dimecres, 27 de març del 2013

Felicitat

El catedràtic d’economia aplicada de la UAB, Arcadi Oliveres, calcula que Occident ha gastat 4,6 bilions de dòlars en el rescat del sistema financer, és a dir, 92 vegades la quantitat que demana l’ONU per eradicar la fam al món.

El servilisme dels països occidentals davant el poder del capital, està portant la majoria dels seus governs a prioritzar retallades en la societat del benestar, en una fugida endavant amb aires d’acabar en tragèdia.

Recentment l’ONU, organització especialitzada en què els seus membres més poderosos n’ignorin els principis bàsics, ha declarat el dia 20 de març dia mundial de la felicitat, en “reconeixement a un objectiu vital fonamental per a l’espècie humana”.

La comunitat científica avala estudis ben diversos en la matèria, segons els quals es reconeix, per exemple, l'efecte positiu de la música en les persones, o que quan més televisió mirem menys feliços som.

La implicació en activitats socials, les noves experiències i saber valorar el que tenim per sobre del que ens falta, son tres dels principals generadors de felicitat, molt per davant de l’acumulació de béns materials. També són interessants els estudis sobre els efectes de la felicitat, com el de la Universitat de Nebraska fet sobre 10.000 adults que ha demostrat que la gent feliç és més sana i te menys malalties cròniques que la gent infeliç.

Pepe Múgica, president de l’Uruguai sembla tenir la clau. No som més feliços quan més coses tenim, sinó quan més temps tenim per gaudir d’allò que realment importa. Per poc que se’ns respecti el dret al treball, la salut, l’educació i l’habitatge, és clar.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 27/03/2013

dimecres, 20 de març del 2013

Qüestió de principis

A tots -o a gairebé tots- ens remou veure situacions dramàtiques que impliquen víctimes de guerra, atemptats, explotació infantil, fam i malalties oblidades a casa nostra, però que a poques hores de vol causen estralls. Però per egoisme, impotència o simple supervivència acabem foragitant-les per, amb prou feina, encarar el nostre dia a dia.

Ens passa una cosa similar quan assistim passivament en el nostre entorn proper a casos flagrants d’amiguisme, nepotisme, ús d’informació privilegiada, plecs de bases fets a mida i un llarg etcètera d’injustícies, abusos de poder i perversions del sistema.

Quan del presumpte abús se’n beneficien els altres, la majoria està d’acord en posar el crit al cel, això si, en cercles controlats i amb la boca petita. Alguns per prudència o por, altres simplement, per estar en situació de poder reclamar, quan toqui, la seva part del pastís.

I és que els abusos de poder i la corrupció no deixen de ser oportunitats, dreceres cap a l’èxit o una vida acomodada per moltes persones que serien incapaces d’arribar-hi per mèrits propis.

És massa fàcil deixar a parir els polítics, quan aquests, en el pitjor dels casos son simplement una mostra representativa de la societat que representen. La gran majoria intenten ser útils a la comunitat, i els que no, no son diferents de molts dels seus votants. A uns i altres, l’andorranitat, els principis i els ideals se’ls acaben quan se’ls toca la butxaca o alguna situació de privilegi inconfessable. El més trist de tot plegat, és que el clientelisme forma part de la vida política per que una part de la societat així ho vol.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 20/03/2013

dimecres, 13 de març del 2013

Revivals

El PS -o una part del PS- ha decidit darrerament tirar d’hemeroteca i reeditar dos dels seus greatest hits ressuscitant la llei del matrimoni gai i la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics.

Potser seria injust atribuir únicament l’oportunitat d’aquestes dos iniciatives del PS a la recerca de credibilitat en un moment particularment difícil -per dir-ho suament- d’aquest partit. Però sigui quina sigui la motivació no hem d’oblidar que al darrere hi ha les vides de les persones en joc. Hi ha una societat representada democràticament al Consell General.

Davant una pregunta difícil, inesperada, en directe, i en una ràdio estrangera Toni Martí va obviar les pressions i va estar a l’alçada del seu càrrec, en afirmar que els parlamentaris es deuen als seus ciutadans i que per tant han de poder votar amb llibertat qüestions com el matrimoni gai o l’avortament. La sinceritat, o la por de sortir a les portades internacionals en una mala postura el van portar a fer el que no han gosat, ni l’executiva del seu partit, ni el grup parlamentari, provant de separar sensibilitats personals i la responsabilitat dels càrrecs públics. Com si en accedir a un càrrec públic deixéssim de ser persones.

Ja vam caure al parany de la possible crisi institucional l’any 2005. Amb tota humilitat, ens vam equivocar en permetre que es traslladés als parlamentaris un problema i una responsabilitat que no els corresponia. Quan, en una democràcia parlamentària el sentiment majoritari d’una societat xoca amb el d’un cap d’estat, el problema és del cap d’estat, no dels representants del poble.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 13/03/2013

dimecres, 6 de març del 2013

Lliscant pel costat fosc


L’última vegada que vaig sentir la frase “si no estàs amb mi ets el meu enemic” va ser de la boca d’en Darth Vader a l’episodi III de la guerra de les galàxies. George Bush fill va dir quelcom semblant després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 acusant de terrorista qui no li fes costat, Lenin abans que ell l’any 1920, i fins i tot Jesús, molt abans va sentenciar que “el que no està amb mi està contra meu”.

Aquests són només alguns exemples d’una argumentació tant vella com el món.

Intel•lectualment, i parlant des de l’agnosticisme, només en un dels quatre casos anteriors es pot arribar -no sense esforç- a justificar una postura tant radical: en el de la religió, on el dogma, per definició, preval sobre el raonament. És una qüestió de fe, o hi creus o no hi creus, o estàs amb mi o estàs en contra.

En canvi, la resta de casos corresponen a una forma esbiaixada i malaltissa d’entendre la confrontació d’opinions en un sistema democràtic.

El dret a discrepar no només és bo, és necessari, però el fet de discrepar implica assumir el risc d’equivocar-se. Pitjor encara, el risc de no equivocar-se i trobar-se en minoria.

Només cal fer un repàs per sobre a la premsa local per adonar-nos que de postures radicals n’hi ha tantes com vulguem trobar. Fer per a vianants l’Avinguda Carlemany, el matrimoni gai i les línies vermelles o les guerres internes de partits només en són tres exemples. Em fan pensar que potser tenim massa cavaller del costat fosc i poca gent amb ganes de sumar, de convertir els problemes i les diferències de criteri en oportunitats de millora i de progrés.

Twitter @GuillemVA
Diari d'Andorra, 06-03-2013