Michel de Montaigne opinava que “el costum és en veritat un mestre violent i traïdor, que estableix en nosaltres, a poc a poc, d’amagat, el peu de la seva autoritat… que un cop assentat i implantat amb l’ajuda del temps, ens mostra després un rostre furiós i tirànic, contra el qual no ens queda ni tan sols la llibertat d’alçar els ulls”.
El nostre Copríncep episcopal, en la seva –ja famosa– homilia del dia de Meritxell ens alertava dels perills del “positivisme, segons el qual el que es fa va canviant segons qui té el poder”, tot alertant sobre els perniciosos “grups de pressió o manipulacions”.
Que el sistema de coprincipat ha estat un èxit i la clau de la supervivència d’Andorra ningú ho dubta. De fet, la seva implicació en el procés constituent va ser un gran encert, i l’últim –fins ara– servei al país. Però heus aquí que de sobte, uns senyors que han heretat la condició de cap d’Estat, han començat a aprofitar la seva condició, no al servei del país que regeixen, però en benefici propi. El primer va ser Sarkozy, qui va resoldre posar fi a la nostra condició de paradís fiscal per tal de sumar credibilitat davant la comunitat internacional, i no pel nostre interès –que també–. Ara ho ha tornat a fer Vives, conscient de cada paraula que va pronunciar, no com a cap d’Estat, sinó a favor de la seva promoció personal, demostrant així que en el fons, Andorra i els andorrans no som més que una etapa en el seu camí.
Arribats a aquest punt, per molt que escandalitzi alguns, ha arribat l’hora de decidir si som un Estat democràtic o un anacronisme medieval disfressat d’Estat modern.
Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 18/09/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada