la bellesa, la llibertat i el moviment.
La seva imatge em fa pensar que no podem viure només en l’esperança. O aprenem a ser lliures, feliços i tenir una vida plena cada dia de l’any, o acabarem com el vaixell. Com una pila de ferro rovellat ancorat en el paisatge.
@GuillemVA
Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira, emès el 14/09/2011

dimecres, 7 de setembre del 2011

DSK

Tenia números per ser el nostre futur Co-príncep.
Aquest diumenge al matí estava mirant les notícies del canal 33 quan van mostrar en directe les imatges de Dominique Strauss Khan i la seva dona, Anne Sinclair, arribant al seu apartament de Paris.
L’expectació era enorme, un eixam nerviós de periodistes els barrava el pas fins la porta, cercant alguna imatge, vídeo o declaració en exclusiva.
Un cop dins del pati que dóna accés als apartaments, una càmera retransmet en directe a la parella relaxada i somrient. Visiblement feliços de ser a casa i mostrant al món la imatge d’una parella sòlida.
Tot plegat, em fa pensar en la retransmissió de l’alliberament d’un ostatge després de passar un calvari en mans de terroristes.
Per uns, víctima d’un linxament mediàtic. Per altres, una persona indecent que ha el·ludit la justícia per ser qui és.
Jo, com vosaltres, no hi era a l’habitació de l’hotel on es van produir els fets. No tinc ni idea del que va passar. Però hi ha un sentiment pervers que s’ha reforçat de cara a l’opinió pública.
Independentment de si és culpable o innocent de violar la treballadora de l’hotel, aquest trist afer és una demostració més que per moltes constitucions, acords internacionals, resolucions i lleis que es votin no és cert que tots siguem iguals davant la justícia.
El Sr. Strauss Khan, innocent o culpable, va presentar un milió de dòlars de fiança i quatre més en propietats com a aval, i es va pagar de la seva butxaca, quantitats esfereïdores en advocats, guardaespatlles i l’apartament de Nova York on va estar reclòs.
El fiscal va decidir retirar tots els càrrecs perquè senzillament no estava segur de poder guanyar el judici. Als Estat Units per declarar culpable una persona per la via penal es requereix el vot unànime del jurat, i la por del famós “dubte raonable” va fer arronsar-se un fiscal que va fer la feina sota una pressió inusual.
Als Estats Units els judicis per la via penal i civil son independents, i per la via civil només cal una majoria simple del jurat per declarar culpable a algú. El judici per aquesta via continua obert, i es podria arribar a donar el cas que DSK sigui declarat culpable civilment i no penalment pel mateix delicte.
Se’m plantegen tantes preguntes que no podré dir-les totes.
Per començar, com és possible que un sistema judicial declari a la vegada culpable i innocent una persona pel mateix delicte? El sistema ha de garantir la presumpció d’innocència, però una persona és culpable o és innocent. Fa uns anys O.J. Simpson va quedar lliure sense càrrecs per l’assassinat de la seva ex-dona i la parella d’aquesta, però mesos més tard el tribunal civil el va declarar culpable i va haver de fer-se càrrec d’una indemnització de 33 milions de dollars a les famílies de les víctimes, mentre ell era al carrer.
És com a mínim preocupant, la imatge d’impunitat dels poderosos en un moment particularment sensible, amb un sentiment d’injustícia creixent entre les classes mitges i baixes dels països democràtics, que veuen com creixen les desigualtats amb la complicitat d’uns governs superats en tots els terrenys per la situació econòmica.
Strauss Khan era la millor aposta del partit socialdemòcrata francès per presentar-se a les eleccions, era el possible líder de l’esquerra defensora de la igualtat de drets i la sobirania popular. Però vivia molt lluny de la realitat dels ciutadans de a peu. Li agradava el luxe i les dones, però ell gaudia de les dues coses, com pocs. Liderava un organisme (l’FMI) la missió original del qual era disposar d’un fons internacional de diners per ajudar al desenvolupament de països en dificultats, i que ara posava condicions indignes obligant-los a privatitzar els recursos naturals del país per salvar-los d’una fallida a la qual sovint els havia arrossegat una barreja de corrupció, interessos d’altres països i de grans grups financers, com en el cas de Grècia.
En fi, ja parlarem de l’FMI una altra setmana.
El que queda de tot plegat, independentment de si és culpable o no, és la sensació que si en lloc de Strauss Khan, l’acusat hagués estat un membre del servei de neteja de l’hotel, a aquest darrer possiblement li hauria caigut tot el pes de la llei a sobre i més.
I que voleu que us digui, per a mi aquest sentiment, és molt difícil de pair.
@GuillemVA
Programa ningú es perfecte de Radio Valira, emès el 7 de setembre de 2011