EL NUS GORDIÀ

Diu la llegenda que qui sigui capaç de deslligar el nus Gordià, governarà Àsia.

L’any 334 A.C Alexandre el Gran, durant la seva conquesta de la costa de l’Àsia menor va voler provar de desfer el famós nus per insuflar confiança a les seves tropes. Després de provar-ho diverses vegades sense èxit, va desembeinar l’espasa i va tallar el nus d’un sol cop.

Fa poc, un amic meu em preguntava intrigat sobre el moviment dels indignats; no li acabava de quadrar perquè jo li donava suport obertament. El meu amic és un paio intel·ligent, amb estudis superiors, i ha exercit càrrecs públics de responsabilitat. En explicar-li el meu punt de vista, va confessar no tenir cap opinió definida sobre un tema que no acaba d’entendre. Massa confusió, massa opinions, massa experts, massa esverament, massa de tot, menys sentit comú.

Al meu amic, pragmàtic per definició, se li fa molt difícil deslligar el nus Gordià del nostre futur. No creu en fórmules simplistes i romàntiques que ens treguin de la crisi per art de màgia, ni en la demonització d’un suposat càrtel de interessos econòmics abocats a empobrir les nacions pel seu propi benefici. Demanat sobre la qüestió, no li acaba de quadrar tampoc com s’ha pogut permetre que un grup de- anomenem-los amablement- “professionals liberals del món de les finances”, hagin causat un terrabastall de dimensions èpiques, ja sigui per càlcul o per incompetència, i els governs dels països més afectats, no els hagin detingut ni jutjat.

Ben al contrari, els governants, com la majoria dels ciutadans, s’han trobat en una situació en la qual han hagut de reconèixer els seus límits, i han sotmès les reaccions necessàries a un reguitzell de tecnòcrates que quan no venen de les empreses causants del crack econòmic, aspiren a acabar integrant-s’hi algun dia.

És sorprenent que els líders dels països democràtics europeus hagin assumit amb tanta facilitat que algunes empreses puguin arribar a ser el que s’anomena “too big to fail” (massa grans per caure) i hagin considerat, en canvi, que la pèrdua de democràcia i la renúncia a la lluita dels valors que Europa s’esforça a construir des de la segona guerra mundial, ells sí que hi poden fer un “fail” com un aglà!

Ens han arrossegat lentament a un món complex, on les veritats absolutes han quedat soterrades sota tones de protocols i paperassa infumable. Paperassa, normes i protocols que justifiquen de manera “objectiva i creïble” que els nostres teòrics drets més elementals estan coartats per causes i interessos més elevats.

Lenta i subtilment hem anat derivant cap a un sistema en què els governs són capaços de renunciar sense remordiments ni vergonya a la defensa més bàsica dels interessos dels seus ciutadans, on els governants posen cara de pòquer davant els seus assessors, alts funcionaris i presidents d’organismes supranacionals, per continuar salvaguardant el seu ego, per continuar dissimulant el que ja no és cap secret per a ningú: que la situació els supera a tots.

Davant de tanta cacofonia i tanta confusió, davant les primes de risc ingovernables, davant la decapitació -una rere altra- de països democràtics en favor de peons de Goldman i Sachs, no començaria a ser hora que sortís algun líder polític amb coneixements i coneixement, que desembeinés la seva espasa i comencés a tallar els nusos que retenen la democràcia, la dignitat, la justícia, l’ètica i el sentit comú?

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 23/11/11