L’exercici de la política s’està convertint en una de les tasques més ingrates i desprestigiades dels nostres temps. Vist des de fora, raons no en falten, però portes endins les coses no es veuen de la mateixa manera.
És relativament fàcil caricaturitzar la classe política en països com Espanya o França, però a casa nostra, on els polítics de carrera són excepcions, no deixa de sorprendre acabar observant un fenomen similar. A manca d’Enarques, els polítics aquí solen ser conciutadans que accepten el repte de la cosa pública amb les millors intencions, però que acaben essent etiquetats com si fossin d’una altra galàxia, sense humanitat ni empatia amb la resta. Els partits polítics s’alternen al poder, amb persones de generacions, sensibilitats i formacions diferents, que ocupen els mateixos càrrecs sense diferències significatives.
Mentre els càrrecs electes viuen els atacs exteriors com grans injustícies, els altres critiquen la manca de resultats aparents en el dia a dia dels ciutadans, potser injustament, però amb una perspectiva que els de dins ja no tenen. Aquests es limiten a navegar en un mar de possibilismes sense marge de millora, rendint-se al criteri dels tècnics sense atrevir-se a qüestionar res.
Atacar els polítics amb etiquetes reduccionistes de bons contra dolents és tan absurd com ineficaç. Primer perquè ni tan sols es donen per al·ludits –a tothom li agrada ser el bo–, i després perquè els enroca encara més en una postura victimista. I és que no és el mateix denunciar una llei o una política injusta que anar pregonant que els responsables són agents de Mórdor.
Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 04/09/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada