SOLEDAT

Aquest article no va de política, ni de crisi, ni tant sols d’actualitat.

No perquè no hi hagi notícies ni temes dels quals parlar. El que no hi ha són ganes. Almenys avui; potser hi torni la setmana vinent, per parlar d’aquells temes que solen agrair els que comparteixen el teu punt de vista, o que provoquen reaccions de rebuig o indiferència a la resta.

Avui va d’estats d’ànim. Del que passa quan se’ns acaben les piles. Quan la vida ens passa per sobre i ens fa sentir com un suro a la deriva. Quan per voluntat, cansament o per distracció deixem anar els fils invisibles que ens ajuden a mantenir el rumb malgrat les dificultats.

Una persona molt important a la meva vida deia que naixem sols, vivim sols i morim sols, tant hi fa qui t’acompanyi al llarg del camí. Jo no compartia aquesta idea, però és ben cert que per molta empatia i per molt que et coneguin aquelles persones que tens  a prop, cadascú sent i viu les coses a la seva manera.

Moustaki deia que no estava mai sol, amb la seva soledat, a qui  descrivia com una companya.

Estem sols davant les nostres responsabilitats, les nostres accions i les nostres decisions. Podem esmorteir la sensació envoltant-nos de persones que han seguit camins paral·lels, o pensant que som com la resta, que tots passem per experiències semblants.

Però cada pas que fem, cada decisió que prenem els triem entre una infinitat de possibilitats, i sempre l’última decisió la prenem sols. Per molt que ens excusem en les circumstàncies de la vida, el context no ho justifica tot. Algunes persones prenen decisions equivocades tenint-ho tot a favor, i altres malgrat viure situacions extremes saben prendre les decisions correctes.

Qüestió d’educació? d’instint? Intel·ligència? Força de voluntat? Caràcter? Sort?

Potser una mica de tot.

Aquest dimarts la meva filla ha fet disset anys. N’estic molt orgullós. Ha heretat el caràcter i la força de la seva mare, i s’està convertint en una gran persona, curiosa, crítica i desperta.

Els fills ens poden donar les majors satisfaccions, però la sensació de portar al món un nadó no es pot dissociar del vertigen de la responsabilitat que implica.

De cop, els adults- éssers imperfectes- ens posem l’uniforme de pares i ens aboquem a preparar els nostres fills per a les batalles de la vida. Els donem valors absoluts que els donin confiança. Apliquem tots els nostres coneixements per què la seva vida sigui la millor de les vides possibles, els diem el que està be i el que no, els protegim del perill i esperem que no cometin gaire errors.

Però amb disset anys, ja fa temps que els fills s’han adonat que tots cometem errors, i que els pares no en són cap excepció.

I els pares comencem a entendre que per molt que els preparem, només ens limitem a donar seguretat, el millor exemple possible, la màxima informació de què disposem i tot l’amor del món, sabent, però,  que ells cometran els seus propis errors, i s’aixecaran més forts en superar-los.

Ells, com nosaltres, estaran sols en el moment de prendre les decisions, les importants i les trivials. Amb una mica de sort, els quedarà però la seguretat que facin el que facin sempre els farem costat, i que si ensopeguen pel camí sempre tindran on recolzar-se per tornar-se a aixecar.

Decidir i assumir les conseqüències de les nostres decisions forma part de la vida i del nostre creixement. Però no estem mai realment sols quan prenem decisions. Les prenem en base al que som, al que hem après i al que hem vist. En aquests moments, quan ens deixem portar per l’instint per obrir una porta o tancar-ne una altra, és precisament quan surt a la llum el que som i el que hem après a la vida. Ens acompanya el viscut, els consells i tot el que ens ha aportat la gent que ens estima o ens ha estimat algun dia.

Per molts anys Clàudia, continua creixent, continua aprenent, dels errors i dels encerts, no tinguis mai por de ser tu mateixa, no estaràs mai sola.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 28/03/12

TRANSPARÈNCIA

Últimament mirem cap a on mirem sembla que només hi hagi grisor. La crisi continua afectant milions de famílies dins i fora de casa nostra, i les notícies dels mitjans de comunicació, els continguts de les xarxes i els articles d’opinió- els meus inclosos- no semblen parlar d’altra cosa.

Cada cop hi ha més “nous pobres” mentre el sector bancari- actor principal de la crisi- no sembla renunciar a res, i els polítics busquen solucions a una situació afavorida per la seva passivitat.

A França, François Hollande proclama a París que vol liderar una “revolució socialdemòcrata” europea declarant que “no permetrà que les finances escapin al control de la política”. Entretant, la majoria dels governs socialdemòcrates han mostrat una submissió total al sistema, intentant desmarcar-se de la dreta fent malabarismes en l’escàs marge de maniobra que els queda,  lluny de les grans frases i els grans principis que tant fàcilment exhibeixen des de l’oposició.

El president del BCE Mario Draghi sentencia en el Wall Street journal que “el lloc de treball segur s’ha acabat” i que “el tradicional estat del benestar ha quedat enrere.” I es queda tant ample.

En la mateixa línia ens van passant la píndola per què acceptem l’inacceptable: la precarietat laboral, l’atur, la fallida de la seguretat social i el sistema de pensions, les retallades en la sanitat, l’educació, el dret a l’habitatge i la majoria dels drets reconeguts i adoptats en les constitucions dels països democràtics.

Malgrat tot, els governants continuen escèptics davant moviments com el 15M, que tenen, mal els pesi, el suport d’una amplia majoria de la societat, i es resisteixen a fer canvis substancials en l’ordre de prioritats, i reformes en profunditat que permetin controlar els excessos que genera  la globalització dels mercats.

Per moltes revolucions que prometi François Hollande, el principal problema de l’esquerra europea -ara per ara- és la manca de credibilitat. Als Estats Units, bressol del capitalisme i l’ultraliberalisme que ens ha arrossegat a la situació actual sense que – per cert- ningú hagi anat a la presó, van un pas endavant de nosaltres, -com de costum-. La proximitat de les eleccions ha generat un profund debat sobre el paper de l’estat en la societat del segle XXI. El discutit premi Nobel de la Pau Barack Obama -en compliment d’una promesa electoral- va llençar en només quatre mesos de mandat la pàgina data.gov i fa pocs dies la pàgina ethics.gov que recopila fins a set bases de dades que permeten conèixer en detall tot un seguit d’ informacions considerades secretes fins avui.

Entenent que la democràcia es basa en un accés igualitari a la informació i a la disponibilitat d’eines de control sobre els responsables polítics, aquesta eina obre la possibilitat a qualsevol ciutadà de saber els noms de totes les persones que s’hagin reunit amb membres de l’administració, relacionar identitats amb xifres de donacions privades a campanyes electorals, contribucions de lobbies i grups d’influència i denúncies per violacions ètiques.

Espanya i Andorra són dels pocs estats democràtics que no tenen una Llei de transparència. Ja estem retallant els abusos “per sota”, què tal si ens comencem a donar les eines per retallar els abusos “per dalt”?

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 21/03/2012

SOSTRE DE VIDRE

Groucho Marx va dir un dia que mai voldria formar part d’un club on s’acceptessin persones com ell. En realitat, la frase la va motivar el fet que no el van admetre en un club al qual s’havia inscrit amb el seu nom real. Malgrat que després del rebuig,  els membres del club es van adonar de qui s’amagava rere el nom de Julius Henry Marx i van intentar rectificar, en Groucho va deixar anar la seva lapidària frase, i es va quedar a casa.

Tots hem estat confrontats en un moment o altre al neguit de l’acceptació social. Ja sigui a l’escola, amb els amics o a la feina. Pertànyer a una gran o micro comunitat ens reconforta i ens fa sentir menys sols al estar envoltats de gent que comparteix alguna cosa amb nosaltres. I quedar-ne exclòs -per algunes persones- es pot convertir en un autèntic drama personal.

Existeixen clubs o comunitats de tot tipus, amb o sense estatuts. Es creen associacions de persones amb afinitats o problemes comuns i amb objectius diversos, des de passar una bona estona fins a defensar els drets d’alguns col·lectius.

La sub-cultura popular també ens diferencia despietadament entre guapos i lletjos, prims i grassos, alts i baixos, calbs i peluts, cultes i incultes, intel·ligents i curts de gambals, feliços i desgraciats,  i la pitjor de totes: entre guanyadors i perdedors.

Però existeixen discriminacions més cruels i subtils encara. Els que separen una part de la població de la resta, mitjançant el que es sol anomenar un sostre de vidre.

De forma més o menys natural, i sense necessitat d’una planificació o intencionalitat organitzada existeixen sectors de població en posició avantatjada i d’altres que ho tenen molt difícil per progressar. Entre les els dos grups existeix encara, però està en vies de desaparició la classe mitjana, que sol fer de pont entre les dues tendències extremes.

Una de les conseqüències de la crisi actual és la destrucció de la classe mitjana, creant un autèntic fossat entre rics i pobres, avantatjats i putejats.

El fet de pertànyer a un grup o altre no ens fa ni millors ni pitjors, Andorra no és més classista que altres països, és un país d’acollida on tothom es fa amb tothom en un model de convivència que molts estats voldrien. La única diferència rau en les oportunitats de progrés reals dels uns i dels altres.

Els sostres de vidre no són totalment infranquejables. Hi ha dues vies d’entrada principals. La via petita permet que de tant en tant, en mèrit a l’esforç i al talent alguns ciutadans arribin a destacar prou per entrar al club VIP. L’altra via es regeix més per un tema d’interès, si algú pot aportar i ser útil als altres membres del club només cal que accepti tàcitament les normes del club per passar-ne a ser membre.

El sostre de vidre separa un món d’oportunitats on sol circular informació privilegiada, on es gesten els grans projectes i la resta, que viu somiant en un món d’igualtat d’oportunitats.

En clau de societat es pot entendre que quan s’assoleix una posició de relativa comoditat les persones vulguin conservar aquest estatus i acabin perdent qualsevol tipus d’empatia amb la resta de la societat.

Però en clau de país democràtic, els poders públics han de vetllar per la igualtat de drets de tots els seus ciutadans.

La setmana passada el Govern va aprovar el projecte de Llei d’inversió estrangera per entrar-la a tràmit parlamentari. Després de viure durant dècades en l’estatu quo i practicant el “qui dia passa any empeny” per fi un govern assumeix que no podem continuar vivint d’esquenes a la resta del mon i obre la porta a una autèntica revolució per a l’economia del país. Aquest canvi, desitjat o assumit ha de permetre la possibilitat d’implantació de nous negocis, creant noves oportunitats a dins i fora de les nostres fronteres.

La  decisió és valenta i l’objectiu l’obertura de tots els sectors de l’economia. Ja ho va provar el govern Pintat, però el seu propi partit ho va impedir aleshores. Ara sembla que la situació de crisi ha afavorit que la proposta tiri endavant.

Caldrà veure però, si la Llei està dissenyada pel conjunt de la societat, o retocada i mutilada per la pressió dels lobbys que es passegen per damunt del nostre sostre de vidre particular.

De moment, abans de nàixer ja tenim dos símptomes preocupants que s’hauran d’explicar molt bé si prosperen. Els advocats han aconseguit quedar-ne fora, i el govern ha introduït un criteri d’arbitrarietat insòlit. Sota el paraigües de l’interès general les autoritzacions de nous negocis s’analitzaran una per una, i serà un ministre o l’alt funcionari de torn qui decidirà si aquesta s’ajusta o no a l’interès públic.

En un estat democràtic aquesta responsabilitat hauria de ser exclusiva del parlament, legítim representant del conjunt de la societat. En tot cas, ara li toca als nostres parlamentaris tractar la qüestió i demostrar si és veritat o no que Andorra hi ha sostres de vidre que divideixin la societat en dos.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el dia 07/03/12