POLÍTICA?

En aquest racó de món, les persones de la meva generació hem tingut, fins ara el privilegi de viure en democràcia des del dia que vàrem nàixer. No hem conegut guerres ni dictadures. Hem tingut la sort de viure en països on diferents formacions polítiques s’han anant alternant en el poder en funció de les preferències dels ciutadans.

Malauradament, aquesta situació envejable amb la perspectiva del que han hagut de viure generacions anteriors, no ha pogut evitar que estem abocats a una gran crisi econòmica, de valors i política.

Els ciutadans tenen la sensació que l’alternança política ha deixat de ser un factor de regeneració democràtica i un impuls de creixement i millora de les nostres societats. La democràcia i la fe en el sistema perduren, però cada cop més gent vota al mal menor sense cap il·lusió que les coses puguin canviar realment.

Hi ha un sentiment creixent de distanciament entre la societat i els seus representants, que generalment -malgrat les millors intencions- cada cop tenen menys marge per emprendre accions polítiques profundes, i amb prou feines sobreviuen a base de pegats al difícil equilibri d’intentar acontentar uns i altres per poder continuar en el poder.

Aquesta setmana s’ha parlat molt de la recurrent llei de la nacionalitat, de la viabilitat de les pensions de la CASS, de l’obertura econòmica, o de la Llei electoral.

Aquests, i molts altres, són temes que demostren la dificultat que tenen els nostres dirigents per encarar els grans eixos que sustenten el model de les nostres societats.

Queda molt bé escriure grans principis en les constitucions, com la sanitat universal, el dret al treball i a la vivenda, la igualtat dels ciutadans. Però les Lleis que han de reflectir aquests principis s’encallen amb facilitat.

Portem dècades conscients que el model econòmic de la nostra seguretat social no és viable des del punt de vista comptable, i dient que la CASS acabarà petant tard o d’hora si no es posen mesures.

Potser l’arrel del problema no és tancar la quadratura del cercle. No és, o no hauria de ser un tema econòmic, ni tant sols polític.

Potser la base de tot plegat és un problema filosòfic. No podem escriure i votar una constitució on l’estat garanteix un seguit de principis i drets dels ciutadans i escudar-nos després en raons tècniques per no complir-los.

Que cotitzem un terç del que repartim en pensions? Molt bé. Aquesta és l’anàlisi d’un economista. Els responsables polítics han de decidir si continuen donant-se cops de cap contra un mur intentant resoldre un problema que des del punt de vista econòmic no s’aguanta  - i no s’aguantarà per moltes retallades que es facin -, o es concentren en com construeixen un estat de dret a l’alçada de la nostra Carta Magna.

Tothom assumeix que les cotitzacions per la branca de salut serveixen a un fons comú solidari per aquells que tinguin en algun moment necessitats mèdiques. I tots agraïts si ens podem estalviar necessitar aquests fons per a ús propi. No entenc que una societat moderna no es plantegi les pensions amb la mateixa filosofia. La vida ens pot anar millor o pitjor, però si un té la sort d’arribar a la jubilació amb uns estalvis conseqüents, pis de propietat i caseta a la platja, hauria de ser capaç de renunciar a una pensió que no necessita per tal que d’altres que han tingut menys sort puguin acabar les seves vides amb dignitat.

És evident que els compromisos contrets en el model actual s'han de respectar i cadascú té dret al que hagi cotitzat, però penso que som a temps de pensar un nou model que a més de viable sigui més social i solidari. És la gran diferència entre la defensa de l'interès general o actuar com una empresa privada amb diners públics.

Si malgrat la crisi no aprenem a treballar com una gran comunitat i no aturem el cafè per tothom en aquest i molts altres temes, difícilment continuarem avançant com a societat, i continuarem lluny del país que podríem arribar a ser.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 29/02/2012