Allò que importa

L’any 94, durant la presentació del disc From the cradle, Eric Clapton va declarar que de tots els estils que havia tocat, només interpretant blues sentia que era ell mateix. Deia, però, que la sensació que li produïa l’espantava, ja que tocar-lo era una forma de mirar dins seu i enfrontar-se a la seva pròpia realitat.
Ens passem bona part de la nostra vida fugint de nosaltres mateixos, per tal d’evitar confrontar-nos a les nostres pors i la nostra soledat.
Hi ha qui prova d’acumular poder, altres es conformen amb diners. Uns corren, altres són addictes al treball. Alguns intentem domesticar l’entorn mirant de no trepitjar les línies de les rajoles o repetint algun gest que només nosaltres coneixem. Altres es refugien en l’escalf d’una calada a la seva cigarreta.
Confiem en petits rituals quan som davant d’una prova o un examen, i creuem els dits abans de conèixer-ne els resultats. Alguns exerceixen l’autoritat de forma malaltissa per compensar les seves pròpies inseguretats. Altres combaten la injustícia i la crueltat abocant-se a ajudar persones necessitades, causes perdudes o animals abandonats.
Alguns opten per posar ordre i fer neteja al seu voltant, intentant compensar d’alguna forma el seu propi caos interior. Altres ens posem cuirasses lluents de seguretat i autocontrol per amagar el nen petit que duem a dins.
Només són artificis que ens permeten no haver de mirar endins, però ens distreuen del que de debò importa, com sentir i viure. Com la rialla d’un nen, l’abraçada dels teus fills, la seguretat de l’entorn familiar, el suport dels amics o la mirada còmplice de la teva parella després d’un dia esgotador.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 26/02/2013

Muntant mobles

L’altre dia vaig anar a Ikea. No és gaire original, ho reconec. Fins i tot se’m podria acusar de deslleial amb els empresaris del ram andorrans, que com la resta, malviuen fent feinetes o venent algun moble de tant en tant. Què voleu, d’on no n’hi ha no en raja, que s’ocupin els estadistes d’arreglar el món que prou feina tinc amb el meu dia a dia. Total, que hi vaig anar, vaig comprar la mercaderia i vaig tornar a casa a muntar aquell escriptori tan mono i barat. El procés, que es prometia senzill, va durar hores. És la diferència entre un professional i un rata que intenta estalviar quatre euros fent una feina que li va gran. Però tanmateix me’n vaig sortir. Evidentment si hagués d’afegir el cost del viatge i les hores emprades com a dietes professionals el cost s’hauria disparat. Però després de lesionar-me, fer una estesa èpica per casa i rectificar vàries vegades en haver confós alguna peça o no haver emprat els cargols que tocava en el moment adient, me’n vaig sortir. No deixa de ser curiós tot plegat. Vaig passar una tarda fent una feina per a la qual no estic qualificat, mantenint la il·lusió de ser el mestre del meu destí, tot seguint les instruccions d’unes persones que no conec, i emprant unes eines que altres persones havien dissenyat a tal efecte. De cop la sensació de llibertat i orgull va quedar reduïda a la mínima expressió. Vaig entendre com es deuen sentir els governs que s’esforcen a mantenir una il·lusió de democràcia als seus ciutadans, quan en realitat no són capaços de sortir del guió que unes quantes organitzacions a l’ombra han escrit per ells.

Twitter @GuillemVA

Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 22/01/2013

Popurri

Avui tinc un llarg reguitzell de temes possibles per comentar, i tots d’actualitat.

Hauria pogut parlar de la Diada de Catalunya i de cadenes de solidaritat. De la nostra mal entesa prudència andorrana, que ens impedeix mullar-nos sense ambigüitats a favor del dret a decidir i a l’autodeterminació del poble català, com ho podríem fer a favor del poble sud-saharià o del palestí.

O podria escriure sobre la dolorosa derrota de la candidatura olímpica de Madrid, empetitida pel lideratge d’uns polítics sense credibilitat, representants de l’Espanya dels tripijocs i la corrupció, i amb un futur més que incert. Sobre una candidatura encapçalada per una dona que no ha sabut aprofitar els quatre anys que ha tingut per preparar un discurs de dos minuts en anglès.

Necessitaria tres articles per comentar el discurs del nostre Copríncep episcopal, que va fer un gest d’apropament a altres cultures del món, emulant els moviments més integristes d’altres latituds, en proclamar que hem d’obeir els seus preceptes per sobre de les Lleis, els parlaments i l’Estat de dret. I tot això en un Estat laic. Com una Primavera àrab, però a l’inrevés, vaja.

Però cap d’aquests temes pot fer-li ombra al vertigen que experimentem quan un fill marxa de casa. Quan veiem com els fills van ocupant el lloc que fins fa poc era el nostre. M’adono de sobte de com cada pas de la generació següent ens va desplaçant cap endavant. No ho tindran fàcil, però per poc que els ajudem, estic convençut que ells acabaran recuperant tot allò que altres generacions van haver de lluitar i que nosaltres ens estem deixant arrabassar.

Publicat al Diari d'Andorra el 11/09/2013
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 11/09/2013

Un món feliç

Primera lectura d’estiu al sac. Es tracta d’Un món feliç, d’Aldous Huxley, assaig filosòfic disfressat de novel·la de ciència-ficció. El cert és que malgrat ser un clàssic no n’havia sentit parlar, i he de reconèixer que m’ha impressionat en molts aspectes.

El llibre, escrit l’any 1932, descriu un futur força pessimista on l’espècie humana és portada a triar entre felicitat i llibertat. La clau? La creació per manipulació genètica i condicionament psicològic de castes predestinades a acomplir missions específiques en la societat del futur. Cada element de la societat, al seu nivell, veu proveïdes totes les seves necessitats gràcies al condicionament que els allunya de tot sentiment de propietat, les passions o la por a la mort, i a la tecnologia que els preserva de la malaltia i l’envelliment. Inspirada en les cadenes de muntatge de vehicles de Henry Ford a Detroit a principi del segle 20, la novel·la dóna per a moltes anàlisis, però els temes centrals són d’una actualitat colpidora.

Des del punt de vista social ja vivim en un món de castes, si no de dret, de fet, on uns quants tenen prou poder econòmic, polític i mediàtic per poder condicionar, anul·lar, domesticar i amansar la resta. Els dirigents del món feliç assumeixen que no hi ha grandesa en la felicitat, i que aquesta només es pot assolir a costa de la pèrdua de valors humans essencials, a la renúncia al coneixement, al pensament lliure i a la individualitat.

Us imagineu un món on ens volguessin condicionar sobre els nostres valors, la cultura, sobre com hem de viure, comportar-nos i que hem de consumir? Ep! Un moment!

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 14/08/2013

Vacances

M’encanta viatjar, conèixer llocs nous, cultures i punts de vista diferents, però hi ha un lloc al qual no he fallat ni un sol estiu de la meva vida, encara que sigui per uns dies. De vegades hi arribo massa estressat per gaudir-lo com cal. L’esprint final abans de vacances sol ser tan demolidor com reparadors els dies de calma posteriors. Preparatius de vacances, entregues finals de feina amb imprevistos i urgències d’última hora que s’afegeixen a la resta de compromisos ja difícils de complir per ells mateixos. Quan arribes, encara necessites un temps per poder sentir-te com si mai haguessis marxat. Desfer les bosses, ins­tal·lar-te, fer les compres i saludar els familiars i coneguts que intenten endevinar qui és aquell intrús de pell blanca que se’ls acosta amb aquella cara de supervivent de guerra.

Però a poc a poc, la transformació es va produint, com un viatge en el temps, o el despertar d’un somni confús.

45 anys no passen sense deixar rastre, ni en les persones, ni en un poble. Les platges han quedat petites davant els nous carrers i edificis. La nova aparença podria distreure els nouvinguts de l’encant que s’hi amaga, però jo encara hi veig els camins de sorra que duien a la platja quan era petit, amb horts desbordant de tomàquets i llegums. Malgrat el pas del temps i les nostres cicatrius –externes i internes– m’adono que en algun nivell tot segueix igual.

Les vacances a Tossa són com un retrobament amb un vell conegut, un viatge interior que em mostra el camí fet, però també la distància què m’allunya dels somnis d’infància. Per això estan els propòsits d’estiu, suposo.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 07/08/2013

Messies no, gràcies

Em comentava l’altre dia una amiga, que quan parlo del meu passat polític, o al llegir alguns dels meus articles, li queda la sensació que vull expiar una etapa de la meva vida de la qual em penedeixo.

Ni una cosa ni l’altra. És cert que la pèrdua d’innocència –obligada– en veure com funcionen les coses, i la sensació que podíem haver fet molt més del que es va fer, em fan ser bastant crític amb la meva etapa política. Però no tinc la sensació d’haver d’expiar res. Vaig fer el que vaig saber i poder, dins de les limitacions de les meves àrees d’influència, en l’engranatge complex de la política, on la dependència del tripijoc de la dialèctica i l’estratègia de guerrilla acaba inevitablement desviant l’atenció del que realment importa. L’exercici d’un càrrec públic és un honor i un privilegi, i d’aquella etapa em quedo també amb moments excepcionals i amistats sinceres, fins i tot des de la discrepància d’opinions.

El que escric es basa en les meves vivències i els meus coneixements. He vist en primera fila l’ascens i la decadència d’un partit polític, com decisions transcendents per a un país les poden prendre un grapat de persones en un sopar, o com l’interès particular pot passar per sobre de l’opinió d’un grup parlamentari.

No sóc dels que creuen que cal una revolució. Menys encara en salva pàtries messiànics que, des de fora, es creguin en possessió de la veritat absoluta, per venir a arreglar-ho tot de cop. Però sí que cal una evolució endavant basada en la transparència, perquè pugui arribar el dia que sigui l’interès públic el que acabi passant per sobre dels interessos polítics.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 26/06/2013

Filòsofs

Avui acaben les proves de la Prova Oficial de Batxillerat per a un centenar d’alumnes de l’escola andorrana. La POB, com el BAC francès o la selectivitat espanyola, conforma un d’aquells tràngols inevitables de la nostra vida, en el nostre viatge cap a la maduresa. Per a molts acaba una etapa i en comença una nova, condicionada per la nostra capacitat de sintetitzar anys d’aprenentatge en uns pocs dies decisius.

A Andorra tenim una gran oferta educativa, podent triar entre els tres sistemes educatius públics malgrat les dificultats econòmiques -de plena actualitat- per mantenir-ne els nivells de despesa.

Malgrat aquesta sort, sempre m´ha sobtat veure com per una gran part de la societat, aquesta és simplement una etapa necessària on et declaren apte per a circular pel món amb unes bases mínimes. Que saps comptar, llegir i escriure vaja, i pots començar a exercir com a individu de ple dret, en estar en disposició de guanyar un sou i assumir un cert grau d’autonomia. En la mateixa línia, els estudis superiors només son una altra eina per augmentar les opcions de convertir-se en una personeta de profit.

Molts obliden que formem persones i no unitats de producció. La Democràcia i els valors humans van ser creats pels grans pensadors de la història, molt abans de l’auge dels economistes i els tecnòcrates. Tant de bo que aquesta nova generació sigui capaç de tornar a posar els valors humans per sobre de l’interès individual. Que retrobi uns ideals i valors basats en la tolerància, la igualtat i la recerca de la veritat per poder governar aquesta modernitat líquida que ens envolta.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 22/05/2013

Temps

Diu la mítica cançó Time dels Pink Floyd, que el sol sempre és el mateix, des d’un punt de vista relatiu, mentre a nosaltres cada dia que passa ens acosta una mica a la mort. Què cada any sembla més curt que l’anterior i no aconseguim mai trobar el temps necessari pels nostres projectes, que acaben en no res o en mitja pàgina de gargots inacabats.

Jo tinc una llibreta plena de gargots dins del meu cap, de projectes, somnis i propòsits. Només he de trobar el temps necessari per fer que aquests encaixin en la meva vida.

No hauria de ser gran cosa trobar una mica més de temps per passar amb els meus fills, compartir amb ells estones, experiències i rialles.

Més temps per estimar i sentir-te estimat amb la parella.

Temps per tocar la guitarra.

Temps per llegir algun dels llibres que es van acumulant a la biblioteca esperant alguna treva a la vida laboral.

Temps per viatjar.

Temps per descansar, desconnectar i recuperar forces.

Temps per aprendre i informar-me del que passa al meu voltant.

Temps per tornar a posar-me en forma.

Temps per arreglar el món amb els amics al voltant d’unes cerveses.

Hauria de ser més fàcil, però no ho és. Ens movem com autòmats saltant d’obligació en compromís, consumint les nostres vides sense pensar massa en el sentit de tot plegat

Ja ho deia la Mafalda, que la vida moderna té molt de moderna i molt poc de vida. Fins i tot les pel·lícules d’animació infantils, com la recent i brillant Els Croods ens expliquen la diferència entre viure i sobreviure.

I és que per la teoria som uns cracs, però està vist que posar-ho a la pràctica ja son figues de un altre paner.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 08/05/2013

TRENTA UN ARTICLES

Aquest és el meu trenta-unè i darrer article d’opinió del programa Ningú és perfecte. D’ençà que la Noemí, directora del programa em va fer l’honor de demanar ocupar una estona per setmana en el seu espai per escriure sobre tot i res, he anat compartint amb vosaltres les meves opinions, pensaments i estats d’ànim, sense cap més límit que el d’intentar no ferir ningú.

Per a mi ha estat una experiència inesperadament positiva haver pogut posar per escrit pensaments que normalment reservo per a la gent més propera, i fins i tot en alguns casos pensaments que m’han agafat a mi mateix per sorpresa. És el que té la màgia de l’escriptura. Podem arribar a desenterrar i ordenar pensaments que només intuïm però que no hem tingut l’oportunitat d’expressar verbalment. És un exercici sorprenen que recomano a qualsevol que no ho hagi provat encara.

En qualsevol cas a aquestes alçades poques coses em queden per dir sense caure en el risc de repetir-me. Ha estat engrescador deixar-me portar per aquesta experiència nova per a mi. Però per algú que no està acostumat a exposar els seus pensaments en públic, trenta un articles es comencen a apropar a la sobredosi.

De ben segur cada setmana sorgiran temes nous que em donarien pretextes per tornar a escriure sobre la meva manera de veure les coses. Sobre el nostre potencial, els límits de la democràcia, la desmitificació de l’exercici de la política per algú que l’ha viscuda des de dins, i tants altres temes, inclosos els més personals, que us haig de confessar que no han tingut mai la pretensió d’alliçonar ningú. Aquests últims en particular, d’una manera o altra sempre els he escrit imaginant una discussió amb els meus fills.

Tot i que sento ara la necessitat de tancar – espero que provisionalment –  aquesta etapa i tornar a posar-me l’armadura protectora de la meva intimitat, penso que estem vivint un moment crucial en la nostra història gràcies a les noves tecnologies. Les xarxes ens permeten expressar les nostres opinions amb total llibertat i conèixer la dels altres, creant una interacció i corrents lliures d’opinió que ens apropen i ens permeten estar més desperts i pragmàtics davant el que passa. Per primera vegada a la història tenim la possibilitat de trencar la unilateralitat de l’exercici del poder, conèixer millor les decisions que prenen els nostres representants, opinar i si cal reaccionar de forma organitzada.

Cadascú tindrà la seva manera d’entendre el món, però moltes opinions argumentades i expressades amb respecte no poden fer més que tendir a una visió objectiva i enriquidora per tots.

La meva visió ja us l’he dibuixada en els trenta articles precedents, jo deixo el meu espai, però continuaré escoltant l’opinió dels altres col·laboradors del programa, i llegint alguns dels milers de blocs d’opinió disponibles a la xarxa.

Encara que només sigui per veure que no estem sols els que pensem que la nostra societat té un gran potencial. Els que somiem en una democràcia millor, un món més just i racional, on un dia, aviat, els interessos de les persones tornaran a passar per davant dels interessos del capital.

Guillem Valdés Alemany

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 25/04/12

SOLEDAT

Aquest article no va de política, ni de crisi, ni tant sols d’actualitat.

No perquè no hi hagi notícies ni temes dels quals parlar. El que no hi ha són ganes. Almenys avui; potser hi torni la setmana vinent, per parlar d’aquells temes que solen agrair els que comparteixen el teu punt de vista, o que provoquen reaccions de rebuig o indiferència a la resta.

Avui va d’estats d’ànim. Del que passa quan se’ns acaben les piles. Quan la vida ens passa per sobre i ens fa sentir com un suro a la deriva. Quan per voluntat, cansament o per distracció deixem anar els fils invisibles que ens ajuden a mantenir el rumb malgrat les dificultats.

Una persona molt important a la meva vida deia que naixem sols, vivim sols i morim sols, tant hi fa qui t’acompanyi al llarg del camí. Jo no compartia aquesta idea, però és ben cert que per molta empatia i per molt que et coneguin aquelles persones que tens  a prop, cadascú sent i viu les coses a la seva manera.

Moustaki deia que no estava mai sol, amb la seva soledat, a qui  descrivia com una companya.

Estem sols davant les nostres responsabilitats, les nostres accions i les nostres decisions. Podem esmorteir la sensació envoltant-nos de persones que han seguit camins paral·lels, o pensant que som com la resta, que tots passem per experiències semblants.

Però cada pas que fem, cada decisió que prenem els triem entre una infinitat de possibilitats, i sempre l’última decisió la prenem sols. Per molt que ens excusem en les circumstàncies de la vida, el context no ho justifica tot. Algunes persones prenen decisions equivocades tenint-ho tot a favor, i altres malgrat viure situacions extremes saben prendre les decisions correctes.

Qüestió d’educació? d’instint? Intel·ligència? Força de voluntat? Caràcter? Sort?

Potser una mica de tot.

Aquest dimarts la meva filla ha fet disset anys. N’estic molt orgullós. Ha heretat el caràcter i la força de la seva mare, i s’està convertint en una gran persona, curiosa, crítica i desperta.

Els fills ens poden donar les majors satisfaccions, però la sensació de portar al món un nadó no es pot dissociar del vertigen de la responsabilitat que implica.

De cop, els adults- éssers imperfectes- ens posem l’uniforme de pares i ens aboquem a preparar els nostres fills per a les batalles de la vida. Els donem valors absoluts que els donin confiança. Apliquem tots els nostres coneixements per què la seva vida sigui la millor de les vides possibles, els diem el que està be i el que no, els protegim del perill i esperem que no cometin gaire errors.

Però amb disset anys, ja fa temps que els fills s’han adonat que tots cometem errors, i que els pares no en són cap excepció.

I els pares comencem a entendre que per molt que els preparem, només ens limitem a donar seguretat, el millor exemple possible, la màxima informació de què disposem i tot l’amor del món, sabent, però,  que ells cometran els seus propis errors, i s’aixecaran més forts en superar-los.

Ells, com nosaltres, estaran sols en el moment de prendre les decisions, les importants i les trivials. Amb una mica de sort, els quedarà però la seguretat que facin el que facin sempre els farem costat, i que si ensopeguen pel camí sempre tindran on recolzar-se per tornar-se a aixecar.

Decidir i assumir les conseqüències de les nostres decisions forma part de la vida i del nostre creixement. Però no estem mai realment sols quan prenem decisions. Les prenem en base al que som, al que hem après i al que hem vist. En aquests moments, quan ens deixem portar per l’instint per obrir una porta o tancar-ne una altra, és precisament quan surt a la llum el que som i el que hem après a la vida. Ens acompanya el viscut, els consells i tot el que ens ha aportat la gent que ens estima o ens ha estimat algun dia.

Per molts anys Clàudia, continua creixent, continua aprenent, dels errors i dels encerts, no tinguis mai por de ser tu mateixa, no estaràs mai sola.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 28/03/12

L’ORDRE NATURAL DE LES COSES

Fa uns mesos se’m va posar entre cella i cella tocar la cançó Snow de Red Hot Chili Peppers a la guitarra. Era com una fita per provar les meves habilitats i la vaig tocar obsessivament durant dies i dies. Malgrat tot, només fa quatre anys que vaig a classes de guitarra i me’n adono que el meu nivell no dóna per tant, encara.

En el fons de mi mateix sabia que encara no estava preparat, que per molt que m’agradés la cançó, ni que fos per respecte als músics professionals, tot necessita el seu procés de maduració.

Calen fites i somnis per complir, ens ajuden a avançar i a millorar cada dia, però també és bo saber quins són els nostres límits. I hem de ser conscients que tota fita necessita d’un camí per recórrer.

En el dia a dia trobem milers d’exemples que ens recorden que hi ha un ordre natural en totes les coses, que no ens poden saltar etapes, ni començar les cases per la teulada, per moltes ganes que tinguem de veure la casa acabada.

La feina del dia a dia i l’esperit de superació ens poden fer assolir reptes que quan estem desanimats no gosaríem somiar. Però és necessari viure en el present i ser coneixedors de la nostra realitat.

Massa sovint ens quedem palplantats esperant que la vida canvïi per art de màgia, que ens toqui la loteria o que els polítics trobin solucions miraculoses a tots els mals. Personalment només crec en la màgia dels sentiments i en la força de voluntat, sé que les possibilitats que em toqui la loteria són remotes i penso que els polítics no podran fer miracles si no tenen al darrera una societat implicada que els empenyi en la direcció correcta.

Ens han volgut fer creure que ens podem guanyar la vida sense treballar, fer el dinar sense res a la nevera i trobar la felicitat sense sortir-la a buscar.

La música és una bona metàfora del que passa a la vida real. Com en els sentiments, en la feina, l’educació i la majoria de les coses que formen la nostra realitat no es pot fer trampes. Són terrenys immunes al poder i als diners, només depenen del nostre talent i la nostra constància.

La bona notícia és que després d’assumir que no tinc –encara- nivell per fer certes coses amb la guitarra se m’ha acudit provar una altra cançó amb la qual estava encallat des de fa un parell d’anys. He pogut comprovar que sense adonar-me’n, mentre he anat buscant noves fites, les classes de guitarra han anat deixant empremta i ara ja puc tocar Signe d’Èric Clapton amb la guitarra acústica sense massa dificultats.

Jo encara no toco Snow com cal, però continuaré practicant. Com diuen els Rollings, no podem aconseguir tot allò que voldríem, però si ho provem, de vegades acabem trobant allò que necessitem.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 22/02/2012

LA VIDA I LA MORT

Un dels meus discs preferits de tots els temps és The dark side of the moon del grup Pink Floyd. Va ser el vuitè àlbum de la banda i es va convertir en un dels més venuts de la història. Es tracta d’un disc conceptual on els Pink Floyd, abanderats del rock progressiu i la psicodèlia dels anys 70 van decidir articular totes les cançons al voltant d’una temàtica donant coherència al conjunt, i provocant que a l’escoltar-lo ens deixem portar per l’ambient, conduint les nostres emocions en una seqüència lògica aclaparadora.

Cada cara del disc és, en realitat, una única peça, on les cançons són els capítols que donen cos al missatge musical. L’àlbum comença i acaba amb batecs de cor, i pretén reflectir les diverses experiències de la vida humana. La cara A concretament, abasta des de temes quotidians banals, fins a la importància del pas del temps, passant per la necessitat de no tenir por d’estimar o l’estrès de la vida moderna, per acabar amb el tema de la mort: amb el tema The great gig in the sky.

Tot i no ser la meva peça preferida del disc – honor que recau en la cançó Time – aquest és un dels temes que més m’han arribat a impactar, i no tant sols de la música de Pink Floyd.

El teclista del grup Richard Wright estava improvisant a l’estudi de gravació quan els seus companys li van dir que la progressió d’acords en la qual treballava sonava força be, i que l’haurien d’aprofitar en el seu proper àlbum. Aquells acords es van convertir en la base de la cançó però encara faltava alguna cosa per emfatitzar el dramatisme i la força necessàries per a un tema que tenia la vocació de parlar de la mortalitat dels humans.

Van decidir que hi calia una veu femenina i van fer venir la vocalista Clare Torry a fer una prova demanant-li que improvisés sobre el fons musical, prohibint-li utilitzar frases o paraules. Li van donar unes quantes indicacions sobre els sentiments que volien transmetre i es va limitar a utilitzar la seva veu com si fos un instrument.

El resultat final, per a mi, té una bellesa, una força i una càrrega emocional indescriptibles. És un tema que acostumo a escoltar quan, com tothom, passo per algun moment de dolor o de desànim. Els sentiments entren en ressonància amb la música i ens arrosseguen des dels primers acords. La cançó comença suaument i ens porta fins a un estat de paroxisme on es barregen sensacions com la ràbia i la impotència, fins a tornar a decaure lentament en una mena de calma i acceptació.

Últimament ens han colpit les morts recents de diverses persones que ens han deixat massa joves com a conseqüència del càncer. Sigui quin sigui el motiu, quan una persona propera desapareix, la vida ens sembla de cop efímera i tenim tendència a qüestionar en quina mesura l’estem aprofitant com caldria. Els problemes personals, les crisis i la quotidianitat passen a un segon terme durant unes hores, abans de deixar-nos arrossegar de nou pels imperatius del dia a dia.

El filòsof Antonio Fornés explicava en una de les excel·lents entrevistes de la contra de La Vanguardia què “no té sentit apostar la nostra vida en el treball, la casa i les obligacions. Al final només ens quedarà haver viscut en la màxima de les dignitats, que és la de exercir de humà”.

Ara us he de deixar, que és tard, demà em llevo a dos quarts de set per ajudar els nens a anar a l’escola i m’espera un dia ple de reunions i feina per intentar cobrir despeses al meu despatx, un dinar en tres quarts d’hora abans de tornar a la feina, i tornar a casa havent fet les compres pel sopar. Al vespre, quan els nens dormin, potser podré tornar a escoltar The great gig in the sky abans de tancar els ulls i anar a dormir.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’u de febrer de 2012.

Link de Great gig in the sky a youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=UC01eq2Vkg0&feature=fvst

Link de la contra amb Antonio Fornés:
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120119/54244580431/antonio-fornes-trabajamos-mas-horas-que-un-esclavo-romano.html

CANVIS

A la cançó Beautiful Boy, John Lennon li deia al seu fill Julian, que la vida són aquelles coses que et passen mentre fas plans pel futur.

Acabem d’encetar un nou any ple d’esperances i nous propòsits malgrat la crisi que ens ofega. El capítol 2011 s’ha tancat del tot i estem començant un nou capítol, condicionat per l’anterior, però un nou capítol tanmateix.

No deixen de ser curioses aquestes dates en les quals desitgem amb més o menys convicció petits o grans canvis en les nostres vides, quan per norma general tenim pànic al canvi.

Potser la diferència rau en el fet que desitgem millores concretes, o al contrari coses genèriques com la felicitat, l’amor,  salut, pau al món i totes aquelles coses que podríem sentir en qualsevol concurs de bellesa.

El canvi que ens espanta és el canvi que no podem controlar, ens vingui de dins o de l’exterior. Ens paralitza la por a allò desconegut, com si aquelles fites que tant ens ha costat assolir es poguessin esvair per art de màgia si ens atrevíssim a treure el nas per la finestra i mirar què hi ha més enllà de les nostres realitats.

Sovint, per molt difícil o imperfecta que sigui la nostra vida, la por al canvi ens recorda que la cosa encara podria ser pitjor. Ens acomodem a la nostra realitat en un aparent equilibri reconfortant, gaudint de les coses bones, tolerant allò millorable i trampejant els problemes. Trobem excuses de mal pagador per acceptar les mancances, els buits i les injustícies com un mal menor assumible per tal de no trencar aquest equilibri.

Quan la nostra situació no és la que hem somiat, la por al canvi ens pot dur al conformisme o al fatalisme, i quan assolim un moment de plenitud ens fa desitjar que el temps s’aturi.

Provem de congelar els moments de bonança i felicitat com si fossin una fita i no part del camí, i oblidem que tot està en evolució permanent.

Nosaltres mateixos ens transformem, madurem mentalment i físicament.

Els temps canvien, les modes canvien, els costums canvien, les ciutats creixen i es transformen, la tecnologia incideix en les nostres vides, el planeta sencer evoluciona. Perdem de vista antics amics i en fem de nous, persones importants per nosaltres moren i en neixen d’altres, els fills creixen i les relacions passen a altres nivells.

Per molt que ens fem trampa a nosaltres mateixos, el futur és i continuarà sent incert. Els moments i les situacions que volem conservar també evolucionen, i si no evolucionem amb elles ens quedarem aturats en l’espai esperant que tornin mentre es van allunyant.

Per molt que ens hi resistim, la vida flueix. Podem intentar nedar riu a munt per recuperar un passat que no tornarà o deixar-nos portar pel corrent i gaudir del viatge mentre contemplem nous paisatges que tindran un sentit afegit en poder-los comparar amb els paisatges que ja coneixem.

Les etapes que deixem enrere no són instants perduts. Al contrari, son instants viscuts que formaran part de la nostra vida per sempre.

Per difícil que sigui el camí, i per molt que ningú ens en garanteixi el resultat, la lluita per millorar és una obligació i una victòria. Tenim dret a fracassar, el que és imperdonable és no haver-ho ni tant sols intentat.

La felicitat no consisteix en allargar indefinidament un moment, no és el final del camí, està amagada en aquelles coses que ens passen mentre fem plans pel futur.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès l’ 11/01/12

DESIG DE NADAL

El dia 23 de juliol de 2007 estava a Barcelona per una reunió de feina. A mig matí una cadena d’avaries iniciada a la subestació de Collblanc va deixar mitja ciutat sense subministrament elèctric.

En sortir de la reunió, poc abans del migdia vaig trobar en una situació insòlita. Em trobava al mig de l’eixample disposat a tornar cap a Andorra, però s’havia creat una mena de situació d’emergència que ningú sabia quan podria durar. Engrescat pel bon temps, havia fet el viatge en moto, i si ja fa un cert respecte circular sobre dos rodes en la ciutat de Gaudí, fer-ho amb els semàfors apagats semblava poc menys que una missió suïcida. Malgrat tot havia de tornar i no semblava que la situació tingués un remei fàcil. Vaig engolir saliva, em vaig posar el casc i em vaig dirigir en estat d’alerta màxima cap al primer encreuament.

Les persones podem arribar a ser a ser insolidàries, egoistes i mesquines en un dia normal. Però curiosament, de vegades, en situacions d’emergència la polaritat s’inverteix. Deixem de mirar per nosaltres i ens posem a treballar en equip, com un eixam de formigues organitzades.

De forma espontània, sense guàrdia urbana, ni semàfors ni cap mena d’ajuda, els vehicles es van organitzar. En algunes cruïlles diverses persones feien de urbans improvisats, i els conductors sorprenentment acceptaven l’ajuda oferta seguint les consignes sense protestar. En altres cruïlles, simplement els vehicles passaven per torns. Sense que ningú intervingués, al cap de una estona de donar pas a un carrer, els vehicles s’aturaven i deixaven pas als del carrer transversal.

Vaig travessar tot l’eixampla i sortir de Barcelona sense notar una diferència en temps significativa, i el què és més important, sense cap sensació de perill i absolutament enamorat de la raça humana.

Les persones som capaces del millor com del pitjor, però jo estic convençut què a la base som molt més del què demostrem en el nostre dia a dia. La llàstima és què tenim tendència a oblidar-ho, però som absolutament increïbles.

És cert què hi han desastres, guerres i abusos arreu, però avui no tinc ganes de parlar-ne. L’anècdota dels semàfors confirma que quan no tenim més remei sabem deixar l’individualisme de costat i comportar-nos de forma responsable i desinteressada. Col·lectivament podem fer molt més del què faríem estirant cadascú pel seu costat.

Utilitzem semàfors, regles i lleis per evitar abusos i garantir que tot vagi be, però en realitat no necessitem que ens diguin el què em de fer, ho sabem de forma natural.

Qui sap? Potser aquest any 2012 no serà tant dolent com ens volen fer creure. Potser en gran mesura depèn només de nosaltres que aquest sigui el primer dels millors anys de les nostres vides.

Amb una mica de sort, d’aquí a poc temps ens haurem tornat a guanyar el privilegi de tornar a deixar-nos anar, perdre el món de vista, a viure per sobre dels nostres mitjans, i continuar malbaratant els recursos del nostre planeta. O potser haurem començat a madurar com a societat i aprendrem què si deixem de competir amb els altres i ens centrem en competir contra nosaltres mateixos, en millorar cada dia per ser millors persones i més responsables, en sortirem beneficiats col·lectiva i individualment.

Aquest serà doncs el meu desig pel 2012. Què aprenem a respectar els semàfors sense necessitar-los, i que no ens calgui un nou estat d’emergència per traure el millor de nosaltres mateixos.

Bones festes i feliç any nou a tots.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 21/12/2011

PERSPECTIVES

Hi ha moments a la vida en què ens sentim esgotats, fora de joc. Sembla que ens quedem atrapats en una dimensió paral·lela on pots veure com la resta del món evoluciona, i ens ho mirem a través de un vidre opac, com si la cosa no anés amb nosaltres.

Les forces ens abandonen, ens costa trobar motivacions, dirigir els nostres esforços en una direcció clara. Aquelles coses que poc temps enrere ho omplien tot semblen buides de propòsits.

Estem abocats a una crisi de la qual no veiem arribar el punt d’inflexió. Una crisi que simbolitza l’antítesi de tot el què ens han ensenyat. La derrota sense pal·liatius dels principis democràtics i dels drets humans.

Un grapat de persones amb poder suficient per fer d’aquest un món millor, més just i solidari, on es premiï la cultura de l’esforç, la rectitud, el respecte als altres i a les regles democràtiques estan utilitzant aquest poder sense cap mirament, per sotmetre nacions i pobles a la dictadura dels seus interessos. Han declarat obertament la guerra i no hi ha ningú per plantar cara.

Els partits polítics abandonen les ideologies i s’aboquen al pragmatisme del dia a dia, sense definir un rumb clar, sense debat d’idees, sense model clar de país ni de societat.

A Aràbia Saudita acaben de decapitar una dona acusada de bruixeria. Arreu del món es cometen les pitjors barbaritats sobre homes, dones i nens sense que ningú mogui un dit a menys que hi hagi interessos econòmics pel mig.

Milions de famílies han vist trencats els seus somnis en quedar-se sense recursos, entrampats en uns deutes que no haurien hagut de sotscriure mai i que els esclavitzen.

Tenim tant poca perspectiva de les coses que en el dia a dia ens amarguem per collonades sense sentit, mentre deixem que els problemes de fons ens passin per sobre com un fenomen natural inevitable i sense remei. Continuem donant-nos cops de cap contra la mateixa paret, víctimes de dogmes i creences inqüestionables. Com un ramat de xais ens dirigim mansament cap a l’escorxador, obviant que som propietaris del nostre destí.

Deia Thomas Edison que hi han tres tipus de persones. Les que no poden, les que poden, i les que fan.

Hi ha persones que tenen l’oportunitat i el valor de sortir de la caverna i observar de lluny què hi ha darrera les ombres que ens ofusquen.

Tant de bo entre uns i altres siguem capaços de trobar la manera de reinventar-nos, de resituar les prioritats en una lògica més humana i centrar-nos en totes aquelles petites coses que fan que la vida sigui meravellosa. El riure d’un nen, un sopar amb amics, una posta de sol, una migdiada a l’ombra en un dia calorós o passar una estona amb la gent que estimes.

Bon viatge Sergi.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 14/12/2011

LA MÚSICA INTERIOR

Tinc una teoria.

Tots tenim una música interior dins nostre. Som més o menys sensibles a les coses, tenim ritmes diferents, ens agraden diferents estils, som més alegres o més tristos, enèrgics o pausats.

Tenim tants matisos com es puguin posar dins d’una peça de música o cançó.

Al març va fer dos anys que vaig a lliçons de guitarra. No tinc prou nivell per enlluernar ningú, però començo a tenir prou tècnica per començar a improvisar al voltant d’una tonalitat. És una sensació curiosa.

Sempre havia viscut la música des d’un punt de vista passiu, es a dir escoltant-la.

Quan escoltes la música d’algú altra t’hi pots sentir més o menys identificat. Algunes cançons et toquen la fibra, i d’altres, per molt que arribin al top 10, senzillament no van amb tu.

Quan improvises tot és diferent. Ja no escoltes el que ve de fora, t’estàs escoltant a tu mateix. A mesura que el domini de la tècnica augmenta, augmenten al mateix temps els matisos i els colors son més subtils. Les nostres mans, en pilot automàtic, treuen a la llum una part de nosaltres mateixos que molts no sabríem explicar amb paraules. Una part fins i tot desconeguda en molts aspectes, la part de nosaltres que no està afectada per formalismes i convencions socials, la nostra essència.

Només és una teoria. A mi em diverteix, i se’n desprenen varis corol·laris.

El primer, que per molt que un músic domini la tècnica de l’instrument, els grans artistes són els que ens remouen alguna cosa quan ens mostren el seu jo interior.

El segon seria el que passa quan interactuem amb altres persones.

Tots som únics de naixement, com les melodies. Hi ha melodies precioses que no es poden barrejar entre elles. D’altres de semblants que es barregen com si fossin una sola, també n’hi ha de molt diferents que combinades poden produir cançons excepcionals.

Perquè dos músiques o estils es combinin calen varis condicionants bàsics. Cal una tonalitat comuna, o si més no un mínim de notes comunes, i cal que sonin al mateix tempo, o que com a mínim el tempo de l’un encaixi dins de l’altre.

Les persones som iguals.

De vegades, enlluernats per la bellesa interior de l’altre som capaços de modificar el nostre tempo, i fins i tot canviar de tonalitat o d’estil per poder tocar acompanyat.

Però la nostra música és la que és, la coneguem o no, i per molt que ens hi esforcem, per molt que gaudim tocant en grup i tinguem la capacitat d’adaptar-nos a d’altres estils, tard o d’hora et fa saber que també ens devem a nosaltres mateixos, encara que només sigui una estoneta de tant en tant, abans d’anar a dormir.

Twitter @GuillemVA

Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el nou de novembre de 2011

LA GRAN MENTIDA

Que curioses son les pel·lícules de quan era petit. Parlo de les pel·lícules d’èpica, aventures, herois intrèpids, bons boníssims i dolents dolentíssims.

Quin gust poder identificar-se amb cavallers de taules rodones, herois de westerns o personatges de la guerra de les galàxies lluitant contra el mal absolut!

En aquest món de valors absoluts fàcilment identificables tots volíem ser del bàndol dels bons, evidentment.

Per ser un bo, boníssim només calia seguir el guió del que vèiem en les pel·lícules. Ser valents, nobles i desinteressats. Però és clar, tot bo boníssim necessita un dolent dolentíssim per poder exercir.

En les pel·lícules de quan era petit els senyors eren educats amb les dames, les senyores eren comprensives, esposes abnegades i mares exemplars, i els fills respectuosos amb els adults que eren els que sabien de tot i volien el millor per a ells. Els forts protegien els més dèbils, i els dèbils acceptaven la seva condició i agraïen la protecció dels forts que vetllaven per ells.

Si mai algú s’apartava del camí traçat -per això estava la missa dels diumenges- es demanava perdó, s’agafava una dosi de moralitat i s’encetava una nova setmana seguint el guió que et portaria al final del trajecte, a guanyar el teu trosset de cel.

Que monos els personatges de les pel·lícules. I quin frau més gran.

Després d’una vintena d’anys inculcant-nos valors positius i formant-nos acadèmicament ens llencen al món real amb aquest bagatge.

Quin xoc descobrir que sí, que tots som bons, però que en el dia a dia la gent s’obre camí a cops de colze. Ens movem anàrquicament en totes les direccions interactuant els uns amb els altres.

Tu que volies ser el bo, acabes descobrint amb el temps que acabaràs sent tard o d’hora el dolent per algú altre.

Que de fet no existeixen els dolents. Només són altres persones que es creuen en el teu camí, que cobegen el mateix que tu, o quins interessos passen per allunyar-te, ni que sigui col·lateralment, dels teus.

Aprenem que els bons poden ferir molt més profundament que els dolents i que assumir les nostres imperfeccions i les conseqüències dels nostres actes pot arribar a ser molt més difícil que hauríem pogut imaginar.

La creença que els nostres mals els provoquen els altres perquè són dolents i ens volen perjudicar és la gran mentida que sustenta tots els victimismes, fatalismes i derrotismes de la nostra societat actual.

Som responsables del que ens passa i del que tenim, individualment i col·lectivament.

Dissabte passat es van convocar manifestacions en 951 ciutats del món en una mobilització ciutadana sense precedents. Van ser manifestacions pacífiques i respectuoses amb un únic objectiu. Dir alt i fort a les classes dirigents que a partir d’ara hauran de comptar amb un altre actor en el teatre on es prenen les decisions.

Per dir que molts de nosaltres estem cansats que ens venguin pel·lícules d’indis i cowboys. Cansats de veure que mentre la majoria accepta i posa a la pràctica els valors inscrits en constitucions de països democràtics i declaracions de drets humans, d’altres espremen el sistema fins al límit davant la passivitat de les classes dirigents i els poders reguladors.

Per dir als dirigents que ho vulguin escoltar que estem al seu darrera per sostenir-los, empenyer-los i ajudar-los en les seves tasques, i a la resta, que no s’equivoquin, que no estem aquí per fer la seva feina, que estem aquí perquè ells assumeixin les seves responsabilitats contretes davant dels seus ciutadans.

Per sort, els models educatius estan canviant, i en les pelis de avui en dia els meus fills veuen coses com que l’Anakin Skywalker i Darth Vader són dos cares de la mateixa moneda.

@GuillemVA

Pel programa ningú és perfecte, emès el 19/10/2011

CIÈNCIES O LLETRES?

Aquest any la meva filla ha començat el batxillerat a l’escola Andorrana. Com molts altres joves de la seva generació, i les generacions precedents s’ha trobat davant la clàssica cruïlla on se’ns demana decantar-nos entre ciències o lletres.

La Clàudia sempre ha tingut una tirada literària, amb dos anys explicava contes llarguíssims, sempre li han encantat les històries, no li fa por implicar-se i donar la cara per alguna causa, encara que sigui una causa perduda i és capaç de llegir en un estiu el que jo llegeixo en 3 o 4 anys.

Però te un problema. No és dolenta en ciències.

Ella forma part de la segona categoria de joves que no pot triar sense problemes el futur que li agradaria. El primer grup el formen els que voldrien triar una opció però no hi arriben acadèmicament. L’altre grup el formen les víctimes del famós “tria ciències que t’obrirà totes les portes del futur, sempre hi seràs a temps de tornar a una carrera literària”.

De quin futur estem parlant?

Em sorprèn que 30 anys més tard els clixés continuïn sent els mateixos que quan jo era estudiant. Em fa pensar en un tuit que va penjar un amic meu, el Bernat Escoda, l’altre dia a la xarxa, que deia “hem tocat fons... continuem excavant”.

La nostra societat evoluciona fruit d’un treball d’equip on ens compensem els uns amb els altres. Tal i com ho veig, i simplificant molt, els racionals, o els de ciències son el motor de l’evolució, però els pensadors, els humanistes, o els de lletres son el volant.

La nostra societat actual s’ha rendit sense condicions a la dictadura del possibilisme i del fatalisme. El possibilisme, per deformació professional dels científics, economistes i tecnòcrates que necessiten reduir-ho tot a l’escala d’una fórmula matemàtica per poder dormir a la nit. I el fatalisme, perquè els poders polítics no són capaços de mirar més enllà dels límits que ens marquen els primers.

La nostra societat actual està descompensada, té un motor com no l’havia tingut mai en la història, però avancem a tota velocitat sense cap rumb marcat.

No podem demanar més dels científics, economistes i tecnòcrates. Prou fan ells d’assumir unes tasques que matarien d’avorriment al comú dels mortals. Fan allò que saben fer, i ho fan bé, massa bé i tot. Ja fa temps que van molt per endavant dels pensadors.

Mario Vargas Llosa va dir, referint-se a la literatura, el dia que li van atorgar el premi Nobel:

“Seríamos peores de lo que somos sin los buenos libros que leímos, más conformistas, menos inquietos e insumisos y el espíritu crítico, motor del progreso, ni siquiera existiría. Igual que escribir, leer es protestar contra las insuficiencias de la vida. Quien busca en la ficción lo que no tiene, dice, sin necesidad de decirlo, ni siquiera saberlo, que la vida tal i como es no nos basta para colmar nuestra sed de absoluto, fundamento de la condición humana, y que debería ser mejor”.

La nostra capacitat per qüestionar-nos ha quedat massa reduïda. Comença a ser l’hora que els pensadors, els literaris i els filòsofs recuperin el terreny perdut i reivindiquin el seu paper dins la nostra societat.

Ha arribat el moment que els polítics es comencin a preocupar més de cap a on hem d’anar, i no tant dels límits artificials imposats.

És hora de començar a somiar, conscients de la situació actual, però sense ser presoners d’aquesta fugida suïcida endavant a la qual ens estan portant. És hora de trencar límits i barreres imaginàries.

El futur és incert, però sabem del cert que els humans tenim capacitats diverses que hem de saber conjugar pel millor resultat possible del conjunt de la societat.

I per favor, no vulgueu que la meva filla es passi la vida calculant estructures, que prou trista està la cosa.

@GuillemVA

Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira. Emès el 05 d'octubre de 2011

L’HORA DE LA VERITAT

Tots tenim un passat, un viscut que condiciona les nostres opinions i les nostres creences.

Jo tinc un passat polític. Un dia de desembre de 1995 em vaig deixar entabanar amb una barreja d’orgull i sorpresa per anar com a independent a unes llistes electorals al comú d’Escaldes, i sis anys més tard, ja com a liberal vaig acompanyar Toni Martí a la parroquial d’Escaldes al Consell general. Com en tot a la vida guardo una barreja de bons i no tan bons records d’aquell passat polític. I també moltes batalletes.

Recordo per exemple, quan els comuns estaven elaborant els seus plans d’urbanisme amb la nova llei del sol. Es van aixecar molts neguits entre els propietaris de terrenys privats en aquella època, i es veia venir una allau de projectes d’edificació. Un sector del grup parlamentari liberal va pressionar el govern perquè decretés una moratòria fins que els plans estiguessin aprovats.

Recordo la compareixença d'un ministre del govern al grup parlamentari per debatre el tema. Quan va comunicar que el govern estava sospesant la possibilitat de decretar una moratòria, i que ho podia fer en dos dies, va saltar com era previsible el sector més conservador del grup clamant al cel, amb perles de l’estil “els mercats es regulen sols”, o “no cal ser tan intervencionista”. En veure aculat el pobre ministre, vaig saltar a ajudar-lo a defensar la conveniència de la seva proposta, i em vaig adonar que estava assistint a una pantomima quan de cop, el ministre renuncia a la seva proposta i admet que el sector conservador tenia tota la raó. Aquell dia hi va haver una absència molt significativa a la reunió, mancava el president del grup Toni Martí.

Fa dos dies que tothom parla del discurs del cap de Govern sobre la gravetat de la situació, les mesures anticrisi i la necessitat de sumar tots per sortir del pou. El Toni Martí te un instint polític molt superior a la mitja. Va ser el seu instint el que el va permetre baixar a temps del vaixell liberal en veure que aquest anava de cap als esculls, i refugiar-se dos mandats al Comú d’Escaldes, per tornar a la primera línia de la política nacional sense ni tan sols haver de fer l’esforç de detallar un programa als ciutadans. En va tenir prou de dir “nosaltres tenim una altra manera de fer” i “farem el que caldrà” i adobar-ho amb dos o tres imatges d’edificis, teulades i fonaments per provocar la onada taronja.

Ara ha arribat l’hora de la veritat. Del discurs del cap ens pot agradar més o menys l’escenificació o el dramatisme, o fins i tot l’accent del Toni Martí. Però el cert és que moltes de les mesures anunciades no només son necessàries, son a més, una rectificació pública del que no vam saber fer 10 anys enredera, en un moment que era difícil preveure el que ens venia a sobre.

Ja no son possibles els dobles discursos, ja no es pot ser progressista en alguns cercles i còmplices dels lobbys en la intimitat. No s’hi valdrà a dir als ciutadans ho he provat, però no m’han deixat.

Ara Toni ets el Cap, el nostre Cap, estàs envoltat de gent de vàlua, no és el moment que et tremoli el pols, és el moment de ser valent i veure més enllà de les pressions que patiràs. Com a cap de Govern passaràs inevitablement a la història, i tu i només tu, tries de quina manera et recordaran les futures generacions.

Estic convençut que la societat civil, en el seu conjunt agrairà qualsevol acció que posi fi a anys de abusos de poder, amiguismes i injustícies. Però també estic convençut que aquesta mateixa societat civil no perdonarà una altra decepció.

Dius que no hi ha un sostre de vidre entre les classes benestants i els menys afavorits. I tant que hi és. No només hi ha un sostre de vidre, hi ha una autèntica cambra hiperbàrica que aïlla les classes benestants que acaparen el 90 per cent de les oportunitats que ens ofereix el nostre país de progressar.

Deixeu-vos estar de lleis del joc i heliportets per milionaris i ataqueu el problema a la soca amb valentia. Vosaltres ja sabeu per on heu d’actuar, i sabeu que això implicarà que alguns us voldran trinxar, però en contrapartida us guanyareu el respecte de molts.

@GuillemVA

Programa ningú és perfecte de Radio Valira del 21 de setembre de 2011

EL VAIXELL ENCALLAT

Fa dies que hem deixat enrere el mes d’agost, i per la majoria de nosaltres les vacances d’estiu. Molts hem patit o estem patint l’anomenat síndrome post vacacional.

Hem passat tot un any esperant la famosa treva de l’estiu, i ara, com l’any passat i l’anterior ens mentalitzem per resistir un any més, engegant de nou el compte enrere fins la següent treva.

Percebem les vacances com una oportunitat per al repòs, l’oci, el lleure, la família...

Ens fem propòsits com per cap d’any. Practicarem esport, ens aprimarem, deixarem de fumar, sortirem molt, ens posarem guapos i carregarem les piles fins a dalt.

Dipositem una enorme quantitat d’expectatives en les vacances d’estiu. Són el premi merescut per tot un llarg any de treball, responsabilitat, esforç i constància. Un any durant el qual hem prioritzat el compliment del deure per sobre del compliment amb un mateix.

Intentem estar a l’alçada a la feina, ser bons pares, germans, fills i ser amics dels nostres amics. Serrem les dents per anar passant els esculls intentant gaudir dels bons moments recollits pel camí, com una sortida amb la parella, una cervesa amb els amics o un cinema en família. Sempre amb la proa apuntant cap al destí final; les vacances d’estiu.

I finalment arriben, complint en general amb molt del que esperem d’elles. Passem temps amb la família i els amics, ens recuperem anímicament, ens movem cap aquí i cap allà per anar acumulant records que podrem col·leccionar.

Dormim, riem, amb una mica de sort fem l’amor.

Però tot passa molt ràpid.

Aquesta paròdia de vida feliç, de la vida que desitjaríem tenir sempre, s’esvaeix just quan comences a acostumar-t’hi, i després de tastar allò al que podríem aspirar si les coses fossin d’una altra manera, ens tornem a endinsar en el món real. Si menys no, en una realitat que d’altres han construït per nosaltres.

En aquesta realitat queda ben vist que un s’esborri de la llista de prioritats. Se’ns valora l’esforç, l’entrega i la generositat per complir amb les nostres responsabilitats i contribuir modestament a que el món continuï girant.

Ens han educat en la cultura de l’esforç. Vaja, a la majoria de nosaltres. A alguns els han inculcat la idea que no cal que es preocupin, d’altres s’esforçaran abnegadament durant el proper any, i l’altra, i l’altra perquè ells continuïn vivint en un univers que deixa petit el de les nostres vacances estivals.

Aquest any m’han fet un regal molt especial. Un viatge d’una setmana en una illa quasi deserta del sud de Grècia, on poca cosa es pot fer més que practicar windsurf, reposar, gaudir del paisatge i de la cuina local.

L’hotel està just davant de la platja, es petit i acollidor.

Al fons es pot veure un vaixell, gran, rovellat, encallat entre les roques. Contrasta amb les veles dels windsurfistes que hi passen per davant, lleugeres, veloces i acolorides.

No puc evitar tenir la sensació de ser com el vaixell encallat. Me l’imagino abans, gran, orgullós i potent. Ara està presoner dels rocs i contempla a pocs metres d’ell la bellesa, la llibertat i el moviment.

La seva imatge em fa pensar que no podem viure només en l’esperança. O aprenem a ser lliures, feliços i tenir una vida plena cada dia de l’any, o acabarem com el vaixell. Com una pila de ferro rovellat ancorat en el paisatge.

@GuillemVA

Pel programa ningú és perfecte de Radio Valira, emès el 14/09/2011