Filòsofs 2

Quan jo era estudiant, o eres de lletres, o eres de ciències, i la branca econòmica era una mica –salvant les lògiques excepcions vocacionals- com una mena de compromís o sortida d’emergència pels que no eren literaris ni anaven sobrats en ciències. Els centres educatius no només classificaven els estudiants en funció de les seves aptituds acadèmiques –cosa lògica-, per desgràcia també els valoraven de forma diferent.

Ignoro quan va començar la tendència a menystenir les formacions literàries i humanístiques en detriment de les científiques, però als anys 70 i 80, de forma volguda o no, es va permetre relegar l’estudi de la història, dels grans corrents literaris i filosòfics a una simple mostra de les grandeses del passat, i no com les eines necessàries per a la construcció del futur.

Començava a madurar la llavor de la crisi moral i de valors que estem patint avui en dia.

De forma intencionada o per pura inconsciència, a mesura que els coneixements científics van anar augmentant al servei de la indústria, el paper dels grans humanistes i pensadors va anar passant a un pla secundari. Pitjor encara, es va arribar a creure que ja no eren de cap utilitat. Eren icones d’èpoques passades que ja no encaixaven en els temps actuals.

Antigament els filòsofs aportaven un criteri crític al món que els envoltava, i il·luminaven el camí als governants.

Avui als governants els assessoren economistes i tecnòcrates. Tenim les eines i els coneixements per construir vehicles potents de progrés, quina llàstima haver-nos deixat el xofer a l’estació.

Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 29/05/2013