No toca

Sovint em vénen idees o raonaments que podrien ser la base per a un article d’opinió, però quan per fi trobo on escriure’ls, no sóc capaç de reproduir-los. Són pensaments com “llàgrimes que es perden en la pluja”, que diria Roy Batti, el replicant de Blade Runner. Com en una conversa entre gent apassionada, on costa ficar cullerada sense interrompre ningú, i quan per fi arriba el teu torn de paraula, la conversa ha progressat, i el que volies dir ja no encaixa amb el que estan parlant.

Hi ha debats polítics que, amb l’excusa de les urgències del dia a dia, mai toquen. Solen ser els debats de fons, amb forta càrrega ideològica. Els de model de societat o d’Estat. Els que qüestionen el sistema per mirar de fer-lo més just, més funcional. Els dirigents solen dedicar tots els seus recursos a apagar incendis, però no ataquen les causes del foc.

Les creences del passat estan tan enquistades, que qüestionar-les sembla no només una temeritat, sinó un acte de traïció a les tradicions i a la memòria històrica.

S’actua com si faltessin recursos per mantenir l’Estat del benestar quan en realitat hi són però estan mal repartits. Es constata la desafecció política de la gent, però no es fa res per posar-hi remei millorant la transparència en les decisions públiques, o simplement canviant les regles del joc per retornar el poder de decisió als ciutadans. Són temes que semblen quedar suspesos en l’aire, difícils d’encaixar en les atapeïdes agendes polítiques. Els governs estan massa ocupats lluitant contra els símptomes, mentre se’ls menja la malaltia, però parlar d’això avui, simplement no toca.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 19/06/2013