dimecres, 18 de desembre del 2013

Gesticulant

Encara no m’ha acabat de quedar del tot clar si Thamsanqa Jantjie és un aprofitat sense vergonya ni escrúpols o un malalt mental. El cas és que el tristament famós intèrpret del funeral de Mandela ha deixat bocabadat mig planeta. Va deixar en evidència des dels organitzadors de l’esdeveniment fins als serveis d’intel·ligència americana, que van permetre que el president de la nació més poderosa del món fes el seu discurs a un parell de metres d’un energumen esquizofrènic, amb antecedents penals per robatori, estafa, violació i intent d’assassinat, i per acabar-ho d’adobar, prou jeta per posar-se al davant de centenars de milions d’espectadors sense més nocions del llenguatge de signes que els integrants de Martes y Trece.
Però ben mirat, Jantjie potser no és més que un cas extrem d’un mal molt estès. Si obviem que va esguerrar el que havia de ser una mostra de respecte a una de les figures més destacades de la nostra història, aquest pobre diable no és gaire diferent del típic echao palante que no s’arronsa davant de res. O dels personatges que triomfen als programes de telerealitat, disposats a qualsevol cosa per uns minuts de notorietat. O del gerent d’Ordino Studios i altres venedors de fum a càrrec de diner públic. O de tants professionals que assumeixen temeràriament responsabilitats per sobre de les seves competències. O d’aquells càrrecs públics catapultats al cim per raons que res tenen a veure amb la seva capacitat per gestionar la cosa pública. Alguns excel·leixen en l’art de l’aparença i la gesticulació, i els que no sempre poden recórrer a la pantalla de plasma.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 18/12/2013

dimecres, 11 de desembre del 2013

Exemplaritat

Autors i intel·lectuals de tot el món van presentar, a principi d’any, un manifest fent una crida als líders mundials per construir el que ells anomenen una “democràcia global”. Consideren que la primera urgència en aquests moments és la “civilització de la globalització” i que el gran desafiament de la humanitat rau en “l’extensió de la democràcia més enllà de l’Estat nació”. El filòsof Javier Gomá Lanzón denuncia que els darrers trenta anys “la filosofia contemporània ha desertat de la seva missió de proposar un ideal a la societat” i aposta per “l’exemplaritat com a principi necessari i organitzador de la democràcia moderna”. Defensa que no n’hi ha prou de complir la llei. Hi ha massa exemples que repugnen la sensibilitat social, que potser s’ajusten a la legalitat, però no a l’imperatiu de l’exemplaritat. Entretant a casa nostra, alguns continuen movent cel i terra per tal d’evitar la previsible i inajornable aprovació de l’IRPF al Consell General, disparant sobre els “traïdors a la pàtria” que l’han impulsat, i menystenint els parlamentaris que hi donen suport. La gran por, diguem-ho clar, és que el preu a pagar per una fiscalitat justa en la qual tothom pagui segons les seves possibilitats i que permeti acords de no doble imposició faci fugir els grans evasors, blanquejadors, corruptes i altres paràsits del sistema, que no tenen res a veure amb petits estalviadors estrangers. Doncs amb perdó del Sr. Nomen i la resta de paladins d’aquest sistema malalt, trobo que és una bona manera de matar dos pardals d’un tret i començar a bastir l’Andorra que els nostres fills mereixen.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 11/12/2013

dimecres, 4 de desembre del 2013

Conviccions absolutes

Quantes vegades al llarg de la història els humans devem haver arribat a creure que el nostre món, tal com el coneixíem, era el final d’un camí més o menys imperfecte?
Tenim grans aptituds per a l’autoengany, i vivim presoners de la nostra realitat, la nostra educació i les nostres creences. Qüestionar els valors socials establerts ens castiga automàticament amb un sentiment incòmode i profund de soledat que ens aboca a l’exclusió. La societat es defensa contra els canvis de manera violenta, fins i tot, curiosament, pels sectors de la societat que més els necessiten. Som porucs i conservadors, ens ve de fàbrica. Preferim allò conegut, encara que millorable, a arriscar-nos a caure en una realitat encara pitjor. Som una mica com el hobbit Bilbo Bolson resistint-se a canviar la seguretat de la seva monòtona existència per una aventura cap a terrenys desconeguts.
Però fins i tot el terreny conegut pot no ser tal com pensem. Csanád Szgedi era un home de valors absoluts. Criat per un pare profundament antisemita, va defensar les seves conviccions racistes i xenòfobes fins assolir el número dos del partit neonazi hongarès Jobbik, amb el qual va arribar a assolir una cadira d’europarlamentari. Però un dia la seva vida va canviar radicalment en descobrir que la seva mare era filla d’un jueu supervivent d’Auschwitz que en tornar al seu poble, on ja no quedaven jueus va decidir amagar la seva condició per por de més patiments. Avui Szgedi no només ha renegat de l’odi que sustentava la seva antiga vida, sinó que ha sabut reconstruir-se a si mateix integrant una nova visió de la realitat que l’envolta.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 04/12/2013

dimecres, 27 de novembre del 2013

Violència cultural

Malgrat els avenços en polítiques d'igualtat més de 700 dones han estat assassinades per la seva parella els últims 10 anys, i s'estima que els casos de maltractaments lluny de disminuir haurien augmentat un 50% a Espanya des de 2006. Pitjor encara, la violència masclista està augmentant entre els joves, que utilitzen les noves tecnologies com a eina de control sobre la parella.
Les polítiques de prevenció de la violència de gènere estan fracassant, i no només per una qüestió de mitjans, que també. Estan fracassant perquè estan centrades en la lluita contra la violència domèstica en lloc de la lluita contra l’origen del mal, és a dir la banalització de cultura masclista a tots els nivells.
No és només un fracàs polític, és un fracàs de tots els agents de la societat. De les famílies que transmeten la idea de superioritat de l’home sobre la dona als fills. Dels polítics que pensen que no n’hi ha per tant. Dels educadors que no son capaços d’inculcar valors d’igualtat i respecte als infants. De les religions que toleren i aproven llibres que fomenten la submissió de la dona a l’home. Dels veïns que callen. Dels publicistes, la premsa i les productores de cinema i televisió, que difonen la cultura sexista i els valors patriarcals. Dels miserables que recorren a la violència per dissimular la seva mediocritat, sense entendre que el respecte i l’amor de l’altre no es pot imposar per la força. De les víctimes que acaten el paper de víctima sense veure que qui la vol posseir no la pot estimar. I dels homes que encara no entenen que el feminisme no és cosa de dones sinó de demòcrates.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 27/11/2013

dimecres, 20 de novembre del 2013

Gàngsters

L’any 2007 Goldman Sachs, primer banc d’inversió del món, va injectar massivament crèdits tòxics en el sistema vinculats a hipoteques escombraries, amagant als inversors que un dels seus clients havia participat en la selecció dels derivats de crèdits. Entretant, aquest va guanyar 1.000 milions de dòlars apostant per l’ensorrament dels títols que ell mateix havia col·locat, provocant la pitjor crisi econòmica des del crac del 29.
Tres anys més tard, l’autoritat reguladora del mercat financer dels EUA, la SEC, va presentar per primera vegada a la història una demanda a un tribunal civil, però aquesta es va tancar en fals amb el pagament de 550 milions de dòlars. És a dir, l’equivalent als guanys de 14 dies d’operacions o el que els americans anomenen peanuts.
Goldman Sachs també va participar en l’ocultació del deute grec preparant el terreny a la subhasta vergonyosa del seu Estat del ben­estar, i ha infiltrat el poder polític col·locant exmembres al tresor americà, als governs i al BCE.
L’agost passat va comprar a preu de saldo 3.000 habitatges per a joves a la Comunitat de Madrid, i ara aspira també a la compra dels 14.000 habitatges de protecció social que la Generalitat pretén vendre per complir els objectius de dèficit.
Per a ells la jugada ha estat rodona, gràcies a la complicitat dels governs europeus, l’FMI i el BCE, però la fallida moral del sistema ha causat violència i patiments a milions de famílies.
D’això a casa meva en diem crim organitzat, agradi o no als diputats i autoritats que s’escandalitzen quan algú els confronta, des de dins, a les conseqüències dels seus actes.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 20/11/2013

dimecres, 13 de novembre del 2013

Rugbi

En el món de l’esport hi podem trobar el millor i el pitjor de la societat. Des de valors fonamentals com l’esperit de superació, la cultura de l’esforç i la constància, fins a la xacra de la violència i el dopatge. En el seu vessant més amable és un terreny pur, sense trampa. Com més esforç, més resultats. Com més treball, més tècnica i excel·lència. Podem competir contra els altres, però en realitat sempre competim amb nosaltres mateixos, en una lluita sense fi per ser millors. Millors esportistes, millors persones.
Un dels esports que millor representa aquest sentiment és el rugbi. En ser un esport on el contacte físic està permès, pot semblar dur i fer cert respecte. Malgrat tot, és un dels esports més nobles i formadors que un jove pugui arribar a practicar. En ell el treball d’equip es nodreix de les característiques individuals de cada jugador de tal manera que tots els ingredients s’acaben combinant en un interès comú. Cal treballar la força, la velocitat i l’agilitat. Però aquestes no serveixen de res sense l’estratègia, la intel·ligència, el talent, el valor, l’esperit de sacrifici i el treball en comú. I per damunt de tot, el rugbi és una qüestió de respecte. Respecte als companys, als rivals, a les regles del joc i a un mateix.
Tant de bo aprenguéssim a aplicar aquests valors a la nostra societat. Creure en el valor dels nostres individus, de l’esforç, de la constància i la feina ben feta. En el treball d’equip on tothom hi te el seu lloc. Només cal mirar les notícies per veure, però, com encara hi ha qui prefereix emmirallar-se en Lance Armstrong que en Sebastien Chabal.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 13/11/2013

dimecres, 6 de novembre del 2013

Funcionaris

La setmana passada prop d’un seixanta per cent dels 1.200 votants a l’enquesta del Diari d’Andorra es va manifestar a favor de tornar a congelar els salaris del funcionaris l’any vinent. Xuclat per la inèrcia de la pregunta i en plena crisi econòmica, amb un sector privat agonitzant, per un moment vaig estar temptat de prémer sobre el sí.
La pregunta és perfectament legítima en ser un tema d’actualitat, però reconec que em va incomodar, perquè papallonejant per la xarxa en un moment de pausa, vaig estar ben a punt de deixar-me portar per la via de la facilitat i el victimisme basat en la meva perspectiva personal de les coses.
És un greu error caure en el discurs de la confrontació. Buscar culpables en moments de patiment és fàcil i perillós. A les portes de les eleccions en molts països europeus amb llarga tradició democràtica, la xenofòbia cala com el foc en els missatges dels polítics irresponsables, que pretenen així desviar l’atenció de la seva ineficàcia buscant una drecera fàcil per als il·lusos votants amb ànsia de respostes. La culpa és dels altres. Dels immigrants que delinqueixen, agafen els llocs de treball i treuen el plat de taula als il·lustres ciutadans de pota negra. Amb els funcionaris passa quelcom semblant. La confrontació entre sector privat i públic és un fals debat. El problema real és transversal, de rics i pobres, siguin empresaris o assalariats privats o públics. És de repartiment dels recursos. I mentre fixem l’atenció en les pagues dobles dels funcionaris, oblidem que amb la reforma tributària els bancs s’han estalviat enguany 30 milions en impostos. Entre altres coses.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 06/11/2013

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Obertura liberal

Es diu Sonia Artal i és la primera advocada espanyola resident autoritzada a exercir l’advocacia a Andorra d’acord amb la Llei d’obertura econòmica. Amb aquesta autorització ha saltat un dels últims bastions de resistència a l’evolució natural d’Andorra cap a la normalitat. Ha calgut una sol·licitud i un recurs d’alçada denegats, i portar el cas a la Batllia perquè el Govern rectifiqués i resolgués favorablement la demanda d’autorització.
A Andorra els poders públics no han acabat mai d’entendre que l’exercici d’una professió liberal és quelcom més que una oportunitat de negoci. Aquesta comporta una necessitat de formació acadèmica lligada a una gran responsabilitat social, civil i penal. A més qualitat i competència dels professionals liberals, més benefici per a la societat en el seu conjunt. El cert és que els professionals liberals d’Andor­ra fa molts anys que estem sotmesos a la competència deslleial. Però aquesta no venia de fora, sinó de dins. El creixement espectacular del nostre país va crear una forta demanda de professionals liberals per cobrir les noves necessitats. A final del segle XX es van crear noves societats d’advocats, arquitectes, enginyers i farmacèutics –entre altres–, i tant era si al capdavant hi havia algú amb la titulació necessària, podent subcontractar la feina a empreses estrangeres. No es tracta de tancar les fronteres. Són les lleis del comerç i de professions liberals les que han de vetllar per la qualitat del servei i la formació adient dels titulars. Si la diferència és que ara la competència la facin conciutadans amb nom i cognoms, benvinguts siguin.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Ràdio Valira i publicat al Diari d'Andorra el 30/10/2013

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Maquiavel



A la pel·lícula La cortina de fum (Wag the dog), Dustin Hoffman i Robert de Niro encarnen un productor de Hollywood i un assessor de la Casa Blanca que s’alien per treballar en la reelecció d’un president dels Estats Units sospitós d’haver abusat d’una menor, inventant-se una guerra amb Albània per distreure l’opinió pública.

Pocs anys més tard els Estats Units, amb el suport d’Espanya i el Regne Unit, emprenien una guerra preventiva contra el mal envaint l’Iraq –passant per sobre del consell de seguretat de l’ONU i el dret internacional– sota l’amenaça d’un atac amb armes químiques que mai van existir.

A Anglaterra l’assessor polític Lynton Crosby en tan sols un any ha pogut reduir a la meitat el desavantatge de 10 punts del Partit Conservador davant dels laboristes. L’anomenat màgic d’Oz és –segons diuen– un home directe i malparlat de memòria prodigiosa, per qui el fi sempre justifica els mitjans. L’estratègia és tan poc original com eficaç: esprémer fins a les últimes conseqüències les debilitats humanes. Jugar amb la por, la xenofòbia, l’odi i la confrontació, emprant atacs despietats als adversaris farcits de mentides o mitges veritats, sense importar-li les seqüeles de la polarització de la societat.

S’ha imposat la necessitat de l’èxit a qualsevol preu, i l’explotació de les nostres debilitats funciona tan bé que hem renunciat a potenciar les nostres virtuts.

Plató va dir que “fins que el poder polític i la filosofia coincideixin del tot, les ciutats no tindran repòs dels mals”. Ja és mala bava, entre tots els filòsofs de la història, haver anat a triar Nicolau Maquiavel.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 23/10/2013
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 23/10/2013

dimecres, 16 d’octubre del 2013

La davallada als inferns

Mentre l’esquerra i la dreta francesa s’acusen mútuament de l’auge de l’extrema dreta, el Front Nacional liderat per Marine Le Pen lidera les enquestes per les eleccions europees a França, i acaba d’obtenir una clara victòria a la població de Brignoles arrabassant el poder al Partit Comunista.

La setmana passada al poble francès de Levier, una nena kosovar de 15 anys va ser arrestada en plena excursió escolar per ser deportada amb la resta de la seva família d’ètnia romaní. Els faltaven dos mesos per a la naturalització quan la mare va cometre un delicte l’agost passat.

Pocs dies abans, i a sis mesos de les properes eleccions municipals i europees, el ministre d’Interior, el socialista francès Manuel Valls, va anunciar la intenció de deportar a Bulgària i Romania els entre 5.000 i 20.000 habitants de camps il·legals de gitanos, això sí, recomanant a les autoritats d’aquests països que facin més “esforços per a la seva integració”.

Entretant, François Holande ha canviat tantes vegades de discurs en els últims mesos que si fa un gir més perilla que acabi desnucant-se. Va passar del seu típic discurs ambigu adornat de generalitats a l’oposició, a fer un discurs gairebé pro moviment del 15-M per derrotar Sarkozy, per acabar entrant de ple en el terreny del Front Nacional.

L’única veu crítica dins del govern ha estat la del ministre d’Educació, Vincent Peillon, declarant que “els fracassos polítics comencen sempre per les dimissions intel·lectuals”. Trop tard Mr. Peillon. L’esquerra europea ja fa temps que ha renunciat als seus ideals. Fer el joc a l’extrema dreta era l’últim esglaó que li faltava.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 16/10/2013
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 16/10/2013

dimecres, 9 d’octubre del 2013

El xai amb pell de llop (versió llarga)

El dia 3 d’octubre quedarà gravat per sempre pel drama humà del naufragi d’una barcassa amb prop de 500 emigrants que fugien de la fam i les bombes. Mes de 300 homes dones i nens van morir ofegats davant la costa de Lampedusa per l’aplicació d’unes normes despullades de tota humanitat.

Francesc I, seguint la tònica que l’ha acompanyat des del primer dia del seu papat, no ha dubtat en qualificar els fets com una “vergonya”, en el context d’una crisi que és un “gran símptoma de la falta de respecte per a l’home”.

A manca d’un líder polític amb capacitat i voluntat per canviar les coses, de cop, en els moments més baixos de popularitat de l’Església, emergeix la figura d’un Papa que, amb l’autoritat moral que li dona predicar amb l’exemple, ha fet més pel catolicisme en uns dies que altres en segles.

Potser no tot hagin estat encerts en la seva trajectòria. Ell mateix ha reconegut que en la seva joventut, aclaparat per les responsabilitats i en una etapa difícil amb una dictadura militar que no va dubtar en castigar una part de l’Església, va fer el que va poder amb les seves “poques possibilitats i el seu poc pes”. El Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel és del parer que “mai va còmplice de la dictadura”, tot i que “li va faltar coratge per acompanyar-los en la lluita pels drets humans en els moments més difícils”.

Avui però, ha sorprès a propis i estranys re-situant el missatge de l’Església en el seu vessant més humanista, criticant el “liberalisme salvatge” que fa “més forts als forts i més dèbils als dèbils”, reclamant “regles de comportament i si cal la intervenció de l’Estat per corregir les desigualtats més intolerables”. Qüestionant la cúria, el banc del Vaticà i la jerarquia eclesiàstica tot declarant que “no podem reduir el si de l’Església a un niu protector de la nostra mediocritat”. Proposant revisar la Constitució Apostòlica –ves per on-. Dient que cal “acompanyar les persones des de la seva condició” en referència als homosexuals, i proposant la intervenció de les dones en les decisions eclesiàstiques.

No li faltaran opositors i de fet ja s’han sentit veus acusant-lo de demagog i qüestionant el seu nivell intel·lectual, però el seu Blitzkrieg contra el que ell ha arribat a anomenar “la lepra del papat” ha agafat a tothom per sorpresa. Francesc I ha cremat els vaixells. No hi ha volta enrere possible.

Els que pensen que no es pot canviar el que es fa segons qui te el poder tenen un problema.

En pocs dies, un xai amb pell de llop s’ha colat al tauler de joc, i no li agrada la imatge conservadora i al costat del poder de l’Església. S’ha passat de demanar als que pateixen resignació i sacrifici, a dir-los que “no permetin que ningú els robi l’esperança”, i de la complicitat amb els poderosos, a recordar-los que el cel se l’hauran de guanyar.
Amén.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és Perfecte de Radio Valira el 09/10/2013
Versió resumida publicada al Diari d'Andorra el 09/10/2013:
http://diariandorra.ad/blocs/gvaldes/2013/10/09/el-xai-amb-pell-de-llop/

dimecres, 2 d’octubre del 2013

La Lliga Nord (versió llarga)

El manifest per aturar la tramitació de l'IRPF és una gran notícia del punt de vista de la salut democràtica del nostre país. Els signants formen un lobby o grup d'opinió tant legítim com ho poden la patronal, la plataforma a favor de la despenalització de l'avortament, els sindicats de treballadors o l'associació protectora d'animals. El temps dirà si els il·lustres impulsors de la petició s'avenen a acceptar, que la seva veu té exactament - o hauria de tenir- el mateix pes que el de la resta de ciutadans.

L'ex-conseller Josep Areny declarava - tot defensant IRPF- en una entrevista recent que la dreta no existeix ni ha existit mai a Andorra. Que només hi ha ciutadans que estimen el país.

Hi ha però persones que pensen que la seva opinió ha de prevaldre per sobre de la dels parlaments. Gent que opina que els exclosos de l'estat del benestar el que han de fer és muntar un partit de pobres. Persones que no creuen en la igualtat de drets. Persones que confonen solidaritat i caritat. Persones que pensen que l'homosexualitat és una malaltia. Persones que no són racistes, però que no suportarien que la seva filla sortís amb un negre. Persones que troben normal que desprès de tota una vida treballant alguns jubilats no es puguin ni tant sols pagar els medicaments mentre ells gasten l'equivalent de varis sous mínims en un cap de setmana.

Voltaire va dir què “el filòsof combat la estupidesa, la corrupció, el fanatisme i la intolerància; tasca més fàcil en tant que tots ells solen caminar plegats, però més difícil - i arriscada- en tant que també solen caminar del costat del poder”.

No he entès mai la por d'algunes persones a admetre obertament tenir conviccions de dretes. Deu ser qüestió de màrqueting. Doncs d'acord, a Andorra no hi ha gent de dretes, però tenim una Lliga Nord que és l'enveja de tot el Pirineu.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és Perfecte de Radio Valira el 02/10/2013
Versió resumida publicada al Diari d'Andorra el 02/10/2013:
http://diariandorra.ad/blocs/gvaldes/2013/10/02/la-lliga-nord/

dimecres, 25 de setembre del 2013

Pensions

Els polítics europeus, o els seus assessors, ja no saben quins missatges inventar per continuar fent empassar la píndola del conformisme als seus ciutadans davant les retallades imposades per la crisi. L’última ocurrència ens ve d’Holanda, on el govern de centreesquerra ha admès, seguint la línia de la resta de països traçada per la Troica, que no poden continuar mantenint l’Estat del benestar. Per dir que a partir d’ara l’Estat ja no continuarà pagant algunes ajudes i que s’hauran d’ajudar els uns als altres, han trobat un eufemisme força original: ho anomenen passar de la “solidaritat indirecta” a la “solidaritat directa”.

La setmana passada des de DA se’ns venia a l’opinió pública la reforma de la Llei de la CASS com una reforma “realista i valenta”. La reforma és realista només per qui confongui un sistema de pensions i un pla d’estalvis. Si el que es pretén és que un sector de la població que tot just pot arribar a final de mes vagi fent raconet per finançar els seus anys de jubilació, no cal ser doctorat a Harvard per entendre que el sistema trontolla. Però si s’entén un sistema de pensions com l’eina d’una societat per garantir que tots i cadascun dels seus membres tinguin dret a una vellesa digna, llavors el projecte de reforma no és ni realista ni valent.

No es tracta de valor, es tracta de responsabilitat. De complir amb els mandats constitucionals, tan importants per a alguns temes, tan oblidats per a altres. D’evitar que tot el pes de la crisi recaigui sobre els més febles, quan tenim els instruments per fer-ho, per molt que sembli que aquesta sigui la tendència arreu.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 25/09/2013
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 25/09/2013

dimecres, 18 de setembre del 2013

El Costum (versió llarga)

En el seu conte, “l’elefant encadenat”, Jorge Bucay explica perquè n’hi ha prou amb una estaca petita de fusta per encadenar un gran elefant de força descomunal. L’animal adult en realitat es podria alliberar sense cap problema, però com ho va provar de petit amb una estaca similar sense èxit, va acabar assumint que li era impossible fer-ho i va renunciar a continuar provant-ho.

Michel de Montaigne opinava que “el costum és en veritat un mestre violent i traïdor, que estableix en nosaltres, a poc a poc, d’amagat, el peu de la seva autoritat... que un cop assentat i implantat amb l’ajuda del temps, ens mostra desprès un rostre furiós i tirànic, contra el qual no ens queda ni tan sols la llibertat d’alçar els ulls”.

El nostre Co-Príncep episcopal, en la seva –ja famosa- homilia del dia de Meritxell ens alertava dels perills del “positivisme segons el qual el que es fa va canviant segons qui té el poder”, tot alertant sobre els perniciosos “grups de pressió o manipulacions”.

Que el sistema de Co-Principat ha estat un èxit i la clau de la supervivència d’Andorra ningú ho dubta. De fet, la seva implicació en el procés constituent va ser un gran encert, i l’últim –fins ara- servei al país.

Però heus aquí que de sobte, uns senyors que han heretat la condició de cap d’estat, han començat a aprofitar la seva condició, no al servei del país que regeixen, però en benefici propi. El primer va ser Sarkozy, qui va resoldre posar fi a la nostra condició de paradís fiscal per tal de sumar credibilitat davant la comunitat internacional, i no pel nostre interès –que també-. Ara ho ha tornat a fer Vives, conscient de cada paraula que va pronunciar, no com a cap d’estat, sinó a favor de la seva promoció personal, demostrant així que en el fons, Andorra i els andorrans no som més que una etapa en el seu camí.

Arribats a aquest punt, per molt que escandalitzi a alguns, ha arribat l’hora de decidir si de debò som un estat democràtic o un anacronisme medieval disfressat d’estat modern.

Twitter @GuillemVA
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 18/09/2013

El costum

Michel de Montaigne opinava que “el costum és en veritat un mestre violent i traïdor, que estableix en nosaltres, a poc a poc, d’amagat, el peu de la seva autoritat… que un cop assentat i implantat amb l’ajuda del temps, ens mostra després un rostre furiós i tirànic, contra el qual no ens queda ni tan sols la llibertat d’alçar els ulls”.

El nostre Copríncep episcopal, en la seva –ja famosa– homilia del dia de Meritxell ens alertava dels perills del “positivisme, segons el qual el que es fa va canviant segons qui té el poder”, tot alertant sobre els perniciosos “grups de pressió o manipulacions”.

Que el sistema de coprincipat ha estat un èxit i la clau de la supervivència d’Andorra ningú ho dubta. De fet, la seva implicació en el procés constituent va ser un gran encert, i l’últim –fins ara– servei al país. Però heus aquí que de sobte, uns senyors que han heretat la condició de cap d’Estat, han començat a aprofitar la seva condició, no al servei del país que regeixen, però en benefici propi. El primer va ser Sarkozy, qui va resoldre posar fi a la nostra condició de paradís fiscal per tal de sumar credibilitat davant la comunitat internacional, i no pel nostre interès –que també–. Ara ho ha tornat a fer Vives, conscient de cada paraula que va pronunciar, no com a cap d’Estat, sinó a favor de la seva promoció personal, demostrant així que en el fons, Andorra i els andorrans no som més que una etapa en el seu camí.

Arribats a aquest punt, per molt que escandalitzi alguns, ha arribat l’hora de decidir si som un Estat democràtic o un anacronisme medieval disfressat d’Estat modern.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 18/09/2013

dimecres, 11 de setembre del 2013

Popurri

Avui tinc un llarg reguitzell de temes possibles per comentar, i tots d’actualitat.

Hauria pogut parlar de la Diada de Catalunya i de cadenes de solidaritat. De la nostra mal entesa prudència andorrana, que ens impedeix mullar-nos sense ambigüitats a favor del dret a decidir i a l’autodeterminació del poble català, com ho podríem fer a favor del poble sud-saharià o del palestí.

O podria escriure sobre la dolorosa derrota de la candidatura olímpica de Madrid, empetitida pel lideratge d’uns polítics sense credibilitat, representants de l’Espanya dels tripijocs i la corrupció, i amb un futur més que incert. Sobre una candidatura encapçalada per una dona que no ha sabut aprofitar els quatre anys que ha tingut per preparar un discurs de dos minuts en anglès.

Necessitaria tres articles per comentar el discurs del nostre Copríncep episcopal, que va fer un gest d’apropament a altres cultures del món, emulant els moviments més integristes d’altres latituds, en proclamar que hem d’obeir els seus preceptes per sobre de les Lleis, els parlaments i l’Estat de dret. I tot això en un Estat laic. Com una Primavera àrab, però a l’inrevés, vaja.

Però cap d’aquests temes pot fer-li ombra al vertigen que experimentem quan un fill marxa de casa. Quan veiem com els fills van ocupant el lloc que fins fa poc era el nostre. M’adono de sobte de com cada pas de la generació següent ens va desplaçant cap endavant. No ho tindran fàcil, però per poc que els ajudem, estic convençut que ells acabaran recuperant tot allò que altres generacions van haver de lluitar i que nosaltres ens estem deixant arrabassar.

Publicat al Diari d'Andorra el 11/09/2013
Emès al programa Ningú és perfecte de Radio Valira el 11/09/2013

dimecres, 4 de setembre del 2013

Etiquetes innòcues

L’exercici de la política s’està convertint en una de les tasques més ingrates i desprestigiades dels nostres temps. Vist des de fora, raons no en falten, però portes endins les coses no es veuen de la mateixa manera. 

És relativament fàcil caricaturitzar la classe política en països com Espanya o França, però a casa nostra, on els polítics de carrera són excepcions, no deixa de sorprendre acabar observant un fenomen similar. A manca d’Enarques, els polítics aquí solen ser conciutadans que accepten el repte de la cosa pública amb les millors intencions, però que acaben essent etiquetats com si fossin d’una altra galàxia, sense humanitat ni empatia amb la resta. Els partits polítics s’alternen al poder, amb persones de generacions, sensibilitats i formacions diferents, que ocupen els mateixos càrrecs sense diferències significatives.

Mentre els càrrecs electes viuen els atacs exteriors com grans injustícies, els altres critiquen la manca de resultats aparents en el dia a dia dels ciutadans, potser injustament, però amb una perspectiva que els de dins ja no tenen. Aquests es limiten a navegar en un mar de possibilismes sense marge de millora, rendint-se al criteri dels tècnics sense atrevir-se a qüestionar res.

Atacar els polítics amb etiquetes reduccionistes de bons contra dolents és tan absurd com ineficaç. Primer perquè ni tan sols es donen per al·ludits –a tothom li agrada ser el bo–, i després perquè els enroca encara més en una postura victimista. I és que no és el mateix denunciar una llei o una política injusta que anar pregonant que els responsables són agents de Mórdor.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 04/09/2013

dimecres, 28 d’agost del 2013

Barbàrie

Dimecres passat centenars de civils –1.300 segons la resistència Siriana–, van morir víctimes d’un atac químic a l’est de Damasc, l’autoria del qual apunta al règim del dictador Bashar al-Assad.

Durant els dies següents a l’atac, mentre les potències mundials disputaven les seves patètiques partides d’escacs, centenars de vídeos domèstics inundaven la xarxa amb imatges d’una cruesa inimaginable. Imatges mostrant la dimensió d’una barbàrie que ens remunta a altres episodis d’exterminació en massa dels quals la humanitat hauria hagut d’aprendre.

Una setmana després, les potències no han pres encara cap decisió sobre com actuar davant l’enorme trencaclosques geopolític que ens podria dur a les portes de la tercera guerra mundial. Com és possible obviar el patiment de nens, dones i homes convulsionant, intentant respirar sense èxit, com peixos fora de l’aigua? Com es pot vetar una resolució per exigir a Síria l’accés als bar­ris afectats? De què serveix un organisme com les Nacions Unides, si uns quants es poden saltar les seves resolucions i el dret internacional olímpicament per fer guer­­res preventives amb centenars de milers de víctimes col·laterals, i no es poden protegir poblacions indefenses davant atacs com aquest? Com podem continuar fabricant i venent bilions de dòlars en armament a països del Tercer Món, en lloc de lluitar contra les desigualtats i la pobresa, en lloc d’invertir en educació i desenvolupament?

En ple 50è aniversari del discurs de Luther King, la humanitat ha deixat de somiar, ja ni tan sols dissimula que en el fons mai no hem deixat de ser bèsties sense ànima.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 28/08/2013

dimecres, 21 d’agost del 2013

Notícies d’agost

Durant els mesos de vacances estivals, mentre els parlamentaris fan vacances i els becaris omplen les redaccions d’uns mitjans de comunicació sota mínims, de tant en tant surt una notícia, entre estrena i estrena de cine, entre partits de pretemporada, que destaca per sobre de la resta.

Són els globus sonda d’estiu. Aquelles notícies, comentaris o declaracions que es llencen com qui no vol la cosa, discretament, sempre lluny de la portada, de Gibraltar i altres exaltacions patriòtiques, però tampoc massa a prop de la secció esports, a una societat mig adormida, amb la guàrdia baixa, sota el sol de la platja, o algun arbre frondós al camp o la muntanya.

Fa unes setmanes ja ens van colar que els bancs no tornarien 36.000 milions d’euros d’ajuts públics que consideren perduts. Aquest dilluns n’he trobat dues de curioses. La primera, pel meu vessant professional, que destacava que el metre de car­retera construïda a Espanya costa el doble que a Alemanya, i no tant per les comissions famoses i caixes B de partits polítics, com per l’abús d’obres d’enginyeria en forma de túnels o viaductes amb solucions innecessàriament complexes. La segona, amb les declaracions del president de la patronal espanyola Joan Rossell, que ni es va despentinar en declarar que per tal de compensar les diferències entre assalariats temporals i els de contracte indefinit, el que cal és treure privilegis als treballadors amb contracte indefinit.

Curiosament només he estat capaç de detectar els globus sonda aliens. Potser ens calgui veure només el que volem veure per desconnectar. Tan agradable, tan perillós.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 21/08/2013

dimecres, 14 d’agost del 2013

Un món feliç

Primera lectura d’estiu al sac. Es tracta d’Un món feliç, d’Aldous Huxley, assaig filosòfic disfressat de novel·la de ciència-ficció. El cert és que malgrat ser un clàssic no n’havia sentit parlar, i he de reconèixer que m’ha impressionat en molts aspectes.

El llibre, escrit l’any 1932, descriu un futur força pessimista on l’espècie humana és portada a triar entre felicitat i llibertat. La clau? La creació per manipulació genètica i condicionament psicològic de castes predestinades a acomplir missions específiques en la societat del futur. Cada element de la societat, al seu nivell, veu proveïdes totes les seves necessitats gràcies al condicionament que els allunya de tot sentiment de propietat, les passions o la por a la mort, i a la tecnologia que els preserva de la malaltia i l’envelliment. Inspirada en les cadenes de muntatge de vehicles de Henry Ford a Detroit a principi del segle 20, la novel·la dóna per a moltes anàlisis, però els temes centrals són d’una actualitat colpidora.

Des del punt de vista social ja vivim en un món de castes, si no de dret, de fet, on uns quants tenen prou poder econòmic, polític i mediàtic per poder condicionar, anul·lar, domesticar i amansar la resta. Els dirigents del món feliç assumeixen que no hi ha grandesa en la felicitat, i que aquesta només es pot assolir a costa de la pèrdua de valors humans essencials, a la renúncia al coneixement, al pensament lliure i a la individualitat.

Us imagineu un món on ens volguessin condicionar sobre els nostres valors, la cultura, sobre com hem de viure, comportar-nos i que hem de consumir? Ep! Un moment!

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 14/08/2013

dimecres, 7 d’agost del 2013

Vacances

M’encanta viatjar, conèixer llocs nous, cultures i punts de vista diferents, però hi ha un lloc al qual no he fallat ni un sol estiu de la meva vida, encara que sigui per uns dies. De vegades hi arribo massa estressat per gaudir-lo com cal. L’esprint final abans de vacances sol ser tan demolidor com reparadors els dies de calma posteriors. Preparatius de vacances, entregues finals de feina amb imprevistos i urgències d’última hora que s’afegeixen a la resta de compromisos ja difícils de complir per ells mateixos. Quan arribes, encara necessites un temps per poder sentir-te com si mai haguessis marxat. Desfer les bosses, ins­tal·lar-te, fer les compres i saludar els familiars i coneguts que intenten endevinar qui és aquell intrús de pell blanca que se’ls acosta amb aquella cara de supervivent de guerra.

Però a poc a poc, la transformació es va produint, com un viatge en el temps, o el despertar d’un somni confús.

45 anys no passen sense deixar rastre, ni en les persones, ni en un poble. Les platges han quedat petites davant els nous carrers i edificis. La nova aparença podria distreure els nouvinguts de l’encant que s’hi amaga, però jo encara hi veig els camins de sorra que duien a la platja quan era petit, amb horts desbordant de tomàquets i llegums. Malgrat el pas del temps i les nostres cicatrius –externes i internes– m’adono que en algun nivell tot segueix igual.

Les vacances a Tossa són com un retrobament amb un vell conegut, un viatge interior que em mostra el camí fet, però també la distància què m’allunya dels somnis d’infància. Per això estan els propòsits d’estiu, suposo.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 07/08/2013

dimecres, 31 de juliol del 2013

George S. Patton

L’Estat espanyol dóna per perduts uns 36.000 dels 52.000 milions d’euros de diner públic injectats en les antigues caixes nacionalitzades.

Si no fos per la dramàtica situació a la qual es veuen abocades milions de famílies a Espanya, la notícia faria gràcia i tot. No tant pel contingut com per la forma. “Lamentem comunicar-los que 36.000 milions dels seus impostos que vam desviar de les seves prestacions socials, l’educació dels seus fills, la sanitat i les seves pensions s’han extraviat a causa d’uns mals resultats del fons de rescat.”

El més sorprenent és la passivitat amb la qual els ciutadans han encaixat la notícia. Jo mateix he dubtat d’escriure sobre aquest o qualsevol altre tema, per no fer-me repetitiu. Potser el que passa és que és la primera vegada que veig un partit de dretes exercir el poder sense complexos, políticament, econòmicament i ideològicament. Resava un rètol del 15-M que gràcies al PP sabem què és un govern de dretes, i gràcies al PSOE no tenim ni idea de què és un govern d’esquerres.

M’entristeix veure com se’n surten. Com comencem a trobar normal que algú pugui anar dos anys a la presó per robar menjar per als fills, mentre que una casta d’intocables roben els estalvis de milions de treballadors i diuen que no pensen tornar-los. Com no tots som iguals davant la llei. Com uns tenen drets i els altres només deures. A poc a poc ens vencen les resistències i dibuixen un món de vençuts i vencedors. I me’ls imagino jugant a ser Déu, somrient, com el general George Patton davant els cossos escampats al camp de batalla exclamant: “Que Déu em perdoni, però adoro tot això.”

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra en 31/07/2013

dimecres, 24 de juliol del 2013

El poder de les integrals

Fa poc, seguint un link d’una notícia sobre la viabilitat de les pensions vaig accedir al famós informe encomanat pel Govern del PP a un comitè d’experts. El document en si no deixa de ser un entre molts altres, però representa bé el paradigma de com es prenen decisions polítiques en molts països europeus.

El mecanisme és el següent. Uns governants que teòricament representen el conjunt de la societat, decideixen, per salvar els càrrecs dins dels seus partits, prendre una decisió política, diguem-ne incòmoda. Com la decisió és difícilment justificable des del prisma de l’interès general, cal prendre mesures per tal d’evitar una hemorràgia de vots. La decisió purament política es defensarà doncs amb arguments purament tècnics. Quatre principis universals inqüestionables, uns quants catedràtics de renom, unes quantes fórmules amb exponencials i alguna integral, et voilà! El que era una decisió incòmoda es converteix en un acte de responsabilitat política. It’s the economy stupid, recordeu?

Es pot discutir de filosofia, de política i fins i tot de l’existència de Déu, però pocs agosarats s’atreveixen a posar en dubte un informe tècnic signat per quatre eminències. En la majoria dels casos els càlculs presentats són ina­pel·lables (no sempre), però els resultats de qualsevol estudi científic depenen inevitablement de les premisses de partida. És el que va passar, per exemple, amb el famós informe de Reinhart i Rogoff sobre el qual se sustenten les polítiques d’austeritat des del 2010. Els nostres veïns del nord solen dir que “si ma tante en avait, elle serait mon oncle”. Doncs això.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 24/07/2013

dimecres, 17 de juliol del 2013

La revolució pendent

Si em deixo emportar per la temptació de caricaturitzar a l’extrem la situació per la qual estem passant em vénen dues imatges al cap. Per un costat la d’unes elits en situació de privilegi, tancant els ulls davant el patiment d’una majoria a la qual estan ofegant sense miraments. Per una altra, la d’una majoria mansa, que a la seva manera tampoc no es vol acabar de creure que les coses ja no tornaran a ser el que eren, que s’havia empassat, com el voluntariós Càndid de Voltaire, que vivim en el millor dels mons possibles. Que la democràcia, les igualtats d’oportunitats, la justícia social i la fraternitat entre iguals eren conceptes assolits i destinats a perdurar per sempre.

Òbviament la realitat és molt més complexa. Ni totes les elits estan cegues, ni totes les víctimes són manses. Al contrari, algunes persones, que pocs anys enrere no haguéssim dubtat a anomenar extremistes, estan inspirant moviments socials arreu, promovent canvis legislatius, o difonent veus autoritzades, silenciades pels canals tradicionals de comunicació. Són també els que impulsen querelles judicials mentre els seus propis representants miren cap a un altre lloc, o fan intervenir directament algun “fiscal de confiança” a favor dels presumptes corruptes.

Més enllà de la rebel·lió de les víctimes, abocades a situacions insostenibles, la revolució pendent és la dels que estan al cim per mèrits propis. La dels milers d’Snowdens potencials, als bancs, a la Justícia, als partits, a l’FMI, als governs, al món empresarial, esperant el senyal per iniciar una gran reacció en cadena per tornar-ho a posar tot en ordre.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 17/07/2013

dimecres, 10 de juliol del 2013

Rien ne va plus

Vivim en un estat de dret democràtic, i per tant la possibilitat d’estar en minoria forma part del joc. Però això ni treu ni afegeix valor a una opinió. Les conviccions i els ideals són com la manera de ser de les persones. Quan responen a conviccions raonades s’han de poder expressar lliurement sense por a quedar en minoria, a perdre algunes amistats o alguns vots.

Segons una enquesta del Diari d’Andorra la majoria de la població estaria a favor del futur casino d’Andorra. I això sense conèixer-ne les característiques més enllà del fet que serà una concessió privada. El glamur, els diners i el poder, tan íntimament associats a casinos gràcies a la gran pantalla, poden fer-nos oblidar que Las Vegas va ser un invent de la màfia. Que per molt que es regulin, els casinos són un pol d’atracció d’un tipus de criminalitat encara inèdita al nostre petit país. Que la majoria dels casinos actuals estan en crisi i presenten més problemes que beneficis per a la societat, a més d’estar sota sospita permanent de rentat de diner negre, màfies i crim organitzat.

Aquí de cop i volta, el sol pretext de la crisi permet veure una gran oportunitat on abans tot eren inconvenients i el que comptava era preservar el nostre model basat en la prudència, la discreció i la cultura de l’esforç. Potser sigui tot un encert finalment, i no l’enèsima fugida endavant d’una societat que massa sovint confon atraure diners amb crear riquesa.

Tant de bo aquest cop també, la majoria (de ciutadans) l’encerti i no ens haguem d’acabar adonant que ens hem acabat venent una part de la nostra ànima per un plat de llenties.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 10/07/2013

dimecres, 3 de juliol del 2013

Llei de trans­­parència

La majoria dels ciutadans no té prou patrimoni per justificar la contractació de persones que els gestionin les seves propietats i vetllin pels seus interessos. Si haguessin de fer-ho, exigirien un control exhaustiu de les despeses i els demanarien explicacions abans de prendre qualsevol decisió amb els nostres diners.

En canvi, paguem impostos –no sempre en funció de la nostres possibilitats–, escollim els nostres representants per gestionar l’interès públic i el bé comú, i en la majoria de casos ignorem les justificacions tècniques o polítiques –quan existeixen– per la contractació d’una persona davant una altra, per l’adjudicació d’una obra, una concessió, un projecte, un assessorament o qualsevol altra despesa amb diners públics. Tampoc no coneixem els accionistes que hi ha al darrere de les societats amb contractes amb l’administració, ni els estudis de viabilitat econòmica o mediambiental que avalen decisions que condicionen el nostre model d’Estat i de societat.

Discutim retallades en el nostre Estat del benestar i ens plantegem la viabilitat de les nostres pensions, però donem per fet que sigui necessari cosir una muntanya amb ancoratges o penjar un pont de vint metres d’una estructura d’acer. Tenim clar que pagar més d’un euro per un cafè és car, però podem invertir més de cent milions en un túnel sense fer preguntes.

Ara que estan de moda, no se m’acut millor tema per a una ILP que definir les condicions segons les quals permetem que els nostres representants ens gestionin els nostres diners i el nostre futur. Ells difícilment auto-limitaran la seva llibertat d’acció.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 03/07/2013

dimecres, 26 de juny del 2013

Messies no, gràcies

Em comentava l’altre dia una amiga, que quan parlo del meu passat polític, o al llegir alguns dels meus articles, li queda la sensació que vull expiar una etapa de la meva vida de la qual em penedeixo.

Ni una cosa ni l’altra. És cert que la pèrdua d’innocència –obligada– en veure com funcionen les coses, i la sensació que podíem haver fet molt més del que es va fer, em fan ser bastant crític amb la meva etapa política. Però no tinc la sensació d’haver d’expiar res. Vaig fer el que vaig saber i poder, dins de les limitacions de les meves àrees d’influència, en l’engranatge complex de la política, on la dependència del tripijoc de la dialèctica i l’estratègia de guerrilla acaba inevitablement desviant l’atenció del que realment importa. L’exercici d’un càrrec públic és un honor i un privilegi, i d’aquella etapa em quedo també amb moments excepcionals i amistats sinceres, fins i tot des de la discrepància d’opinions.

El que escric es basa en les meves vivències i els meus coneixements. He vist en primera fila l’ascens i la decadència d’un partit polític, com decisions transcendents per a un país les poden prendre un grapat de persones en un sopar, o com l’interès particular pot passar per sobre de l’opinió d’un grup parlamentari.

No sóc dels que creuen que cal una revolució. Menys encara en salva pàtries messiànics que, des de fora, es creguin en possessió de la veritat absoluta, per venir a arreglar-ho tot de cop. Però sí que cal una evolució endavant basada en la transparència, perquè pugui arribar el dia que sigui l’interès públic el que acabi passant per sobre dels interessos polítics.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 26/06/2013

dimecres, 19 de juny del 2013

No toca

Sovint em vénen idees o raonaments que podrien ser la base per a un article d’opinió, però quan per fi trobo on escriure’ls, no sóc capaç de reproduir-los. Són pensaments com “llàgrimes que es perden en la pluja”, que diria Roy Batti, el replicant de Blade Runner. Com en una conversa entre gent apassionada, on costa ficar cullerada sense interrompre ningú, i quan per fi arriba el teu torn de paraula, la conversa ha progressat, i el que volies dir ja no encaixa amb el que estan parlant.

Hi ha debats polítics que, amb l’excusa de les urgències del dia a dia, mai toquen. Solen ser els debats de fons, amb forta càrrega ideològica. Els de model de societat o d’Estat. Els que qüestionen el sistema per mirar de fer-lo més just, més funcional. Els dirigents solen dedicar tots els seus recursos a apagar incendis, però no ataquen les causes del foc.

Les creences del passat estan tan enquistades, que qüestionar-les sembla no només una temeritat, sinó un acte de traïció a les tradicions i a la memòria històrica.

S’actua com si faltessin recursos per mantenir l’Estat del benestar quan en realitat hi són però estan mal repartits. Es constata la desafecció política de la gent, però no es fa res per posar-hi remei millorant la transparència en les decisions públiques, o simplement canviant les regles del joc per retornar el poder de decisió als ciutadans. Són temes que semblen quedar suspesos en l’aire, difícils d’encaixar en les atapeïdes agendes polítiques. Els governs estan massa ocupats lluitant contra els símptomes, mentre se’ls menja la malaltia, però parlar d’això avui, simplement no toca.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 19/06/2013

dimecres, 12 de juny del 2013

IRPF

La setmana passada es va celebrar la 24a Trobada empresarial al Pirineu, on entre altres notícies, el cap adjunt del gabinet del vicepresident econòmic de la Comissió Europea, Amadeu Altafaj, va manifestar públicament que la UE “no ens obligarà a res” referint-se al percentatge de l'IRPF a Andorra.

La implantació d’aquest impost de tipus directe és objecte de debat i polèmica pel fet que aquest vingui més o menys imposat pels països del nostre entorn, o per estar impulsat per un Govern i una majoria parlamentària que no el duien al seu programa.

Curiosament, i al contrari del que ha passat amb altres temes, l’anunci de la imminent implantació de l’IRPF no ha aixecat cap revolució ciutadana, però sembla inquietar profundament alguns sectors de la població. A nivell de partits, només el Partit Liberal s’ha manifestat frontalment en contra de l’impost. La resta de veus crítiques estan directament lligades a alguns sectors del mon empresarial. Són les veus dels que volen exprimir la mamella de la opacitat fiscal en benefici propi fins les últimes conseqüències.

Que ningú s’enganyi, l’IRPF no és un factor d’agreujament de la crisi com ens volen vendre des d’alguns sectors. L’IRPF és una eina absolutament imprescindible per completar el mapa impositiu del nostre país. Sense un sistema impositiu complet l’estat no estarà mai en disposició de poder aplicar el mandat constitucional per que tothom pagui en funció de les seves possibilitats. L’IRPF no és un drama, és una eina de justícia social per evitar el frau i els abusos. L’ús que se’n faci dependrà de la voluntat política dels governants.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 12/06/2013

dimecres, 5 de juny del 2013

iPad2

Una de les majors dificultats quan es tenen responsabilitats de govern, és la de la implementació de les idees. Pot arribar a ser extremadament frustrant adonar-se que allò tant fàcil i tant obvi en el terreny privat es pot arribar a complicar fins a límits insospitats en una administració pública. Davant d’aquesta dificultat només hi ha dos receptes possibles. La primera rau en la optimització dels processos de decisió, el treball en equip i la millora dels protocols d’actuació prioritzant l’interès públic per sobre de l’interès de cada departament implicat. La segona és el que anomenem col·loquialment tirar pel dret.

Invertir en educació és invertir en futur. Posar els mitjans per que els nostres joves tinguin els millors professors, continguts i eines de treball possible no hauria de ser un tema qüestionable en cap societat oberta i democràtica.

Però traslladar la responsabilitat i la càrrega econòmica de la qualitat en l’ensenyament en les famílies és fer trampes i defugir l’obligació de l’estat de garantir el dret a una educació  oberta, accessible i universal pel conjunt de la societat.

L’obligació d’adquirir un sistema tancat que, a banda de ser el més car del mercat, ni tant sols ofereix un sistema de corrector català, i que pot quedar desfasat en pocs mesos, és molt difícilment justificable des del punt de vista de l’interès públic. Més encara davant la possibilitat d’haver fet en temps i forma concursos basats en sistemes de leasing –per exemple- limitant l’aportació dels estudiants a un simple dipòsit per l’ús temporal d’un material de titularitat pública.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 05/06/2013

dimecres, 29 de maig del 2013

Filòsofs 2

Quan jo era estudiant, o eres de lletres, o eres de ciències, i la branca econòmica era una mica –salvant les lògiques excepcions vocacionals- com una mena de compromís o sortida d’emergència pels que no eren literaris ni anaven sobrats en ciències. Els centres educatius no només classificaven els estudiants en funció de les seves aptituds acadèmiques –cosa lògica-, per desgràcia també els valoraven de forma diferent.

Ignoro quan va començar la tendència a menystenir les formacions literàries i humanístiques en detriment de les científiques, però als anys 70 i 80, de forma volguda o no, es va permetre relegar l’estudi de la història, dels grans corrents literaris i filosòfics a una simple mostra de les grandeses del passat, i no com les eines necessàries per a la construcció del futur.

Començava a madurar la llavor de la crisi moral i de valors que estem patint avui en dia.

De forma intencionada o per pura inconsciència, a mesura que els coneixements científics van anar augmentant al servei de la indústria, el paper dels grans humanistes i pensadors va anar passant a un pla secundari. Pitjor encara, es va arribar a creure que ja no eren de cap utilitat. Eren icones d’èpoques passades que ja no encaixaven en els temps actuals.

Antigament els filòsofs aportaven un criteri crític al món que els envoltava, i il·luminaven el camí als governants.

Avui als governants els assessoren economistes i tecnòcrates. Tenim les eines i els coneixements per construir vehicles potents de progrés, quina llàstima haver-nos deixat el xofer a l’estació.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 29/05/2013

dimecres, 22 de maig del 2013

Filòsofs

Avui acaben les proves de la Prova Oficial de Batxillerat per a un centenar d’alumnes de l’escola andorrana. La POB, com el BAC francès o la selectivitat espanyola, conforma un d’aquells tràngols inevitables de la nostra vida, en el nostre viatge cap a la maduresa. Per a molts acaba una etapa i en comença una nova, condicionada per la nostra capacitat de sintetitzar anys d’aprenentatge en uns pocs dies decisius.

A Andorra tenim una gran oferta educativa, podent triar entre els tres sistemes educatius públics malgrat les dificultats econòmiques -de plena actualitat- per mantenir-ne els nivells de despesa.

Malgrat aquesta sort, sempre m´ha sobtat veure com per una gran part de la societat, aquesta és simplement una etapa necessària on et declaren apte per a circular pel món amb unes bases mínimes. Que saps comptar, llegir i escriure vaja, i pots començar a exercir com a individu de ple dret, en estar en disposició de guanyar un sou i assumir un cert grau d’autonomia. En la mateixa línia, els estudis superiors només son una altra eina per augmentar les opcions de convertir-se en una personeta de profit.

Molts obliden que formem persones i no unitats de producció. La Democràcia i els valors humans van ser creats pels grans pensadors de la història, molt abans de l’auge dels economistes i els tecnòcrates. Tant de bo que aquesta nova generació sigui capaç de tornar a posar els valors humans per sobre de l’interès individual. Que retrobi uns ideals i valors basats en la tolerància, la igualtat i la recerca de la veritat per poder governar aquesta modernitat líquida que ens envolta.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 22/05/2013

dimecres, 15 de maig del 2013

15M

Deia el filòsof i premi Nobel de literatura britànic Bertrand Russell que la humanitat té una moral doble: una que predica i no practica, i l’altre que practica i no predica.

Avui és el segon aniversari de la manifestació multitudinària del 15M que va concentrar centenars de milers de persones en les principals ciutats d’Espanya, mig centenar a Andorra el 15 d’Octubre del mateix any.

Els indignats del 15M son els que practicant les regles del joc, s’han adonat que els han estafat, econòmicament i moral. Estafat pels que prediquen transparència i permetent que els destins dels pobles es decideixin fora dels parlaments, convertint la democràcia en una farsa. Pels que demanen rectitud als altres, mentre neden entre la corrupció, els tractes de favor i l’ús d’informació privilegiada. Pels que demanen sacrificis i paciència als herois anònims que tiren endavant les seves famílies en la precarietat, mentre indulten a delinqüents convictes i mengen de la mà del gran capital. Pels que fan pagar a les classes mitges i baixes el cost d’una crisi que no han provocat, mentre rescaten amb diner públic els autèntics responsables.

Retreure al moviment 15M la seva incapacitat per aportar propostes concretes, no integrar-se en un partit polític, o no tenir un missatge clar és no entendre res del que aquest representa. Acusar-los d’anti-demòcrates és pervers. No són els indignats els que posen en perill la democràcia, amb sort acabaran pesant prou per convertir-se en un problema real i aconseguir que els representants dels ciutadans recordin per qui treballen i comencin a practicar el que prediquen.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 15/05/2013

dimecres, 8 de maig del 2013

Temps

Diu la mítica cançó Time dels Pink Floyd, que el sol sempre és el mateix, des d’un punt de vista relatiu, mentre a nosaltres cada dia que passa ens acosta una mica a la mort. Què cada any sembla més curt que l’anterior i no aconseguim mai trobar el temps necessari pels nostres projectes, que acaben en no res o en mitja pàgina de gargots inacabats.

Jo tinc una llibreta plena de gargots dins del meu cap, de projectes, somnis i propòsits. Només he de trobar el temps necessari per fer que aquests encaixin en la meva vida.

No hauria de ser gran cosa trobar una mica més de temps per passar amb els meus fills, compartir amb ells estones, experiències i rialles.

Més temps per estimar i sentir-te estimat amb la parella.
Temps per tocar la guitarra.
Temps per llegir algun dels llibres que es van acumulant a la biblioteca esperant alguna treva a la vida laboral.
Temps per viatjar.
Temps per descansar, desconnectar i recuperar forces.
Temps per aprendre i informar-me del que passa al meu voltant.
Temps per tornar a posar-me en forma.
Temps per arreglar el món amb els amics al voltant d’unes cerveses.

Hauria de ser més fàcil, però no ho és. Ens movem com autòmats saltant d’obligació en compromís, consumint les nostres vides sense pensar massa en el sentit de tot plegat

Ja ho deia la Mafalda, que la vida moderna té molt de moderna i molt poc de vida. Fins i tot les pel·lícules d’animació infantils, com la recent i brillant Els Croods ens expliquen la diferència entre viure i sobreviure.

I és que per la teoria som uns cracs, però està vist que posar-ho a la pràctica ja son figues de un altre paner.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 08/05/2013

dimecres, 1 de maig del 2013

Mites

Quan era petit, un nen del barri em va desvetllar el gran secret, què els reis mags són els pares. Al principi m´hi vaig resistir. M’agradava la creença en uns essers màgics que ens omplien la casa de regals en funció de lo bé que ens havíem portat durant l’any. Però la llavor del dubte ja era dins meu, i la maleïda teoria conspiratòria encaixava. No vaig trigar a demanar-ne confirmació als meus progenitors, i així vaig veure com a poc a poc anaven caient mites de la meva infantesa, enduent-se amb ells part de la meva innocència. Amb els reis van caure el Pare Noel, el ratolí de les dents i tots els personatges imaginaris que ens recompensaven les bones accions.

Però la pèrdua de la innocència no s’aturaria aquí. Un cop assumit que els essers màgics no existien, o que ningú del meu entorn podia afirmar que existissin, la figura dels adults -la dels pares en particular- va anar omplint els buits fins l’arribada de l’adolescència. El descobriment que la gent que ens dicta les normes són tan imperfectes com nosaltres va configurar la segona etapa de grans desmitificacions. Evidentment, a l’adolescència tendim a menystenir el valor de l’experiència, però això és una altra història.

I així fins l’edat adulta, on els nostres referents passen a ser grans personatges històrics, del món de l’art, la filosofia, la literatura, la ciència o la política.

El comportament d’alguns polítics últimament em té tant desconcertat, què començo a témer per un altre nivell de desmitificació. Aquest cop m’estalviaré fer preguntes, no sigui cas que m’acabi assabentant què la política també eren els pares.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 01/05/2013

dimecres, 24 d’abril del 2013

Father and Son

En la famosa cançó de Cat Stevens, el pare li diu al fill que s’ho prengui amb calma, que no és el moment per a canvis, però el fill li replica que no pot continuar ignorant el que sent dins seu, que sap que ha de marxar.

El pare no entén l’impuls d’autonomia del seu fill, li parla des de l’experiència. Ha fet tot el que calia per assegurar-li un futur, ha seguit uns valors que li han donat resultats, i ha arribat a vell seguint el camí traçat.

Però per molt que se l’estimi, el fill sent que no té sentit seguir el camí d’algú altre, encara que sigui el seu pare.

Si en el terreny personal l’emancipació d’una persona pot arribar a ser un moment traumàtic, a nivell de país mareja pensar-hi.

El poble andorrà té dos pares. No són pares convencionals, com tampoc ho és el fill. De fet el fill ha anat rebotant d’institució en institució, des de senyors feudals, passant per emperadors i reis, fins als pares actuals al llarg de més de 700 anys d’història. Descomptant alguna rebequeria puntual ha estat un bon fill, i en contrapartida els pares li han ofert protecció i seguretat.

Quan va ser prou gran per demanar les claus del seu destí, els pares li van oferir una constitució, a condició de no anar més enllà d’algunes línies vermelles, no fos cas que prengués mal.

Ara el fill ja s´ha fet gran. Pot signar convenis amb altres pobles, i fins i tot votar a l’ONU. Però està confós. Mentre una part tem els canvis, l’altra recorda la promesa de poder volar algun dia amb les seves pròpies ales, i ja no se sent còmode entre línies vermelles. Com en la cançó, ha entès que ha arribat l’hora de marxar.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 24/04/2013

dimecres, 17 d’abril del 2013

Lluites de poder

Els partits polítics es fan i es desfan amb una facilitat sorprenent al ritme d’interessos i afinitats tribals: AND, CNA, ND, UL, PLA, PD, PS, CDA, RD, UP, APC, Verds, PRA, DA, en són alguns exemples.

Tret d’alguna honrosa excepció, la lluita pel poder ha estat el motor de creació i la causa de la dissolució de molts d’aquests partits.

Va ser la lluita de poder qui va motivar que el partit liberal original d’Andorra la Vella i Escaldes es diluís dins d’UL, en coalició amb partits de caire parroquial que poc devien sospitar del contingut de l’ideari liberal, ni falta que va fer. Aquesta formació es va transformar en el PLA, però la motivació original de sumar, en detriment de la recerca d’una unitat ideològica va ser la llavor de la seva caiguda uns anys més tard.

Tampoc se n’escapa el Partit Socialdemòcrata. Després de 14 anys a l’oposició i davant un partit liberal debilitat, es van buscar nous electors de centre, fent l’ullet de passada als ciutadans decebuts de centre dreta. Per no decebre els nous votants, el PS dona una imatge continuista i és escombrat del govern després de dos anys agònics al poder que els han dut a l’actual cul-de-sac.

El destí de Demòcrates per Andorra està encara per escriure, de moment però sense una ideologia identificable.

Avui preval la famosa màxima que la primera aspiració de qualsevol partit és governar. Discrepo. L’aspiració de qualsevol partit hauria de ser la coherència, la defensa dels seus valors i la voluntat de servei a la societat. Si toca, governant, i si no toca, fent sentir la seva veu i generant debat d’idees.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 17/04/2013

dimecres, 10 d’abril del 2013

Seguim somiant

La setmana passada em vaig deixar portar pel meu costat més idealista, tot somiant amb la possibilitat que Andorra liderés una moció a l’ONU per eradicar l’especulació sobre la fam, les malalties o les vides humanes. Avui vaig més enllà.

En èpoques d’abundància poc ens ha importat si la nostra prosperitat venia de l’acord duaner, del contraban de tabac, de l’evasió fiscal, o del sistema de prestanoms. Tot un país, hereu de la cultura de l’esforç, la mesura i la prudència, ha posat el seu destí en mans de situacions circumstancials depenent de l’exterior, menystenint la possibilitat de crear riquesa interior per mèrits propis. Ens hem malacostumat al diner fàcil, fins el punt de fer-nos oblidar la nostra autèntica vàlua, la nostra ànima. Estem tan centrats en els inconvenients de la nostra petitesa i en la dependència de la salut econòmica dels nostres veïns, que hem acabat oblidant els nostres punts forts.

Andorra és un meravellós país de muntanya, amb centenars d’aspectes que ens fan únics i atractius pels nostres visitants, i amb un gran potencial humà. Som un país de natura amb una seguretat ciutadana envejable, i un estat de dret modern i democràtic. L’ús del faristol de l’ONU hauria de servir per fer alguna cosa més que l’andorrà.

Continuo somiant en un país referent del turisme de natura, amb una gran oferta comercial i cultural. En fer de la Universitat d’Estiu una plataforma de debat i progrés dels valors humans i la democràcia a escala mundial. I, per somiar que no sigui, en no tornar a dependre del diner fàcil, ja sigui en forma de contraban, de paradís fiscal o de casino.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 10/04/2013

dimecres, 3 d’abril del 2013

Posats a somiar

El Premi Nobel de medecina Richard J. Roberts va denunciar en una entrevista a La Vanguardia l’any 2007 que les farmacèutiques prioritzen els medicaments que estabilitzen malalties per davant dels medicaments que les curen.

El Tribunal Suprem de la Índia acaba de tombar una demanda de la multinacional Novartis contra fabricants de medicaments genèrics, permetent rebaixar el cost mensual de tractaments de càncer de 2.600 a 200 dòlars.

A l’Àfrica, mentre l’any 2011 la pitjor sequera dels últims 60 anys amenaçava la vida de més de 10 milions de persones, els fons d’inversió occidentals es feien amb més de 50 milions d’hectàrees per produir bio-combustible o simplement per especular.

A la ONU un grapat de països acaba de frustrar una proposta per controlar el comerç d’armes. Els mateixos que fabriquen el 75% de les armes del planeta.

Si una cosa ens haurà quedat clara a principis del segle XXI, és que l’home és un llop per a l’home, que el lliure mercat és una entelèquia i que els mercats no s’auto-regulen.

L’ànim de lucre no coneix límits morals ni ètics, i els organismes supranacionals com la CE, el BCE, l’FMI, la FAO, la OMC, la OCDE i tants altres no estan movent ni un dit per evitar-ho.

No seran aquests, ni el club Bilderberg, ni els mercats els que capgiraran la situació. Només ho podran fer els pobles units, condemnant l’especulació sobre la malaltia, la fam o les vides humanes.

Vull pensar que arribat el moment, davant una eventual votació a la ONU, Andorra s’alinearia sense reserves amb la defensa dels drets humans. Posats a somiar, presentar nosaltres la moció ja seria la repera.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 03/04/2013

dimecres, 27 de març del 2013

Felicitat

El catedràtic d’economia aplicada de la UAB, Arcadi Oliveres, calcula que Occident ha gastat 4,6 bilions de dòlars en el rescat del sistema financer, és a dir, 92 vegades la quantitat que demana l’ONU per eradicar la fam al món.

El servilisme dels països occidentals davant el poder del capital, està portant la majoria dels seus governs a prioritzar retallades en la societat del benestar, en una fugida endavant amb aires d’acabar en tragèdia.

Recentment l’ONU, organització especialitzada en què els seus membres més poderosos n’ignorin els principis bàsics, ha declarat el dia 20 de març dia mundial de la felicitat, en “reconeixement a un objectiu vital fonamental per a l’espècie humana”.

La comunitat científica avala estudis ben diversos en la matèria, segons els quals es reconeix, per exemple, l'efecte positiu de la música en les persones, o que quan més televisió mirem menys feliços som.

La implicació en activitats socials, les noves experiències i saber valorar el que tenim per sobre del que ens falta, son tres dels principals generadors de felicitat, molt per davant de l’acumulació de béns materials. També són interessants els estudis sobre els efectes de la felicitat, com el de la Universitat de Nebraska fet sobre 10.000 adults que ha demostrat que la gent feliç és més sana i te menys malalties cròniques que la gent infeliç.

Pepe Múgica, president de l’Uruguai sembla tenir la clau. No som més feliços quan més coses tenim, sinó quan més temps tenim per gaudir d’allò que realment importa. Per poc que se’ns respecti el dret al treball, la salut, l’educació i l’habitatge, és clar.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 27/03/2013

dimecres, 20 de març del 2013

Qüestió de principis

A tots -o a gairebé tots- ens remou veure situacions dramàtiques que impliquen víctimes de guerra, atemptats, explotació infantil, fam i malalties oblidades a casa nostra, però que a poques hores de vol causen estralls. Però per egoisme, impotència o simple supervivència acabem foragitant-les per, amb prou feina, encarar el nostre dia a dia.

Ens passa una cosa similar quan assistim passivament en el nostre entorn proper a casos flagrants d’amiguisme, nepotisme, ús d’informació privilegiada, plecs de bases fets a mida i un llarg etcètera d’injustícies, abusos de poder i perversions del sistema.

Quan del presumpte abús se’n beneficien els altres, la majoria està d’acord en posar el crit al cel, això si, en cercles controlats i amb la boca petita. Alguns per prudència o por, altres simplement, per estar en situació de poder reclamar, quan toqui, la seva part del pastís.

I és que els abusos de poder i la corrupció no deixen de ser oportunitats, dreceres cap a l’èxit o una vida acomodada per moltes persones que serien incapaces d’arribar-hi per mèrits propis.

És massa fàcil deixar a parir els polítics, quan aquests, en el pitjor dels casos son simplement una mostra representativa de la societat que representen. La gran majoria intenten ser útils a la comunitat, i els que no, no son diferents de molts dels seus votants. A uns i altres, l’andorranitat, els principis i els ideals se’ls acaben quan se’ls toca la butxaca o alguna situació de privilegi inconfessable. El més trist de tot plegat, és que el clientelisme forma part de la vida política per que una part de la societat així ho vol.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra, el 20/03/2013

dimecres, 13 de març del 2013

Revivals

El PS -o una part del PS- ha decidit darrerament tirar d’hemeroteca i reeditar dos dels seus greatest hits ressuscitant la llei del matrimoni gai i la despenalització de l’avortament en els tres supòsits bàsics.

Potser seria injust atribuir únicament l’oportunitat d’aquestes dos iniciatives del PS a la recerca de credibilitat en un moment particularment difícil -per dir-ho suament- d’aquest partit. Però sigui quina sigui la motivació no hem d’oblidar que al darrere hi ha les vides de les persones en joc. Hi ha una societat representada democràticament al Consell General.

Davant una pregunta difícil, inesperada, en directe, i en una ràdio estrangera Toni Martí va obviar les pressions i va estar a l’alçada del seu càrrec, en afirmar que els parlamentaris es deuen als seus ciutadans i que per tant han de poder votar amb llibertat qüestions com el matrimoni gai o l’avortament. La sinceritat, o la por de sortir a les portades internacionals en una mala postura el van portar a fer el que no han gosat, ni l’executiva del seu partit, ni el grup parlamentari, provant de separar sensibilitats personals i la responsabilitat dels càrrecs públics. Com si en accedir a un càrrec públic deixéssim de ser persones.

Ja vam caure al parany de la possible crisi institucional l’any 2005. Amb tota humilitat, ens vam equivocar en permetre que es traslladés als parlamentaris un problema i una responsabilitat que no els corresponia. Quan, en una democràcia parlamentària el sentiment majoritari d’una societat xoca amb el d’un cap d’estat, el problema és del cap d’estat, no dels representants del poble.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 13/03/2013

dimecres, 6 de març del 2013

Lliscant pel costat fosc


L’última vegada que vaig sentir la frase “si no estàs amb mi ets el meu enemic” va ser de la boca d’en Darth Vader a l’episodi III de la guerra de les galàxies. George Bush fill va dir quelcom semblant després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 acusant de terrorista qui no li fes costat, Lenin abans que ell l’any 1920, i fins i tot Jesús, molt abans va sentenciar que “el que no està amb mi està contra meu”.

Aquests són només alguns exemples d’una argumentació tant vella com el món.

Intel•lectualment, i parlant des de l’agnosticisme, només en un dels quatre casos anteriors es pot arribar -no sense esforç- a justificar una postura tant radical: en el de la religió, on el dogma, per definició, preval sobre el raonament. És una qüestió de fe, o hi creus o no hi creus, o estàs amb mi o estàs en contra.

En canvi, la resta de casos corresponen a una forma esbiaixada i malaltissa d’entendre la confrontació d’opinions en un sistema democràtic.

El dret a discrepar no només és bo, és necessari, però el fet de discrepar implica assumir el risc d’equivocar-se. Pitjor encara, el risc de no equivocar-se i trobar-se en minoria.

Només cal fer un repàs per sobre a la premsa local per adonar-nos que de postures radicals n’hi ha tantes com vulguem trobar. Fer per a vianants l’Avinguda Carlemany, el matrimoni gai i les línies vermelles o les guerres internes de partits només en són tres exemples. Em fan pensar que potser tenim massa cavaller del costat fosc i poca gent amb ganes de sumar, de convertir els problemes i les diferències de criteri en oportunitats de millora i de progrés.

Twitter @GuillemVA
Diari d'Andorra, 06-03-2013

dimecres, 27 de febrer del 2013

Política líquida

La política tradicional, la de confrontació d’idees, la de diversos models de societat i de grans plantejaments filosòfics està greument ferida. Ha deixat pas a la política líquida on els partits busquen “transversalitats” i adapten el seu missatge en funció de les exigències del mercat electoral.

Estem governats per una plataforma política amb un ideari voluntàriament poc definit, que va arrasar a les darreres eleccions generals amb un programa sense contingut polític, al voltant de la idea de la necessitat d’un canvi lligada a una situació excepcional. Si més no, una manera hàbil de reunir valors d’orígens diversos i de tornar a il·lusionar un electorat cada cop més distanciat de la classe política.

Mentre, una facció del fracturat Partit Socialdemòcrata -únic partit a l’oposició-, assumeixen públicament que els perjudica definir-se clarament d’esquerres, i reclamen -per recuperar els vots perduts que els van permetre governar- tornar a mirar cap al centre, això si “des de l’esquerra”.

La tendència, aquí i arreu, és diluir tant com calgui la càrrega ideològica de les propostes per arribar al màxim nombre d’electors possible, i un cop al poder, fer el que es pugui deixant-t’hi el mínim de plomes.

Dec ser un romàntic, però en un moment en què els desequilibris socials són més propis del segle XIX que del XXI, cal més que mai que torni la política amb majúscules, amb partits que defensin valors clars, sense ambigüitats ni complexos, ni pors ni compromisos estranys. Que la política al servei de les persones guanyi -per una vegada- la política amb la única vocació d’assolir el poder.


Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 27/02/2013

dimecres, 20 de febrer del 2013

Privilegiats

Últimament només cal fer una ullada a la premsa espanyola per constatar com la podridura ha fet metàstasi a tots els nivells de la societat. Tot i l’existència de moviments de ciutadans com els indignats del 15M, la PAH, o altres, un comença a sospitar que un percentatge massa significatiu dels nostres veïns és -en major o menor grau- còmplice de la situació. Costa entendre altrament, com en un país amb sis milions d'aturats es pot continuar retallant drets mentre es continua protegint els responsables de la crisi, la corrupció afecta totes les institucions de l’estat, i s'indulten a milers de convictes sense que hi hagi una revolució al carrer.

La situació espanyola ha portat a tots els partits polítics a proposar ara mesures de transparència mentre fan mans i mànigues per revertir una situació que fa temps que se’ls ha escapat de les mans. Primer, perquè és tanta la brutícia que ja no la poden continuar tapant, i segon, per l’efecte de les xarxes socials movent-se al marge dels interessos dels partits i dels mitjans de comunicació.

Però fa lleig parlar del mal aliè sense fer un exercici d'autocrítica. L’últim informe del GRECO sobre la corrupció a Andorra diu clarament què “l’absència de casos detectats no significa que no n’hi hagi”, i que de fet “els intercanvis de favors son molt corrents, fins i tot admesos a Andorra”. No només això, sembla que el nostre codi penal és un colador, i que encara no hem signat el protocol addicional a la convenció penal sobre la corrupció.

I és que aquí som tant legals i tant privilegiats què ni tant sols ens calen les eines per combatre-la.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 20/02/2013