dimecres, 29 de febrer del 2012

POLÍTICA?


En aquest racó de món, les persones de la meva generació hem tingut, fins ara el privilegi de viure en democràcia des del dia que vàrem nàixer. No hem conegut guerres ni dictadures. Hem tingut la sort de viure en països on diferents formacions polítiques s’han anant alternant en el poder en funció de les preferències dels ciutadans.

Malauradament, aquesta situació envejable amb la perspectiva del que han hagut de viure generacions anteriors, no ha pogut evitar que estem abocats a una gran crisi econòmica, de valors i política.

Els ciutadans tenen la sensació que l’alternança política ha deixat de ser un factor de regeneració democràtica i un impuls de creixement i millora de les nostres societats. La democràcia i la fe en el sistema perduren, però cada cop més gent vota al mal menor sense cap il·lusió que les coses puguin canviar realment.

Hi ha un sentiment creixent de distanciament entre la societat i els seus representants, que generalment -malgrat les millors intencions- cada cop tenen menys marge per emprendre accions polítiques profundes, i amb prou feines sobreviuen a base de pegats al difícil equilibri d’intentar acontentar uns i altres per poder continuar en el poder.

Aquesta setmana s’ha parlat molt de la recurrent llei de la nacionalitat, de la viabilitat de les pensions de la CASS, de l’obertura econòmica, o de la Llei electoral.

Aquests, i molts altres, són temes que demostren la dificultat que tenen els nostres dirigents per encarar els grans eixos que sustenten el model de les nostres societats.

Queda molt bé escriure grans principis en les constitucions, com la sanitat universal, el dret al treball i a la vivenda, la igualtat dels ciutadans. Però les Lleis que han de reflectir aquests principis s’encallen amb facilitat.

Portem dècades conscients que el model econòmic de la nostra seguretat social no és viable des del punt de vista comptable, i dient que la CASS acabarà petant tard o d’hora si no es posen mesures.

Potser l’arrel del problema no és tancar la quadratura del cercle. No és, o no hauria de ser un tema econòmic, ni tant sols polític.

Potser la base de tot plegat és un problema filosòfic. No podem escriure i votar una constitució on l’estat garanteix un seguit de principis i drets dels ciutadans i escudar-nos després en raons tècniques per no complir-los.

Que cotitzem un terç del que repartim en pensions? Molt bé. Aquesta és l’anàlisi d’un economista. Els responsables polítics han de decidir si continuen donant-se cops de cap contra un mur intentant resoldre un problema que des del punt de vista econòmic no s’aguanta  - i no s’aguantarà per moltes retallades que es facin -, o es concentren en com construeixen un estat de dret a l’alçada de la nostra Carta Magna.

Tothom assumeix que les cotitzacions per la branca de salut serveixen a un fons comú solidari per aquells que tinguin en algun moment necessitats mèdiques. I tots agraïts si ens podem estalviar necessitar aquests fons per a ús propi. No entenc que una societat moderna no es plantegi les pensions amb la mateixa filosofia. La vida ens pot anar millor o pitjor, però si un té la sort d’arribar a la jubilació amb uns estalvis conseqüents, pis de propietat i caseta a la platja, hauria de ser capaç de renunciar a una pensió que no necessita per tal que d’altres que han tingut menys sort puguin acabar les seves vides amb dignitat.

És evident que els compromisos contrets en el model actual s'han de respectar i cadascú té dret al que hagi cotitzat, però penso que som a temps de pensar un nou model que a més de viable sigui més social i solidari. És la gran diferència entre la defensa de l'interès general o actuar com una empresa privada amb diners públics.

Si malgrat la crisi no aprenem a treballar com una gran comunitat i no aturem el cafè per tothom en aquest i molts altres temes, difícilment continuarem avançant com a societat, i continuarem lluny del país que podríem arribar a ser.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 29/02/2012

10 comentaris:

  1. No és l'economia, és la política estúpid!
    Gran i necessari article, Guillem. Em nego a comentar-lo més, està tot dit, ho exposes molt bé, millor no tocar ni una sola coma. Felicitats!

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb l'Yvan.
    Felicitats Guillem!

    ResponElimina
  3. Uffff...M'ha agradat tret del final. Què proposes, doncs? Que la jubilació es pagui a qui no té cap recurs? I el temps que ha cotitzat qui ha tingut sort? No és un altre principi democràtic cobrar la jubilació que pertoca? I el principi de solidaritat? Si el sistema està malament és per moltes i diverses raons. Però mai culpa de qui ha cotitzat, en major o menor proporció. Què proposes, doncs, dos sistemse? Un de públic per a qui no arriba, i un de privat per a qui sí? Dones per tant la raó al president de la CASS que aconsella fer plans de pensions, uns plans de pensions que tots sabem que es poden pagar aquells que arriben sobrats a final de mes? No sé. No em convenç. Aquest cop no.

    ResponElimina
  4. Sona a fer diferències, sona a fer caritat, sona a discriminar ,no em sembla bona idea. La solidaritat no l'entenc així. Igualtat d'oportunitats, els mateixos drets i els mateixos deures per a tothom.

    ResponElimina
  5. Respecto les vostres opinions, i les agrarixo encara més pel fet de discrepar.
    En part indirectament és veritat que dono la raó al president de la CASS, els números diuen el que diuen. La resta és una qüestió de com ho disfressem. Parlant de deures i drets, l'estat ha de garantir els drets constitucionals dels ciutadans. Es pot fer mitjançant un fons solidari (no de caritat) o mitjançant impostos que es destinaran a ajudes socials. Aquests impostos tampoc es repartirien proporcionalment al que cada un hagi aportat.

    ResponElimina
  6. Com a complement d'informació adjunto un link de wikipedia sobre els diferents sistemes de pensions.

    http://es.wikipedia.org/wiki/Pensi%C3%B3n

    De fet, per molt xocant que sembli el meu article, no estic inventant res que no s'apliqui a d'altres països.
    Hi han sistemes per capitalització, sistemes retributius i sistemes mixtes (crec que és el cas de França, per exemple).
    No he dit en cap moment que la CASS no hagi de satisfer els punts actuals dels cotitzants. Només dic que es pot plantejar a partir d'ara un model diferent.

    ResponElimina
  7. Ja t'he entès Guillem, i en això precisament és on discrepo. Es poden fer encara moltes coses a la CASS abans de plantejar canvis de model en el sistema de pensions. La primera, bona gestió. La segona, augmentar les cotitzacions. I la tercera, via impostos, la contribució de l'Estat que li pertoca. Plantejar assegurances privades a qui s'ho pugui permetre, doncs no és la solució. Per mi no. En un estat democràtic i social, de cap manera. Sí, la situació és dramàtica. I si no s'hi fa res no cobrarem ningú, ni els que tenen ni els que no tenen. Però generar dos sistemes no és una bona opció en tant que pot ser injusta i arbitrària. Aquesta és la meva opinió. Cotitzar s'ha de cotitzar. Incrementar les cotitzacions segur que s'haurà de fer. I el sistema de pensions ha de ser universal.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. "Tothom assumeix que les cotitzacions per la branca de salut serveixen a un fons comú solidari per aquells que tinguin en algun moment necessitats mèdiques. " Vols dir?
    Tothom té necessitats mèdiques , diferents, però a totes s'ha de donar resposta. El sistema de pensions ha de ser universal. En un estat democràtic i social, s'ha de donar diferent resposta a les diferents necessitats però qui dóna la resposta ha de ser la mateixa entitat. Amb uha bona gestió es pot aconseguir. No crec amb el negoci de les asseguradores, és un negoci massa lucratiu.

    ResponElimina
  9. Sembla que estic generant més d'un malentès...
    He afegit el penúltim paràgraf per que ningú interpreti res més enllà del que dic en l'escrit.

    ResponElimina