Quan jo era estudiant, o eres
de lletres, o eres de ciències, i la branca econòmica era una mica –salvant les
lògiques excepcions vocacionals- com una mena de compromís o sortida
d’emergència pels que no eren literaris ni anaven sobrats en ciències. Els
centres educatius no només classificaven els estudiants en funció de les seves
aptituds acadèmiques –cosa lògica-, per desgràcia també els valoraven de forma
diferent.
Ignoro quan va començar la
tendència a menystenir les formacions literàries i humanístiques en detriment
de les científiques, però als anys 70 i 80, de forma volguda o no, es va
permetre relegar l’estudi de la història, dels grans corrents literaris i
filosòfics a una simple mostra de les grandeses del passat, i no com les eines
necessàries per a la construcció del futur.
Començava a madurar la llavor
de la crisi moral i de valors que estem patint avui en dia.
De forma intencionada o per
pura inconsciència, a mesura que els coneixements científics van anar
augmentant al servei de la indústria, el paper dels grans humanistes i
pensadors va anar passant a un pla secundari. Pitjor encara, es va arribar a
creure que ja no eren de cap utilitat. Eren icones d’èpoques passades que ja no
encaixaven en els temps actuals.
Antigament els filòsofs
aportaven un criteri crític al món que els envoltava, i il·luminaven el camí
als governants.
Avui als governants els
assessoren economistes i tecnòcrates. Tenim les eines i els coneixements per
construir vehicles potents de progrés, quina llàstima haver-nos deixat el xofer
a l’estació.
Twitter @GuillemVA
Publicat al Diari d'Andorra el 29/05/2013
Publicat al Diari d'Andorra el 29/05/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada