Una de les majors dificultats
quan es tenen responsabilitats de govern, és la de la implementació de les
idees. Pot arribar a ser extremadament frustrant adonar-se que allò tant fàcil
i tant obvi en el terreny privat es pot arribar a complicar fins a límits
insospitats en una administració pública. Davant d’aquesta dificultat només hi
ha dos receptes possibles. La primera rau en la optimització dels processos de
decisió, el treball en equip i la millora dels protocols d’actuació prioritzant
l’interès públic per sobre de l’interès de cada departament implicat. La segona
és el que anomenem col·loquialment tirar pel dret.
Invertir en educació és invertir
en futur. Posar els mitjans per que els nostres joves tinguin els millors
professors, continguts i eines de treball possible no hauria de ser un tema
qüestionable en cap societat oberta i democràtica.
Però traslladar la
responsabilitat i la càrrega econòmica de la qualitat en l’ensenyament en les
famílies és fer trampes i defugir l’obligació de l’estat de garantir el dret a
una educació oberta, accessible i
universal pel conjunt de la societat.
L’obligació d’adquirir un
sistema tancat que, a banda de ser el més car del mercat, ni tant sols ofereix
un sistema de corrector català, i que pot quedar desfasat en pocs mesos, és
molt difícilment justificable des del punt de vista de l’interès públic. Més
encara davant la possibilitat d’haver fet en temps i forma concursos basats en
sistemes de leasing –per exemple- limitant l’aportació dels estudiants a un
simple dipòsit per l’ús temporal d’un material de titularitat pública.
Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 05/06/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada