Dimecres passat centenars de civils –1.300 segons la resistència Siriana–, van morir víctimes d’un atac químic a l’est de Damasc, l’autoria del qual apunta al règim del dictador Bashar al-Assad.
Durant els dies següents a l’atac, mentre les potències mundials disputaven les seves patètiques partides d’escacs, centenars de vídeos domèstics inundaven la xarxa amb imatges d’una cruesa inimaginable. Imatges mostrant la dimensió d’una barbàrie que ens remunta a altres episodis d’exterminació en massa dels quals la humanitat hauria hagut d’aprendre.
Una setmana després, les potències no han pres encara cap decisió sobre com actuar davant l’enorme trencaclosques geopolític que ens podria dur a les portes de la tercera guerra mundial. Com és possible obviar el patiment de nens, dones i homes convulsionant, intentant respirar sense èxit, com peixos fora de l’aigua? Com es pot vetar una resolució per exigir a Síria l’accés als barris afectats? De què serveix un organisme com les Nacions Unides, si uns quants es poden saltar les seves resolucions i el dret internacional olímpicament per fer guerres preventives amb centenars de milers de víctimes col·laterals, i no es poden protegir poblacions indefenses davant atacs com aquest? Com podem continuar fabricant i venent bilions de dòlars en armament a països del Tercer Món, en lloc de lluitar contra les desigualtats i la pobresa, en lloc d’invertir en educació i desenvolupament?
En ple 50è aniversari del discurs de Luther King, la humanitat ha deixat de somiar, ja ni tan sols dissimula que en el fons mai no hem deixat de ser bèsties sense ànima.
Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 28/08/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada