LA MÚSICA INTERIOR

Tinc una teoria.

Tots tenim una música interior dins nostre. Som més o menys sensibles a les coses, tenim ritmes diferents, ens agraden diferents estils, som més alegres o més tristos, enèrgics o pausats.

Tenim tants matisos com es puguin posar dins d’una peça de música o cançó.

Al març va fer dos anys que vaig a lliçons de guitarra. No tinc prou nivell per enlluernar ningú, però començo a tenir prou tècnica per començar a improvisar al voltant d’una tonalitat. És una sensació curiosa.

Sempre havia viscut la música des d’un punt de vista passiu, es a dir escoltant-la.

Quan escoltes la música d’algú altra t’hi pots sentir més o menys identificat. Algunes cançons et toquen la fibra, i d’altres, per molt que arribin al top 10, senzillament no van amb tu.

Quan improvises tot és diferent. Ja no escoltes el que ve de fora, t’estàs escoltant a tu mateix. A mesura que el domini de la tècnica augmenta, augmenten al mateix temps els matisos i els colors son més subtils. Les nostres mans, en pilot automàtic, treuen a la llum una part de nosaltres mateixos que molts no sabríem explicar amb paraules. Una part fins i tot desconeguda en molts aspectes, la part de nosaltres que no està afectada per formalismes i convencions socials, la nostra essència.

Només és una teoria. A mi em diverteix, i se’n desprenen varis corol·laris.

El primer, que per molt que un músic domini la tècnica de l’instrument, els grans artistes són els que ens remouen alguna cosa quan ens mostren el seu jo interior.

El segon seria el que passa quan interactuem amb altres persones.

Tots som únics de naixement, com les melodies. Hi ha melodies precioses que no es poden barrejar entre elles. D’altres de semblants que es barregen com si fossin una sola, també n’hi ha de molt diferents que combinades poden produir cançons excepcionals.

Perquè dos músiques o estils es combinin calen varis condicionants bàsics. Cal una tonalitat comuna, o si més no un mínim de notes comunes, i cal que sonin al mateix tempo, o que com a mínim el tempo de l’un encaixi dins de l’altre.

Les persones som iguals.

De vegades, enlluernats per la bellesa interior de l’altre som capaços de modificar el nostre tempo, i fins i tot canviar de tonalitat o d’estil per poder tocar acompanyat.

Però la nostra música és la que és, la coneguem o no, i per molt que ens hi esforcem, per molt que gaudim tocant en grup i tinguem la capacitat d’adaptar-nos a d’altres estils, tard o d’hora et fa saber que també ens devem a nosaltres mateixos, encara que només sigui una estoneta de tant en tant, abans d’anar a dormir.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el nou de novembre de 2011