L’Estat espanyol dóna per perduts uns 36.000 dels 52.000 milions d’euros de diner públic injectats en les antigues caixes nacionalitzades.
Si no fos per la dramàtica situació a la qual es veuen abocades milions de famílies a Espanya, la notícia faria gràcia i tot. No tant pel contingut com per la forma. “Lamentem comunicar-los que 36.000 milions dels seus impostos que vam desviar de les seves prestacions socials, l’educació dels seus fills, la sanitat i les seves pensions s’han extraviat a causa d’uns mals resultats del fons de rescat.”
El més sorprenent és la passivitat amb la qual els ciutadans han encaixat la notícia. Jo mateix he dubtat d’escriure sobre aquest o qualsevol altre tema, per no fer-me repetitiu. Potser el que passa és que és la primera vegada que veig un partit de dretes exercir el poder sense complexos, políticament, econòmicament i ideològicament. Resava un rètol del 15-M que gràcies al PP sabem què és un govern de dretes, i gràcies al PSOE no tenim ni idea de què és un govern d’esquerres.
M’entristeix veure com se’n surten. Com comencem a trobar normal que algú pugui anar dos anys a la presó per robar menjar per als fills, mentre que una casta d’intocables roben els estalvis de milions de treballadors i diuen que no pensen tornar-los. Com no tots som iguals davant la llei. Com uns tenen drets i els altres només deures. A poc a poc ens vencen les resistències i dibuixen un món de vençuts i vencedors. I me’ls imagino jugant a ser Déu, somrient, com el general George Patton davant els cossos escampats al camp de batalla exclamant: “Que Déu em perdoni, però adoro tot això.”
Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra en 31/07/2013
Publicat al Diari d'Andorra en 31/07/2013