La majoria dels ciutadans no té prou patrimoni per justificar la contractació de persones que els gestionin les seves propietats i vetllin pels seus interessos. Si haguessin de fer-ho, exigirien un control exhaustiu de les despeses i els demanarien explicacions abans de prendre qualsevol decisió amb els nostres diners.
En canvi, paguem impostos –no sempre en funció de la nostres possibilitats–, escollim els nostres representants per gestionar l’interès públic i el bé comú, i en la majoria de casos ignorem les justificacions tècniques o polítiques –quan existeixen– per la contractació d’una persona davant una altra, per l’adjudicació d’una obra, una concessió, un projecte, un assessorament o qualsevol altra despesa amb diners públics. Tampoc no coneixem els accionistes que hi ha al darrere de les societats amb contractes amb l’administració, ni els estudis de viabilitat econòmica o mediambiental que avalen decisions que condicionen el nostre model d’Estat i de societat.
Discutim retallades en el nostre Estat del benestar i ens plantegem la viabilitat de les nostres pensions, però donem per fet que sigui necessari cosir una muntanya amb ancoratges o penjar un pont de vint metres d’una estructura d’acer. Tenim clar que pagar més d’un euro per un cafè és car, però podem invertir més de cent milions en un túnel sense fer preguntes.
Ara que estan de moda, no se m’acut millor tema per a una ILP que definir les condicions segons les quals permetem que els nostres representants ens gestionin els nostres diners i el nostre futur. Ells difícilment auto-limitaran la seva llibertat d’acció.
Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 03/07/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada