dimecres, 21 de desembre del 2011

DESIG DE NADAL


El dia 23 de juliol de 2007 estava a Barcelona per una reunió de feina. A mig matí una cadena d’avaries iniciada a la subestació de Collblanc va deixar mitja ciutat sense subministrament elèctric.

En sortir de la reunió, poc abans del migdia vaig trobar en una situació insòlita. Em trobava al mig de l’eixample disposat a tornar cap a Andorra, però s’havia creat una mena de situació d’emergència que ningú sabia quan podria durar. Engrescat pel bon temps, havia fet el viatge en moto, i si ja fa un cert respecte circular sobre dos rodes en la ciutat de Gaudí, fer-ho amb els semàfors apagats semblava poc menys que una missió suïcida. Malgrat tot havia de tornar i no semblava que la situació tingués un remei fàcil. Vaig engolir saliva, em vaig posar el casc i em vaig dirigir en estat d’alerta màxima cap al primer encreuament.

Les persones podem arribar a ser a ser insolidàries, egoistes i mesquines en un dia normal. Però curiosament, de vegades, en situacions d’emergència la polaritat s’inverteix. Deixem de mirar per nosaltres i ens posem a treballar en equip, com un eixam de formigues organitzades.

De forma espontània, sense guàrdia urbana, ni semàfors ni cap mena d’ajuda, els vehicles es van organitzar. En algunes cruïlles diverses persones feien de urbans improvisats, i els conductors sorprenentment acceptaven l’ajuda oferta seguint les consignes sense protestar. En altres cruïlles, simplement els vehicles passaven per torns. Sense que ningú intervingués, al cap de una estona de donar pas a un carrer, els vehicles s’aturaven i deixaven pas als del carrer transversal.

Vaig travessar tot l’eixampla i sortir de Barcelona sense notar una diferència en temps significativa, i el què és més important, sense cap sensació de perill i absolutament enamorat de la raça humana.

Les persones som capaces del millor com del pitjor, però jo estic convençut què a la base som molt més del què demostrem en el nostre dia a dia. La llàstima és què tenim tendència a oblidar-ho, però som absolutament increïbles.

És cert què hi han desastres, guerres i abusos arreu, però avui no tinc ganes de parlar-ne. L’anècdota dels semàfors confirma que quan no tenim més remei sabem deixar l’individualisme de costat i comportar-nos de forma responsable i desinteressada. Col·lectivament podem fer molt més del què faríem estirant cadascú pel seu costat.

Utilitzem semàfors, regles i lleis per evitar abusos i garantir que tot vagi be, però en realitat no necessitem que ens diguin el què em de fer, ho sabem de forma natural.

Qui sap? Potser aquest any 2012 no serà tant dolent com ens volen fer creure. Potser en gran mesura depèn només de nosaltres que aquest sigui el primer dels millors anys de les nostres vides.

Amb una mica de sort, d’aquí a poc temps ens haurem tornat a guanyar el privilegi de tornar a deixar-nos anar, perdre el món de vista, a viure per sobre dels nostres mitjans, i continuar malbaratant els recursos del nostre planeta. O potser haurem començat a madurar com a societat i aprendrem què si deixem de competir amb els altres i ens centrem en competir contra nosaltres mateixos, en millorar cada dia per ser millors persones i més responsables, en sortirem beneficiats col·lectiva i individualment.

Aquest serà doncs el meu desig pel 2012. Què aprenem a respectar els semàfors sense necessitar-los, i que no ens calgui un nou estat d’emergència per traure el millor de nosaltres mateixos.

Bones festes i feliç any nou a tots.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 21/12/2011

dimecres, 14 de desembre del 2011

PERSPECTIVES


Hi ha moments a la vida en què ens sentim esgotats, fora de joc. Sembla que ens quedem atrapats en una dimensió paral·lela on pots veure com la resta del món evoluciona, i ens ho mirem a través de un vidre opac, com si la cosa no anés amb nosaltres.

Les forces ens abandonen, ens costa trobar motivacions, dirigir els nostres esforços en una direcció clara. Aquelles coses que poc temps enrere ho omplien tot semblen buides de propòsits.

Estem abocats a una crisi de la qual no veiem arribar el punt d’inflexió. Una crisi que simbolitza l’antítesi de tot el què ens han ensenyat. La derrota sense pal·liatius dels principis democràtics i dels drets humans.
Un grapat de persones amb poder suficient per fer d’aquest un món millor, més just i solidari, on es premiï la cultura de l’esforç, la rectitud, el respecte als altres i a les regles democràtiques estan utilitzant aquest poder sense cap mirament, per sotmetre nacions i pobles a la dictadura dels seus interessos. Han declarat obertament la guerra i no hi ha ningú per plantar cara.

Els partits polítics abandonen les ideologies i s’aboquen al pragmatisme del dia a dia, sense definir un rumb clar, sense debat d’idees, sense model clar de país ni de societat.

A Aràbia Saudita acaben de decapitar una dona acusada de bruixeria. Arreu del món es cometen les pitjors barbaritats sobre homes, dones i nens sense que ningú mogui un dit a menys que hi hagi interessos econòmics pel mig.

Milions de famílies han vist trencats els seus somnis en quedar-se sense recursos, entrampats en uns deutes que no haurien hagut de sotscriure mai i que els esclavitzen.

Tenim tant poca perspectiva de les coses que en el dia a dia ens amarguem per collonades sense sentit, mentre deixem que els problemes de fons ens passin per sobre com un fenomen natural inevitable i sense remei. Continuem donant-nos cops de cap contra la mateixa paret, víctimes de dogmes i creences inqüestionables. Com un ramat de xais ens dirigim mansament cap a l’escorxador, obviant que som propietaris del nostre destí.

Deia Thomas Edison que hi han tres tipus de persones. Les que no poden, les que poden, i les que fan.
Hi ha persones que tenen l’oportunitat i el valor de sortir de la caverna i observar de lluny què hi ha darrera les ombres que ens ofusquen.

Tant de bo entre uns i altres siguem capaços de trobar la manera de reinventar-nos, de resituar les prioritats en una lògica més humana i centrar-nos en totes aquelles petites coses que fan que la vida sigui meravellosa. El riure d’un nen, un sopar amb amics, una posta de sol, una migdiada a l’ombra en un dia calorós o passar una estona amb la gent que estimes.

Bon viatge Sergi.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira, emès el 14/12/2011

dimecres, 7 de desembre del 2011

LA CLAU DE L’ÈXIT


No hi va haver sorpreses. Seguint la inèrcia de les eleccions generals, els comuns també es van pintar de color taronja, amb una única excepció; a Andorra la Vella, la Cònsol actual repetirà mandat deixant una taca de color lila en el mapa polític andorrà.

A l’efecte Demòcrates per Andorra cal sumar-hi el fet que la gent no sol canviar el color d’una parròquia o un govern per poc que les coses es facin amb un mínim de cara i ulls. Només a la parròquia d’Encamp la gent ha votat en sentit contrari del comú sortint. A Escaldes, Andorra la Vella, Sant Julià, Ordino, Canillo i La Massana, més enllà de tsunamis taronges han reeixit les candidatures de continuïtat, i tanmateix la lectura generalitzada, i en part encertada, és la d’un canvi profund en el repartiment del poder en els comuns.

De fet, si les eleccions no van produir sorpreses és perquè tot el bacallà es va vendre durant la composició de les candidatures. Els mestres de la política de passadissos del país van saber unir sense gaire esforços els interessos locals de cada comú amb la nova marca de moda; Demòcrates per Andorra.

Les eleccions comunals del 2011, passaran a la història per ser les primeres en les quals la participació haurà baixat fins al 64% del cens, amb una abstenció que a Andorra la Vella i Escaldes ha superat el 40%. Més greu encara: passaran a la història per ser, més que mai, les eleccions de la no-política.

En aquests moments de grans dificultats econòmiques i estructurals de país, les candidatures han aplicat com mai la consigna “on no vagis a guanyar, no hi vagis a perdre”.

Cap candidatura ha gosat abordar els temes de fons que afecten els ciutadans.

En termes futbolístics necessitàvem el Barça de Guardiola de les grans ocasions i ens hem trobat davant del més poruc dels catenaccios. Tothom, fins i tot els no favorits han jugat a no perdre, i és una gran llàstima i una nova oportunitat perduda de connectar i motivar els ciutadans mobilitzant-los en un autèntic projecte de país.

Les lògiques de partits en les què la culpa mai és pròpia, defensaran que la crisi i unes eleccions massa desequilibrades són les causants que prop de 9.000 dels 22.000 andorrans amb dret a vot es quedessin a casa o votessin en blanc o nul.

El cert és que els ciutadans cada cop tenen més el sentiment que el seu vot no aporta gran cosa, que no canvia rés, que els partits canvien de nom i de color, però que tot continua igual.

En aquest sentit, Andorra no és cap fenomen aïllat. En els països veïns hi podem trobar exactament els mateixos símptomes amb candidats que tenen per bandera una nova manera de fer política sense definir-la.

A Andorra ha triomfat un partit que s’ha desmarcat -de paraula- de la política tradicional, amb intencions reals de canvi o tirant de populisme, però que al final sembla que s’ha quedat encallat a mig camí, en el terreny de la no-política.

La bona notícia, és que en l’embranzida han aconseguit il·lusionar moltes persones de gran vàlua que tenen ganes de posar tot el que calgui i més per sortir de la situació actual.

Fins ara els ingredients de l’èxit han estat les aliances a porta tancada, engrescar persones vàlides i cares noves que inspirin confiança i credibilitat, i per damunt de tot evitar mullar-se sota cap concepte.

És una aposta d’èxit a curt termini. Aviat s’hauran de prendre decisions, i les ideologies o els diferents models de país i de societat despertaran del coma on estan immersos. Totes les persones vàlides que s’han sumat al projecte es veuran sotmeses a un càrrec de consciencia personal, i hauran de triar entre demostrar que aporten quelcom més que un grapat de vots, o callar i acatar ordres sota l’amenaça de ser considerats anti-patriotes.

Aquesta legislatura, que molts vaticinen com una legislatura difícil i grisa sense grans polítiques d’inversions serà, al contrari, una legislatura clau en la nostra història.

La classe política no podrà continuar gaire temps més venent a la ciutadania que vivim en el món d’Alícia en el país de les meravelles. Calen canvis profunds, i no només cal que es produeixin aviat, caldrà fer-los recolzant-se en la pressió ciutadana. Si els ciutadans no ens impliquem i fem sentir la nostra veu amb totes les eines que tenim a l’abast, els dirigents mai tindran la valentia d’encarar unes reformes que podrien acabar provocant un nou repartiment de cartes, sabent que els que tenen tots els asos a la màniga es defensaran aferrissadament.

El debat fa dies que circula per a qui el vulgui escoltar, i vola molt més alt que les propostes que hem escoltat durant la campanya electoral. Ja s’han sentit veus parlant de model de país, de reforma de les institucions, de millora del model de participació ciutadana en les decisions polítiques, de major transparència en la gestió del diner públic, del redimensionament de les administracions, d’un model impositiu en el qual tothom aporti en la mesura de les seves possibilitats, de canvis en la llei electoral per augmentar la representativitat en acord amb la realitat social, fins i tot de canvis en la constitució, i no precisament per limitar l’endeutament de l’estat com van fer a Espanya sota el dictat de Europa i les agencies de qualificació.

El canvi només pot venir si els ciutadans ens impliquem, però en aquest canvi sereu clau els nous càrrecs electes, els que us heu sumat a una opció guanyadora i els que estareu a l’oposició. Vosaltres decidireu durant els mesos i anys vinents si la responsabilitat que us han atorgat les urnes implica prioritzar la veu de la vostra consciència i cercar el millor pels vostres conciutadans i pel nostre país, o prioritzar l’interés de les vostres formacions polítiques en agraïment a les persones que us han col·locat en una llista electoral.

Twitter @GuillemVA
Pel programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira del 7 de desembre de 2011.