dimecres, 11 de gener del 2012

CANVIS


A la cançó Beautiful Boy, John Lennon li deia al seu fill Julian, que la vida són aquelles coses que et passen mentre fas plans pel futur.

Acabem d’encetar un nou any ple d’esperances i nous propòsits malgrat la crisi que ens ofega. El capítol 2011 s’ha tancat del tot i estem començant un nou capítol, condicionat per l’anterior, però un nou capítol tanmateix.
No deixen de ser curioses aquestes dates en les quals desitgem amb més o menys convicció petits o grans canvis en les nostres vides, quan per norma general tenim pànic al canvi.

Potser la diferència rau en el fet que desitgem millores concretes, o al contrari coses genèriques com la felicitat, l’amor,  salut, pau al món i totes aquelles coses que podríem sentir en qualsevol concurs de bellesa.

El canvi que ens espanta és el canvi que no podem controlar, ens vingui de dins o de l’exterior. Ens paralitza la por a allò desconegut, com si aquelles fites que tant ens ha costat assolir es poguessin esvair per art de màgia si ens atrevíssim a treure el nas per la finestra i mirar què hi ha més enllà de les nostres realitats.

Sovint, per molt difícil o imperfecta que sigui la nostra vida, la por al canvi ens recorda que la cosa encara podria ser pitjor. Ens acomodem a la nostra realitat en un aparent equilibri reconfortant, gaudint de les coses bones, tolerant allò millorable i trampejant els problemes. Trobem excuses de mal pagador per acceptar les mancances, els buits i les injustícies com un mal menor assumible per tal de no trencar aquest equilibri.

Quan la nostra situació no és la que hem somiat, la por al canvi ens pot dur al conformisme o al fatalisme, i quan assolim un moment de plenitud ens fa desitjar que el temps s’aturi.

Provem de congelar els moments de bonança i felicitat com si fossin una fita i no part del camí, i oblidem que tot està en evolució permanent.

Nosaltres mateixos ens transformem, madurem mentalment i físicament.

Els temps canvien, les modes canvien, els costums canvien, les ciutats creixen i es transformen, la tecnologia incideix en les nostres vides, el planeta sencer evoluciona. Perdem de vista antics amics i en fem de nous, persones importants per nosaltres moren i en neixen d’altres, els fills creixen i les relacions passen a altres nivells.

Per molt que ens fem trampa a nosaltres mateixos, el futur és i continuarà sent incert. Els moments i les situacions que volem conservar també evolucionen, i si no evolucionem amb elles ens quedarem aturats en l’espai esperant que tornin mentre es van allunyant.

Per molt que ens hi resistim, la vida flueix. Podem intentar nedar riu a munt per recuperar un passat que no tornarà o deixar-nos portar pel corrent i gaudir del viatge mentre contemplem nous paisatges que tindran un sentit afegit en poder-los comparar amb els paisatges que ja coneixem.

Les etapes que deixem enrere no són instants perduts. Al contrari, son instants viscuts que formaran part de la nostra vida per sempre.

Per difícil que sigui el camí, i per molt que ningú ens en garanteixi el resultat, la lluita per millorar és una obligació i una victòria. Tenim dret a fracassar, el que és imperdonable és no haver-ho ni tant sols intentat.

La felicitat no consisteix en allargar indefinidament un moment, no és el final del camí, està amagada en aquelles coses que ens passen mentre fem plans pel futur.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’ 11/01/12

10 comentaris:

  1. L'home (i la dona) és un animal de costums. Tots som reacis als canvis perquè tots tendim a la comoditat. De vegades fins i tot de manera incòmoda. Sovint els canvis es produeixen de manera involuntària i t'has de deixar portar per la corrent. En tot cas, quan es produeixen, és absolutament imprescindible adaptar-s'hi, un altre factor en el que els humans hi tenim una gran facilitat.

    Ara bé: els canvis socials són força més complexes. Perquè son la suma de centenars, milers, milions de canvis individuals. Els interessos (econòmics especialment) frenen l'oportunitat del canvi. Son uns pocs que eviten que uns molts avancin.

    En aquests moments és necessari i obligatori repensar moltes coses i adoptar canvis substancials. De model econòmic, però també d'esquema de valors. Canvis socials que poden transformar-nos com a individus i com a col·lectiu en un futur més aviat immediat.
    Canvis en la manera en cóm ens guanyem la vida. Canvis en la forma que estructurem la societat. Canvis en els principis i valors democràtics. Canvis en la manera de comunicar-nos. Canvis en els rols socials.

    I aquest és un procés que molts ja hem iniciat però que no son immediats.

    La qüestió és si tothom, i especialment els que ens governen, son conscients d'aquests importants canvis i si estan preparats per afrontar-los, assumir-los i actuar en conseqüència. Jo diria que no.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel comentari! De fet inicialment en el post acabava parlant també del canvi en clau de societat i política, però vaig decidir separar-ho en dos, el primer més personal, i queda pendent un CANVIS II potser per la setmana vinent, si l'actualitat no em fa parlar d'una altra cosa.
    I sobre si els governants estan preparats per afrontar els canvis que venen... de moment no ho demostren, o no saben com fer-ho. Però millor no avanço el proper post.

    ResponElimina
  3. L'esperaré doncs amb impaciència.
    Molt bon post aquest. Felicitats!

    ResponElimina
  4. Els canvis, la trasformació, el creixement, l'evolució = VIDA, inevitables i sempre són a millor.
    El que ens passa és el que dius ,que a vegades tenim POR als canvis, i MAI POR!!!!! de la mateixa manera que alguns tenen por als indignats, por a l'onada taronja, por al socialisme, por a les dretes...
    La por, com diu el Punset és el que fa que no acabem de fluir i passar-ho bé. Hem de veure els canvis com obertura a nous horitzons,l'adapatció als canvis és el que demostra la intel.ligència dels animals, és emocionant, viure és aprendre.
    " Ninguna de las especies animales de este planeta siente miedo, sino temor, o lo que es lo mismo, moviliza sus mecanismos de defensa ante la percepción, olfateo o visión directa de un enemigo o peligro real. El ser humano, ese peculiar Malade Imaginaire, pone en marcha generalmente mecanismos de defensa ante la presunción un peligro, por la imaginación de que algo grave pueda pasarle, aunque – y esto es lo mas grave – por su experiencia cotidiana puede haber aprendido las innumerables lecciones de aquel antiguo refrán por el que “solo en el momento de llegar al rio es cuando hay que pensar en quitarse los zapatos”, es decir que antes de movilizar muchas veces exagerados mecanismos de defensa puede optar por usar la lógica, investigar, cerciorarse y prepararse, antes que desarmarse por completo ante un ataque de miedo.

    Si eso que comúnmente llamamos miedo diera lugar a un proceso concienzudo de preparación ante un eventual peligro o por el contrario el estudio de las posibilidades de huida, tal imaginación tendría un sentido positivo, pero no ocurre así, en la mayoría de los casos el animal humano se zambulle en febriles elucubraciones que tienen formas tan grotescas como los “¿porqué a mi? ¿Qué he hecho para merecer esto? todo está contra mí, solo me pasa a mí”, etc. Preguntas y afirmaciones absurdas sin respuesta, y que la persona en su fuero interno sabe que es así, pero, una vez más, en un intento por arruinar su corta vida la dilapida con pensamientos, impulsos eléctricos, que no hacen más que atacar la integridad física de su organismo." Juan Trigo
    Conclusió no tinguem por als canvis de cap tipus ni personals ni polítics,es tracta de viure, d'adaptar-nos, i "Sabio es el que consigue CAMBIAR una situación cuando se ve forzado a ello".

    ResponElimina
  5. Gràcies pel teu comentari anònima!
    Molt enriquidors tant els comentaris com la citació de Juan Trigo.

    ResponElimina
  6. Et recomano http://www.crisiseconomica2010.com/tabid/58/articleType/AuthorView/authorID/8/Juan-Trigo.aspxel seu blog

    ResponElimina
  7. "El movimiento popular no se va a detener ahora ni va a perder fuelle porque soplan vientos de cambio. Y el cambio alcanza a las formas, lo cual es nuevo. El otro día oí responder a un portavoz de los acampados de la Plaza Cataluña en una entrevista por radio: “No se confundan, no les estoy hablando en nombre de “Democracia Real Ya”, porque esta es solo una de las plataformas que se han formado y que se seguirán formando. Los que estamos en este grupo no tenemos asignado un nombre ni unas siglas.

    Es decir, no necesitamos líderes, no necesitamos héroes, no necesitamos cristalizar los movimientos en unas siglas ni acrónimos, no necesitamos ningún culto a la personalidad, no necesitamos ninguna jerarquía. A eso me refiero con los vientos de cambio. No necesitamos volver a los antiguos errores, ya los hemos cometido y sufrido sobradamente. Solo necesitamos una cosa, proponer que la gente despierte y se ponga andar por sí misma. Esa es la increíble belleza de la revolución que ha comenzado. Es la revolución de los corazones, no de las estructuras. " JUAN TRIGO

    Sóc Fan, ARA JA PARO! ;-)

    ResponElimina
  8. Hola Guillem!
    llegint el teu post i reflexionant he arribat a la conclusió que les persones, les situacions, les relacions , el món en general èstà sotmès al constant canvi i per tant el que no té sentit és que busquem coses permanents.
    L'error està en el que busquem, els plans millor fer-los a curt termini i amb marge d'error.
    Com la compra dels aliments que tenim a la nevera, mirem la data de caducitat i si no ens els hem acabat; els llencem sense culpabilitat, no cal patir tant, els transformen en matèria orgànica ara que hi ha màquines de fer compost,o ens els mengem i ens agafa una indigestió,... jo crec que el millor és aprendre a calcular i així la propera vegada ja mirarem de no tenir la nevera tan plena.
    En el meu cas he d'aprendre ha planificar per no trobar-me la nevera buida quan tinc gana o massa plena quan no en tinc ;-).
    Conclusió després de la lectura del teu post :crec que hem d'aprendre a fer plans.
    Teresa

    ResponElimina
  9. Si, hem de aprendre a fer plans tenint clar el que volem, el que necessitem, i a anar adaptant el nostre full de ruta en funció de com evoluciona la situació real en la que ens trobem. Sense renunciar als nostres somnis ni a la nostra música interior, adaptant-nos fins allà on siguem capaços de fer-ho per tal de aconseguir-ho.
    Moltes gràcies pel teu comentari, i per llegir-me.
    Una abraçada Teresa

    ResponElimina