dimecres, 26 de febrer del 2014

Allò que importa

L’any 94, durant la presentació del disc From the cradle, Eric Clapton va declarar que de tots els estils que havia tocat, només interpretant blues sentia que era ell mateix. Deia, però, que la sensació que li produïa l’espantava, ja que tocar-lo era una forma de mirar dins seu i enfrontar-se a la seva pròpia realitat.
Ens passem bona part de la nostra vida fugint de nosaltres mateixos, per tal d’evitar confrontar-nos a les nostres pors i la nostra soledat.
Hi ha qui prova d’acumular poder, altres es conformen amb diners. Uns corren, altres són addictes al treball. Alguns intentem domesticar l’entorn mirant de no trepitjar les línies de les rajoles o repetint algun gest que només nosaltres coneixem. Altres es refugien en l’escalf d’una calada a la seva cigarreta.
Confiem en petits rituals quan som davant d’una prova o un examen, i creuem els dits abans de conèixer-ne els resultats. Alguns exerceixen l’autoritat de forma malaltissa per compensar les seves pròpies inseguretats. Altres combaten la injustícia i la crueltat abocant-se a ajudar persones necessitades, causes perdudes o animals abandonats.
Alguns opten per posar ordre i fer neteja al seu voltant, intentant compensar d’alguna forma el seu propi caos interior. Altres ens posem cuirasses lluents de seguretat i autocontrol per amagar el nen petit que duem a dins.
Només són artificis que ens permeten no haver de mirar endins, però ens distreuen del que de debò importa, com sentir i viure. Com la rialla d’un nen, l’abraçada dels teus fills, la seguretat de l’entorn familiar, el suport dels amics o la mirada còmplice de la teva parella després d’un dia esgotador.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 26/02/2013

dimecres, 19 de febrer del 2014

Diàleg

En català, la paraula governar té vàries accepcions, generalment lligades a la idea de dirigir o guiar, ja sigui un vehicle, una persona o un país. Curiosament la primera accepció de governar segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola és la de “manar amb autoritat o regir alguna cosa”. Així ho deu entendre el Partit Popular si ens atenem a la seva ofensiva en tota regla contra els drets i les llibertats dels seus ciutadans, i els que pensen, en general, que la democràcia no és més que una eina útil per sotmetre els ciutadans als interessos d’unes elits. Però ni els canvis impulsats pel Partit Popular ni la seva Llei sobre seguretat ciutadana són suficients per si mateixos; els cal elaborar una estratègia per garantir la seva perdurabilitat. Aquesta tasca recau en el ministre d’Educació espa­nyol, Juan Ignacio Wert. La seva reforma pretén reduir en un 75% les hores lectives de filosofia i laminar significativament la formació artística. És a dir, reduir a la mínima expressió el pensament crític i la creativitat en el país dels toros, els grans clubs de futbol i l’omnipresent teleescombraria. Panem et circenses, tradició i pensament únic. Els ingredients màgics per poder dirigir una població adormida sense ni tan sols haver d’embrutar-se les mans. Abans, però, els cal silenciar els pensadors com Jürgen Habermas amb la seva defensa del diàleg en “l’esfera pública” com a eina necessària per formar consens, afavorir canvis i reforçar la societat. Un diàleg com el que, relegat als cafès i salons literaris del segle XVIII, va donar peu l’any 1789 a la Revolució Francesa.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 19/02/2013

dimecres, 12 de febrer del 2014

Esport

La redacció dels programes electorals sol ser un treball d’equip, o d’equips de persones més o menys entesos o interessats en algun tema concret, sota la supervisió de l’executiva del partit. No hi ha temes més polítics que altres. La simple decisió de donar-li més o menys importància ja és una decisió política. Un dels temes que poden semblar no tan polítics és l’esport, si més no en el sentit que difícilment faria perdre o guanyar unes eleccions. Recordo la redacció d’un programa comunal, on vam acabar caient en els tòpics de sempre segons els quals l’esport és una activitat vital per a la societat. A part de la seva aportació a la salut física, aquest fomenta els valors essencials de la competició, la superació, el respecte a les regles i als rivals, el joc net i el saber perdre. Vaja, que si ens arriben a deixar una mica de corda hauria faltat poc per acabar proposant que els consellers anessin als plens de comú en shorts.
Costa molt avui en dia identificar clarament aquests valors més enllà de l’esport de base. L’esport professional ha degenerat en un negoci on l’esportista és la mercaderia en mans de directius, advocats i patrocinadors de grans marques, i tant se val si aquestes representen corporacions o països que vulneren sistemàticament els drets humans.
A Rússia els Jocs han estat l’excusa perfecta per invertir més de 50.000 milions de dòlars. Coubertin, per qui l’important era participar, cercava la unió dels homes al voltant de l’esport. A Sotxi l’important també serà participar, però en el negoci. Quant a la unió dels homes, en fi, com menys ambigüitats millor.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 12/02/2013

dimecres, 5 de febrer del 2014

Subjectivitat

El 95% dels espanyols pensen que estan envoltats de casos de cor­rupció. En canvi el 75% dels danesos opinen que aquests són fets aïllats i excepcionals. Són dades d’una enquesta a escala europea segons la qual la corrupció costa cent vint mil milions d’euros l’any als països membres de la unió. Pel comú dels mortals aquesta notícia té una lectura inequívoca; la cor­rupció és una xacra generalitzada, gairebé sistèmica a Espanya, i un fet aïllat reservat a alguns delinqüents sense escrúpols a Dinamarca. En canvi, segons qui en surti esquitxat o el color del mitjà que reprodueixi la notícia ens podem trobar amb les més diverses interpretacions del mateix fet. Es pot interpretar per exemple, que els nivells de corrupció són en realitat similars però els espanyols són malfiats i els danesos massa benèvols. O senzillament que espanyols i danesos no tenen la mateixa idea del que és corrupció. A Andorra, a manca d’informació fidedigna les dues percepcions conviuen al mateix temps. Només cal parar una mica l’orella en qualsevol tertúlia de bar per escoltar greus desqualificacions en vers polítics, funcionaris i empresaris, però insinuar l’existència, no de corrupció, sinó de simples tractes de favor o d’ús d’informació privilegiada en segons quins cercles pot provocar rebuig i indignació. Per la CE el que cal és “reforçar els mecanismes de control, fer més transparents els processos de presa de decisions i garantir una supervisió coherent”. Per sort aviat disposarem de l’anunciada i necessària llei de transparència, tant de bo el 95% dels andorrans no l’hàgim d’acabar considerant paper mullat.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 05/02/2013