dimecres, 31 de juliol del 2013

George S. Patton

L’Estat espanyol dóna per perduts uns 36.000 dels 52.000 milions d’euros de diner públic injectats en les antigues caixes nacionalitzades.

Si no fos per la dramàtica situació a la qual es veuen abocades milions de famílies a Espanya, la notícia faria gràcia i tot. No tant pel contingut com per la forma. “Lamentem comunicar-los que 36.000 milions dels seus impostos que vam desviar de les seves prestacions socials, l’educació dels seus fills, la sanitat i les seves pensions s’han extraviat a causa d’uns mals resultats del fons de rescat.”

El més sorprenent és la passivitat amb la qual els ciutadans han encaixat la notícia. Jo mateix he dubtat d’escriure sobre aquest o qualsevol altre tema, per no fer-me repetitiu. Potser el que passa és que és la primera vegada que veig un partit de dretes exercir el poder sense complexos, políticament, econòmicament i ideològicament. Resava un rètol del 15-M que gràcies al PP sabem què és un govern de dretes, i gràcies al PSOE no tenim ni idea de què és un govern d’esquerres.

M’entristeix veure com se’n surten. Com comencem a trobar normal que algú pugui anar dos anys a la presó per robar menjar per als fills, mentre que una casta d’intocables roben els estalvis de milions de treballadors i diuen que no pensen tornar-los. Com no tots som iguals davant la llei. Com uns tenen drets i els altres només deures. A poc a poc ens vencen les resistències i dibuixen un món de vençuts i vencedors. I me’ls imagino jugant a ser Déu, somrient, com el general George Patton davant els cossos escampats al camp de batalla exclamant: “Que Déu em perdoni, però adoro tot això.”

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra en 31/07/2013

dimecres, 24 de juliol del 2013

El poder de les integrals

Fa poc, seguint un link d’una notícia sobre la viabilitat de les pensions vaig accedir al famós informe encomanat pel Govern del PP a un comitè d’experts. El document en si no deixa de ser un entre molts altres, però representa bé el paradigma de com es prenen decisions polítiques en molts països europeus.

El mecanisme és el següent. Uns governants que teòricament representen el conjunt de la societat, decideixen, per salvar els càrrecs dins dels seus partits, prendre una decisió política, diguem-ne incòmoda. Com la decisió és difícilment justificable des del prisma de l’interès general, cal prendre mesures per tal d’evitar una hemorràgia de vots. La decisió purament política es defensarà doncs amb arguments purament tècnics. Quatre principis universals inqüestionables, uns quants catedràtics de renom, unes quantes fórmules amb exponencials i alguna integral, et voilà! El que era una decisió incòmoda es converteix en un acte de responsabilitat política. It’s the economy stupid, recordeu?

Es pot discutir de filosofia, de política i fins i tot de l’existència de Déu, però pocs agosarats s’atreveixen a posar en dubte un informe tècnic signat per quatre eminències. En la majoria dels casos els càlculs presentats són ina­pel·lables (no sempre), però els resultats de qualsevol estudi científic depenen inevitablement de les premisses de partida. És el que va passar, per exemple, amb el famós informe de Reinhart i Rogoff sobre el qual se sustenten les polítiques d’austeritat des del 2010. Els nostres veïns del nord solen dir que “si ma tante en avait, elle serait mon oncle”. Doncs això.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 24/07/2013

dimecres, 17 de juliol del 2013

La revolució pendent

Si em deixo emportar per la temptació de caricaturitzar a l’extrem la situació per la qual estem passant em vénen dues imatges al cap. Per un costat la d’unes elits en situació de privilegi, tancant els ulls davant el patiment d’una majoria a la qual estan ofegant sense miraments. Per una altra, la d’una majoria mansa, que a la seva manera tampoc no es vol acabar de creure que les coses ja no tornaran a ser el que eren, que s’havia empassat, com el voluntariós Càndid de Voltaire, que vivim en el millor dels mons possibles. Que la democràcia, les igualtats d’oportunitats, la justícia social i la fraternitat entre iguals eren conceptes assolits i destinats a perdurar per sempre.

Òbviament la realitat és molt més complexa. Ni totes les elits estan cegues, ni totes les víctimes són manses. Al contrari, algunes persones, que pocs anys enrere no haguéssim dubtat a anomenar extremistes, estan inspirant moviments socials arreu, promovent canvis legislatius, o difonent veus autoritzades, silenciades pels canals tradicionals de comunicació. Són també els que impulsen querelles judicials mentre els seus propis representants miren cap a un altre lloc, o fan intervenir directament algun “fiscal de confiança” a favor dels presumptes corruptes.

Més enllà de la rebel·lió de les víctimes, abocades a situacions insostenibles, la revolució pendent és la dels que estan al cim per mèrits propis. La dels milers d’Snowdens potencials, als bancs, a la Justícia, als partits, a l’FMI, als governs, al món empresarial, esperant el senyal per iniciar una gran reacció en cadena per tornar-ho a posar tot en ordre.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 17/07/2013

dimecres, 10 de juliol del 2013

Rien ne va plus

Vivim en un estat de dret democràtic, i per tant la possibilitat d’estar en minoria forma part del joc. Però això ni treu ni afegeix valor a una opinió. Les conviccions i els ideals són com la manera de ser de les persones. Quan responen a conviccions raonades s’han de poder expressar lliurement sense por a quedar en minoria, a perdre algunes amistats o alguns vots.

Segons una enquesta del Diari d’Andorra la majoria de la població estaria a favor del futur casino d’Andorra. I això sense conèixer-ne les característiques més enllà del fet que serà una concessió privada. El glamur, els diners i el poder, tan íntimament associats a casinos gràcies a la gran pantalla, poden fer-nos oblidar que Las Vegas va ser un invent de la màfia. Que per molt que es regulin, els casinos són un pol d’atracció d’un tipus de criminalitat encara inèdita al nostre petit país. Que la majoria dels casinos actuals estan en crisi i presenten més problemes que beneficis per a la societat, a més d’estar sota sospita permanent de rentat de diner negre, màfies i crim organitzat.

Aquí de cop i volta, el sol pretext de la crisi permet veure una gran oportunitat on abans tot eren inconvenients i el que comptava era preservar el nostre model basat en la prudència, la discreció i la cultura de l’esforç. Potser sigui tot un encert finalment, i no l’enèsima fugida endavant d’una societat que massa sovint confon atraure diners amb crear riquesa.

Tant de bo aquest cop també, la majoria (de ciutadans) l’encerti i no ens haguem d’acabar adonant que ens hem acabat venent una part de la nostra ànima per un plat de llenties.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 10/07/2013

dimecres, 3 de juliol del 2013

Llei de trans­­parència

La majoria dels ciutadans no té prou patrimoni per justificar la contractació de persones que els gestionin les seves propietats i vetllin pels seus interessos. Si haguessin de fer-ho, exigirien un control exhaustiu de les despeses i els demanarien explicacions abans de prendre qualsevol decisió amb els nostres diners.

En canvi, paguem impostos –no sempre en funció de la nostres possibilitats–, escollim els nostres representants per gestionar l’interès públic i el bé comú, i en la majoria de casos ignorem les justificacions tècniques o polítiques –quan existeixen– per la contractació d’una persona davant una altra, per l’adjudicació d’una obra, una concessió, un projecte, un assessorament o qualsevol altra despesa amb diners públics. Tampoc no coneixem els accionistes que hi ha al darrere de les societats amb contractes amb l’administració, ni els estudis de viabilitat econòmica o mediambiental que avalen decisions que condicionen el nostre model d’Estat i de societat.

Discutim retallades en el nostre Estat del benestar i ens plantegem la viabilitat de les nostres pensions, però donem per fet que sigui necessari cosir una muntanya amb ancoratges o penjar un pont de vint metres d’una estructura d’acer. Tenim clar que pagar més d’un euro per un cafè és car, però podem invertir més de cent milions en un túnel sense fer preguntes.

Ara que estan de moda, no se m’acut millor tema per a una ILP que definir les condicions segons les quals permetem que els nostres representants ens gestionin els nostres diners i el nostre futur. Ells difícilment auto-limitaran la seva llibertat d’acció.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 03/07/2013