dijous, 27 d’octubre del 2011

MARGIN CALL

Que en Jaume Figueras em perdoni, avui em ve de gust fer una crítica de cine.
Aquest dissabte vaig anar a veure Margin Call, la primera pel·lícula del jove director i guionista J. C. Chandor. No em pregunteu a què corresponen les inicials J i C; he estat incapaç de trobar-ho.
El senyor Chandor ens proposa un drama psicològic descrivint les 24 hores anteriors a la crisi que va esclatar l’any 2008, i els efectes nefastos de la qual encara no han acabat de condicionar les vides de mig occident, i si els líders mundials no reaccionen aviat, de tot el planeta.
El repartiment d’actors és francament bo. Kevin Spacey, Paul Bettany, Jeremy Irons, i Demi Moore, amb els televisius Zachary Quinto (dolent de Héroes) i Simon Baker (l’impagable mentalista) entre altres, ens mostren la vida entre bambolines en un gran banc d’inversions dels Estats Units. El nom de Lehman Brother’s no s’esmenta ni per casualitat, però és impossible no pensar-hi.
No em posaré en perill davant la possibilitat que algun autèntic cinèfil escolti o llegeixi aquest post. Però tecnicismes a part, és una pel·lícula eficaç, amb uns actors i una història creïbles, i amb un recull de frases dignes de ser recordades.
És massa d’hora per saber si acabarà sent una peli de culte, però la manera en què retrata com hem arribat on som avui no pot deixar ningú indiferent.
Amb el pretext de l’inici de la crisi, en J. C. Chandor (em jugo un dinar que la J deu ser de John) va deixant anar, com qui no vol la cosa pinzellades de una realitat crua i cínica. La naturalitat amb la que els protagonistes ens van dibuixant la situació ens va incomodant a mesura que ens endinsem en la trama.
Per explicar-ho molt per sobre, la història ens situa en el moment precís en que un treballador de la firma fa unes projeccions de risc que evidencien que l’empresa a traspassat de llarg els marges de seguretat. Davant la possibilitat de caure en unes pèrdues molt per sobre del valor del propi banc, se’ns mostra d’una forma dolorosament versemblant les decisions dels directius de l’empresa, no només per no fer fallida, sinó per convertir la situació en guanys, encara que la contrapartida sigui una crisi internacional sense precedents.
Cadascú hi trobarà els seus punts d’interès, i probablement molts la trobaran fluixa o fins i tot avorrida. Jo em quedo amb tres moments que ja considero moments de culte.
El primer, la conversa dels dos joves treballadors, un dels quals destapa la situació real de l’empresa, comentant els sous dels seus col·legues i superiors amb un punt de candidesa. Els dos nois són encara joves i es plantegen dubtes sobre la moralitat de guanyar centenars de milers, o fins i tot milions de dollars pel simple fet de fer de intermediaris entre gent que compra i gent que ven actius financers.
El segon, ens l’ofereix el gran Jeremy Irons interpretant el president de l’empresa, home cínic i despullat de qualsevol mena de moralitat. Contràriament a la resta dels personatges, absolutament desconcertats per la revelació del jove treballador, ell manté una certa calma i fredor recorrent a la seva gran màxima: “només hi ha tres camins per arribar a l’èxit, ser el primer, ser el més llest, o fer trampes”. La decisió li sembla evident, l’empresa vendrà massivament tots els actius tòxics als seus fidels clients, injectant-los dins del sistema financer.
Finalment, més que un moment precís de la pel·lícula son molt destacables els papers dels càrrecs intermedis de l’empresa encarnats per uns excel·lents Paul Bettany i Kevin Spacey. Son les típiques persones prou intel·ligents per veure el què està passant, per qüestionar fins i tot la moralitat de la decisió del president, però a diferència dels seus joves subordinats, són supervivents que fa temps que han venut la seva ànima al diable a canvi d’una situació de privilegi.
Si després de veure una pel·lícula com aquesta, on se’ns mostra cruament que hem deixat el futur del progrés i el benestar en mans de qui no hauria de haver estat mai, encara hi ha persones que pensen com l’Aznar, que els indignats son marginals inconformistes i radicals antisistema d’extrema esquerra, amb tot el respecte del món, que s’ho facin mirar.

Twitter @GuillemVA
Pel programa ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 26 de octubre de 2011

dimecres, 19 d’octubre del 2011

LA GRAN MENTIDA

Que curioses son les pel·lícules de quan era petit. Parlo de les pel·lícules d’èpica, aventures, herois intrèpids, bons boníssims i dolents dolentíssims.
Quin gust poder identificar-se amb cavallers de taules rodones, herois de westerns o personatges de la guerra de les galàxies lluitant contra el mal absolut!
En aquest món de valors absoluts fàcilment identificables tots volíem ser del bàndol dels bons, evidentment.
Per ser un bo, boníssim només calia seguir el guió del que vèiem en les pel·lícules. Ser valents, nobles i desinteressats. Però és clar, tot bo boníssim necessita un dolent dolentíssim per poder exercir.
En les pel·lícules de quan era petit els senyors eren educats amb les dames, les senyores eren comprensives, esposes abnegades i mares exemplars, i els fills respectuosos amb els adults que eren els que sabien de tot i volien el millor per a ells. Els forts protegien els més dèbils, i els dèbils acceptaven la seva condició i agraïen la protecció dels forts que vetllaven per ells.
Si mai algú s’apartava del camí traçat -per això estava la missa dels diumenges- es demanava perdó, s’agafava una dosi de moralitat i s’encetava una nova setmana seguint el guió que et portaria al final del trajecte, a guanyar el teu trosset de cel.
Que monos els personatges de les pel·lícules. I quin frau més gran.
Després d’una vintena d’anys inculcant-nos valors positius i formant-nos acadèmicament ens llencen al món real amb aquest bagatge.
Quin xoc descobrir que sí, que tots som bons, però que en el dia a dia la gent s’obre camí a cops de colze. Ens movem anàrquicament en totes les direccions interactuant els uns amb els altres.
Tu que volies ser el bo, acabes descobrint amb el temps que acabaràs sent tard o d’hora el dolent per algú altre.
Que de fet no existeixen els dolents. Només són altres persones que es creuen en el teu camí, que cobegen el mateix que tu, o quins interessos passen per allunyar-te, ni que sigui col·lateralment, dels teus.
Aprenem que els bons poden ferir molt més profundament que els dolents i que assumir les nostres imperfeccions i les conseqüències dels nostres actes pot arribar a ser molt més difícil que hauríem pogut imaginar.
La creença que els nostres mals els provoquen els altres perquè són dolents i ens volen perjudicar és la gran mentida que sustenta tots els victimismes, fatalismes i derrotismes de la nostra societat actual.
Som responsables del que ens passa i del que tenim, individualment i col·lectivament.
Dissabte passat es van convocar manifestacions en 951 ciutats del món en una mobilització ciutadana sense precedents. Van ser manifestacions pacífiques i respectuoses amb un únic objectiu. Dir alt i fort a les classes dirigents que a partir d’ara hauran de comptar amb un altre actor en el teatre on es prenen les decisions.
Per dir que molts de nosaltres estem cansats que ens venguin pel·lícules d’indis i cowboys. Cansats de veure que mentre la majoria accepta i posa a la pràctica els valors inscrits en constitucions de països democràtics i declaracions de drets humans, d’altres espremen el sistema fins al límit davant la passivitat de les classes dirigents i els poders reguladors.
Per dir als dirigents que ho vulguin escoltar que estem al seu darrera per sostenir-los, empenyer-los i ajudar-los en les seves tasques, i a la resta, que no s’equivoquin, que no estem aquí per fer la seva feina, que estem aquí perquè ells assumeixin les seves responsabilitats contretes davant dels seus ciutadans.
Per sort, els models educatius estan canviant, i en les pelis de avui en dia els meus fills veuen coses com que l’Anakin Skywalker i Darth Vader són dos cares de la mateixa moneda.

@GuillemVA
Pel programa ningú és perfecte, emès el 19/10/2011

dimecres, 12 d’octubre del 2011

BIG MAC

Bon dia! Quedeu avisats, aquest serà un post mediocre.
Porto estona repassant la premsa nacional i internacional, buscant dins meu, demanant consell als amics, i res a fer. Hi ha dies així. No tinc ganes de lluitar-hi. És el que hi ha. Em ve de gust deixar-me anar, divagar i parlar per no dir res.
De fet, notícies no en manquen.
Podia haver agafat la visita del cap de govern i el síndic a l’Elisi, i parlar de convenis de doble imposició, del famós full de ruta, i fins i tot de la por que em fan les solucions de facilitat, els casinos i la cultura del “pelotazo” , però no, bufff, quina mandra.
Si de cas hauria preferit explorar la vessant premsa rosa, amb la Carla Bruni a punt de tenir un fill amb el nostre co-príncep. De la química que fa que una dona sensible, artista i bella i un home d’estat ambiciós, pragmàtic i calculador s’enamorin l’un de l’altre i trenquin les barreres del què diran per assolir la seva felicitat.
O podria haver parlat del moviment dels indignats, que ja s’ha estès fins a Wall Street i que prepara manifestacions massives aquest dissabte 15 de octubre. Sobre com és d’important que els ciutadans de manera espontània, al marge del control de moviments polítics i empresarials s’ajuntin per dir alt i fort que ja n’hi ha prou. Que democràcia vol dir que el poder rau en el poble i no en els mercats. Que s’han d’ajustar moltes coses, però potser no tantes com sembla. Que la nostra escala de valors i la majoria de les coses que hem aprés valen la pena, però que ja comença a ser hora d’aplicar-les de debò, de creure-hi. De parar de fer trampes. Temps que hi hagi una autèntica igualtat d’oportunitats i que tothom contribueixi al desenvolupament social en la mesura de les seves possibilitats.
També podria haver parlat del sentit de l’estètica i de l’oportunitat, recolzant-me en el sou del pobre Sr. Budzaku, nou gerent de Andorra Turisme que poc devia sospitar que el seu generós sou acabaria sortint a la primera plana dels diaris locals. O en la desfilada de Ferraris de aquest passat cap de setmana. Era necessari? Som molts als qui ens fan somiar aquestes bèsties mecàniques, però l’espectacularitat de l’esdeveniment contrastava escandalosament amb la realitat del moment. Una cosa és anar a contemplar vehicles de somni a un museu, fins i tot pagant entrada, i l’altra que et freguin pels nassos una exhibició de desmesura i luxe mentre el servei d’ocupació bat rècords, les empreses tanquen una rere l’altra i el nombre d’afiliats a la CASS baixa en picat.
Però, no. Avui no en tinc ganes. Ni d’opinar, ni de mullar-me i exposar-me a disgustar propis i estranys, ni de trepitjar ulls de poll.
Hi ha dies així. No és que els altres articles siguin dignes de premi, però al menys intento currar-me’ls.
Avui ni això, em sap greu però quin gust dóna de tant en tant abandonar-se una mica, fer una pausa, seure i contemplar les coses sense implicar-se.
És com menjar una hamburguesa ben sucosa en mig d’una dieta sana.
@guillemVA
Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira. Emès el 12 d'octubre de 2011

dimecres, 5 d’octubre del 2011

CIÈNCIES O LLETRES?

Aquest any la meva filla ha començat el batxillerat a l’escola Andorrana. Com molts altres joves de la seva generació, i les generacions precedents s’ha trobat davant la clàssica cruïlla on se’ns demana decantar-nos entre ciències o lletres.
La Clàudia sempre ha tingut una tirada literària, amb dos anys explicava contes llarguíssims, sempre li han encantat les històries, no li fa por implicar-se i donar la cara per alguna causa, encara que sigui una causa perduda i és capaç de llegir en un estiu el que jo llegeixo en 3 o 4 anys.
Però te un problema. No és dolenta en ciències.
Ella forma part de la segona categoria de joves que no pot triar sense problemes el futur que li agradaria. El primer grup el formen els que voldrien triar una opció però no hi arriben acadèmicament. L’altre grup el formen les víctimes del famós “tria ciències que t’obrirà totes les portes del futur, sempre hi seràs a temps de tornar a una carrera literària”.
De quin futur estem parlant?
Em sorprèn que 30 anys més tard els clixés continuïn sent els mateixos que quan jo era estudiant. Em fa pensar en un tuit que va penjar un amic meu, el Bernat Escoda, l’altre dia a la xarxa, que deia “hem tocat fons... continuem excavant”.
La nostra societat evoluciona fruit d’un treball d’equip on ens compensem els uns amb els altres. Tal i com ho veig, i simplificant molt, els racionals, o els de ciències son el motor de l’evolució, però els pensadors, els humanistes, o els de lletres son el volant.
La nostra societat actual s’ha rendit sense condicions a la dictadura del possibilisme i del fatalisme. El possibilisme, per deformació professional dels científics, economistes i tecnòcrates que necessiten reduir-ho tot a l’escala d’una fórmula matemàtica per poder dormir a la nit. I el fatalisme, perquè els poders polítics no són capaços de mirar més enllà dels límits que ens marquen els primers.
La nostra societat actual està descompensada, té un motor com no l’havia tingut mai en la història, però avancem a tota velocitat sense cap rumb marcat.
No podem demanar més dels científics, economistes i tecnòcrates. Prou fan ells d’assumir unes tasques que matarien d’avorriment al comú dels mortals. Fan allò que saben fer, i ho fan bé, massa bé i tot. Ja fa temps que van molt per endavant dels pensadors.
Mario Vargas Llosa va dir, referint-se a la literatura, el dia que li van atorgar el premi Nobel:
“Seríamos peores de lo que somos sin los buenos libros que leímos, más conformistas, menos inquietos e insumisos y el espíritu crítico, motor del progreso, ni siquiera existiría. Igual que escribir, leer es protestar contra las insuficiencias de la vida. Quien busca en la ficción lo que no tiene, dice, sin necesidad de decirlo, ni siquiera saberlo, que la vida tal i como es no nos basta para colmar nuestra sed de absoluto, fundamento de la condición humana, y que debería ser mejor”.
La nostra capacitat per qüestionar-nos ha quedat massa reduïda. Comença a ser l’hora que els pensadors, els literaris i els filòsofs recuperin el terreny perdut i reivindiquin el seu paper dins la nostra societat.
Ha arribat el moment que els polítics es comencin a preocupar més de cap a on hem d’anar, i no tant dels límits artificials imposats.
És hora de començar a somiar, conscients de la situació actual, però sense ser presoners d’aquesta fugida suïcida endavant a la qual ens estan portant. És hora de trencar límits i barreres imaginàries.
El futur és incert, però sabem del cert que els humans tenim capacitats diverses que hem de saber conjugar pel millor resultat possible del conjunt de la societat.
I per favor, no vulgueu que la meva filla es passi la vida calculant estructures, que prou trista està la cosa.
@GuillemVA
Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira. Emès el 05 d'octubre de 2011