Pensions

Els polítics europeus, o els seus assessors, ja no saben quins missatges inventar per continuar fent empassar la píndola del conformisme als seus ciutadans davant les retallades imposades per la crisi. L’última ocurrència ens ve d’Holanda, on el govern de centreesquerra ha admès, seguint la línia de la resta de països traçada per la Troica, que no poden continuar mantenint l’Estat del benestar. Per dir que a partir d’ara l’Estat ja no continuarà pagant algunes ajudes i que s’hauran d’ajudar els uns als altres, han trobat un eufemisme força original: ho anomenen passar de la “solidaritat indirecta” a la “solidaritat directa”.

La setmana passada des de DA se’ns venia a l’opinió pública la reforma de la Llei de la CASS com una reforma “realista i valenta”. La reforma és realista només per qui confongui un sistema de pensions i un pla d’estalvis. Si el que es pretén és que un sector de la població que tot just pot arribar a final de mes vagi fent raconet per finançar els seus anys de jubilació, no cal ser doctorat a Harvard per entendre que el sistema trontolla. Però si s’entén un sistema de pensions com l’eina d’una societat per garantir que tots i cadascun dels seus membres tinguin dret a una vellesa digna, llavors el projecte de reforma no és ni realista ni valent.

No es tracta de valor, es tracta de responsabilitat. De complir amb els mandats constitucionals, tan importants per a alguns temes, tan oblidats per a altres. D’evitar que tot el pes de la crisi recaigui sobre els més febles, quan tenim els instruments per fer-ho, per molt que sembli que aquesta sigui la tendència arreu.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 25/09/2013
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 25/09/2013

El Costum (versió llarga)

En el seu conte, “l’elefant encadenat”, Jorge Bucay explica perquè n’hi ha prou amb una estaca petita de fusta per encadenar un gran elefant de força descomunal. L’animal adult en realitat es podria alliberar sense cap problema, però com ho va provar de petit amb una estaca similar sense èxit, va acabar assumint que li era impossible fer-ho i va renunciar a continuar provant-ho.

Michel de Montaigne opinava que “el costum és en veritat un mestre violent i traïdor, que estableix en nosaltres, a poc a poc, d’amagat, el peu de la seva autoritat... que un cop assentat i implantat amb l’ajuda del temps, ens mostra desprès un rostre furiós i tirànic, contra el qual no ens queda ni tan sols la llibertat d’alçar els ulls”.

El nostre Co-Príncep episcopal, en la seva –ja famosa- homilia del dia de Meritxell ens alertava dels perills del “positivisme segons el qual el que es fa va canviant segons qui té el poder”, tot alertant sobre els perniciosos “grups de pressió o manipulacions”.

Que el sistema de Co-Principat ha estat un èxit i la clau de la supervivència d’Andorra ningú ho dubta. De fet, la seva implicació en el procés constituent va ser un gran encert, i l’últim –fins ara- servei al país.

Però heus aquí que de sobte, uns senyors que han heretat la condició de cap d’estat, han començat a aprofitar la seva condició, no al servei del país que regeixen, però en benefici propi. El primer va ser Sarkozy, qui va resoldre posar fi a la nostra condició de paradís fiscal per tal de sumar credibilitat davant la comunitat internacional, i no pel nostre interès –que també-. Ara ho ha tornat a fer Vives, conscient de cada paraula que va pronunciar, no com a cap d’estat, sinó a favor de la seva promoció personal, demostrant així que en el fons, Andorra i els andorrans no som més que una etapa en el seu camí.

Arribats a aquest punt, per molt que escandalitzi a alguns, ha arribat l’hora de decidir si de debò som un estat democràtic o un anacronisme medieval disfressat d’estat modern.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 18/09/2013

El costum

Michel de Montaigne opinava que “el costum és en veritat un mestre violent i traïdor, que estableix en nosaltres, a poc a poc, d’amagat, el peu de la seva autoritat… que un cop assentat i implantat amb l’ajuda del temps, ens mostra després un rostre furiós i tirànic, contra el qual no ens queda ni tan sols la llibertat d’alçar els ulls”.

El nostre Copríncep episcopal, en la seva –ja famosa– homilia del dia de Meritxell ens alertava dels perills del “positivisme, segons el qual el que es fa va canviant segons qui té el poder”, tot alertant sobre els perniciosos “grups de pressió o manipulacions”.

Que el sistema de coprincipat ha estat un èxit i la clau de la supervivència d’Andorra ningú ho dubta. De fet, la seva implicació en el procés constituent va ser un gran encert, i l’últim –fins ara– servei al país. Però heus aquí que de sobte, uns senyors que han heretat la condició de cap d’Estat, han començat a aprofitar la seva condició, no al servei del país que regeixen, però en benefici propi. El primer va ser Sarkozy, qui va resoldre posar fi a la nostra condició de paradís fiscal per tal de sumar credibilitat davant la comunitat internacional, i no pel nostre interès –que també–. Ara ho ha tornat a fer Vives, conscient de cada paraula que va pronunciar, no com a cap d’Estat, sinó a favor de la seva promoció personal, demostrant així que en el fons, Andorra i els andorrans no som més que una etapa en el seu camí.

Arribats a aquest punt, per molt que escandalitzi alguns, ha arribat l’hora de decidir si som un Estat democràtic o un anacronisme medieval disfressat d’Estat modern.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 18/09/2013

Popurri

Avui tinc un llarg reguitzell de temes possibles per comentar, i tots d’actualitat.

Hauria pogut parlar de la Diada de Catalunya i de cadenes de solidaritat. De la nostra mal entesa prudència andorrana, que ens impedeix mullar-nos sense ambigüitats a favor del dret a decidir i a l’autodeterminació del poble català, com ho podríem fer a favor del poble sud-saharià o del palestí.

O podria escriure sobre la dolorosa derrota de la candidatura olímpica de Madrid, empetitida pel lideratge d’uns polítics sense credibilitat, representants de l’Espanya dels tripijocs i la corrupció, i amb un futur més que incert. Sobre una candidatura encapçalada per una dona que no ha sabut aprofitar els quatre anys que ha tingut per preparar un discurs de dos minuts en anglès.

Necessitaria tres articles per comentar el discurs del nostre Copríncep episcopal, que va fer un gest d’apropament a altres cultures del món, emulant els moviments més integristes d’altres latituds, en proclamar que hem d’obeir els seus preceptes per sobre de les Lleis, els parlaments i l’Estat de dret. I tot això en un Estat laic. Com una Primavera àrab, però a l’inrevés, vaja.

Però cap d’aquests temes pot fer-li ombra al vertigen que experimentem quan un fill marxa de casa. Quan veiem com els fills van ocupant el lloc que fins fa poc era el nostre. M’adono de sobte de com cada pas de la generació següent ens va desplaçant cap endavant. No ho tindran fàcil, però per poc que els ajudem, estic convençut que ells acabaran recuperant tot allò que altres generacions van haver de lluitar i que nosaltres ens estem deixant arrabassar.

Publicat al Diari d'Andorra el 11/09/2013
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 11/09/2013

Etiquetes innòcues

L’exercici de la política s’està convertint en una de les tasques més ingrates i desprestigiades dels nostres temps. Vist des de fora, raons no en falten, però portes endins les coses no es veuen de la mateixa manera. 

És relativament fàcil caricaturitzar la classe política en països com Espanya o França, però a casa nostra, on els polítics de carrera són excepcions, no deixa de sorprendre acabar observant un fenomen similar. A manca d’Enarques, els polítics aquí solen ser conciutadans que accepten el repte de la cosa pública amb les millors intencions, però que acaben essent etiquetats com si fossin d’una altra galàxia, sense humanitat ni empatia amb la resta. Els partits polítics s’alternen al poder, amb persones de generacions, sensibilitats i formacions diferents, que ocupen els mateixos càrrecs sense diferències significatives.

Mentre els càrrecs electes viuen els atacs exteriors com grans injustícies, els altres critiquen la manca de resultats aparents en el dia a dia dels ciutadans, potser injustament, però amb una perspectiva que els de dins ja no tenen. Aquests es limiten a navegar en un mar de possibilismes sense marge de millora, rendint-se al criteri dels tècnics sense atrevir-se a qüestionar res.

Atacar els polítics amb etiquetes reduccionistes de bons contra dolents és tan absurd com ineficaç. Primer perquè ni tan sols es donen per al·ludits –a tothom li agrada ser el bo–, i després perquè els enroca encara més en una postura victimista. I és que no és el mateix denunciar una llei o una política injusta que anar pregonant que els responsables són agents de Mórdor.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 04/09/2013