dimecres, 30 de novembre del 2011

TENEN UNA GUAPA!


Aquest diumenge tornem a tenir eleccions a casa, aquest cop les comunals, on un total de setze candidatures aspiraran a governar durant els propers quatre anys els set comuns.

Dit així m’adono que s’assembla més al joc de les cadires que a unes eleccions, potser l’inconscient em traeix.

Les de diumenge són unes eleccions singulars pel fet que arriben pocs mesos després de les generals, on el partit al govern va ser escombrat per una plataforma que feia mesos que germinava, però formalment constituïda poques setmanes abans dels comicis.

Entre unes i altres eleccions, Demòcrates per Andorra ha passat de ser una plataforma de persones unides per dos objectius comuns -Andorra i arrabassar el poder al Partit Socialdemòcrata- a constituir-se en partit. El següent pas lògic era aprofitar la inèrcia del tsunami taronja de les passades eleccions i fer-se amb els set comuns assolint el control total del sistema polític d’Andorra. Tanmateix, l’embranzida va començar a perdre força en el moment de confeccionar les candidatures. La nova manera de fer política va haver de plegar-se a la manera de fer política de tota la vida, i la marca Demòcrates per Andorra només ha pogut presentar-se en solitari a Canillo, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. A Sant Julià i Ordino s’han apuntat al carro dels comuns sortints, i a Encamp han repetit l’associació amb Unió Parroquial tal i com van fer els liberals quatre anys enredera, però a La Massana hi havien tantes hòsties per apuntar-se a la candidatura de Demòcrates per Andorra que no n’han presentat cap. S’hi presenten dos llistes que es tiren els plats pel cap entre elles, però això sí, les dues es diuen properes a Demòcrates per Andorra i afines al seu ideari, sigui quin sigui el seu ideari, per cert.

Pel costat del Partit Socialdemòcrata, hi havia molta expectativa per veure com reaccionaria aquest partit desprès de la derrota electoral, que va acabar de fer esclatar una crisi interna que feia mesos que amenaçava. Si comptem que la formació ha patit un nombre significatiu de baixes de militants, entre els quals l’actual Cònsol major de Andorra la Vella, té un cert mèrit què malgrat tot iguali les sis candidatures presentades per Demòcrates per Andorra, però amb notables diferències. La primera és que malgrat una suposada homogeneïtat ideològica, han hagut de tirar de militància i han apostat per moltes cares noves sense experiència política prèvia, els pesos pesants supervivents situant-se en llocs testimonials. La segona, conseqüència en part de la primera, és que no són favorits a les travesses de cap de les sis parròquies on es presenten.

En mig d’aquestes dues formacions quatre candidatures parroquials. Els dos aspirants a Demòcrates per Andorra de La Massana que ja he esmentat, amb una singularitat més made in Andorra; l’ex-candidata a Cònsol major per Escaldes-Engordany amb els Verds quatre anys enredera és la única candidata de aquesta formació que es presenta enguany dins de la candidatura continuista del Comú sortint, Ciutadans Compromesos. Moviment Massanenc que agrupa una refosa de ex-Garrallistes i ex-Liberals, és el nom de l’altre candidatura parroquial de La Massana. A Ordino, l’incombustible Enric Dolsa provarà de posar difícil les coses a la llista continuista, encara que només sigui per fer-los pagar que ja no el deixin remenar les cireres, i a Andorra la Vella, l’ex-Socialdemòcrata Rosa Ferrer es disputarà la continuïtat al Comú i els vots amb la candidatura del seu antic partit, aplanant el camí a la candidatura de Demòcrates per Andorra.

Entenc que a aquestes alçades, qualsevol lector que no sigui d’Andorra ja s’ha adormit o està a prop de desconnectar per evitar el risc de patir una embòlia.

Els partits com de costum han fet la seva feina. Les comissions de candidatures, de programes i els eterns assessors locals o externs han confeccionat les alineacions dels equips aspirants. Els candidats, de manera més o menys conscient, van omplint els targuets de sectors de votants. Hi trobem els candidats que ajuden a tancar el vot tradicional, algun andorrà de primera generació per demostrar com n’és la llista de oberta, els candidats joves per captar el vot universitari, un parell de perfils tècnics, algun candidat independent que pugui inspirar confiança als indecisos, un nombre equilibrat de homes i dones, i així anar fent.

Després, arriba el dia de la presentació de les llistes i es veu com els equips de candidatures observen les alineacions rivals amb molta atenció per començar a afinar les estratègies de campanya. És usual sentir comentaris de l’estil “Merda! Han posat el nen de cal tal, què no eren nostres aquests?” o “Ostres! Tenen una guapa! Com és que a ningú se li ha acudit posar una candidata guapa a la nostra llista?”. En fi, comentaris de tots colors, per uns programes, que com hem pogut anar veient en els debats televisats no difereixen gaire en quant a continguts. A aquestes alçades tothom té molt ben aprés el que és políticament correcte i el que no.

Els ciutadans, a manca de originalitat en les propostes, hauran de acabar triant l’equip que els mereixi més credibilitat per tirar-les endavant. Entre els membres de la nostra comunitat que ens representaran als Comuns no incloem a Andorra, a molts ciutadans residents de fa anys, integrats i preparats, que de ben segur podrien aportar molt a la gestió de les nostres ciutats. Llàstima per ells, que en queden exclosos, però llàstima també per nosaltres que no podrem comptar amb la seva empenta.

Sigui com sigui, el cert és que aquest diumenge haurem de agrair que molts dels nostres ciutadans és presentin en una llista amb tota la il·lusió i les ganes de servir la seva comunitat, en uns moments particularment delicats. Només per ells ja val la pena el desplaçament a la Batllia o al Comú aquest diumenge.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 30 de novembre de 2011

dimecres, 23 de novembre del 2011

EL NUS GORDIÀ



Diu la llegenda que qui sigui capaç de deslligar el nus Gordià, governarà Àsia.

L’any 334 A.C Alexandre el Gran, durant la seva conquesta de la costa de l’Àsia menor va voler provar de desfer el famós nus per insuflar confiança a les seves tropes. Després de provar-ho diverses vegades sense èxit, va desembeinar l’espasa i va tallar el nus d’un sol cop.

Fa poc, un amic meu em preguntava intrigat sobre el moviment dels indignats; no li acabava de quadrar perquè jo li donava suport obertament. El meu amic és un paio intel·ligent, amb estudis superiors, i ha exercit càrrecs públics de responsabilitat. En explicar-li el meu punt de vista, va confessar no tenir cap opinió definida sobre un tema que no acaba d’entendre. Massa confusió, massa opinions, massa experts, massa esverament, massa de tot, menys sentit comú.

Al meu amic, pragmàtic per definició, se li fa molt difícil deslligar el nus Gordià del nostre futur. No creu en fórmules simplistes i romàntiques que ens treguin de la crisi per art de màgia, ni en la demonització d’un suposat càrtel de interessos econòmics abocats a empobrir les nacions pel seu propi benefici. Demanat sobre la qüestió, no li acaba de quadrar tampoc com s’ha pogut permetre que un grup de- anomenem-los amablement- “professionals liberals del món de les finances”, hagin causat un terrabastall de dimensions èpiques, ja sigui per càlcul o per incompetència, i els governs dels països més afectats, no els hagin detingut ni jutjat.

Ben al contrari, els governants, com la majoria dels ciutadans, s’han trobat en una situació en la qual han hagut de reconèixer els seus límits, i han sotmès les reaccions necessàries a un reguitzell de tecnòcrates que quan no venen de les empreses causants del crack econòmic, aspiren a acabar integrant-s’hi algun dia.

És sorprenent que els líders dels països democràtics europeus hagin assumit amb tanta facilitat que algunes empreses puguin arribar a ser el que s’anomena “too big to fail” (massa grans per caure) i hagin considerat, en canvi, que la pèrdua de democràcia i la renúncia a la lluita dels valors que Europa s’esforça a construir des de la segona guerra mundial, ells sí que hi poden fer un “fail” com un aglà!

Ens han arrossegat lentament a un món complex, on les veritats absolutes han quedat soterrades sota tones de protocols i paperassa infumable. Paperassa, normes i protocols que justifiquen de manera “objectiva i creïble” que els nostres teòrics drets més elementals estan coartats per causes i interessos més elevats.

Lenta i subtilment hem anat derivant cap a un sistema en què els governs són capaços de renunciar sense remordiments ni vergonya a la defensa més bàsica dels interessos dels seus ciutadans, on els governants posen cara de pòquer davant els seus assessors, alts funcionaris i presidents d’organismes supranacionals, per continuar salvaguardant el seu ego, per continuar dissimulant el que ja no és cap secret per a ningú: que la situació els supera a tots.

Davant de tanta cacofonia i tanta confusió, davant les primes de risc ingovernables, davant la decapitació -una rere altra- de països democràtics en favor de peons de Goldman i Sachs, no començaria a ser hora que sortís algun líder polític amb coneixements i coneixement, que desembeinés la seva espasa i comencés a tallar els nusos que retenen la democràcia, la dignitat, la justícia, l’ètica i el sentit comú?

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 23/11/11

dimecres, 16 de novembre del 2011

#eldebate


Una mitja de dotze milions d’espectadors van veure l’altre dia el debat entre els candidats a la presidència del govern espanyol del PSOE i PP, Alfredo Perez Rubalcaba i Mariano Rajoy.

Espectacle a la americana, desplegament de mitjans, connexions en directe prèvies al debat, entrevistes a analistes polítics, anàlisi i valoracions posteriors, plató de mig milió d’euros i “piscolabis” de 18.000 euros pels assistents.

Els dos candidats venien ben preparats per a un combat condicionat per les enquestes que donen guanyador al PP sense baixar de l’autobús.

El debat, per moltes expectatives que generés va ser tant previsible que els candidats portaven les respostes a les preguntes de l’adversari per escrit.

El primer, que ho té molt cru, va alternar entre propostes de impostos als rics, justícia social, educació i sanitat públiques, i la inevitable i efectista política de la por, en un suposat missatge ocult dins del programa electoral del seu adversari.

Les propostes eren difícils d’empassar venint d’un dels membres de l’executiu de Zapatero, que ha estat més pendent dels dictats dels mercats i de la Unió Europea que del compliment dels seus compromisos amb els ciutadans. Sobre el programa ocult en algun moment vaig arribar a témer que tragués alguna poció d’en Harry Potter per fer que les lletres es reorganitzessin mostrant l’autèntic escrit, que tot plegat no diferiria gaire de les accions del govern de Zapatero dels últims mesos.

El Sr. Rajoy, en canvi, quatre anys després del debat contra el Sr. Zapatero es va trobar en una posició ideal que qualsevol polític pagaria per viure. No es recorda una situació tan aclaparadorament fàcil des dels temps de Felip VII. Li van dir que no badés boca i no va badar boca. Es va acontentar en explicar que si no hi hagués atur l’economia funcionaria i que l’estat tindria ingressos per fer el que calgués, obres faraòniques i si, fins i tot polítiques socials. Es devia descuidar de dir com reduirà la xifra de 5 milions d’aturats, la idea de llençar la indústria especulativa del totxo a tota màquina ara ja ha caducat i s’haurà de provar alguna altra sortida. La sort per a ells és que els hi ha petat a la cara als seus rivals, que han estat incapaços de rectificar la línia marcada pel PP mentre han governat.

He de reconèixer que el nivell dels dos polítics no em va decebre. El que sí em va decebre, profundament, van ser les estratègies, els continguts i la manca de indicis que puguin deixar pensar, ni remotament, que els dirigents han entès el malestar creixent entre els ciutadans.

Vam assistir a un magnífic duel entre un Triceratops i un Tiranosaure. Un clàssic dels duels polítics del segle 20. No hi va haver cap al·lusió al moviment dels indignats, cap mena d’autocrítica de la classe política.

Cap dels dos va donar la mes mínima percepció de la necessitat de un canvi real. Cap dels dos va sortir del guió marcat per assessors ancorats en les eternes fórmules del passat. Cap dels dos va qüestionar ni de resquitllada la crisi de valors actual, l’hegemonia immoral dels mercats financers sobre les democràcies. Els dos van fer seva la frase del Gatopardo “canviem-ho tot perquè res no canviï”.

Si era previsible que el candidat d’un partit de dretes no busqués gaire les pessigolles a les elits financeres, mes trist va ser constatar que el candidat d’esquerres, que pocs dies abans havia qualificat de greu error la convocatòria del referèndum grec no donés cap símptoma de preocupació per la manca de participació democràtica en la majoria de qüestions que condicionen el nostre present i futur. Vaig esperar fins al final una mena de “Je vous ai compris” com el que va dir el nostre ex-Co-Príncep De Gaulle als pieds noirs de Algèria l’any 58.

Buscant una cita alternativa en francés, a la del general De Gaulle, després de veure aquesta pantomima de democràcia em quedo dubtant entre “on n’a rien compris” i “nous allons droit au casse-pipe”.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira del 16 de novembre de 2011

dimecres, 9 de novembre del 2011

LA MÚSICA INTERIOR

Tinc una teoria.
Tots tenim una música interior dins nostre. Som més o menys sensibles a les coses, tenim ritmes diferents, ens agraden diferents estils, som més alegres o més tristos, enèrgics o pausats.
Tenim tants matisos com es puguin posar dins d’una peça de música o cançó.
Al març va fer dos anys que vaig a lliçons de guitarra. No tinc prou nivell per enlluernar ningú, però començo a tenir prou tècnica per començar a improvisar al voltant d’una tonalitat. És una sensació curiosa.
Sempre havia viscut la música des d’un punt de vista passiu, es a dir escoltant-la.
Quan escoltes la música d’algú altra t’hi pots sentir més o menys identificat. Algunes cançons et toquen la fibra, i d’altres, per molt que arribin al top 10, senzillament no van amb tu.
Quan improvises tot és diferent. Ja no escoltes el que ve de fora, t’estàs escoltant a tu mateix. A mesura que el domini de la tècnica augmenta, augmenten al mateix temps els matisos i els colors son més subtils. Les nostres mans, en pilot automàtic, treuen a la llum una part de nosaltres mateixos que molts no sabríem explicar amb paraules. Una part fins i tot desconeguda en molts aspectes, la part de nosaltres que no està afectada per formalismes i convencions socials, la nostra essència.
Només és una teoria. A mi em diverteix, i se’n desprenen varis corol·laris.
El primer, que per molt que un músic domini la tècnica de l’instrument, els grans artistes són els que ens remouen alguna cosa quan ens mostren el seu jo interior.
El segon seria el que passa quan interactuem amb altres persones.
Tots som únics de naixement, com les melodies. Hi ha melodies precioses que no es poden barrejar entre elles. D’altres de semblants que es barregen com si fossin una sola, també n’hi ha de molt diferents que combinades poden produir cançons excepcionals.
Perquè dos músiques o estils es combinin calen varis condicionants bàsics. Cal una tonalitat comuna, o si més no un mínim de notes comunes, i cal que sonin al mateix tempo, o que com a mínim el tempo de l’un encaixi dins de l’altre.
Les persones som iguals.
De vegades, enlluernats per la bellesa interior de l’altre som capaços de modificar el nostre tempo, i fins i tot canviar de tonalitat o d’estil per poder tocar acompanyat.
Però la nostra música és la que és, la coneguem o no, i per molt que ens hi esforcem, per molt que gaudim tocant en grup i tinguem la capacitat d’adaptar-nos a d’altres estils, tard o d’hora et fa saber que també ens devem a nosaltres mateixos, encara que només sigui una estoneta de tant en tant, abans d’anar a dormir.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el nou de novembre de 2011

dimecres, 2 de novembre del 2011

PALESTINA I LA UNESCO

107 vots a favor, 52 abstencions i 14 vots en contra. Aquest ha estat el resultat de la votació a partir de la qual Palestina passa a ser membre de ple dret de la UNESCO.
Aquest organisme de l’ONU, les sigles del qual signifiquen Organització per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, es va crear en acabar la segona guerra mundial, l’any 1945, amb l’objectiu de “crear les condicions adients per al diàleg entre les civilitzacions, cultures i els pobles fundat en el respecte dels valors comuns”.
El passat 23 de setembre l’Autoritat Nacional Palestina va fer la demanda d’ingrés a la UNESCO, i el comitè executiu hi va votar a favor el dia 5 d’octubre, quedant només l’escull de la votació dels països membres durant la Conferència General que es va produir dilluns a París.
Mentre encara ressonava l’ovació dels 107 països que hi van votar a favor, les reaccions dels països detractors no es va fer esperar.
Estats Units, Israel, Canadà i Alemanya són alguns dels 14 estats membres que hi van votar en contra.
La primera potència mundial ja va avisar que si es produïa el vot a favor retiraria automàticament tota ajuda econòmica a la UNESCO, emparada en una llei dels anys 90 segons la qual els EEUU no poden finançar cap organisme que accepti Palestina com a membre. A poques hores de la votació va fer efectiva l’amenaça bloquejant una transferència en curs de 60 dels 80 milions de dòlars anuals aportats pels EEUU, és a dir, el 22% del pressupost de l’organisme. Les declaracions de la portaveu del departament d’estat Victòria Nuland sobre el resultat de la votació són contundents: “És lamentable, prematur i soscava la nostra fita compartida d’una pau justa, duradora i exhaustiva a l’Orient mitjà”. L’ambaixadora dels EEUU a l’ONU Susan Rice, va més lluny encara i no s’està de amenaçar directament la UNESCO :”La votació d’avui no és un substitut de les negociacions directes, sinó que és molt perjudicial per a la UNESCO”.
Pel seu costat, Israel no es queda curt. Poques hores després de la votació el ministeri d’exteriors difon un comunicat declarant que “L’estratègia palestina a la UNESCO i les passes similars en altres organismes de l’ONU suposen un refús als esforços de la comunitat internacional per avançar en el procés de pau”. L’endemà, després d’una reunió d’urgència dels 8 principals ministres s’anuncia la construcció de 2000 nous habitatges en els assentaments de Jerusalem i Cisjordània, i la retenció dels 50 milions de euros mensuals en concepte de trànsit de duanes dels productes que arriben a Palestina a través dels ports i aeroports Israelians. L’import segrestat correspon al 30% del pressupost de l’Autoritat Nacional Palestina. Es contempla a més, la retirada dels visats especials dels dirigents Palestins a qui es permet circular lliurement per Israel.
Només 14 països de 173 van votar en contra. 14 conductors circulant en direcció contrària en plena autovia. En direcció oposada a la de la majoria dels estats membres, però també en direcció oposada als nous temps, a una nova manera de entendre la política i el món.
Més enllà del vot en contra, difícilment justificable en un context real de construcció d’una pau duradora a l’orient mitjà, la contundència de les represàlies demostra fins a quin punt hi ha més en joc que una simple batalla diplomàtica. S’intueix un autèntic pànic subjacent de pèrdua de control de la situació.
L’estratègia de l’autoritat Palestina és una molt mala notícia pels canals tradicionals de la diplomàcia internacional. Portant el debat al terreny públic i esquivant els punts de control habituals en mans dels estats i els lobbys, l’Autoritat Palestina fa una jugada molt menys innocent del que pot semblar. Fa una lectura intel·ligent del nou paradigma de les comunicacions globals del segle 21, i amenaça de fer taca d’oli deixant en mala situació els canals foscos de poder que porten dècades movent els fils al marge de la democràcia dels pobles.
I Andorra en tot això? Doncs Andorra, incomprensiblement forma part dels 52 països que s’han abstingut. I dic incomprensiblement per no usar qualificatius més durs com els que he pogut llegir per les xarxes. Els nostres veïns Espanya i França, països de residència dels nostres Co-Prínceps han votat a favor de l’ingrès de Palestina com estat membre, a favor de la pau, a favor del futur, a favor de “crear les condicions adients per al diàleg entre les civilitzacions, cultures i els pobles”.
Segur que se’ns explicarà que la situació es complexa, i que en cas de dubte no hi ha res com fer l’Andorrà. No era tan complex, no ens hi jugàvem res. Només l’amor propi d’estar entre els països que es creuen els valors que promouen, o els que no entenen que els temps estan canviant, els que emparant-se en la defensa de la llibertat dels pobles es salten les lleis internacionals en guerres preventives i assassinats de criminals sense judici previ. Els que acumulen premis nobels de la pau, però es pleguen al poder del diner i els lobbys, els que s’omplen la boca de democràcia i drets humans però no dubten en recórrer a la força, el xantatge i les represàlies davant un exercici de democràcia on els pobles del món es van expressar lliurement en la darrera Conferència General de la UNESCO.

twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 02 de novembre del 2011