iPad2

Una de les majors dificultats quan es tenen responsabilitats de govern, és la de la implementació de les idees. Pot arribar a ser extremadament frustrant adonar-se que allò tant fàcil i tant obvi en el terreny privat es pot arribar a complicar fins a límits insospitats en una administració pública. Davant d’aquesta dificultat només hi ha dos receptes possibles. La primera rau en la optimització dels processos de decisió, el treball en equip i la millora dels protocols d’actuació prioritzant l’interès públic per sobre de l’interès de cada departament implicat. La segona és el que anomenem col·loquialment tirar pel dret.

Invertir en educació és invertir en futur. Posar els mitjans per que els nostres joves tinguin els millors professors, continguts i eines de treball possible no hauria de ser un tema qüestionable en cap societat oberta i democràtica.

Però traslladar la responsabilitat i la càrrega econòmica de la qualitat en l’ensenyament en les famílies és fer trampes i defugir l’obligació de l’estat de garantir el dret a una educació  oberta, accessible i universal pel conjunt de la societat.

L’obligació d’adquirir un sistema tancat que, a banda de ser el més car del mercat, ni tant sols ofereix un sistema de corrector català, i que pot quedar desfasat en pocs mesos, és molt difícilment justificable des del punt de vista de l’interès públic. Més encara davant la possibilitat d’haver fet en temps i forma concursos basats en sistemes de leasing –per exemple- limitant l’aportació dels estudiants a un simple dipòsit per l’ús temporal d’un material de titularitat pública.

Twitter @GuillemVA

Publicat al Diari d'Andorra el 05/06/2013