TRENTA UN ARTICLES

Aquest és el meu trenta-unè i darrer article d’opinió del programa Ningú és perfecte. D’ençà que la Noemí, directora del programa em va fer l’honor de demanar ocupar una estona per setmana en el seu espai per escriure sobre tot i res, he anat compartint amb vosaltres les meves opinions, pensaments i estats d’ànim, sense cap més límit que el d’intentar no ferir ningú.

Per a mi ha estat una experiència inesperadament positiva haver pogut posar per escrit pensaments que normalment reservo per a la gent més propera, i fins i tot en alguns casos pensaments que m’han agafat a mi mateix per sorpresa. És el que té la màgia de l’escriptura. Podem arribar a desenterrar i ordenar pensaments que només intuïm però que no hem tingut l’oportunitat d’expressar verbalment. És un exercici sorprenen que recomano a qualsevol que no ho hagi provat encara.

En qualsevol cas a aquestes alçades poques coses em queden per dir sense caure en el risc de repetir-me. Ha estat engrescador deixar-me portar per aquesta experiència nova per a mi. Però per algú que no està acostumat a exposar els seus pensaments en públic, trenta un articles es comencen a apropar a la sobredosi.

De ben segur cada setmana sorgiran temes nous que em donarien pretextes per tornar a escriure sobre la meva manera de veure les coses. Sobre el nostre potencial, els límits de la democràcia, la desmitificació de l’exercici de la política per algú que l’ha viscuda des de dins, i tants altres temes, inclosos els més personals, que us haig de confessar que no han tingut mai la pretensió d’alliçonar ningú. Aquests últims en particular, d’una manera o altra sempre els he escrit imaginant una discussió amb els meus fills.

Tot i que sento ara la necessitat de tancar – espero que provisionalment –  aquesta etapa i tornar a posar-me l’armadura protectora de la meva intimitat, penso que estem vivint un moment crucial en la nostra història gràcies a les noves tecnologies. Les xarxes ens permeten expressar les nostres opinions amb total llibertat i conèixer la dels altres, creant una interacció i corrents lliures d’opinió que ens apropen i ens permeten estar més desperts i pragmàtics davant el que passa. Per primera vegada a la història tenim la possibilitat de trencar la unilateralitat de l’exercici del poder, conèixer millor les decisions que prenen els nostres representants, opinar i si cal reaccionar de forma organitzada.

Cadascú tindrà la seva manera d’entendre el món, però moltes opinions argumentades i expressades amb respecte no poden fer més que tendir a una visió objectiva i enriquidora per tots.

La meva visió ja us l’he dibuixada en els trenta articles precedents, jo deixo el meu espai, però continuaré escoltant l’opinió dels altres col·laboradors del programa, i llegint alguns dels milers de blocs d’opinió disponibles a la xarxa.

Encara que només sigui per veure que no estem sols els que pensem que la nostra societat té un gran potencial. Els que somiem en una democràcia millor, un món més just i racional, on un dia, aviat, els interessos de les persones tornaran a passar per davant dels interessos del capital.

Guillem Valdés Alemany

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 25/04/12

ENTRENADORS

Aquest dissabte, els aficionats al futbol podran viure un dels partits més esperats i de més nivell de la història d’aquest esport. S’enfronten els que probablement siguin els dos millors equips del món, i possiblement de tots els temps. El Barça i el Madrid es jugaran molt més que la lliga en aquest partit on Jose Mourinho té la que pot ser la seva última oportunitat per imposar el seu model sobre el de Josep Guardiola.

El Madrid, a base de talonari ha aconseguit ajuntar un grup heterogeni de jugadors de talent excepcional. El Barça, també amb talonari – no ens enganyem-, però sobretot en base a una cantera excepcional i una mateixa filosofia, ha creat un grup homogeni que, liderat pel millor jugador de tots els temps, ens ha regalat innombrables partits on han elevat la pràctica d’un esport a la categoria d’art.

Podria fer moltes més diferències entre un equip i l’altre, parlant de tàctiques, entrenadors, política de comunicació, directives, i un llarg etcètera. Però ho limitaré a aquest aspecte, perquè sota el meu punt de vista és el més important, i també perquè és l’aspecte que m’interessa destacar per fer un símil polític.

En clau política a Andorra no tenim ara per ara cap Barça, però si que tenim l’anomenat “govern dels millors” de Demòcrates per Andorra. La situació política i econòmica del país va afavorir que el 3 d’abril de 2011, una plataforma política heterogènia, amb ideari polític encara pendent de definir va assolir una victòria aclaparadora a les eleccions generals, amb una majoria suficient fins i tot per endegar reformes constitucionals.

Conec personalment molts dels integrants de la plataforma, i no tinc cap dubte de la seva vàlua professional, política i humana. Estic convençut de la seva voluntat de trencar els esquemes que calgui per fer sortir el país de la crisi i, malgrat les crítiques –pròpies i alienes-, s’ha de reconèixer que si en molts terrenys encara els falta molt camí per apropar-se a les expectatives que van crear davant la població, atrevir-se a capgirar el model estructural de país eliminant la figura dels prestanoms amb la Llei d’obertura econòmica és un gran pas en aquest sentit.

Tanmateix, no acompanyar aquesta Llei d’un model final de país ben pensat genera moltes incerteses. És cert que ja s’ha anunciat un paquet de reformes legislatives que seguiran l’obertura econòmica, però costa d’entendre que es vulgui edificar el nou model sense haver-ne preparat els fonaments. No podem continuar improvisant solucions a cops de cap en funció de la conjuntura econòmica o de qui ens assessori en un moment donat. La Llei d’obertura econòmica ja sortirà coixa en no haver posat les bases necessàries per al seu desenvolupament òptim. No caldria incloure arbitrarietats com l’autorització cas per cas a criteri de govern si aquesta Llei estigués acompanyada d’un seguit de Lleis complementàries com una Llei del comerç que defineixi clarament quins tipus de negocis, indústria i pràctiques comercials volem a Andorra. Que prohibeixi les indústries contaminants, que impedeixi la competència deslleial, que prohibeixi polítiques de dumping de preus o reguli les situacions de monopoli.

Tampoc no estaria de més tenir a punt una nova Llei d’immigració adaptada a l’obertura econòmica, i posats a demanar, unes lleis que reforcin l’estat de dret i la cohesió social, com la Llei de transparència i unes noves –les enèsimes- Llei del treball, i d’accés a la nacionalitat.

En definitiva, caldria un autèntic treball d’equip per definir la societat i el país que volem per les properes generacions. Hem de tenir clar si el que volem és el premi al “pitxitxi” o volem acabar guanyant la lliga.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte, emès el 18/04/2012

TRAÏCIONS

He de confessar-vos una cosa. Sóc un fan incondicional de Clint Eastwood. No tant de l’actor que interpretava Harry el brut de jove, com de l’Eastwood madur que ha dirigit moltes de les pel·lícules que més m’han impactat durant els darrers vint anys, des que vaig quedar bocabadat amb “Sense perdó” l’any 1992. L’actor i cineasta, fart del clixé d’home dur i inexpressiu ha sabut aprofitar la seva maduresa i descobrir-nos una faceta humanista i una qualitat narrativa que – al menys jo- no hauria pogut imaginar. “Sense perdó”, “Els ponts de Madisson”, “Million dollar baby” o “Cartes des d’Iwo Jima”, entre moltes altres entren a la categoria selecta de pel·lícules que en acabar-les de veure em fan pensar “què gran és el cinema”. Són obres mestres que narren històries que apunten a l’essència del que de veritat importa, la dimensió humana de les nostres grandeses i les nostres febleses. Històries de superació, d’amor i d’odi, sense caure en clixés ni judicis de valor, mostrant tota la complexitat de la condició humana.

L’altre dia vaig veure “L’intercanvi”, una duríssima història basada en fets reals que té lloc a Los Angeles a finals dels anys vint. Una mare soltera denuncia la desaparició del seu fill de nou anys a la policia i passats uns mesos, per encobrir la seva ineficàcia davant l’opinió pública, pretenen que accepti un altre noi com si fos el seu. Més enllà del drama i el coratge de la protagonista, Eastwood ens fa viure el que pot passar – i de vegades passa- quan la societat diposita la seva confiança en un col·lectiu i aquest la traeix utilitzant el seu poder en benefici propi.

Hi ha molts nivells de traïció, però sens dubte el pitjor de tots és quan deleguem tasques relacionades amb la protecció ciutadana i la justícia en persones que aprofiten el poder en benefici propi. La llista pot ser llarguíssima, des de l’abús de poder d’un agent de l’autoritat fins a un jutge corrupte.

Però el sentiment de traïció es pot estendre a altres àmbits. Malgrat la caricatura que es pugui fer ara d’un país d’inconscients que han viscut durant anys per sobre dels seus mitjans, la realitat de la gran majoria del poble grec és la de milions de famílies que es guanyen la vida – o se la guanyaven- seguint les regles del joc que la classe dirigent va dissenyar. L’única inconsciència va ser delegar el poder en una classe política dominada per l’establishment financer i econòmic grec.

El poble grec ha estat doblement traït. Primer pels seus dirigents, però també per la comunitat internacional.

Els dirigents de l’Eurozona i el Fons Monetari Internacional han acordat un altre préstec, ara de cent trenta mil milions d’euros, però no perquè el país tingui els mitjans de reactivar la seva economia en bancarrota, sinó perquè aquests puguin retornar part del seus deutes. Deutes generats en gran part, no per la construcció del futur de la seva gent, sinó pel finançament de l’estament militar més gran d’Europa –en proporció al nombre d’habitants, - comprat en major part a Alemanya i França, amb préstecs als bancs alemanys i francesos. I Grècia en acceptar aquesta “ajuda” es compromet a seguir un full de ruta que el converteix pràcticament en una colònia alemanya en supeditar qualsevol decisió pressupostària al govern d’Àngela Merkel.

La comunitat internacional, que per activa o per passiva ha estat co-responsable de la situació grega, ha posat al cap del país un ex Goldman Sachs, l’empresa que va ocultar el deute grec durant anys, està imposant retallades dràstiques a l’estat del benestar grec i obligarà a privatitzar tot allò que es pugui privatitzar, fent pagar a la classe treballadora grega la inconsciència i la hipocresia dels dirigents grecs i europeus.

Entre tantes retallades, només un sector ha quedat exempt de les mesures d’austeritat imposades per Alemanya: el sector militar industrial.

Eastwood ha sabut aprofitar la seva notorietat per traure el millor de si mateix i deixar-nos un llegat – de moment inacabat- que de ben segur influirà poc o molt en la vida de moltes persones, en fer-nos connectar en el millor que portem dins nostre. És desolador veure com l’establishment europeu concentra tots els seus esforços en tapar-se les vergonyes els uns als altres en lloc d’utilitzar el poder que els ciutadans els han dipositat en la construcció d’un futur millor.

La classe política continua esforçant-se per mostrar-nos que el rendiment polític i la grandesa humana són conceptes cada cop més incompatibles. No cal que s’esforcin, ja fa temps que ho havíem entès.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’ 11/04/2012

FENÒMENS D’ARROSSEGAMENT

Quan em costa trobar un tema pel meu article setmanal, sovint passo uns minuts buscant aleatòriament per internet per ajudar-me a trobar la inspiració. Una de les meves fonts preferides de temes, idees i viscuts interessants és la contraportada de La Vanguardia.

En la del passat dinou de març, el doctor en ciències Patrick Drouot ens explica com l’inventor del rellotge de paret – un holandès anomenat Huygens- va comprovar que en donar corda a tots els seus rellotges- passada una estona- tots acabaven sincronitzant-se amb el rellotge més gran. És el que ell anomena el fenomen d’arrossegament.

El cos humà està regulat per una sèrie de rellotges bio-corporals que fan funcionar el sistema. Drouot defensa la tesi segons la qual, el cor és el rellotge més gran o dominant del cos humà, i que aquest té la capacitat de condicionar la resta de rellotges secundaris com el del sistema nerviós central o el del sistema hormonal. Quan una persona està en un estat, el qual  ell anomena coherència, és a dir, en una situació de comoditat i harmonia amb el seu entorn, el seu cos es torna eficient i és capaç per ell mateix de guarir ferides, traumatismes o malalties.

En la mateixa línia,  la psicòloga Martha McClintock va publicar l’any 1971 a la revista Nature les seves investigacions sobre la sincronització menstrual de grups de dones que conviuen durant llargs períodes de temps. Va conèixer un grup de set dones socorristes que van començar l’estiu amb períodes completament diferents i passats tres mesos menstruaven pràcticament el mateix dia, i va estudiar una residència universitària amb cent trenta cinc estudiants, amb resultats idèntics entre companyes d’habitació o amigues íntimes. Aquest fenomen s’atribuiria anys més tard a l’efecte de les feromones.

Segurament trobaríem aquest fenomen d’arrossegament en molts altres terrenys, com la pèrdua d’objectivitat quan ens fonem en un col·lectiu seguint un partit del nostre equip de futbol, o quan defensem el partit polític que vàrem votar les últimes eleccions o ens deixem portar per corrents de pensament que no ens són propis pel simple fet de ser assumits com a veritats absolutes per la majoria.

El filòsof Aurelio Arteta – en una altra contra de La Vanguardia- carregava contra els tòpics i explicava que “ens sentim més segurs en grup: si una opinió és compartida, sembla més fundada”. I afegia què:  “les idees estan per ser rebolcades i esquinçades... cal perdre el respecte a les idees per no perdre’ns el a nosaltres mateixos”.

És desesperant veure com regeix el pensament únic en els dirigents polítics d’Europa.

Abans d’ahir,  Mariano Rajoy declarava que la única alternativa a les retallades era la intervenció. Que “són conscients que hi ha molts espanyols afectats, però que no hi ha més remei”. I afegia, que si ho hagués fet el govern anterior ells haurien pogut retallar divuit mil milions menys.

És difícil escapar del pensament únic perquè ens adaptem al rellotge de pensament més gran. El que predomina a la premsa escrita i a la televisió, el que bombardegen contínuament els dirigents polítics en declaracions carregades de dramatisme exhortant-nos a acceptar sang, suor i llàgrimes amb valor, dignitat i sentiment patriòtic.

Però les coses poden canviar. Cada cop costa menys trobar a la xarxa opinions autoritzades de filòsofs, economistes, premis Nobel i catedràtics de renom que sense comptar amb els mitjans de difusió de l’establishment es van difonent entre la gent sense fer soroll.

A títol d’exemple, en un article del seu blog, el catedràtic Vicenç Navarro es demanava “perquè no, una banca pública?” explicant l’exemple del banc estatal de Dakota del Nord als Estats Units. Aquest banc, amb noranta anys d’antiguitat té prohibit realitzar inversions en activitats especulatives, està obligat per Llei a invertir en el seu propi Estat i ha estat un dels bancs més solvents i menys afectats per la crisi financera en prevenir la bombolla immobiliària evitant les hipoteques escombraria.

Potser no falta tant per què arribi el dia que els ciutadans ens acabem sincronitzant, que acabem amb el maleït pensament únic i puguem dir als dirigents que si ells no estan disposats a actuar, ja ho farem nosaltres.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 04/04/2012